Blog de Pau (i Amor)

Converses freaks (1): Profecies i desigs

2012-01-23T14:01:00.002+01:00

Nova secció. Aniré penjant converses REALS que escolto a l'oficina o al món en general.

- Corea del Nord envairà els Estats Units. Segons un videojoc futurista de principis de segle, Kim Jong Il moria el 2011 i al cap d'un any Corea envaia Estats Units. Han encertat la primera, ergo també succeirà la segona.
- Sí, jo crec que només els fa falta un portaavions en condicions.
- A mi m'és igual com s'ho facin, però mentre serveixi perquè ens tornin Megaupload...

Un gran invent

2012-01-16T22:37:00.000+01:00

Google Insights és un gran invent.

Introducció saltable: Es tracta d'una eina Google que et permet comparar diversos termes en funció de si es busquen més o menys que d'altres i com varien les seves cerques al buscador al llarg del temps. A la feina me l'han presentat com el tòtem de qualsevol plana web que es vol comercialitzar, ja que, al final, dins aquest sector, tots els qui no tenim una megaimatge de marca (alguns diaris privilegiats, determinades planes porno i, evidentment, 100problemas101soluciones.wordpress.com) depenem de com apareguem a Google segons unes paraules clau. Succeeix, però, que cal saber on et posiciones, ja que no serveix de res ser el primer a Google per una paraula o expressió que ningú busca.

Contingut en sí: El veritablement xulo de l'Insights és el que té d'interessant per als curiosos. Ens serveix, per exemple, per descobrir que la penya busca més "porno" que "sexo" a Espanya. Però no només això. Proveu a comparar Messi amb Cristiano Ronaldo. "Ganar masa muscular" amb "Maratón" o "Perder peso". Disney amb Pokemon. Monster High amb Spiderman. Jordan amb qualsevol jugador de la NBA encara en actiu.

Serveix també per comparar destins turístics i periodicitat. és interessant veure el cicle de cerques de "Menorca" des de 2004 i comparar-lo, per exemple, amb Andorra, Amsterdam i Nueva York. I ens és útil per corroborar que la gent utilitza quasi indistintament London i Londres o New York y Nueva York o que Javier Marías és molt més cercat que Pérez-Reverte (escrit correctament)... però molt menys que Pérez Reverte (sense guió).

I tal.

5 moments intensos de 2011

2012-01-01T13:14:00.007+01:00

1) Campaments

Vam crear màgia. Gòsol quedarà sempre al meu record com l'emplaçament dels millors campaments que he viscut mai. Qui sap si tornarem a repetir un somni com aquell. Allà s'hi van ajuntar molts factors: em tocava assumir un lideratge inèdit per a mi, teniem un grup d'infants molt gratificant i m'acompanyava un equip d'animadors inoblidable per la seva dimensió humana. D'aquella constel·lació de factors en van sorgir dinàmiques i situacions màgiques de les que ara queden mitja dotzena de nous amics i un somriure quan em retrobo amb el record.

2) Extreme Man

El projecte va néixer el mateix 2011, així que tot el cicle de somni, il·lusió, preparació i realització va quedar tancat en un mateix any. No puc arribar a recordar quantes hores d'entrenament i de projecció vaig arribar a passar pensant en el moment de la competició, ni quant significat tenia per a mi competir on ho vaig fer. Per no recordar, ni recordo què vaig sentir quan vaig acabar, de tan mortificat com estava. Només mantinc presents les sensacions de moments concrets. La fortalesa quan vaig sortir de l'aigua i vaig mirar el crono. Em sentia invencible. La constància quan m'avançaven desenes de bicicletes tot i que jo pedalava al 100%. Aleshores em sentia sensat, sencer. L'agonia dels darrers quilòmetres de cursa, quan havia de mentir a les meves cames a cada passa que donava. Tot i el dolor, allà em vaig sentir, per fi, un esportista, una persona capaç d'esforçar-se i superar dificultats.

3) El playoff contra el Madrid

Fins aquell moment, l'època més intensa com a culé havia estat durant la temporada 2005/06, la que va culminar amb la Champions de Paris després de guanyar a San Siro i Stamford Bridge. Éren partits més èpics, segurament, que els que ens va regalar Guardiola l'any de les 6 copes, i sobretot s'acompanyaven de sensacions absolutament inèdites per als culers de la meva generació, que amb prou feines acumulavem alegries. Els quatre partits contra el Pudrit, viscuts en un in crescendo d'importància (la Lliga, una final, i el doble partit de Champions), van posar-se a l'alçada d'aquell record.

La històrica série va finalitzar amb un saldo favorable del que em quedo amb dos instants: a) l'inundació en eufòria i alcohol que va marcar l'anada de la Champions, "puto amo" i "por qué" inclosos; i b) la formidable final de Copa, possiblement el millor partit que he vist mai en directe quant a emocions i categoria futbolística, acompanyat de mon germà, l'Álvaro i son germà i el Dani. Mai no oblidaré l'èpic instant en que tots dos equips van formar-se en un cèrcol a banda i banda del camp mentre les dues aficions entraven en èxtasi. No sé si arribaré a veure tant nivell ni tanta emoció en un camp de futbol.

4) La fi de les col·laboracions al diari

No va ser fàcil. Tampoc no va ser tan dramàtic com altres situacions que hi ha a Espanya o Catalunya, ja que vaig poder trampejar amb altres històries i, sobretot, sempre he estat molt ben acompanyat com per no desplomar-me. Però va ser una experiència frustrant. Les col·laboracions a El Mundo m'encantaven. Escribia pràcticament sobre el que volia i de la manera que volia en unes matèries, educació, sanitat i assumptes socials, enormement atacades per les retallades. M'hi vaig deixar esforços, preocupacions, temps i fins i tot diners en forma de factures de telèfon, però em va compensar com poques coses a la vida. Vaig aprendre molt -tot i que no prou- sobre l'ofici i encara més -tot i que em falta encara més- sobre com funciona el món, però entenc com està el sector, entenc que era la peça més dèbil dins el diari i entenc l'empresa. Només sé que tard o d'hora tornaré.

5) Trailwalker

De nou, l'esport. 100 km, que en realitat van ser més, i més de 4.000 metres de desnivell. Quatre persones que ens vam quedar en tres per lesió. Guardo el record de les converses pornogràfiques, dels descensos a corre-cuita esquivant rocs, de la pluja durant la nit de dissabte i de la llàstima que feia el pavelló de Sant Llorenç Savall. Tinc present el desol que ens va envair quan vam descobrir que ens haviem perdut, tan bon punt sortia el sol, després d'haver caminat hores i hores en soledat. Rememoro sovint el punt on vam seure, farts de caminar, vora el km 80. Allà vam acordar que aquell era exactament el nostre límit i vam decidir que no tenia cap sentit continuar... just abans d'aixecar-nos, recollir els pals que haviem llençat de mala manera i posar-nos en camí de nou, superant barreres a cada passa. Recordo també les punxades al genoll, com es van convertir en punyalades quan travessavem aquell corriol envoltat de falgueres i com vaig vorejar les llàgrimes en aquell puja-i-baixa de terra amb Montserrat al fons. Va ser una experiència molt molt molt xula de viure i de preparar, des de la panyalada fins el camí nocturn sense lots. Ningú no hauria de morir sense provar-ho.

Dit això, i per compensar els qui no gosen, nosaltres enguany ho tornem a provar!

Altres

Potser falten alguns highlights, com haver començat a jugar a rugbi, haver estat professor de primària durant un grapat de setmanes o haver començat una nova feina. I no oblido però tampoc he inclòs, no perquè no siguin intensos, que ho són més que els anomenats, sinó perquè són un continu en el temps i ja no són novetat a la meva vida, altres situacions com la companyia del grup de joves, la meva tasca com a animador, l'estima dels pares i l'abue o la companyia de la Roser.

Una història de Nadal

2011-12-30T19:21:00.001+01:00

Estimats Reis Mags...

2011-12-21T22:13:00.003+01:00

Benvolguts Reis Mags:

Aquest any he estat tan bo com m'han deixat, per això volia demanar-vos alguna cosa especial. Si pensaveu regalar-me alguna cosa que no sigui carbó us volia fer una proposta: per què no canviar el regal per un donatiu per al meu equip Trailwalker?

I potser pregunteu "Què és el Trailwalker?" La Intermon Oxfam Trailwalker és una marxa solidària de 100 km que quatre amics i quatre ajudants farem per lluitar contra la pobresa. Per participar, necessitem recaptar 1.500 euros. Sé que sou mags, però no rics, així que amb una miqueta de cadascun, el meu equip i jo mateix us estarem molt agraïts. Us deixo aquí l'adreça on podeu fer l'ingrés:

http://trailwalker.intermonoxfam.org/ca/equipos/ficha/gerac

El Mierdabéu un infern?

2011-12-09T13:26:00.002+01:00

Primer, el 2005 ens van aplaudir:

Impagable la carabobo de Casillas.

Després, amb Juande,vam sortir-ne campions quan parlaven de cagómetros i gilipollades.

Novament, Ramos va fer el ridícul en dos dels gols i el resum ens recorda que Casillas en va salvar 6 més de clares. Un any més tard, amb tres centrals sobre el camp, vam tornar a percutir-los. Això ja anava de conya:

Però és que l'any passat l'orgasme va ser brutal. Gintonic en mà i escoltant el "Por qué" de Mourinho, ningú dels qui erem al Picón ens acabavem de creure el que haviem vist: expulsió de Pepe i dos golassos brutals en una anada de semifinals de Champions a la corralina blanca. A la puta merda!

El partit:

Els gags de l'APM:

Queden 4 dies

2011-12-06T15:23:00.003+01:00

10 raons perquè TV3 no faci el Barça

2011-11-30T09:30:00.004+01:00

Perquè ja hi ha altres teles en obert que emeten lliga, copa i Champions. I si TV3 i la FORTA no paguéssin el que paguen, altres ho farien.

Perquè és la tele que més aporta a la FORTA, l'agrupació de cadenes autonòmiques de l'Estat, que acaben aprofitant-se de l'interès dels catalans.

Perquè tot i aquesta quota, emet sis partits del Barça sobre 38 més un parell o tres de l'espanyol segons l'any.

Perquè, posats a retallar, millor futbol que mestres o quiròfans.

Perquè si es tracta d'aportar mínimes quotes, millor la canya del bar que té el GolTV que el copagament al CAP.

Perquè la redacció d'esports de TV3, especialment la gent que es dedica al futbol, és de vergonya aliena, amb retransmissions farcides d'obvietats, comentaris fanàtics de prepúber i carència total de capacitat analítica.

Perquè ja hi ha molts altres mitjans que cobreixen el Barça (més de 300 periodistes) i no cal tenir una tele pública que en repeteixi els tics: "el Guardiola és elegant, pedrera contra cartera, Mourinho és l'anticrist, el Cristiano és un xulo i el Messi és senzill, la Caverna diu tal, el Marcelo és un guarro, el Barça és el millor equip del món i de la història..."

Perquè l'excusa de l'interès públic ha derivat en un ús nacionalista del futbol que m'irrita. Quan parla de Barça i Madrid, TV3 està quasi a l'alçada de TeleMadrid i Intereconomia. Volem una tele pública així o volem una programació futbolística a l'alçada de la generalista?

Perquè més enllà de banderes, TV3 participa i s'aprofita de la conversió del futbol en programació del cor. Espais com l'infecte "Efectivament" del Canut, on els continguts plenament futbolístics són una ínfima part del programa, en són una mostra.

Perquè pot ser una bona excusa per buscar fórmules novedoses de programació futbolística més semblants a Fiebre Maldini, Planeta Axel, Informe Robinson o el ja oblidat Futbol Int que a Punto Pelota.

Algú s'està rient molt

2011-11-22T15:26:00.004+01:00

Diguem-ho ja. Les ulleres de pasta, com més gruixudes millor, que s'han posat de moda, queden fatal. Joder, fa uns anys eren les ulleres de gent com l'Steve Urkel i els empos. Igual com les colzeres als jerseis, que també porten ara homes i dones, les sabates de jugador de bitlles i les jaquetes de iaio sobre la camisa estil Albert Om o Pep Guardiola, per no parlar dels xalecos de borrego:

La meva sospita és que hi ha algú que s'està rient molt veient com de gilipolles és la gent, que es posa jerseis propis dels col·lectius més inadaptats, sabates incòmodes, ulleres de disfressa de carnestoltes i xalecs directament lletjos. Si és que és roba que no queda bé a ningú, i el pitjor és que rere aquestes robes hi ha un esperit d'alternativitat i de diferenciació que acaba resultant patètic quan la tendència queda tan extesa.

I després els qui les porten... Una cosa és ser Johny Depp o Scarlett Johansson. Però senyor Basté, als seus anys, amb aquestes tonteries... No hi ha res pitjor que un home de cinquanta tacos, a sobre paleto -perquè en Basté és un paletazo- fent veure que segueix la moda. Trist.

En resum, que jo dic que estem perdent el nord, que aquesta és la prova que ens imposen qualsevol cosa, som extremadament permeables a les modes, papanates absoluts, i que només queda veure què vindrà després. El retorn de les boines de pagès? Una tercera màniga a les samarretes? Els calçotets per sobre els pantalons? Que les dones vagin ensenyant un pit? Això és un desastre...

Em bifurco

2011-11-16T09:09:00.002+01:00

Feia temps que em rondava pel cap la possibilitat de crear un espai que passés revista i interrelacionés totes les coses que no acaben de funcionar bé al món. Des dels meus minúsculs coneixements i la meva enorme ignorància, però també des de l'ansietat de voler fer una feina periodística i divulgativa i des de la convicció que hi ha una pila de gent al meu entorn i al món en general que està interessada a saber més i a poder dir la seva, volia crear un espai d'aprofundiment on tocar els temes més potents de l'actualitat. I entenent l'actualitat no com immediatesa i fugacitat, no com un Twitter o un exercici de titulació, sinó com un continu.

Ens trobem els diaris farcits de notícies sense aparent relació i, el pitjor, opacs quan es tracta d'abordar les intríngulis d'històries de grans dimensions. 100problemas101soluciones.wordpress.com vol provar d'aturar aquesta inèrcia, però no amb una redacció enrrevessada, sinó més bé assequible, per a que tothom s'hi pugui sentir cridat a dir la seva. Perquè aquest serà el principal objectiu: esdevenir un modest fórum de debat sobre els temes capdals de la nostra vida en societat: nosaltres vers el món, i el món, especialment els putejats, vers nosaltres.

Us hi espero!

Hem tornat a triomfar

2011-11-14T08:24:00.004+01:00

Born to run. Highway to hell. I més cançons que sonen just davant del bar Faisán*, on comença la millor cursa del món, mentre van sortint les manades de corredors en tandes de 2.500 o així. Mentre estirem, pica el sol i l'animador rebenta els bafles cridant "Hidratazioak" prevenint-nos, visionari ell, que la cursa s'endurirà per culpa de la calor. Botem, eufòrics, estirem, conscienciats, ens abracem, ens cridem consignes motivadores.

Els debutants tenen cara del que són. L'Anna no pot parar de fer saltirons amb les celles baixades de preocupació; el Mike, més inquiet encara, ha estirat cada múscul trenta vegades i acumula bosses de sucre per ingerir durant la cursa; el Rutx i el Paco flipen amb els ulls ben oberts, impressionats pel que veuen; i el Galli, asceta, es concentra amb un meticulós escalfament.

No pot sortir malament.

La cursa comença a bon ritme, a menys de 5 el km els primer 6 o 7 km tot i les pujades. Massa ràpid per mi, que segueixo justet el ritme que marca el Marc, ambiciós, constant en la seva velocitat tot i els tobogans per on passem, elegant en la seva passa. El Rutx s'hi enganxa mentre jo els segueixo unes passes enrere i quan iniciem el Gantxurruzketa, veritable Angliru de la cursa, ens enganxa el Galli amb la moto. Corre lleuger, quasi surant, fent ballar les cames sobre l'asfalt amb passes allargades. Com sempre, ha començat més conservador per acabar volant al final. És molt d'agrair que en el primer tros exigent, just quan comencem a tenir les pulsacions disparades (el Rutx, l'únic que va amb pulsòmetre, marca 191) per les pendents i la calor, és quan més gent hi ha animant.

La calor ens està matant, bec els gots d'aigus de dos en dos i hem passat per l'equador dos minuts més lents que les darreres edicions. Quan arribem al Port de Pasaia el Marc es queda enrere en el primer augment de velocitat de les dues locomotores, però només per reagrupar forces i tornar amb més empenta al final. Jo tinc el pit enfonsat, m'ofega la calor i, en l'intent de seguir els monstres, traspasso la línea dels meus límits tres i quatre vegades fins que ja no puc més. Ha estat un orgull per mi acompanyar-los, pagaria per tornar a sentir-me com en els moments de dificultat que vaig passar darrere seu, pels moments que vaig dir-li al meu cap que el dolor no existia i que la cursa només acabava de començar, però quan entrem al poble em despenjo.

Queda Mirakruz i tinc els músculs al límit, de manera que dosifico els esforçoa per no tenir rampes al final. Com preveia, em passa el Marc quan estic en plan zombie i només retrobo les forces a la baixada, quan la gentada s'acumula a cada costat. Estic desfet però només em surt el somriure, nascut de les mateixes forces que m'arrosseguen fins la meta. Ho hem tornat a fer. Som herois. El meu rellotge marca 1'42 i algo.

Felicitats als 26.000 que van sortir, als que van acabar i als que es van retirar, als qui van haver de caminar, als qui van passar calor, als qui van fer més temps del que preveien, als qui es ven superar, a tots. Cada persona d'aquest món hauria de sentir almenys una vegada a la vida el que sentim els corredors quan entrem al Bulevar.

______

*Sí, el Faisán en què insisteix El Mundo per demonitzar Rubalcaba.

Trencat - No sé de quin peu vaig coix 3

2011-11-10T11:13:00.003+01:00

He descobert una mescla terrible. Quan sotmets una musculatura farcida de fibres lentes a exercicis explosius, de potència, de velocitat, et trenques.

Allò que semblava un còctel fantàstic, o sigui, mesclar una capacitat cardiovascular de fondista (aficionat i amb resultats mediocres, però fondista al cap i a la fi) amb una preparació física orientada a la força com la del rugbi, s'ha topat amb el primer obstacle. Segons totes les sospites dels consultats, i tot i no tenir -ni voler- proves mèdiques, pateixo un trencament als isquitibials.

A les dues cames. A l'esquerra amb més dolor, a la dreta més a prop del cul. Però sí, a les dues cames. No és la primera vegada: veure les imperdibles històries de dolor aquí i aquí.

Dimecres passat tocaven exercicis de potència i velocitat i tot i que jo ja n'havia fet pel meu compte, en algun moment del partidet ("la guerra", diuen) els músculs devien petar, qui sap si de fatiga, qui sap si pel camp pesat. No he pogut córrer fins ahir, que després de trotar mitja hora no vaig aguantar més.

El problema és que diumenge tinc això:

... i no m'ho penso saltar. La Behobia - San Sebastián és la mare de totes les curses. El meu debut en llarga distància. El que va ser, ara fa dos anys, el meu primer objectiu seriós en el món de l'atletisme. El motiu que s'em saltéssin les llàgrimes quan vaig arribar. La data esperada des de fa setmanes, mesos. L'excusa per córrer amb més amics que mai. L'experiència esportiva més especial del calendari.

Faré les primeres passes amb la resta de companys, correré com si no tingués res i confiaré, deixaré d'escoltar les tonteries que em manin les cames, aguantaré fins que em peti una cuixa. I aleshores m'abandonaré a la gent, em deixaré endur pels ànims, recordaré Kilian Jornet, convenceré el meu cap que el dolor pot marxar tal i com ha vingut, seré irrevocablement derrotat per la sensatesa i aleshores pararé a estirar, qui sap si a caminar, i acabaré la cursa amb un somriure, vull somriure, sí, just darrere del tipus més gras i acabat de tota Guipúscoa.

No me la perdré.

El cabreig d'un periodista de la NBC en directe

2011-11-08T14:37:00.001+01:00

Un periodista que te informació i opinió i, sí, ànima. I, sí, un bon parell de pebrots.

Això arribarà a Espanya.

Votaré pel canvi

2011-11-03T13:11:00.004+01:00

- Perquè no vull resignar-me. Necessito creure que d'aquesta situació crítica que s'emporta per davant somnis i esperances podem sortir-ne reforçats i canviats cap a millor.

- Perquè ja m'he cansat d'escollir entre dreta o esquerra. Barcelona, Catalunya i Espanya han sortit al carrer per dir ben alt que ara ja no es tracta d'això, sinó d'escollir entre dalt o baix. I com que sento que els de dalt no paren de fallar-me, com que constato dia a dia que, el qui no és un cobard o un mentider, directament és un inútil, necessito votar a qui creu en el poder de la veritable democràcia.

- Perquè vull un partit allunyat de les actuals esferes de poder i a prop dels moviments socials. Vull un partit que uneixi les sinèrgies de cada associació i ONG lluitadora que tenim a Catalunya perquè crec que tots els somnis de l'altermundisme han de tenir un lloc al Congrés dels Diputats, al Parlament i a l'Ajuntament, des del dret a l'habitatge fins el decreixement, passant per l'agroecologia, les pensions dignes i l'educació de qualitat.

- Perquè és injust que les dones catalanes cobrin, de mitjana un 25% menys que els homes. Perquè estem desperdiciant talent femení. Perquè necessitem una perspectiva que, essent feminista, no sigui totalitària en aquest sentit.

- Perquè vull somniar, i el meu somni és canviar un sistema insostenible on els més rics i poderosos demanen sacrificis als més vulnerables (PIRMI, retallada de la sanitat pública, de les partides per ancians i dependents, de l'educació pública). Sacrificis, per cert, que ells no fan (SICAV, impost de successions, beneficis obscens de la banca, evasió d'impostos).

- Perquè no crec en un sistema on l'ambició és confón amb la cobdicia. On la càlida solidaritat s'ha convertit en un fred assistencialisme. On hi ha polítics que guanyen vots adulant les víctimes del terrorisme mentre ningú no para atenció a les víctimes de les retallades perquè, ens diuen, són indispensables.

- Perquè crec en un nou model econòmic internacionalista i decreixent que aposti per la castigui la contaminació, la vulneració dels drets laborals i la corrupció. Crec en un model que sigui implacable contra els poderosos enlloc de ser esclavista amb els dèbils. Vull que les empreses paguin el perjudicis que causen tant com s'afavoreixen dels guanys que generen.

- Perquè crec en l'autodeterminació dels pobles i Catalunya n'és un. Vull poder escollir si el meu país és Catalunya o Espanya.

- Perquè crec que una nova cultura política és possible. I una nova educació. Crec en un món on es premïi l'honestedat enlloc de la picardia; l'altruisme enlloc del parasitisme; la reflexió enlloc del crit; l'espiritualitat i les emocions enlloc dels números; l'esforç cooperatiu enlloc de la competitivitat agresiva; la creativitat enlloc de la còpia.

- Perque penso que podem i hem de menjar diferent per canviar el planeta. Engabiem porcs fins la mort, desvetllem artificialment les gallines perquè no deixin de posar ous insípids, inflem i deixem sense gust els tomàquets, enverinem els rius, castrem les terres, expoliem els boscos, permetem que es facin malbé tones de menjar i llet per jugar amb els seus preus i destruim la vida marina sense escrúpols.

- Perquè crec en Esther Vivas, la seva cap de llista a Barcelona.

Per tot això, el 20N votaré Revolta Global - Esquerra Anticapitalistes.

El sistema bipartidista

2011-11-01T20:08:00.001+01:00

Tot, absolutament tot, surt als Simpson.

Una història d'injustícia agrària

2011-10-25T08:33:00.006+02:00

Inspirat en aquesta notícia de compra de terres als camperols d'Àfrica, he cregut oportú recuperar una peça que vaig escriure des de Paraguai per al Periódico fa dos estius. Ens ho explica sempre que pot l'Esther Vivas (número u a les llistes de Revolta Global per Barcelona): la sobirania alimentària és clau per combatre la gana al món i les empreses transnacionals que compren terres als camperols per produir-hi aliments per l'exportació són el major crim en aquest sentit.

Passa al centre d'Àfrica, a la banya del norest i a moltes regions d'Amèrica del Sud, com Paraguai, on l'Estat no te armes per defensar els seus pobladors de la invasió invisible d'empreses brasileres i argentines.

La mariposa que expulsa al pueblo

La mujer y la hija de Blas se fueron a Barcelona hace ya cuatro años pero él decidió quedarse en su estancia ganadera, donde ya llevaba cerca de cuarenta años. Pronto volverán a casa, ya sea porque han ganado suficiente dinero o porque echan de menos la tranquilidad de su país. Entretanto, Blas tiena ahora un problema. La empresa Parambí SA (mariposa, en guaraní) ha decidido comprar las tierras de su comunidad, donde han vivido y trabajado toda su vida tanto él como otras ocho famílias.

¿Cómo puede ser si las tierras son vuestras? Nos contesta Óscar, otro de los afectados: "En Paraguay todo es posible si tienes plata". Óscar y Blas tienen alguna posibilidad de conservar sus 44 hectáreas porque pueden costearse un abogado más o menos competente y gracias a una ley que ampara a quienes han ocupado tanto tiempo una parcela. Sin embargo, hay muchas otras famílias, 80.000 al año, que no tienen esa suerte y son expulsadas de sus tierras por las grandes empresas, mayoritariamente brasileñas.

Ese es uno de los grandes problemas de la frontera. "Es una invasión silenciosa", dice el comunicador Tomás García, "porque además de dejar sin trabajo a los paraguayos, lo producido no deja dinero en el país sino que se va a Brasil". Las leyes laxas, blandas con los poderosos, del Paraguay amparan la voracidad de los empresarios brasileños, que expulsan a las ciudades a los campesinos por un puñado de dólares. Una vez en la ciudad, esos campesinos sin alfabetizar están condenados a la miseria y a las calles, porque no hay indústria en la que ocuparlos. Mientras, esas tierras que les habían alimentado se unen en latifundios y se dedican a la soja, que no solo se exporta en su totalidad sin alimentar a los autóctonos sino que su cultivo requiere de pesticidas que envenenan las parcelas vecinas matando a su fauna y su vegetación.

Ese es el drama del pueblo, que ve cómo el país vecino, poderoso, les derrota sin que su Estado les ampare con leyes. Así el campo se llena de tractores y se vacía de campesinos para cultivar lo que interesa al capital, no a lapoblación.

Eta ho deixa

2011-10-21T09:04:00.002+02:00

ETA diu que ja ha acabat, i ho diu sense apenediment, encorralada per la policia, deslegitimada pels qui comparteixen les seves finalitats i, diguem-ho ja, amb un sentit de l'oportunitat que torna a desafiar les casualitats.

A un mes de les eleccions generals, amb una esquerra abertzale més poderosa que mai i la incertesa electoral limitada a conèixer el marge dels populars, l'anunci és una sorpresa d0efectes electorals encara per veure. De moment, una altra casualitat, Rubalcaba tenia acte a Euskadi el cap de setmana.

Segueix viu o, fins i tot, més enfortit que mai, el debat de la independència a Euskadi. Sense la rèmora de la violència ja no hi ha però que valgui des de Madrid per enfrontar el debat, i potser per això els mitjans de la dreta desprecien el comunicat centrant-se en que ni lliuren les armes ni es disolen i recordant que sí hi ha hagut concessions, esmentant Bildu, el Faisán i els intermitents episodis de diàleg i acostament de presos.

El grapat d'amics que tinc de la terra estan emocionats, quasi incrèduls de l'alegria. No hi ha lloc per a l'escepticisme entre els qui només volen viure en pau. Ara recordo les paraules de Bernardo atxaga a l'imprescindible "La Pelota Vasca": "el día que todo termine todos caminaremos un palmo sobre el suelo, como levitando, del peso tan grande que nos habremos sacado de encima".

Les TV i l'anunci d'ETA

2011-10-20T20:42:00.003+02:00

A les 20:40 del vespre del 20 d'octubre de 2011. La noticia es coneixia sobre les 19.

La 1: Gente, amb connexions intermitents a directes però parant atenció també a ovetats de Gaddaffi.

La 2: Sacalalengua (???)

Antena 3: Atrapa un millón.

Tele5: Noticiari especial amb Pedro Piqueras.

Cuatro: Udinese - Atlético a la UEFA.

La Sexta: Noticiari amb tertulia especial. Quan surt en Rajoy en directe li fan el buit en un primer moment i tornen a donar les declaracions de ZP amb opinions. Connecten amb Génova per escoltar les 4 darreres paraules del futur president d'Espanya.

8tv: Programa del Cuní, amb seguiment en directe de les novetats i l'equip de tertulians.

TV3: la inauguració de la nova Masia. A les 20'47 encara apuren el Just for laughs.

33: Sarah Wiener culinary adventures.

Intereconomía: Telediario amb record per l'assassinat de Fernando Buesa.

Libertad digital: Reemissió de Punto de Encuentro amb una conversa sobre nens. A les 9 arriba el programa d'en César Vidal, que twitter anuncia tertulia econòmica. Veurem si canvia.

“Cada euro invertido en educación puede dar un rendimiento del 300%”

2011-10-18T17:04:00.001+02:00

Publicat a El Mundo de Catalunya el 14/10/2011

Expertos internacionales piden evaluar las políticas educativas e introducir incentivos entre los docentes

PAU FARRÀS (Barcelona) - “No hay inversión que rinda más que la educación”, palabra del asesor de políticas educativas para la UNESCO, Francesc Pedró, el mismo que asegura que un euro invertido en enseñanza puede rendir un 300% a quince o veinte años vista. El problema es que para que esa equivalencia sea más probable, hoy hacen falta reformas tanto en España como en Cataluña. En unas jornadas sobre políticas educativas donde fue el principal ponente, Pedró propuso, entre otras áreas de mejora, la evaluación del profesorado y la introducción de incentivos entre docentes y directivos de los centros.

Sucede que es complicado ponerle el cascabel al gato en época de recortes y ante un sector, el de los docentes, susceptible a los cambios. En este sentido, Josep Maria Vallès, presidente del Institut Català d'Avaluació de Polítiques públiques (Ivàlua), la institución que organizaba el evento, se presentó con una sentencia definitoria: “los maestros nos pasamos la vida evaluando, pero cuando nos toca a nosotros decimos que es difícil”. Y en una entrevista posterior con El Mundo, Francesc Pedró planteó la dificultad de establecer cómo se examina a un profesor y certificó que “en Cataluña no se les evalúa”.

Actualmente, también en el resto de España, los profesores reciben salarios comparativamente altos al inicio de sus carreras, pero éstos apenan evolucionan a lo largo de sus trayectorias profesionales y, si lo hacen, es en base a antigüedad, no a sus méritos, lo cual dibuja un panorama sin muchos incentivos al buen trabajo más allá de la propia vocación. “La crisis”, anuncia este asesor de la Unesco, “es una oportunidad para pensar cómo gastar más eficientemente”. Por ejemplo, propone Pedró, ligando los aumentos de sueldo a méritos profesionales cuando se restablezcan los emolumentos del profesorado que han sido recortados.

Dentro del ciclo de charlas sobre la evaluación de políticas educativas organizadas por Ivàlua, se exploraron las tendencias internacionales en la materia bajo el consenso generalizado de que, como dijo el Secretari de Polítiques Educatives del Departament de Ensenyament, Lluis Font, “la cultura de la evaluación debe estar en el corazón de las instituciones”. Ese es el objetivo final de Ivàlua, dedicada al fomento del análisis de los efectos de las políticas públicas. Según los datos, les queda trabajo: España tiene el segundo porcentaje más bajo de la OCDE de profesores que no han recibido ningún tipo de evaluación sobre su tarea en los últimos cinco años.

El dia que vaig volar després d'enfonsar-me

2011-10-16T21:17:00.009+02:00

Quan el despertador et lleva a les 6 del matí d'un diumenge no importa que et faci molta il·lusió el motiu de la matinada, només et cagues en tot i somnies amb una migdiada. Fora és nit tancada i baixant cap a la platja on comença la Garmin Barcelona Triatló en Rutx i jo ens creuem amb els darrers destruits de la nit. No em canvio per ells, no, però tampoc passaria res si l'entrada de bicis obrís una hora més tard.

A la cua del WC rebo una notícia que no és ni bona ni dolenta: han escurçat el trajecte de natació uns 200 metres per culpa de les onades. A priori la natació m'afavoreix, però les onades han de ser molt bèsties per obligar a una retallada així. Quan arribo a la platja ho corroboro i quan entro a l'aigua m'esfereeixo. Les onades obliguen a un esforç notable per entrar a l'aigua en condicions, costa respirar amb regularitat i, bonus track per imbècils, el tratge de neoprè que, per pressa, no em vaig emprovar, em va petit. Patiré.

I pateixo. Surto bé, confiat, avançant al personal a l'esquerra de tot però tranquil, el meu cap només contempla un objectiu: serenor, que això se't dóna bé i no és qüestió de passar-ho malament. De cop, una mà m'agafa del bessó tirant-me cap enrere, colpejo furiosament de peus per allunyar-me'n i em trobo una patada a la cara. Ulleres a prendre pel cul.

Joder de merda. Mal a l'ull, m'he d'aturar i posar-me les ulleres bé. Ja no s'hi veu bé, però sí percebo que estic enmig de la guerra. Ara hi ha gent a tot el meu voltant, dec haver deixat el lateral, el còmode i confortable lateral. El tratge cada cop em comprimeix més. O potser és que jo cada cop necessito més aire. Decididament, estic nerviós i crec que hiperventilo o alguna cosa així. Provo a fer braçades amb el cap fora, fins i tot d'esquena per normalitzar la meva respiració. Gent al meu voltant que m'esquitxa, rebo cops, em fa mal l'ull, segueixo nerviós i accelerat. Nen, fuig d'aquí.

Això és el que intento. A falta de braços, contrets i pesats per culpa d'un neoprè que m'hagués tret de sobre a la primera braçada, he tirat de peus salvatgement. I cercant carrils deserts i zones lliures he anat trobant el meu ritme i, fins i tot, la meva satisfacció fins al punt que no m'ha importat que 1) em tornéssin a treure les ulleres d'un cop de colze, i 2) l'empassada d'aigua a 100 metres del final i immediata potada -només d'aigua- posterior. 24 minuts i escaig per posar peu a sorra, més desfet que mai. Només quedava anar a millor.

Afortunadament ha estat així. Mai no sabré si hagués rebaixat el temps total estant més còmode a l'aigua o el fet d'imposar-me una major relaxació per com m'he trobat m'ha fet tenir més forces després. La realitat és que he fet un tram en bici notabilíssim pel meu nivell (vora els 33-34 km/hora) gràcies a que he agafat bones rodes i he corregut el millor tram a peu que podia somniar (43 minuts 2 segons, igualant la meva millor marca a curses de 10km), enganyant les meves cames constantment. Estic molt content tant per la marca com, sobretot, per les sensacions.

Per la seva banda, en Rutx no ha volat. S'ha enlairat com un coet. Podeu llegir més al seu blog.

Ara ja només queda la BB/SS com a objectiu de la temporada. En principi, entrenaré cursa intensivament amb la moral més alta que mai després del temps parcial (veure PD) i amb l'objectiu de tornar a rebaixar marca. El 2009 vaig acabar en 1'36, l'any passat vaig rebaixar un minut i enguany firmo acabar en hora 34. Veurem.

PD: Dit això, em queda el dubte de si la distància del tercer tram era real. Conec el meu cos i sé que anava ràpid, però potser no per marcar 43 minuts. A la balança tinc fets objectius i sensacions. Sensacions: anava carregat de cames, amb els isquiotibials veient arribar les rampes, però lleuger d'energies i molt lúcid i vital de cap, que s'ha imposat clarament al conservadurisme que li reclamava el cos. Fets objectius: 1) m'han avançat 5 o 6 persones els dos primers kilòmetres i després he arrassat amb tot, avançant 25 persones pel cap baix, 2) la meva millor marca de la temporada eren 46 minuts i no em sentia físicament molt millor que quan la vaig fer, 3) darrerament, als entrenaments de rugbi feiem tandes de cursa al 90-95% d'entre 40 i 60 segons, en algun cas al final de tot de la sessió, potser hi ha ajudat.

PD2: Aprofito per fer una darrera crida perquè, qui vulgui, m'utilitzi d'excusa per donar un cop de mà a la Fundació Arrels: http://www.migranodearena.org/paufarras1

A favor i en contra del copagament

2011-10-12T17:53:00.005+02:00

Jo no m'aclareixo, la veritat...

A favor:

Aportar més diners a la sanitat, actualment foradada.
Desincentivar les visites que no siguin imprescindibles i que actualment col·lapsen els serveis hospitalaris.
Conscienciar els pacients del cost del servei que reben.
L'import hauria de ser simbòlic, hi ha qui parla de 5 euros, hi ha qui en parla de mig. Fer una cervesa, fer un cafè, comprar el diari o el pa. No espatllaria l'economia de ningú.
Estarien exemptes les families i persones que acreditin dificultats econòmiques.

En contra:

La sanitat no és un regal de l'Estat, sinó un servei que ja paguem via impostos amb anterioritat. Si l'excusa del doble pagament val amb l'impost de successions, també l'hem de fer pesar aquí.
Hi ha altres fonts d'estalvi, com la reducció de despesa farmacèutica, que també podria anar lligada al nivell de renda.
Aquest desincentiu a anar al metge amaga riscos sanitaris clars: l'autodiagnòstic i l'automedicació.
Ningú no aclareix si pensionistes i nens n'estaran exempts. Si no va lligada a la renda, la mesura serà regresiva, això és, perjudicarà més a qui menys té, per simplificar al màxim el concepte. Pensem que un 25% de pensionistes es troba per sota del llindar de la pobresa.
Tampoc aclareix si les persones amb salut fotuda que hi han d'anar habitualment hauran de pagar sempre.
El sistema no diferencia entre qui va per necessitat i qui perquè és "un malbaratador", si és que existeix realment aquesta figura. Penalitza tots els ciutadans per igual.

Educació emocional i empreses a les escoles

2011-10-09T21:26:00.003+02:00

Publicat a El Mundo Catalunya el 2 d'octubre

El sueño de una escuela donde todos se mojan

Fundació La Granja anima a las empresas a implicarse en la enseñanza y apuesta por la educación emocional

PAU FARRÀS (Barcelona) – Maestros, pedagogos, directores de escuela, políticos y familias enumeran desde hace tiempo los problemas que tienen los niños y jóvenes de hoy. El inglés, la falta de talentos, la mala educación o los problemas relacionales aparecen en todos los diagnósticos y, sin embargo, como señala Cristina Gutiérrez, directora de la casa de colonias La Granja Escola, “nos instalamos en la queja, nos paralizamos”. De esta premisa y del deseo de pasar a la acción y empezar a construir soluciones nace la Fundació La Granja.

En La Granja tienen dos sueños: implicar al conjunto del país en la formación de sus niños e introducir la educación emocional en las aulas. “Ha llegado el momento de que la sociedad se comprometa con la educación”, anuncia Gutiérrez. El primer paso ha sido la llamada a las empresas catalanas a participar de un “trueque” con las escuelas aportando su capital humano. Infojobs y Triodos, por ejemplo, tienen trabajadores que, en calidad de voluntarios, acuden a escuelas cercanas a sus puestos de trabajo para dar charlas sobre su especialidad.

Lo de “trueque”, queda claro, es un eufemismo si miramos a corto plazo, pero los impulsores del proyecto confían en que las empresas aprecien el valor de apoyar la educación, si no por consciencia pública, sí como inversión: “Si hay una escuela cerca de un polígono industrial u oficinas, es muy probable que algunos de sus estudiantes terminen trabajando en esas empresas”, señala la directora de La Granja, que resalta el interés que puede tener la lección de un profesional para los estudiantes, que así verán las utilidades prácticas de las enseñanzas que reciben.

Pero su ambición no queda ahí. Desde su casa de colonias en Santa Maria de Palautordera hace siete años que optaron por combatir las carencias que detectaban entre los niños, jóvenes y maestros con la educación emocional. Esta herramienta, usada a nivel empresarial desde hace años pero aun sin consolidar en las aulas, pretende ayudar a los críos a identificar y desarrollar sus propios talentos y a vencer los miedos que, en opinión de la directora de La Granja, les causan “la sobreprotección y la falta de confianza de sus padres”.

En este sentido, Isabel Sáez, directora de la escuela Santa Clara de Sabadell, coincide con la visión de Cristina Gutiérrez y marca como objetivo de las escuelas “hacer que los niños ganen seguridad”. Posponer esta implantación, lo indican todos sus partidarios, es perpetuar situaciones de baja autoestima, miedos sin superar o grados notables de inmadurez entre los niños, origen a su vez de conductas extravagantes -el personal de La Granja cita una estudiante de 11 años que solo quería comer papillas u otro de 10 que se pasó tres días alimentándose únicamente de fuet-.

Los estudiantes con mayor educación emocional, como señala Nathalie Pérez, coordinadora del grupo de inteligencia emocional de la sección clínica del Col·legi oficial de Psicòlegs de Catalunya, tienen un mejor rendimiento escolar y menos trastornos físicos y psicológicos.

Por si acaso, la periodista Rosa Maria Calaf, que apadrina la fundación, lanzó la última motivación para actuar: “Solemos pensar en qué mundo dejamos a nuestros hijos, pero deberíamos preguntarnos también qué hijos dejamos a este mundo”.

La lliçó d'en Pep

2011-10-07T16:34:00.004+02:00

De l'anunci de Banc Sabadell que ha trascendit avui, el millor de la part amb Guardiola és el que diu sobre el tracte amb els jugadors. La resta, amb copypastes descarats del discurs al Parlament i la periòdica referència a una possible marxa del Barça, és purria amb patates.

Vora el minut 14 comencen a parlar, director i entrenador, dels seus papers com a líders de col·lectius de professionals. Acaba essent una lliçó tot i la pedanteria del Trueba i l'insuportable lleguatge no verbal d'en Pep (la mirada de costat, el mig somriure, els ulls sortits... dec ser l'únic culé que no s'erecta amb els seus discursos).

L'entrenador, que és el que a mi m'interessa, acaba triomfant per això. És el seu gran mèrit, i l'exemple el tenim en l'equip que tenim avui, sense graons dèbils, sense càncers, sense Gabris, sense Cristanvals. Un equip on cada jugador ha acabat assolint el seu millor moment amb Guardiola a la banqueta -Villa a part- i on tothom s'acaba sentint important i estimat.

Fa dos estius, en una entrevista, el Mou explicava exactemane tl mateix i posava un exemple molt bo: "Si jo li dic a algun davanter que no pot amb tal defensor, que és pitjor que tal altre jugador, l'enfonso, però si li dic al Drogba, marca tres gols".

M'apassiona el tracte humà dins l'esport d'èlit, les tècniques motivacionals, m'hagués encantat que un i altre donéssin més noms.

Jobs i els exemples perillosos

2011-10-06T11:37:00.003+02:00

Mor STeve Jobs i la xarxa s'inunda de laments per la pèrdua d'un visionari, del primer profeta i líder del que ha esdevingut una religió: Apple.

Dies abans es presentava una andròmina de la seva família i es tractava d'un esdeveniment en sí mateix, fruit de la devoció de milions de persones pels productes de la seva marca. El triomf d'Apple deu tenir tant a veure amb la qualitat del producte -fiabilitat, facilitat d'ús, disseny- com en la magnífica imatge de marca que posseeixen.

Els consumidors n'esdevenen fidels devots, apassionats defensors i fanàtics col·leccionistes. Al Mac, al iPod, a l'Iphone s'hi associen (hi associo) valors com l'alternativitat, la creativitat, l'avantguarda estètica. A més de funcionar, queden guai. Tan guai com dur unes Converse fa quatre dies, com llegir Auster o Murakami, portar una bici de pinyó fixe i ulleres de pasta, com tenir unes RayBan fosques o demanar un gintonic amb copa grossa després d'haver sopat sushi. L'alternativitat, paradoxes, es converteix en moda. La cerca de la individualitat i la genuïnitat, passa amb Apple, t'acaben tornant al ramat.

Però això ja ho hem vist tots al Twitter o a les portades dels diaris digitals. Ara recordem plegats la vida de Jobs, l'estudiant que va somniar els ordinadors amb que hem crescut en un garatge, i hi ha qui el reivindica com el paradigma del somni americà, com va fer Obama en el seu moment. Jobs mereix un monument per la seva influència dins el món tecnològic, empresarial i qui sap si global, clar, però col·locar-lo com exemple social requereix reconèixer-ne els talents innats: la seva capacitat visionària i el seu carisma* estan a l'abast d'uns pocs.

Està molt bé alçar en Jobs assegurant que amb un somni i perseverència tot és possible o dir, com en Guardiola, que si ens aixequem d'hora i ens posem a treballar, tot rutllarà. El problema rau en no recordar que al món, als Estats Units i a Catalunya també, existeixen situacions estremadament precàries on el determinisme del context i les circumstàncies és tan fort que no hi ha talent, perseverència, constància o esforç que serveixin per sortir-ne, ja no diguem per triomfar a aquests nivells. Compte amb legitimar filosofies de vida o línies polítiques en els exemples d'aquests escollits.

____

*Mai va fer un estudi de mercat per als seus productes i els seus shows de presentació de productes tenien un impacte mediàtic similar a un casament reial, la sortida d'un disc dels Rolling Stones o una peli de l'Spielberg o una final de la NBA.

Avis

2011-10-03T17:30:00.002+02:00

Dissabte va ser el dia mundial de la Gent Gran, unes dades per tenir presents:

150.000 persones ancianes pateixen aïllament social a Catalunya (dades de la fundació Amics de la gent gran).
300.000 persones per sobre dels 65 anys cobra pensions per sota del llindar de la pobresa (dades INE).
El 28% les dones majors de 65 anys a Catalunya viuen sota el llindar de la pobresa (dades Idescat).
El 69% de les dones majors de 65 anys, si visquéssin soles, serien pobres.
El 15'8% de les dones en edat de jubilació no tenen cap ingrés.

Pensem en la proporció de jubilats que 1) han estat treballadors, sigui cotitzant o no; 2) que han mantingut famílies; 3) que són igualment consumidors; 4) que ara tenen cura dels néts; 5) que, en els casos més extrems, reacullen els fills, que han estat bandejats de la pròpia casa per no poder pagar els plaços hipotecaris.

Mas pallassades

2011-09-29T13:24:00.004+02:00

El President Mas, en el seu primer debat sobre política general, exercint com a cap de la Generalitat:

- Anuncia que proposarà un impost per als rics. Però: a) enlloc de implantar-lo allà on governa, ho farà a Espanya, on previsiblement pintarà zero coma zero després del 20N; b) sense ni tan sols prometre-ho ni concretar-ne les característiques, ja avisa que serà temporal; i c) ho clama mesos després de liquidar l'impost de successions, que al contrari que aquest proposat, depenia i engreixava els comptes catalans. Aquest anunci és un insult a la intel·ligència dels catalans.

- Allarga el termini per pagar a farmàcies, hospitals, geriàtrics i residències de drogodependents i de discapacitats... obligant-les a endeutar-se, deute que en molts casos (pensem en les petites farmàcies o residències) recau en la nòmina dels propietaris. Els representants dels farmacèutics ha han advertit que no troben entitats crediticies que vulguin fer-se càrrec del crèdit per pagar els medicaments i l'Administració tampoc ha fet cap passa per alleugerir aquesta situació que ella mateixa ha creat, llegeixi's, fer-se càrrec dels interessos. En total parlem de a) més de 140 milions d'euros en medicaments, un 80% dels ingressos de les farmàcies; i b) 142.000 usuaris de les residències i 50.000 treballadors.

- Promet crear una Agència per la Qualitat Universitària... després de tancar-li l'aixeta i retallar-li el 16% del finançament... que ja de per sí era dels més baixos de tot Europa. Escolto un responsable econòmic d'una de les principals universitats catalanes confessar que, des que ha arribat en Mas-Colell al govern (recordem-ho, perdedor a les eleccions a rector UPF fa set anys), les polítiques d'educació superior han estat les que han dictat els grups de pressió interessats a instrumentalitzar-les.

De què ens estranyem?

2011-09-28T09:24:00.006+02:00

Ho haurem vist tots. Li pregunten a un trader (inversor especulador) què veuen els inversors en aquesta crisi i el paio contesta que una oportunitat, un "somni" per fer diners per a gent com ell. Ara es veu que el protagonista de la jornada d'ahir és més un bocamoll amb ganes de cridar l'atenció, un pallasso, que un tauró financer, però crida l'atenció la reacció majoritària que hi va haver ahir. Globalment es va concemnar el cinisme de qui guanya calers a costa d'un context de penúries que, en alguns casos, estan esdevenint dramàtiques. Veiem cada dia com aymenten els acomiadaments arreu del món, hi ha desallotjaments de les pròpies cases a Espanya, precarització dels serveis públics als països que en tenen i, en les històries més extremes, allà on no hi ha xarxes de seguretat, tenim gana i mort.

Però també sabem que hi ha una pila de gent que s'està fent d'or amb la crisi. I no diem visionaris que han obert un negoci innovador. Ole aquests, són herois. Ens referim a traders, com en Rastani, especuladors igual que ell, però, amb tota probabilitat, exponencialment més rics, que es dediquen a apostar a que tal banc, o tal negoci, o un producte -petroli, aliments- o tota una moneda de referència, com l'euro, baixaran de preu. Juguen a la baixa. I, com explica en aquest reportatge un analista, "si tu assegures la casa del veí i hi guanyes si s'incendia, si cal, tu mateix hi calaras foc". Clar, llegim això i ens estremim.

Però compte amb mirar la palla a l'ull aliè. També ahir sortia una estadística a la portada d'El Periódico que assegurava que una majoria prefereix les retallades a la pujada d'impostos. Ja hem explicat alguna vegada que Espanya i Catalunya paguem menys impostos que arreu d'Europa -en el cas de les classes enriquides, moltíssims menys-, per tant, tenim pocs ingressos públics. També hem de comptar que tenim cinc frens importants per a l'economia pública: una cinquena part de la població activa aturada, alt volum economia submergida que no cotitza, supernivell d'evasió fiscal, notable corrupció política a nivells local i autonòmic i una certa inutilitat a l'hora de decidir on fer les inversions públiques (aeroport Ciudad Real, AVE a pobles de merda, etc.).

En resum, és comprensible sospitar de la despesa pública si parem atenció a la seva cara fosca. Per això, és legítim voler conservar el benefici propi si desconfiem de l'ús que es faran dels nostres impostos. Passa que aquesta actitud també pot ser llegida des de l'individualisme, des del convenciment que el millor a la vida és mirar per un mateix sense parar atenció a la globalitat, a allò públic, a la comunitat. Millor que cadascú miri per ell i cadascú que s'espabili. A mi això em sona a Rastani. I em sona a que la tendència va en augment, em sembla que cada vegada mirem més per nosaltres i menys per la comunitat perquè entre tots l'estem destruïnt.

És l'individualisme malentès, aquest càncer que ens permet tirar un paper a terra quan passegem sense remordiments. Aquesta tara que ens fa preferir retallades als serveis públics que pujar impostos per a que els millorin. Aquest xip al cervell que ens instala en la derrota davant la ineptitud dels nostres governants i ens diu que no hi ha res a fer i que ens preocupem dels nostres assumptes.

L'individualisme, aquesta excusa que Rastani i altres com ell evoquen per no tenir escrúpols. No ens tornem com ells.

Extreme Man: ja la tenim aquí!

2011-09-26T20:45:00.009+02:00

Tot ha sortit bé. Les expectatives s'han acomplert, el somni s'ha fet realitat, l'espera, la preparació i els nervis han valgut la pena. No es pot parlar de patiment. Mai no es pot parlar de patiment si fas el que t'agrada i ho fas sempre amb un somriure a la cara.

El temps és el que menys importa. 5 hores 45 minuts. Sí, és menys del que vaig preveure al final de l'entrenament. Menys encara del que temia dissabte, quan feia el recorregut en cotxe i veia les pujades del camí d'en Kane mentre plovia a bots i barrals. Però més de la primera previsió, ara fa moltes setmanes. És igual. Vaig donar-ho tot i vaig acabar content, emocionat, ple, que suposo que és el que compta.

La crònica podria haver començat pels preparatius del mateix matí i el freak que portava una càmera de vídeo en forma de tub entre les banyes de la bici o pel dissabte, quan em vaig espantar de veure els monstres de bicis que hi havia al box. Exagero zero si dic que la meva estava entre les 15 menys bones de tot l'stand. Coi, anava més preparat que mai, amb un mono de triatleta xulíssim que m'havien regalat els amics, una bici de competi que m'ha aguantat rampes del 20% i unes bones bambes, què més donava el que portéssin els demés?

La qüestió és que veient la superfície d'un d'aquests events, amb tants diners en material -bicis de 10.000 euros de gent no professional, true story-, tanta exhibició quasi militar de trofeus de guerra -el més tonto portava una samarreta de finisher d'algun Ironman-, tant broncejat, tantes ulleres de sol -tot i la pluja que queia dissabte- i, sobretot, tanta musculatura pernilenca, a mi em va entrar certa sensació, que no complexe, d'inferioritat. I no dic complexe perquè sabia a què anava: a fer la meva cursa. Per una vegada, i aquí veig la meva victòria, el meu triomf s'havia de basar en allò que jo fes, no hi havia rivals.

La prova més evident va ser al tram en bici. En les tres hores que vaig ser sobre el seient em devien avançar 100 paios, sense exagerar. Caram, acostumat a ser jo qui avança allà on entreno, a recrear-me en anar a cercar el proper ciclista per deixar-lo enrere, sigui al Besós com a Montjuïc, allò podria haver estat humiliant, però el comptaquilòmetres em marcava el que jo volia (la mitjana final va ser de 29'6 km/hora, impensable fa sis mesos) i les cames em deien que el ritme era bo si comptava el tute que em faltava al final. Aquí foto amb drets reservats on surto desfigurat al darrer avituallament.

Una altra cosa és que, més enllà dels esforços perquè no m'influís, em va alegrar entrar a boxes i veure que encara quedaven moltes bicicletes per deixar... tot i que ja hi havia molta gent corrent. De fet, al tercer quilòmetre em doblava el qui seria el campió i jo l'animava a ell i als seguidors intentant distreure el dolor que em feien les cames. Igual com havia nedat molt més veloç del que creia i havia clavat un sector de bici al·lucinant, la cursa m'estava martiritzant. Passaven els quilòmetres i, tot i l'esperança que el malestar era només cosa de la transició i que ja agafaria el ritme, la realitat és que les energies i la frescor de cap no es corresponien amb les passes, dèbils, pesades, curtes, quasi agòniques.

Ja ni mirava els parcials que anava fent, obsessionat com estava per acabar. La sensació era insòlita, d'una descompensació increïble entre l'estat de forma i la quasi paràlisi de les cames. M'havia alimentat i hidratat bé i, tot i que els temps estaven millor del que havia calculat, no em semblava que m'hagues sobreesforçat, però no hi havia gaire a pelar: passaven els minuts i no podia agafar la mecànica de la cursa que a mi m'agrada, les cames eren de ciment.

A banda, el recorregut no ajudava. Una meitat era més agradable, amb tot d'estímuls: la recta de meta amb tot el públic muntant jaleo, l'avituallament, la vista de l'entrada al port de Fornells, la pujada a la Torre -l'únic tram on avançava gent- i, òbviament, la Roser i la seva familia animant amb totes les forces. L'altre tram, al contrari, s'em feia depriment: una recta inacabable sense ombra ni públic.

La cursa era el moment per treure la força mental qua no m'havia fet (tanta) falta abans. En un primer moment, el que intentava fer era trobar-me còmode mentre corria. L'objectiu número u era no parar. Abans petar que parar. I si petava, aleshores em preocuparia de com acabar, però el primer era seguir corrent.

Una vegada guanyada aquesta batalla i convençut, arribat a l'acord amb mi mateix, cagun la puta, sí senyor, que no pararia a caminar, aleshores tocava la següent fase. Havia de ser conscient que a cada ritme que marcava segur que el cos em permetia una miqueta més. No valia amb seguir. Calia fer allò que diu el Rux: "Más, mucho más". I així anava, a rampells. Comoditat - Somriure de satisfacció - Autoexigència - Apreto - Dolor de cames - Comoditat i torna a començar.

A l'inici de la tercera volta, cinc hores de mortificació, tocava un altre truc. Pensar en gent. M'havien dit que dedicar un quilòmetre a una persona especial era molt efectiu. A mi m'era impossible. serà per falta de concentració, serà per esgotament, el que li va sortir al meu cap va ser començar a pensar amb gent coneguda animant-me. Hi ereu tots els qui podeu llegir aquest blog i molts més. Hi eren amics, hi era gent del cole que fa anys que no veig, amics de l'erasmus hooliganitzats (Álvaro, Edu, Carol, Joan). Hi havia qui cridava enfollit com quan juga el Barça (Javi, Toni, Dani, Vic), familiars que aplaudien (mons pares, abue, els tiets), algú que es reia descaradament de la meva situació (Fredy, Marc), algun cartell insultant (Germ), noies en plan concert dels BSB (Glòria, Carla, Carol), altres de més calmats (Raül, Galli, Óscar) i penya totalment fora de context desitjant-me bon nadal, que no morís i preguntant-me que què m'aportava allò (Mike, Pep).

De carrer, el moment més delirant de la meva curta vida com esportista. Juro per Déu que tenia davant meu tota aquesta gent i més que ara no recordo fent-me costat i això em feia anar somrient vora el km 15 o així. Pujava la torre sense aturar-me per tercera vegada, màgia pura, el poder de la ment arribant-me als bessons, que volaven i avançaven mitja dotzena de cadàvers que s'arrossegaven.

Tal qual vaig passar el darrer avituallament, però, ja no van valer trucs. No em vaig recordar de tirar-me aigua per sobre, i de tan petat, quasi ni en vaig beure, feia massa que no em fotia gel i la calor em matava. 4 km pel final. La recta dels collons. Va, em deia, que abans t'ha servit lo de les al·lucinacions autoinduïdes. Però en aquell moment el cap ja no té forces ni per somniar. O potser és que sap que si les cames responen al somni, la resta es cau i s'acaba la peli.

Ja només quedava restar metres. Es tractava d'això. No importava el temps, i de fet ni vaig parar el crono en passar per la meta amb el nebot de la Roser de la mà ni vaig ser conscient del temps final. 5 hores 45 minuts, em van xivar. Només volia aigua. Només volia descansar. Ho havia aconseguit.

Les lliçons que he après:

A l'aigua. M'he de posar vaselina a les aixelles i al coll. Tinc marques d'irritació per totes les costures, rascades enormes que vaig notar als primers 5 minuts de natació, els més salvatges que he viscut mai, amb molts cops, passant per sobre d'un paio -la penya que és lenta hauria de ser-ne conscient i no fer tap-, nedant embotit durant molta estona i tirant més de força que de tècnica. Les ulleres també s'han de canviar.
Tot i aquesta brutalitat, tot i la novetat de la distància i tot i les onades, el temps (35 minuts, lloc 84) està molt bé comptant que l'objectiu era anar tranquil. El misteri del cos humà: a Banyoles, sentint-me més exigit en pulsacions, esprintant al final, sense onades, sense molèstia de gent, en un 75% de la distància i sense necessitat de dosificar-me vaig anar més lent. Resumint: amb un entrenament de qualitat a la setmana a l'aigua, el meu cos en té prou.
A la bici. Sí, dur acoples et permet anar a 3 i 4 km/h més. També, tenir les rodes amb llantes llargues et fa mantenir velocitats amb menys esforç. I val, competia contra bicicletes més lleugeres. Però també amb gent més entrenada, i això ho puc solucionar. Cara a proves com aquesta, més val haver entrenat en pla durant llargues distàncies que haver pujat ports, primer per acostumar els lumbars a la postura i després per no enganyar el cos en les baixades. Dit això, i deixant com a digne el temps (3 hores un minut, lloc 213, mitjana de 29'6 km/h) a mi m'agrada més pujar.
Corrent. Vaig fer el que vaig poder. Mentre arrossegava els turmells recordava moments durs d'entrenament, com el dia que vaig passar-me tres hores corrent sense aigua al camí de cavalls o quan vam fer mitja olla de Núria a passa de cabra amb en Galli, motxiles incloses, però m'ha faltat continuïtat. El cos no estava preparat per aguantar mitja marató a passa lleugera després de la burrada sobre rodes. L'alegria, no hi ha dubte, va ser no aturar-me excepte per una genuflexió en un moment de punxades a les cuixes. El temps parcial (2 hores 9 minuts, lloc 192, a més de 6 minuts el km, Makau va fer el doble de distància en menys temps el mateix dia), segurament el més decebedor.

Ara? Bon sabor de boca i quatre sentiments. Una sensació: haver acomplert una marca personal, un objectiu de fa molt, l'exàmen més important que mai he preparat. Una temptació: buscar altres reptes similars (millorar marca l'any vinent, la doble olímipica de Zarautz, onades i tres ports de muntanya inclosos, etc.). Una constatació: més enllà de l'objectiu final, no he acomplert ni tres quartes parts dels entrenaments que hauria d'haver fet, em falta autodisciplina. O em falta més autodisciplina. Una convicció: marcar-me fites triatlètiques majors (Ironman) no tindria sentit per a mi, massa temps, massa sacrifici. Ja m'he demostrat a mi mateix que puc amb el que sigui... si pago el preu. I no el vull pagar.

DAFO Extreme Man

2011-09-22T11:55:00.007+02:00

Debilitats

L'experiència en la distància, òbviament. Tret de la Marató de Collserola, on paravem a descansar un grapat de minuts a cada avituallament, mai he realitzat una competició d'aquestes dimensions. Tot i haver sobreviscut a tot*, tinc fresc el record dels darrers 10 km de la marató, amb les cuixes paralitzades i el cap embogit.
La segona transició. A Banyoles, dins de les limitacions, va ser un èxit (només dos quilòmetres de zombie style, però no hi ha hagut més entrenaments específics que aquest. Recepta? Tranquilitat, parar a estirar si fa falta -però sense ser monyas- i confiança que el dolor passa i que, tot i que em costen els inicis de les curses, sempre acabo agafant el ritme.

Amenaces

La calor que pugui fer durant la cursa. Comencem a les 7'30, tres hores després encara estaré pedalant i, amb tota probabilitat, la mitja marató la faré sota el sol. Poques vegades he corregut aquesta distància amb temperatures tardoestiuenques. Superhidratació indispensable i a resar perquè el fetge ho assimili tot.
Punxada. No hi ha més. Compraré alguna coberta per la roda, però sense saber del cert si la sabré col·locar correctament. A resar, i si la cago, a estar tranquil.
Ànsies. Em van traïr a Poblenou. Necessito autocontrol, no picar-me damunt la bici, no obsessionar-me amb la velocitat del comptaquilòmetres, dosificar-me a la cursa. Necessito educar el meu cap.
Els cops i les onades. La referència de Banyoles m'indica que puc estar entre el millor terç dins l'aigua, més per demèrits de la resta que per qualitat pròpies, però encara he de resoldre dins meu si vull apretar a l'inici amb el risc de xocar massa i desgastar-me o si em convé ser conservador i avançar els hipopòtams progressivament. Segurament faré el que em surti al moment.

Aquí un video de l'edició de l'any passat. El final és propaganda, no cal mirar-lo.

Fortaleses

No tinc cap dubte que acabaré.
Nedo i pedalo millor que mai.
Confio que podré arribar amb forces a la cursa i marcar 5 el km o per sota quan agafi el ritme.
La prohibició de xuclar roda juga al meu favor, tant per condicions (no en sé, i per tant no estic en desavantatge competitiva) com per mentalitat (no em desgastaré intentant seguir ningú).
Allò que fa més por als demés, les pendents, a mi m'exciten.

Oportunitats

Ser novell també significa il·lusió, no només inexperiència. Ningú em guanya en temps que porto somniant aquest moment i que vagi al 100% de la meva capacitat no impliqui que no hi vagi a gaudir.
El paissatge serà una passada i Menorca té un significat massa especial per a mi com per no competir amb pardals al cap. Faré la primera braçada just quan surti el sol -detall estètic de l'organització-; el tram de bicicleta trenca els camps i queda envoltat de pedra seca tota l'estona; i la pujada més criminal de la cursa, que repetim tres vegades, voreja un penya-segat des d'on es veu l'immensa bahia de Fornells.
Competeixo sòl, però tindré animadors de luxe.

Pronòstic: 40 minuts nedant + 3 hores i 20 minuts en bici + 1 hora i 50 minuts corrent. Total: 6 hores comptant transicions i alguna aturada als avituallaments per canviar bidons.

*(Duatló de Núria desitjant morir al tram de bici; TSE caient al corriol amb doble rampa als bessons; TWalker quasi plorant pel dolor de genoll; BB-SS 2009 fent el darrer km amb els peus oberts per no forçar els bessons, etc.)

Ballesteros guanya un sprint a Cristiano Ronaldo

2011-09-19T08:42:00.002+02:00

L'únic jugador amb panxa de Primera, que a més compta 36 tacos, guanyant-li una cursa llarga al Gitano. Sense excuses.

Un tast de rugby

2011-09-16T23:35:00.003+02:00

A 9 dies vista de l'Extreme Man acabo de finiquitar el meu primer entrenament de rugby. La bona notícia és que m'ho he passat bé. La millor, que no m'he fet mal.

Velocitat, movilitat de peus, una mica d'explosivitat i unes lliçons quasi personalitzades per a mi i els altres tres novells. El BUC està renovant-se i vol muntar una mena de pedrera amb tot d'adults i joves aficionats a aquest esport que s'hi vulguin iniciar. Aquí entro jo i qui vulgui. Hi ha bon ambient i un entrenador que farà el servei d'ensenyar-nos a jugar. Jo vaig a passar-m'ho bé i a descobrir un nou esport però, què carai, no vull esperar dos anys a jugar al primer equip!

Crec que pot ser una experiència xula i només em marco un prpòsit: gaudir aprenent a jugar, no obsessionar-me ni marcar-me fites esportives.

Aquí una mostra de folcklore.

Aquí la duresa

Hem fet algunes percussions i placatges controlats i he sentit una pujada d'adrenalina quan duia la pilota i xocava contra els defensors. Crec que gaudiré. Ara falta compensar el meu cos per adaptar-lo a aquest esport perdent el mínim possible a curses, nedades i tal.

Triatló solidari

2011-09-15T17:18:00.003+02:00

Seguint l'exemple de la Intermon Oxfam Trailwalker, neix MiGranoDeArena.org, un portal on lligar els teus reptes esportius a causes solidàries.

Podeu visitar el meu lloc i fer una donació que anirà destinada a la Fundació Arrels, que atén a les persones sense sostre de Barcelona.

Aquest portal queda obert fins després de la prova, si no vaig errat, de manera que vull engrescar a qualsevol qui vulgui a proposar-me un repte en forma de marca a superar i jo li posaré el preu que haurà de donar a Arrels si la supero.

Una referència: l'any passat vaig fer 2 hores 31 minuts. Algú es juga 100 euros que puc rebaixar un quart d'hora la marca?

Ultima hora: enguany el recorregut serà olímpic després que ampliïn el tram de bici fins els 40 km. Sabent de les 2 h 40 min a Banyoles, algú aposta que puc rebaixar marca tot i nedar a mar obert?

Era innocent

2011-09-13T19:35:00.002+02:00

Avui toca ovacionar Van Bommel, l'heroi que va fer la butifarra al Bernabeu i que va ostiar el crack de La Coja.

Sempre seras el nostre llenyataire!

Van Bommel Askatu!

No digui jovent, digui "precariat"

2011-09-12T07:45:00.001+02:00

Article publicat a El Mundo el 4/IX/2011

No diga juventud, diga “precariado”

PAU FARRÀS – Cuatro de cada diez catalanes menores de 25 años que desea trabajar no puede. Y entre los que logran un oficio, un 94% tiene contrato temporal. Son datos de un estudio de Acció Jove de CCOO de Catalunya, elaborado antes de la nueva reforma laboral estatal, que apunta a una mayor precarización del trabajo juvenil tras alargar los límites de los contratos formativos.

El sociólogo Albert Sales, de la Universitat Pompeu Fabra, menciona “el precariado” como una nueva clase social que abarca a los jóvenes, un colectivo “con una alto nivel de estudios al que no acompaña el mercado de trabajo”, en su opinión, demasiado dependiente, hasta su estallido, de la burbuja especulativa de la construcción, “que apenas genera puestos de trabajo cualificados y no da oportunidad de desarrollar otros sectores productivos”.

La clave, según Sales, es que las políticas públicas adoptadas a todos los niveles “inciden en la oferta de trabajo, en la mano de obra, que continúa siendo barata”, en lugar de cambiar la demanda y el sistema productivo, por lo que los nuevos puestos de trabajo, en su opinión, continuarán siendo de baja calidad. En palabras de Aïna Vidal, responsable del estudio, “el Gobierno no ha tomado ninguna decisión que solucione esta situación”, que ha llevado a disminuir en un 54% la población ocupada menor de 25 años en Cataluña.

Roger Montañola, portavoz de CiU en la comisión de juventud del Parlament, va más allá de las cifras al apuntar que el nuevo tipo de contrato que propone el Gobierno “es una condena a centenares de miles de jóvenes”. “No se puede vivir con 300 euros al mes. Y cuando el trabajador lleva tres años en esta situación se siente explotado, deja de tener incentivos y baja su productividad”. Las juventudes de Unió que lidera se oponen a las últimas medidas anunciadas de la reforma laboral que, en palabras del parlamentario, “son una forma de hacer trampas al solitario para maquillar las cifras del paro”.

En el apartado de soluciones a nivel catalán, Montañola esgrime la Llei de Promoció Econòmica, punta del tridente de la Llei Òmnibus, de cuyo equipo ponente forma parte. “Debemos facilitar la promoción económica en todos los sectores, facilitar los negocios y crear ocupación”, enumera. Desde el Govern y CiU entienden que simplificar los procedimientos para crear empresas es el mayor estímulo para la economía. En esta línea, Sales apoya el impulso de negocios innovadores, concretamente las energías renovables, pero también se muestra partidario de crear más trabajo público, solución que comparte Vidal, de Acció Jove: “La Generalitat tiene una función empleadora, sobretodo en un momento de crisis donde la privada no tira adelante, pero parece que no está en esa lógica”. “Es vergonzoso”, según Vidal, “que sea más fácil encontrar trabajo en [el portal de internet] Infojobs que en el Servei d'Ocupació”.

El resultante es un cambio cultural entre los jóvenes. Según datos del Idescat, 45.000 menores de 35 años (un 2% de los jóvenes catalanes) trabajan en el extranjero a pesar de que, en su mayoría, han cursado sus estudios en Cataluña. Igualmente, un 41% de los encuestados se muestra dispuesto a emigrar para mejorar sus condiciones laborales. En contraste, Sales apunta una tendencia según la cual los jóvenes se emancipan más porque asumen que la situación no mejorará y “marchan como pueden”, lo que incluye las nuevas formas de convivencia, como compartir piso. Las consecuencias de todo ello, especula el sociólogo, deberán estudiarse en el impacto que tenga esta situación en la formación de familias, la natalidad o la conciliación de la vida laboral y familiar.

L'entrevista de Fuentes a Navarro

2011-09-07T23:43:00.002+02:00

Hi ha un periodista que cobra 900.000 euros l'any dels impostos de tots els catalans que avui al matí ha fet aquesta entrevista a Vicenç Navarro, impulsor de la recollida de firmes pel referèndum sobre la reforma de la Constitució.

Al cap del dia, #fuentesdimissio ha estat TT i s'han multiplicat les crítiques cap al periodista acusant-lo de maleducat i de tractar amb agresivitat un altermundista mentre respecta racistes com l'Anglada. Crec que l'article de l'Ara reflecteix prou bé com ha anat tot però val la pena escoltar-la per formar-se una opinió.

Si algú em preguntés diria que el Navarro -per qui no amago certes simpaties ideològiques tot i que en rebutjo el personatge- ha estat poc àgil i que podria haver esquivat l'assetjament de Fuantes explicant que establir un dèficit màxim equival a limitar la política fiscal espanyola i catalana. L'home, cal dir-ho, és quasi un octogenari i en Fuentes s'aprofita que, no acostumat a sortir a mitjans en directe, en Navarro està en inferioritat de condicions: 1) el seu ego només busca vomitar tot l'ideari que repeteix a les columnes que firma arreu i que podeu veure als enllaços de la dreta i 2) quan l'enganxen sense contestar el que li pregunta i el redrecen no sap reorientar el seu discurs sense entrar en confrontacions.

Al rerefons de tot plegat, més enllà de la conversa (del combat, més aviat), podriem situar un debat sobre formes i intencionalitats periodístiques. Per què en una televisió pública es tracta amb tanta agresivitat un altermundista i, en canvi, no s'interpela igual a banquers beneficiats per les ajudes públiques que ara no concedeixen crèdit, defraudadors d'impostos, polítics retalladors de drets (CiU), empresaris acusats d'invertir en armament o d'explotar treballadors, còmplices de la crisi o responsables de les seves conseqüències?

En Navarro és un pensador, no un responsable polític. Entendriem que TVE o TV3 assetgés el Sala i Martín amb preguntes sobre com el lliure comerç que ell defensa deriva en precarització de treballadors arreu del món, deforestacions massives, expulsions del camp a la indigència dels camperols, retallades de salaris i drets socials o agudització de les diferències econòmiques?

Camí de l'Extreme Man: Test Triatló Olímpica

2011-09-05T19:14:00.003+02:00

Les dades són fredes: 2 hores 40 minuts 27 segons per fer una triatló olímpica, lloc 467 sobre més de 900 participants.

Les sensacions són millors. Una hora abans del tret de sortida estava més nerviós que mai, quasi sense gaudir del moment, atemorit per si em respondria el cos. Per això cridava i feia bromes a la línea de sortida, per treure'm tensió. Va se entrar a l'aigua i sonar el xiulet i connectar-me de nou amb els records dels entrenaments a mar obert a Menorca. La resta de companys no existien, el Roger havia desaparegut, les algues no em molestaven, les ulleres, que emb prou feines em van donar visibilitat durant un parell de minuts abans d'entelar-se, no existien com a problema: érem jo i 1.500 metres per retallar a braçades.

La sorpresa va ser en aixecar el cap de l'aigua al cap de poc de començar i veure'm entre els 10 primers de la meva tanda. No havia apretat, només m'havia deixat anar, i nedava sense problemes, amb bona cadència, i amb la única preocupació al cap de no aconseguir respirar cada 4 braçades, com entreno: les pulsacions i la respiració estaven disparades de l'emoció (que no del ritme) i havia de respirar cada dues. Al principi em vaig neguitejar una mica i vaig intentar recuperar la respiració dels entrenaments, però aleshores perdia el ritme. Als 29 minuts clavats sortia de l'aigua després d'un esprint final que s'em va acabar allargant massa. Era el 299 de la classificació general, el meu millor tram contra tot pronòstic.

Tocava pedalar. El recorregut, al contrari del que diu el Roger, va ser prou agradable, però el meu handicap principal és no tenir la tècnica adequada per anar a roda. La por a tocar qui em va davant em fa circular a) constantment tensionat i b) sovint massa separat, de manera que perdo l'avantatge del drafting. En total, calculo que devia anar menys d'una cinquena part del tram amb algú, circumstància que penalitza per la prova, ja que em va fer anar més lentament i em va cansar més, però que a la llarga m'afavoreix, perquè em va permetre circular en les condicions que em trobaré Menorca, on estarà prohibir xupar roda. Finalment, i tot i haver avançat més gent de la que m'avançava -els federats, segurament netament superiors a mi en aquesta disciplina, havien sortit abans-, una hora i 22 minuts, 571 de la general en bici, i una mitjana de més de 29 km/hora comptant que vam fer més distància de la marcada.

Finalment, el tram de cursa va ser un bany d'optimisme i satisfacció... des del quilòmetre 2. Fins aleshores vaig ser el clàssic zombie que s'arrossega i a qui tothom avança. La sensació era de força, però les cames no responien: el canvi de pedalar a córrer s'em fa molt molt traumàtic, però quan vaig agafar el ritme em vaig acomodar i fins i tot vaig anar a més, acabant molt lleuger. 48 minuts i un lloc 422, just a la meitat de la general.

Lliçons:

L'entrenament a la natura que vaig fer a Menorca (cursa pel camí de cavalls en tandes de 1'20 a 3'30 hores amb desnivells + natació continua a mar obert) són tremendament útils pel treball aeròbic.
El meu cos estava molt més preparat del que la ment creia. O, com a mínim, per fer una olímpica, fa falta veure en distància Half.
El pronòstic per la Half passa de 5h30min a 6 hores.
Mantindré el ritme de la natació però em castigaran les onades i la major quantitat de gent (40 minuts).
A la bici està clar que no puc estar 90 km a 30km/hora, així que passem de les 3 hores a les 3 i poc (esperem que no bufi tramuntana).
Corrent estic molt còmode i si no forço a la bici no tindré problemes per mantenir un ritme de 5min/km, per tant, posem 1h45min més algun bonus per parar a estirar.

A tope!

La crònica del Rutx aquí.

Camí de l'Extreme Man: prèvia primer test

2011-09-03T08:49:00.002+02:00

Avui acaba l'etapa de transformació amb la disputa d'una triatló olímpica a Banyoles que em servirà de test.

Sensacions: Després d'una setmana amb un sol dia de descans total a nivell d'activitat física, em noto encara pesat i carregat, segurament a resultes de la Ruta Jove. A llarg termini no són males notícies perquè això ha de voler dir que el cos està recuperant-se però em preocupa

que el crono d'aquesta tarda, previsiblement dolent, m'afecti negativament.

Estratègia: D'acord amb les sensacions, començaré nedant a un ritme moderat perquè poso molt en dubte que em pugui arribar a recuperar si faig una sortida molt intensa. Tinc confiança en el meu ritme mitjà i espero poder donar-ho tot a la bici. El tram de cursa és una incògnita total: no tinc entrenaments en pla cronometrats de fa mesos, no sé com respondrà el meu cos, que noto cansat, i temo l'impacte de la transició, encara no entrenada.

Objectius: Acabar amb comoditat, practicar la postura de la bicicleta i acomodar-me en la segona transició. Procurar portar un ritme sostingut durant la cursa a peu.

Per què dir no a la reforma constitucional

2011-09-01T13:10:00.004+02:00

1) Perquè posar per llei un sostre al dèficit públic, en la pràctica, suposarà retallar l'Estat del Benestar. El dèficit és la resta entre ingressos i despesa i, en contra del que diu el mite, Espanya (i Catalunya) té una despesa pública per càpita molt menor a la d'altres països de la nostra esfera OCDE. Com que no es volen tocar els impostos, especialment aquells que afecten als més poderosos (IRPF dels trams més alts, empreses amb beneficis, guanys del capital, persecució del frau fiscal, SICAV), es reforça la lògica neoliberal, que apunta només a la despesa -recordem: sanitat, educació, pensions, prestacions d'atur, vivenda protegida, l'antic Pirmi-.

2) Perquè la legislació europea ja contempla un sostre d'endeutament màxim per als països socis (veure Pacte d'Estabilitat i Creixement). És, per tant, una reforma inútil a nivell jurídic, ja que niinclourà cap xifra, cosa que sí fa la legislació europea, ni contempla un àrbitre que castigui el govern que la vulneri, ja que el TC no té armes per fer acomplir les seves sentències o, com a mínim, aquestes no són tan poderosos com les contemplades a la UE.

3) Perquè neix d'un pacte entre dues formacions polítiques que no per majoritàries representen la unanimitat. Com es porta denunciant de fa mesos als carrers, el poble reclama potestat per decidir, especialment en allò que entén com un assumpte polític -la despesa pública- que li afecta directament. Si ens treuen la capacitat de decidir sobre una reforma a la llei marc que regeix la nostra vida pública, la modificació haurà estat antidemocràtica. Bravo al professor Navarro i la seva iniciativa per demanar un referèndum.

4) Perquè és un insult a la inteligència dels espanyols. Allà on ens havien promès que la Constitució era quasi intocable per no parar atenció, posem dos exemples, a la obsolescència del Senat com a fórmula de representació territorial i al dèficit democràtic que suposa el capítol de consultes, en quatre dies com qui diu s'han posat d'acord per arreglar-la. Quan una majoria de la població, s'intueix a les eleccions i es constata a les enquestes, resulta ser d'esquerres en les seves reivindicacions de serveix públics, imposar una mesura tan restrictiva i potencialment destructiva per l'Estat del Benestar resulta, com a mínim, pervers. I si es fa negant-nos descaradament (només necessitem 35 vots al Parlament i uns quants menys al Senat!) el dret a dir la nostra per por a sortir perdent és, directament, una mostra d'autoritarisme només explicable per la submissió a un poder que, ara ja sí, es desmarca com més influent que el del poble: els mercats.

L'heroi dels Alps

2011-08-29T19:28:00.002+02:00

Kilian Jornet ha tornat a guanyar la UTMB.

Podeu llegir-ne més aquí: http://www.elmundo.es/elmundodeporte/2011/08/29/masdeporte/1314636001.html

Encara no sóc un vigorèxic

2011-08-21T22:21:00.003+02:00

Via Josef Ajram. Subratllo i aclaro les úniques preguntes que m'interpelen.

¿Cómo saber si eres un triatleta?

1-Estás incómodo cuando no entrenas mínimo 6 días a la semana. Amb prou feines surto 5 cops les setmanes més pepino...
2-Crees que nadar 3 Kms o correr 10 kms a las 6:30 de la mañana es para ti una buena manera de comenzar el día.
3-Si el cuenta Kms de la bici marca más Kms al año que el del coche.
4-Cuando tienes más bidones en casa que vasos. En tinc dos, un d'ells el que venia amb la bici que em van regalar a la primera comunió.
5-Cuando alguien te da un vaso de agua y tú instintivamente te lo viertes por la cabeza.
6-Si al despertar por la mañana tu primer pensamiento es ¿cuál es mi pulso en reposo? El pulsòmetre és per flipats.
7-Tus piernas en verano están mejor depiladas que las de tu mujer. Depilar-se és afeminat.
8-Tu mujer no se preocupa, aunque ya hace 2h que saliste a correr. Això sí que ha passat, tal qual, i per terreny desconegut per mi.
9-Si necesitas una foto para un Curriculum y sólo tienes fotos compitiendo. Fer-se fotos competint és d'egòlatres.
10-Utilizas camisetas Finishers de carreras populares para limpiar la cadena de la bici. O per regalar, de tantes que en tinc.

11-En alguna habitación huele a neopreno ya que está colgado para que no se arrugue ni raje.
12-No te decides a salir con ciclistas porque o van muy rápido o es muy corta la salida.
13-Ya nadie te critica cuando sales a correr un 25 de Diciembre. Criticar no, però tractar-me de boig per fer la Copa Nadal sí.
14-Vas en coche y ves un pelotón ciclista y te sale una sonrisa de batalla.
15-Ampollas, rozaduras, picaduras de medusa se convierten en heridas de guerra. ... des de petit.
16-Escuchas una bocina, te pones en guardia.
17-Se te quedan casi permanentes las marcas de las gafas de natación. Pensava que era per la tocha.
18-En vacaciones siempre te llevas la bici. Ahh… y las gafas de nadar aun que sepas que no las utilizaras. A l'inrevés.
19-Te sabes las distancias a todas partes con una precisión de 100 metros
20-La enfermera se asusta porque tus … pulsaciones están en 40. True story: quan em van prendre les pulsacions el dia que em va sortir sang a la femta, 24 hores abans de la Trailwalker, l'enfermera va endevinar que era esportista.
21-Al levantarte te duele todo, es señal de que ayer lo hiciste bien. Ara mateix estic mig mort després de 4 dies bastant bèsties.
22-Sales a entrenar en el momento que la gente se mete en casa acojonada.
23-Comes más pasta que una familia italiana.
24-Tu plan de entrenamiento es más importante que tu cuenta de facebook. Clarament, una altra cosa és que el segueixi...
25-Ya no miras el tiempo que hace, sino el tiempo que tienes. Esa buena carrera a 37 grados, esas buenas 3 horas en bici al mediodía, esos 25 km y 300 de desnivel sin una gota de agua una mañana de agosto...
26-Tienes más contrastes de moreno en el cuerpo que un café con leche. Per evitar-ho, a Menorca, on no es penalitza el nudisme, corria sense samarreta i amb pantalons enrotllats tipus panyal.
27-Te levantas a comer a las 2 de la mañana y te vuelves a la cama el día antes de una competición
28-Tu familia y amigos ya no te critican que corres mucho o estás muy flaco. En procés.
29-Viajas 150 kms para una competición de 1 hora. Bé, i pel menú de sidreria.
30-Sabes más de rodillas que un médico.

31-Te puedes tomar 4 litros de agua en menos de una hora. Cert.
32-No corres para adelgazar, sino que adelgazas para correr.
33-Te levantas más temprano los fines de semana que los día de trabajo.
34-Los viernes te acuestas más temprano que el resto de la semana.
35-Sales escondido a correr porque no quieres que tu familia se entere que es el segundo entrenamiento de hoy.
36-Eres el único al que no le importa que el ascensor no funcione
37-Corres 1 hora, te duchas, te vistes y desayunas, y durante el día alguien te pregunta: “Qué pasa? hoy no corres?”
38. Te levantas y acuestas con mil molestias en el cuerpo

39. No ves carreteras, si no rutas para salir con la bici… Tal qual.
40.- Te compras la monovolumen para que quepa la bici, la bici del compi, dos bolsas con el equipo…
41.- Las vacaciones justo coinciden con aquella prueba a la que has querido ir.
42. Tu postre favorito es la glutamina. Això sona ionqui.
43- Te apuntas a las competiciones con semanas e incluso meses de antelación. Yeah.
44- Mientras estoy en el curro pienso en la rutina de entreno de después. O la disenyo.
45- Siempre estoy mirando material de tri por inet para comprar aunque no tenga dinero. Això només ho fan els metrosexuals lectors del Sportlife.
46- En tu corbatero y relojero existen prendas inusuales para el resto de mortales; bandas pectorales y pulsómetros, y no pocos.
47- Necesitas mas sitio en el armario que tu mujer y prefieres hacerte la colada.
48. Visitas lugares para competir, a los que nunca pensaste que irías.
49.Alguien pregunta tu edad y tu respondes 35-39M
50.- En tu trabajo te llaman “el asocial”, porque intentas escaquearte de las cenas, comidas o vermuts que se organizan para navidades y otras fiestas

Vídeo motivacional xulíssim. Via Jpsa.

51.- Otros de tu trabajo, prefieren llamarte “el de la mochila azul”, porque llevas una bolsa de deporte a todas horas.
51.- Te jode más una raya en la bici que en el coche
52.- La gente te mira con caras raras, cuando dices que has salido una hora con la btt “a soltar piernas”. Acava de passar.
53.- Cuando vas en bici y te adelanta un ciclista a toda leche y no puedes seguirlo, siempre piensas “ya me gustaría verte nadando y corriendo”… y si lo puedes pillar, aunque sea en un semáforo, le dices que luego tienes que correr y no puedes apretar… Em foto a roda i l'avanço a la mínima, sóc un picón.
54.- Si te pasa lo mismo corriendo, “ya me gustaría verte nadando y en bici”. Apreto a muerte per tornar-lo a passar.
55.- Si te pasa nadando en el mar… A PILLAR PIES!!! Cagun la puta, això no passa.
56. Tu toalla del cuarto de baño siempre esta húmeda.
57.- Tu mujer se preocupa pq le has dicho q vas a correr y no te llevas la gorra.
58.- Cuando llegas a casa a hacer la transición, los vecinos te dicen ¡luego con más tiempo hablamos!
59 - Cuando subes un puerto con el coche y calculas mentalmente el porcentaje de las rampas y te imaginas subiéndolo.
60 - Ves un lago o pantano y piensas que pedazo de triatlón se podría organizar aquí.

Juego de tronos

2011-08-20T18:43:00.002+02:00

Mes i poc després, torno al blog per recomanar una série de la que m'he pulit la primera (i de moment única) temporada en dos dies: Juego de tronos.

Basada en una série de novel·les fantàstiques que fins fa res em resultaven desconegudes, Canción de Hielo y Fuego, la superproducció em va cridar l'atenció per venir apadrinada per dues garanties de qualitat: HBO (The Wire, Soprano, Boardwalk Empire) i Canal + (Friends, Frasier, Mad Men, Hermanos de Sangre).

Motius per veure-la? Diversos, a saber:

Argument. Consum obligatori pels interessats en literatura fantàstica, imprescindible pels amants del cinema bèlic, essencial per qui li agradin les històries polítiques, especialment les de temàtica medieval o monàrquica.
Ambientació. Ni idea del pressupost del que disposen, però els vestuaris, els escenaris i, sobretot, les panoràmiques dels paissatges, poblats i castells motiven per sí sols el visionat dels 10 capítols.
Personatges. El nan manipulador, al nivell de Ben Linus, la princesa exiliada que s'ha de casar amb el terrorífic líder d'una tribu d'assassins, el senyor Stark, perfecte senyor honorable perdut en un món de traïdors, el monarca borratxo, la filla que vol ser guerrera, el fill bastard que somnia protegir el regne fent el jurament dels guardians de la nit, la reina QILF, l'assortit de nobles secundaris sonats, els guerrers i cavallers hiperdurs... Desde la subtilesa, al cap de res de començar ja ens enamorem de tres o quatre personatges i desitgem una mort dolorosa a un parell o tres més.
Els subarguments. Dos en especial: a) el món perdut on els prínceps proscrits intenten reclutar 40.000 indígenes assassins amb els que retornar al tron perdut i b) el mur de gel, el nord del regne, que separa l'imperi de les amenaces dels territoris desconeguts, entre les que es compten gegants, tribus de salvatges, bèsties i alguna cosa pitjor.
Les baralles i la ultraviolència.
Sexe explícit a cada capítol.
Sorpreses i moments finals de capítol. Sense arribar a l'extrem de Lost, que segurament basava gran part del seu atractiu en aquest ítem, cada capítol ens regala un parell d'escenes de quedar-nos de pedra: morts, traicions, relacions entre els personatges i, especialment, la imatge final de la temporada.

Puntuació: si Lost era un 8'5 (encara que ens tenia ben enganxats), The Wire un 9'8 i la trilogia d'El Senyor dels Anells un 9 en global, Juego de Tronos és un 9'5.

Extreme Man: balanç etapa Acumulació

2011-07-15T17:14:00.005+02:00

Després de 10 setmanes de preparació més o menys intensa, aquest és el comput global.

Natació: 12 sessions d'entre 40 minuts i hora i poc amb mescla d'intensitats. Destaco d'aquesta setmana els 2 km seguits.

Bici: 11 sessions. Hi ha de tot, des de sortides de 20 km plans fins etapes de 3 hores o un parell d'ascencions al Turó de l'Home. Destaco la segona al Montseny rebaixant en un quart d'hora la marca de finals de març en una setmana on havia fet 4 entrenaments. En total, 17 hores des d'inicis de maig, 12 i mitja en les darreres 5 setmanes.

Cursa: 3 sortides d'una hora + dues curses de muntanya de 3 hores (caco) + Trailwalker + 17 hores d'excursió a diversos ritmes.

Resum de sensacions:

En general he treballat per sota dels volums de tots els plannings recomanats, però a canvi he realitzar bestieses que es passen per sobre, tipus curses de muntanya, sessions de més de 3 km a la piscina i el Turó de l'Home al màxim.
En cap cas he treballat als ritmes que em marquen els planning, sinó més forts, especialment sobre la bicicleta.
El dèficit de cursa segurament sigui el més gran, però ara mateix ja em noto capacitat per ser finisher. Ara falta pulir el com.

Objectius pel proper mes:

Començar a treballar amb intensitats altes.
Durant els campaments, plantejats com una setmana de descans, dedicar una estona cada dia a estirar, fer exercicis abdominals i lumbars, flexions i sentadillas. 1 setmana.
Durant les tres setmanes a Menorca, nedar a mar obert en sessions contínues d'entre 10 i 40 minuts; en cursa, totalitzar entre quatre i sis sortides d'entre 30 i 60 minuts + entre quatre i sis sessions de séries; sessions de rem, bici i força.

Arriba Bielsa

2011-07-09T10:55:00.002+02:00

¿Por qué le voy a dar una entrevista a un tipo poderoso y se la voy a negar a un pequeño reportero de provincias? ¿Por qué voy a acudir a una emisora líder cada vez que me llame y en cambio jamás a una pequeña radio del interior? ¿Cuál es el criterio para hacer una cosa así? ¿Mi propio interés? Eso es ventajismo.'

Aquest argument, explicava David Trueba en un article, va sortir de boca de Marcelo Bielsa en una conversa amb Guardiola quan aquest estava a punt de fer-se entrenador. Bielsa te els seus motius i segurament Guardiola uns de diferents, però qui sap si arrel d'aquesta lliçó, en Pep mai ha donat una entrevista en tres anys com a entrenador del primer equip, cabrejant alguns periodistes i editors i, en canvi, s'ha convertit en un mestre de les rodes de premsa, acontentant una pila d'aficionats del seu equip, generalment aliens als interessos mediàtics.

Aquesta setmana, després que Urrutia guanyés les eleccions a president de l'Athletic, Marcelo Bielsa ha firmat com a entrenador del Bilbao. No sé altres, però jo estic excitat amb un entrenador anomenat "El Loco" en un equip tan simpàtic i, per fi, tan prometedor.

El primer record de pes d'en Marcelo data del mundial de Japó i Corea. Argentina venia de guanyar la fase classificatòria, pintava com a favorita juntament amb França i alineava un 3-4-3 amb Pochettino-Ayala-Samuel; Cholo Simeone-Zanetti-Sorín-Verón; Crespo-Ortega-Piojo. La selecció va quedar eliminada a la primera fase (com França), tot el país li va retreure que posés en banda el Piojo i el mundial el va guanyar el Brasil dels superlaterals, Rivaldo i Ronaldo.

Tot i la patacada, El Loco es va aixecar i va aconseguir guanyar les olimpíades amb el mateix bloc de gent més Aimar i Saviola. Cansat de tot el que envolta la selecció argentina va renunciar al càrrec -avui és el segon entrenador amb més victòries i millor diferència de gols a favor del país- abans de prendre's un període sabàtic i portar Xile al segon lloc del continent amb idèntic esquema, fer un notable mundial i renunciar novament perquè no es portava bé amb el president.

El Loco és així. A mi m'agrada aquesta gent en el món d'allò públic. Tipus com Bielsa, com Eto'o, com Totti. El Loco és lúcid, té iniciativa i és honest per fer allò en el que creu i per deixar-ho de fer quan hi deixa de creure. Per això als seus equips ja fa temps que tothom defensa i ataca, per això li han decicat un blog a les seves idees i opinions, per això dóna conferències arreu del món, per això va renunciar a una oferta de l'Inter aquest mateix estiu i per això s'atreveix amb el repte de fer de l'Athletic un equip atractiu i guanyador.

Ander, Iraola, Toquero, Llorente, Martínez, Orbaiz i, per sobre de tots, Muniain desbocat, poden fer coses molt, molt xules a Espanya i Europa amb un entrenador així. Amb el Málaga, aquest Bilbao i qui sap si un València més potent, potser tenim més emoció enguany.

Camí de l'Extreme Man: un d'aquells dies

2011-07-07T22:28:00.004+02:00

Havia de ser un entrenament de molt de volum a la piscina, una hora de patiment mental, de monotonia, 3.000 metres de braços i cames -incloent uns infernals 500 metres de peus de crawl- i concentració en mantenir el ritme i la tècnica, zero descansos més enllà del canvis d'estris.

Al cap d'una hora de començar, just quan estava a una piscina d'acabar la sèrie de 400 metres i la sessió, se m'ha activat AQUELL mecanisme mental. M'he trobat sobrat de forces, he constatat que no tenia res millor a fer després i he pensat que potser un altre dia hagi de retallar entrenaments per culpa del temps. "Va, 50 metres més". "Dues piscines més, que vas sobrat". "100 més a veure". I així he anat fent fins doblar el meu objectiu inicial, sabent-me invencible, amb la moral pels núvols, notant-me fortíssim i tenint clar que a ritme de competició podia aguantar molt més.

Aleshores he decidit apretar i he posat el turbo. Peus a fondo, respiració a cada braçada i impulsos potents, músculs enverinats d'àcid làctic, pit inflat i tots els meus referents rockets al cap. Al tercer viratge, just m'impulsava, el bíceps femoral m'ha avisat que estava al límit i he sabut que era el senyal per aturar-me i tornar a la calma.

Aquests són els moments dels entrenaments que valen més la pena. Aquells que et fan albirar nous límits del teu cos -i la teva ment- més enllà dels que pressuposaves. Ara em trobo pesat, però dec ser una font d'endorfines perquè estic exultant. Vamos!

PD: I tot plegat, amb banyador llarg de platja, que venia directe del casal!

Chacón i la feminitat

2011-07-06T08:30:00.003+02:00

Em passa cada vegada que la veig en un acte com a ministra. Treu una mica de morros, s'estira d'esquenes i deixa de tancar les pestanyes fixant els ulls amb una facció que, volent semblar seriosa i ferma, es converteix en trista i amargada.

Aleshores penso en el complexe que deu motivar aquest artifici, en la voluntat que deu tenir la doble MILF (Mother // Ministra) exercint el lideratge sobre un col·lectiu on tradicionalment han pesat més que enlloc els valors associats amb la virilitat com la força física, el coratge i l'autoritarisme.

La cara, però, no enganya, de manera que, intentant passar per líder implacable sense por a donar ordres a un grapat de goril·les, a mi em transmet debilitat, ja no davant els seus subordinats directes, sinó davant el què diran de l'opinió pública que jutjarà aquelles imatges. La tendresa és la major fortalesa.

Les llistes obertes són la solució?

2011-07-04T08:25:00.003+02:00

Abrir las listas es asumible por todos los partidos pero “poco efectivo”

Publicat a El Mundo el 27 de juny de 2011

PAU FARRÀS – Cuando en 2009 Ciutadans pel Canvi impulsó la iniciativa legislativa popular para reformar la ley electoral, 80.000 ciudadanos dieron apoyo con su firma a un proyecto con las listas abiertas. Antes, en 2007, una comisión de expertos nombrada por el tripartito había realizado una propuesta de ley donde cabía la posibilidad de expresar las preferencias en las listas presentadas. Los procesos respectivos terminaron en nada tras negociaciones y ponencias fracasadas, pero las ideas siguen teniendo fuerza en un segmento de la población entre los que se encuentra el movimiento de los indignados.

Esta parte de la ciudadanía observa los partidos como instituciones altamente jerarquizadas y, como han denunciado varios politólogos desde hace años, escasamente meritocráticas, lo que resulta en listas donde prima más la voluntad de los partidos que el apoyo popular o el trabajo y, a la postre, una falta de incentivos positivos a reducir la distancia entre los representantes y los votantes.

El sistema de listas abiertas, usado en la votación al Senado, contempla la posibilidad de indicar las preferencias entre los miembros de la candidatura. En la práctica, como señala Francesc Pallarès, de la UPF, los electores no cambian significativamente el orden predefinido de los candidatos.

Lluís Coromines, de CiU, anuncia que su partido, el único que se opuso a la propuesta de la comisión de expertos, no está en contra de la iniciativa pero advierte contra los peligros de una libertad total de voto, ya que podría resultar en “un Parlament con candidatos de distintos partidos sin proyectos en común”.

Otros de los defectos del sistema es el fomento del clientelismo como demuestra la experiencia italiana o la posibilidad de que candidatos con más riqueza o representantes de intereses privados terminaran siendo los más conocidos. Pallarès también alerta del “potencial de inestabilidad interna en las formaciones, ya que se produciría una doble campaña, la habitual y la interna en los partidos”.

A Agustí Bosch, de la UdG, le parece “muy bien” la posibilidad y va más allá al proponer otras reformas par mejorar la calidad democrática, como “fomentar la democracia directa con más referéndums sobre cuestiones polémicas”. Entiende Bosch que variar la ley orgánica de consultas es “más fácil” que cambiar la ley electoral.

Pinta que no tindrem nova llei electoral

2011-06-28T20:13:00.004+02:00

Publicat a El Mundo el dissabte 25 de juny de 2011.

El cambio de ley electoral queda lejano

CiU no admitirá una circunscripción única, el PSC quiere dar más peso al Área Metropolitana y el resto de partidos son reacios a los distritos uninominales

PAU FARRÀS / Barcelona – Cada cierto tiempo, coincidiendo con etapas de descrédito político como la actual, resurge el debate del sistema electoral en Cataluña para acabar dejando las cosas como hace 32 años, sin más regulación que una disposición transitoria del Estatut de 1979. Con la intención de dar salida al conflicto, hoy resurgido tras las manifestaciones de los “indignados”, y con el recuerdo del fracaso de la ponencia de 2009, Convergència i Unió (CiU) y el Partido Socialista de Catalunya (PSC) van a reunirse la próxima semana para tantear el pacto.

El partido de gobierno, reforzado tras las pasadas elecciones, parte con la ventaja de saber que el actual sistema le facilita la obtención de mayorías y que sus 62 escaños son imprescindibles para la reforma, necesitada de 90 votos en el Parlament. La propuesta de CiU contempla dos votos, uno para escoger el 40% de diputados en 53 distritos uninominales, donde solo sale como representante el ganador, y el otro para votar los 82 parlamentarios restantes en base a listas por veguerías o las actuales provincias.

El PSC también apuesta por un sistema de doble voto. El primero serviría para elegir diputados de 64 distritos uninominales y el segundo designaría los 71 representantes en listas de partido en una única circunscripción. Según fuentes del partido, los distritos se delimitarían con el objetivo de acercar a los diputados al territorio, por ello pretenden disponer más distritos en el Área Metropolitana, zona donde más apoyo electoral tiene el partido. Ese mayor peso a Barcelona y sus cercanías y la inclusión de un distrito único son las claves del desacuerdo con CiU.

En la anterior ponencia, Esquerra apoyó las listas por veguerías propuestas por una comisión de expertos e Iniciativa defendió una circunscripción única con listas según el territorio. Agustí Bosch, profesor de la Universitat de Girona (UDG) y especialista en sistemas electorales, razona el por qué del rechazo de los partidos pequeños a las fórmulas uninominales: “en distritos con un solo candidato seguro que ganan PSC o CiU” gracias a su mayor poder. “Los partidos pequeños temen una deslealtad matrimonial”, según la cual sus electores, incentivados a votar a los dos grandes en el primer voto por ser los únicos con posibilidades reales de ganar, terminarían votando también las listas de socialistas o nacionalistas.

El catedrático de Ciencia Política de la UPF Francesc Pallarès aboga por priorizar el derecho de los ciudadanos a que su voto valga lo mismo independientemente de dónde vivan. Entiende el catedrático que los intereses regionales “ya tienen instrumentos para ser defendidos” y que sobrerrepresentar los votos de ciertas circunscripciones “sólo favorece a los partidos que tengan mayor implantación allí”.

Coromines rechaza el argumento y reivindica que los electores de cada territorio escojan a sus representantes. El parlamentario defiende que Catalunya ya tiene una proporcionalidad, eso es, la relación entre porcentaje de votos y escaños de un partido, del 95%, el tercer puesto autonómico y uno de los primeros en Europa, por lo que descarta abrazar sistemas de distrito único. “No nos podemos saltar el criterio de territorialidad”, zanja Corominas, que señala “que está prohibido y no existe en ningún lugar”, lo cual no es del todo cierto -Holanda o Israel votan instituciones con este sistema, por ejemplo-. Permanece, por lo tanto, la tensión entre igualar los votos de todos los ciudadanos y ponderarlos según el territorio, madre de todos los desacuerdos.

Per més info sobre els diversos sistemes electorals i com afecten la governabilitat, la participació i la proporcionalitat, un llibre en xarxa de l'Agustí Bosch.

Camí de l'Extreme Man

2011-06-20T12:04:00.001+02:00

Aquesta setmana he començat oficialment el meu entrenament per la Extreme Man Menorca 2011, una triatló de llarga distància que es celebra el 25 de setembre a prop de Fornells, al nord de l'illa.

A falta d'una mica més de 3 mesos, i després de setmanes i setmanes de nedar amb força freqüència, iniciar-me en la bicicleta i entrenar més aviat poc la cursa, toca començar fort amb la primera fase preparativa: l'entrenament d'acumulació; això és, sumar quilòmetres en les tres disciplines.

Avui és el primer dia de descans total en una setmana o així on he encadenat sortides de dues hores en bici a bon ritme, una mitja marató de muntanya, tirades d més de dos km a la piscina i alguna sessió de força màxima amb peses. Noto el meu cos molt cansat, però això em fa estar viu i m'il·lusiona preparar-me per un esdeveniment així en una terra que cada cop sento més meva.

Són aquests els reptes que ens mouen, les motivacions que ens impulsen a donar el millor de nosaltres mateixos. A mi m'ha agafat ara per aquest desafiament i vull preparar-lo amb més entusiasme del que he dedicat mai per, no sé, un exàmen. Cadascú escull els seus objectius, suposo.

Seguiré relatant.

Lliçons de Democràcia

2011-06-15T23:55:00.004+02:00

Violència contra polítics no. El primer són les persones, no les idees, no es pot deshumanitzar algú, o això diu el meu jo racional. No es convenç ningú per aquesta via.

Obstrucció del Parlament? A mitges. Sí com a crit d'atenció. No com a forma de totalitarisme.

Les queixes de Mas i el sensacionalisme generalitzat? Molt de flato. Hi ha una situació social molt animal, i cada cop més, al carrer, com per aillar el que s'ha vist avui. Precarietat (si no atur) entre joves i no tant, educació pública decadent (10.000 nanos en barracons, per exemple), sanitat pública en procés de deconstrucció, serveis socials retallats quan més falta fan, criminalització de la immigració, desallotjaments i endeutaments, conversió de les caixes en bancs per destruir-ne la seva obra social, etc.

Al costat, fora impost de successions i en estudi la rebaixa del tram més alt de l'IRPF, polítics corruptes governant, polítics mentiders guanyant eleccions, banquers cobrant bonus siderals, SICAV gravades en un 1%, policies estomacant manifestants asseguts, augment de les concessions a escoles elitistes, Boi Ruiz recomanant-nos que ens fem d'una mútua (que li digui a una pensionista), etc.

És normal tot el que està passant, el contrari seria l'increïble. I amb "tot el que està passant" entenc que la violència d'aquest matí és un 1% del conjunt, si arriba. Són els eixalabrats, la kale borroka. Deslegitimen el missatge? Faltaria...

Copio del blog de l'Albert Sales:

Retallar la renda mínima d’inserció, únic ingrés de les famílies més empobrides del país, mentre desapareix l’impost de successions és violència estructural. Reduir els recursos destinats a l’educació pública és hipotecar el futur de tots i totes i destruir la política redistributiva més important de la nostra societat. Abocar la sanitat pública a la privatització és malvendre un patrimoni de tothom i convertir necessitats en luxes. Derogar un centenar de lleis d’una tacada amb la llei omnibus es atropellar la democràcia.

Recomano la lectura total de l'article, així com d'aquest altre. En copio un fragment:

quan una revolta social es fa en un altre país, els mitjans de comunicació l'elogien i n'expliquen les causes que la han provocat (manca de serveis socials, manca de participació democràtica a les institucions, etc.), encara que sigui violenta. Però quan la revolta és aquí, l'anàlisi objectiva se'n va en orris i les portades són ocupades per anècdotes que no tenen res a veure amb la naturalesa del moviment. Els mateixos mitjans que, quan centenars d'aficionats del Barça destrossen les rambles per a celebrar títols s'afanyen a aclarir que són una minoria del barcelonisme, ara estan generalitzant de forma indiscriminada i injusta.

Ens trobem just enmig de La doctrina del shock. Una situació convulsa, en gran part construïda al marge del nostre control, que ens desorienta i ens atemoreix fins al punt de portar-nos a creure en la inevitabilitat de les reformes més dures, llegeixi's retallades, llegeixi's llei ómnibus, llegeixi's el PP no és tan dolent com a soci de pactes, llegexi's "fora immigrants" (ara que no hi ha feina i començaran a fer-se vells i tenir fills). Ni una passa enrere.

Decálogo de PeriodismoRealYa

2011-06-14T10:01:00.003+02:00

Via Periodismo Real:

-No a los contratos basura.
-No a los despidos masivos.
-No a los becarios de 35 años.
-No a los políticos empotrados en los medios.
-No al periodismo multitatarea a dos duros.
-Copiar, pegar y revender es delito.
-No a las prejubilaciones, necesitamos maestros.
-La información no es espectáculo y los informativos no son un circo.
-No a la extinción del servicio de corresponsalías y enviados especiales.
-Servicio público y sentido de la responsabilidad.

Sí a tot, és clar, però em pregunto quin responsable s'ha de llegir aquest decàleg. Em pregunto qui dels qui el signen o el prenen per bandera duria a terme més de 3 d'aquests principis si fos un editor o director d'un mitjà. Gegants com El País o TV3 tenen problemes, locals que llegeix tothom estudien la desaparició (ADN) si no l'han consumada ja (Metro), als nous mitjans, com l'Ara, paguen malament i alguns redactors en fugen. UN percentatge molt petit de les darreres generacions de llicenciats en periodisme treballen en l'ofici. El diari on col·laboro està en període de destrucció.

Jo no conec els comptes dels mitjans i no entenc de models de negoci, però sí sé que a) la precarietat castiga el bon periodisme i b) hi ha una demanda d'informació i anàlisi que c) no sempre és atesa. Cal fer una criba per discriminar la qualitat i la necessitat de la informació, cal especialització i, això va pels mindundis, cal esforç i constància. No hi ha altra recepta.

Un visionari

2011-06-03T22:31:00.003+02:00

Aquesta entrevista es va publicar a El Mundo abans de les acampades. Jo em mostrava escèptic respecte la possibilitat d'una revolta a Catalunya o Espanya i Federico Mayor Zaragoza, autor de diversos pamflets i activista de corbata, em rebatia que alguna cosa estava bategant. Una setmana després començaven les acampades.

“Tratar la inmigración como un problema es inaceptable”

Federico Mayor Zaragoza carga contra la campaña del PP en las municipales y relativiza el malestar de los jóvenes

Federico Mayor Zaragoza entra en la sala donde los participantes del congreso altermundista Barcelona Consensus están reunidos por continentes y se hace el silencio. Muchos saludos a gente conocida y un abrazo afectuoso a una de las representantes africanas, a quien le dice en inglés que las mujeres africanas son su “mayor fuente de inspiración”. Sabe de lo que habla, porque siendo director general de la UNESCO, recorrió el mundo entero.

Habrá quién pensará que ojalá todos los hombres con traje y corbata pensaran como él. Otros señalarán que lo mejor sería que quienes tienen sus ideales, vistieran igual. El caso es que a Federico Mayor Zaragoza, fundador y presidente de Cultura de Paz en la actualidad y, antes, catedrático, rector, diputado, ministro y europarlamentario, le ha dado la misma vena que a Stéphane Hessel y ha publicado Delito de silencio (Comanegra, Barcelona 2011), una llamada a la rebelión ciudadana. Esta semana fue la estrella en el Barcelona Consensus y pudo charlar con El Mundo sobre la situación catalana dentro del panorama global.

¿Qué diagnóstico hace de los recortes que ha hecho el gobierno de CiU en sus primeros días al mando?
Jamás recortaría en sanidad y educación, eso seguro, pero Cataluña está muy bien. Tiene problemas y dificultades, pero también gente capacitada para resolverlos y espíritu emprendedor. En todo caso, debemos relocalizar trabajo para crear empleo y recuperar los valores que han sido sustituidos por el mercado.
¿Y la juventud? Hay un 40% de paro en Cataluña...
Usaré un dicho francés que se traduce por “Cuando uno analiza, se queda desolado, pero si se para a comparar, se consuela”. Los jóvenes catalanes están estupendo. Están mejor que 90% de jóvenes del mundo: la sanidad es gratis, nadie pasa hambre... hay que tener una visión exacta de los problemas.
El PP definió la inmigración como “un problema” en su campaña catalana y lo vuelve a hacer en las municipales.
Eso no se puede aceptar. Las propuestas del PP normalmente no existen, y cuando las hay, jamás son de integración. Debo recordar que los inmigrantes son el resultado de una globalización comandada por los más ricos y poderosos.
Pero ahora parece que molestan a algunos.
Durante la época de mayor construcción hicimos que viniera gente de fuera para trabajar en las obras, hicimos una regularización masiva y hoy tratamos a personas como problemas. Pero dígame, ¿donde estaban las agencias de calificación y el FMI que ahora nos dan consejos mientras se construían más casas que en el resto de la UE?
...
Dejaron que la codicia moviera las empresas, igual como se vivió una enorme deslocalización productiva para ganar un poco más. Ahora pagamos en transportes largos y ensuciamos el medio ambiente de paso. Debemos pedir responsabilidades
¿A quién?
A la plutocracia que ha mandado. A los grupos G, que agrupan a los más ricos, que casualmente siempre son hombres, porque a las mujeres se las deja siempre fuera. Debemos pedir también un papel más fuerte de la ONU. En 2008 se defendió un G20, que el mercado solucionara la crisis y el comercio libre. El resultado ha sido que quienes fuimos rescatadores nos hayamos empobrecido.
¿Y cómo se llegó a este extremo?
Lo aceptamos todo. De un momento a otro salieron 700.000 millones de los Estados Unidos y 400.000 de Europa para salvar bancos y países mientras durante años no había fondos para luchas contra la sida o contra el hambre, que mata a 60.000 personas cada día.
¿Y cómo le damos la vuelta a la situación?
Estamos en un momento fascinante porque el pueblo puede contar a través de las herramientas tecnológicas como internet o los móviles. Irán, China, Túnez o Egipto lo demostraron.
Pero acabamos de tener un primero de mayo muy sosegado a pesar de que el paro ha batido su récord, ¿cómo se lo explica?
La situación en Cataluña no es un reflejo del mal gobierno y en el conjunto de España no hay una correspondencia entre el ciberactivismo y la calle. Paso a paso, pacíficamente, en 3 o 4 años podemos conseguir una democracia donde los líderes escuchen al pueblo.

Apunta de l'acampada (IV)

2011-05-28T15:13:00.001+02:00

Lo primero que limpiaron fueron las pancartas (publicat El Mundo el 28/V/2011)

La excusa era que había que garantizar la higiene de la plaza, pero lo primero que hicieron los limpiadores fue descolgar pancartas.

Cuando los operarios de BCNeta entraron en la Plaça Catalunya, la acampada estaba cercada ya por dos docenas de furgones policiales y un centenar de agentes antidisturbios impedían la entrada a los manifestantes que llegaban tras enterarse del desalojo. Ante la barrera policial, la protesta se convirtió en una sentada masiva para cerrar el paso a los camiones de la limpieza en las dos entradas de la plaza que dan a Ronda de Sant Pere.

Dentro, los trabajadores de la limpieza desmontaban la biblioteca, la carpa de comunicación y la cocina y retiraban bombonas de butano, palos, ordenadores, altavoces o el muñeco de cartón que desde la comisión de educación habían preparado para las actividades infantiles previstas para esta mañana. “Dos tardes de trabajo tiradas al contenedor”, se quejaba Eric Díaz, uno de sus autores, más dolido por ver su trabajo destrozado que por los golpes recibidos.

Ante la acumulación de personas sentadas en las entradas y la llegada de los camiones de la basura que debían retirar los deshechos de la acampada, Mossos y Guàrdia Urbana fueron creando pasillos para los camiones a base de patadas, porrazos y disparos a los manifestantes que estaban sentados. Allí recibió todo el mundo. A Rachel Thalmann, de 49 años, le abrieron la cabeza. Germán Benet tiene cinco marcas rojas en la espalda de sendos porrazos que le dieron estando sentado. Joaquima Claramunt, de 70, se quejaba a quien quisiera escucharla que un Mosso la había mandado “a tomar por el culo” cuando le preguntó cómo salir de allí.

Fueron 120 heridos en una concentración pacífica. A nadie se le acudió reventar mobiliario urbano o montar barreras con contenedores como en otras ocasiones. Nadie lanzó piedras a los agentes. La consigna no violenta era tan clara y se cumplió con tal firmeza que desde el primer momento atrajo a cientos de simpatizantes, desde cuarentones con traje y corbata hasta jubilados, pasando por ciudadanos que decidieron posponer la llegada al trabajo, caso de Sonia Moreno, o de un joven que no se presentó a una entrevista de trabajo para apoyar la manifestación.

Nadie en la Plaza entendió el por qué del desalojo, mucho menos su brutalidad, y así lo intentaron comunicar los mediadores del Col·legi d'Advocats, que invitaron a los Mossos a irse: los acampados querían limpiar solos “su” plaza.

Apunts de l'acampada (III)

2011-05-24T09:26:00.002+02:00

Ja son vàries visites. Reafirmo algunes sensacions, confirmo sospites i m'enduc un grapat d'alegries.

Hi ha gent que no entén el que significa "propostes concretes". De la fusió d'aquesta ignorància i l'extensió de la falta de vergonya sorgeixen massa intervencions insubstancials, "autochupapollismo" i repeticions.
Afortunadament, hi ha espai per la creativitat. Suggerències d'accions per millorar la democràcia amb les que em quedo: 1) institucionalització d'àgores de discussió cada cap de setmana als pobles i barris. 2) possibilitat de muntar referèndums estatals si es recullen un milió de firmes per a segons quins temes.
Matisacions personals: 1) faltaria establir a qui s'elevarien les propostes necessitades de polítiques i normatives concretes, en aquest cas, als regidors o parlamentaris; la demagògia utopista de la democràcia directa és ineficient i poc pràctica. 2) potser caldria acotar el llistat de temàtiques on es podria votar, correm el risc d'aprovar lleis racistes o irrealizables econòmicament a causa del populisme que desencadenaria.
M'alegra veure que tanta gent ha decidit donar el millor de sí mateix gratis, per ideals.
Trobo a faltar, com en Mike, més "especialistes" de l'altermundisme. No pot ser que un tio que manifesta obertament que es cola al metro i que està disposat a ensenyar trucs en un taller específic rebi els mateixos aplaudiments que l'Arcadi Oliveres. Hi ha límits a la (re)evolució.
Conclusió del 23/V. Hi ha qui està vivint una fantasia de poder adolescent, hi ha molt flipat que creu que pot canviar el món des de Plaça Catalunya. Són gent poc llegida, sense mínimes nocions del funcionament teòric i pràctic de la democràcia o l'economia internacional que proclama i aplaudeix eslógans sense cap mena de crítica. El temps depurarà aquests personatges ("por qué no creamos una comisión del amor?") però són els qui, ara per ara, aturen la roda de propostes i accions. Paciència que només portem una setmana.

Apunts del 22M

2011-05-22T22:26:00.005+02:00

El PP li treu 9 punts percentuals de vot al PSOE a tot Espanya amb una mica més del 50% de participació. La puta dreta (CiU i PxC també ho són) no es queda a casa quan toca votar. PSOE paga les retallades, la venda als mercats i el discurs subnormaloide del ZP.
Mesos després de retallades i gilipollisme declaratiu de Convermerda i Putrefacció, guanya Trias a Barcelona sense que es coneguin els pecats de l'Hereu. Excloent la consulta de la Diagonal, què ha fet malament? Quina promesa de l'avi malparlat ha seduït la ciutat?
50% de participació a Barcelona. Ningú no es pot creure aquesta democràcia.
El model social de Barcelona està en perill en mans del desgraciat d'en Trias. Hi ha diners i no hi ha deutes a la ciutat, cabró, aquí no tens excusa per retallar!
A Balears, menys de 5 anys més tard que en Matas sortís en globus, torna el PP amb majoria absoluta. Camps torna a arrassar. La corrupció no penalitza les dretes.
Bildu guanya a Donosti i Gipuskoa, segona en vots i primera en regidors. Independentisme d'esquerres pacífic, cap líder visible, zero violència borroka els darrers anys. Majoria social clara.
Xenofòbia arreu d'Espanya i als municipis de Badalona, Hospitalet, SantaCo, Salt, Igualada, Vic, Manresa, Santa Perpètua, Cervera... Si el problema és que molts serveis socials van per als immigrants, la solució no és l'expulsió, senyors, sinó la universalització dels serveis públics. Si el problema és d'inseguretat, doneu-los feina. Falta memòria històrica, empatia, consciència crítica, valors...
Per acabar-ho d'adobar, Anna Arqué no serà regidora...
Això és pitjor, molt pitjor, que si el Barça hagués perdut 5-0 amb el Pudrit. Molt enfadat, decebut, fastiguejat, trist, indignat. L'índex de participació vol dir moltes coses que cal expressar, sigui acampant, sigui com sigui, perquè hi ha veus que no troben per on sortir.

Apuns de l'acampada (II)

2011-05-21T12:45:00.003+02:00

Dues visites nocturnes després, la segona passant nit, no canvia especialment la meva percepció del moviment.

El funcionament intern de l'acampada no té cap màcula formal peròa nivell pràctic s'ha despreciat conscientment qualsevol fórmula de lideratge, el que dóna lloc a molta declaració buida a les assemblees.
Afortunadament, sembla que ja comencen a suggerir-se les primeres reivindicacions en base a les propostes que han aconseguir ajor consens: referèndums, escons que reflecteixin els vots en blanc, derogació del sistema d'Hondt i rebaixa dels sous vitalicis dels polítics. Personalment, crec que només la primera opció contribuiria a millorar la democràcia actual.
El grau de bruticia personal és elevadíssim ja i encara que es promogui una actitud no toxicòmana, els porros i les cerveses ronden per la Plaça amb generositat.
Els lavabos han petat ja però la cuina i les comunicacions funcionen i, en general, hi ha un bon nivell d'higiene comunitària gràcies a accions com la del Germ, que ahir i avui al matí ha estat una bona estona recollint llaunes de cervesa i demés merda plastificada.
Vull destacar la furgoneta hippi a una entrada de la Plaça en plan totalment ilegal.

Apunts de l'acampada (I)

2011-05-19T18:38:00.004+02:00

Algunes coses després dels primers acostaments:

Iniciativa que, després de les primeres rascades, és dificilment sintetitzable. No podem dir que és un moviment de protesta si no sabem definir contra què es protesta i sembla que no hi ha una causa identificable. Bancs, polítics, drets socials, atur, democràcia directa, els sous dels rics, habitatge, un tio amb la samarreta "abajo el trabajo"... Massa heterogeneïtat dins el malestar.
El funcionament, amb comissions i assemblees, resulta edificant en el sentit que motra una actitud activa i una aposta per l'autogestió i la comunitat. La creu de la moneda és la manca d'un lideratge clar.
Sense objectius no hi ha èxit. Què vol dir que volen que se'ls escolti? Qui? I per dir-los què?
Ara bé, la falta de concreció és la clau pèr atraure el màxim nombre de persones cabrejades...
"Una altra democràcia" pot voler dir moltes coses. Llistes obertes per depurar els incompetents (o alçar els populistes)? Circumscripció única a l'Estat per donar més vots a IU? Referèndums per a determinades qüestions? Assemblees als barris?
Per cada intervenció intel·ligent i constructiva a les comissions n'hi ha un parell de flipades, egòlatres o redundants. Donar veu a tothom és democràtic però poc pràctic a la llarga.

Resumint. Val la pena el moviment perquè demostra als polítics que no hi ha orxata a tot arreu, però sense un llistat de reivindicacions concret (que s'està preparant en forma de manifest) els esforços queden buits.

Trailwalker: primera jornada

2011-05-17T13:59:00.001+02:00

Nerviosos, inconscients i embadalits pels ullarrus i el culopalmo de pedra de Maria Vasco, a les 9 del matí del 7 de maig començava la Trailwalker. Tot estava a punt, des del material fins als meus intestins, que després de la meva cagada de rigor abans de cada cursa, semblaven més afinats que dies enrere. El que no quadrava era la pluja que va començar a caure al cap de pocs minuts de començar, però espantar-se per allò no és propi de GERACs.

De sortida de Palautordera ens quedaven prop de 5 hores fins poder seure i contactar de nou amb els nostres supporters, Mike i Carles. Van ser 10 km d'alegries, de companyerisme amb els demés equips, bromes i bon ritme. Ràpidament va quedar clar que no fariem la pausa que haviem pactat per a cada hora, més que res perquè ningú davant nostre la feia, però sí que erem responsables en anar menjant i bebent. La pujada no pesava, les cames eren lleugeres i el paissatge una meravella que, com després veuriem, només era un aperitiu del festí visual que ens esperava.

Amb la primera pausa, tots plegats teniem la sensació que, si bé seria dur, la pujada més forta estava mig feta i que, amb prou descansos, no hi hauria problemes de cap tipus per acabar la prova. Estem parlant que en aquell moment encara hi havia qui deia que es podia

acabar en menys de 24 hores (en van der més de 31). Inconsciència, que diria el Marc.

Deixat el primer punt de control, però, començaven les pendents fortes i l'expedició s'allargava. Vull fer esment especial a l'home que vam avançar en un tram rocós equipat amb sandàlies de guiri i mitjons, amb dos collons. Les vistes en aquest tram, entre els 1.000 i els 1.200, eren d'escàndol, amb una perspectiva molt xula del Turó de l'Home. Els meus companys, desgraciats com ells sols, m'insultaven cada cop que elogiava les perspectives en veu alta.

Després del darrer cim (Tagamanent) vam intercanviar fuet i ametlles amb unes amazones i ens vam dirigir a molt bon ritme -en molts trams fins i tot corrent- al següent punt de control, un tràmit, i a l'encontre dels nostres supporters. La notícia aquí és que una de les amazones li va tocar el cul al Pep.

En els 12 km de baixada a Figaró tinc en ment, en primer lloc, una conversa molt entretinguda tot i no recordar de què en concret i, seguidament, la sensació increïble de baixar la pendent final a tota òstia. El premi, ni que m'haguéssin llegit la ment, un parell de birres i patates fregides. Primera parada llarga i ja ens saltavem la dieta.

25 minuts més tard que el Marc i jo arribaven el Pep i el Carlos, que no pensavem haver deixat tan lluny. Aquí em vaig preocupar una mica, més pel Pep que pel Carlos, ja que era la seva primera experiència a la muntanya. Jo gaudeixo molt a les pujades i, quan estic fresc i sense dolors, als descensos, però entenc que hi ha qui s'apura i està més còmode en pla. Les etapes següents revifarien les energies del Pep i m'esvaïrien tots els dubtes.

El dinar i els estiraments es van allargar una hora sota el plugim. Començava un etapón, el més dur segons la primera projecció -més tard, embogits, en decidiriem un de pitjor...-: 18 km fins Sant Feliu de Codines amb una pujada de 6 km a l'inici. Aquí va començar la carnisseria. Un altre assumpte és que després, havent pujat, els cingles, els salts d'aigua i la vista brutal de tota la vall i del massís del Montseny, tot el patiment s'oblidés de cop. La qüestió és que tal qual vam trepitjar l'asfalt, i després de veure ratpenats i omplir una hora de conversa sobre porno i sexe extrem, ens vam començar a pesar les hores.

Les pujades eren llargues, les baixades incòmodes i la pista monòtona. I el Carlos, aix el Carlos, que començava a necessitar els bastons dels companys de tan mal que li feia el genoll.

A l'arribada a l'escola que feia de punt de control ens van tornar de cop totes les energies. Anavem totalment fora de temps, el Pep tenia els peus destrossats i el Carlos començava a patir seriosament del genoll, però jo estava tan crescut, era tan optimista, que creia que podriem aprofitar les hores de sol a la següent etapa. No em va importar que no hi hagués la pasta amb la que m'havia automotivat de feia una hora i em va ser igual que el brou estigués fred. Vaig ballar com un boig amb dj Serrote, vaig tornar a mamar i em vaig tornar a oblidar d'agafar un segon pal.

Ara bé, tal qual vam sortir es va començar a fer de nit i vaig descobrir que la meva lot nova no funcionava. Sort dels companys, que m'ajudaven. Segurament aquesta va ser l'etapa on vaig tenir unes sensacions més negatives. Tinc poc "aguante" per les nits i necessito descansar quan arriba una certa hora, de manera que vora les 23 hores, i tot i que anava molt fresc físicament, vaig començar a adormir-me. Paral·lelament, al Carlos li reventava el genoll i començava a ploure. Només volia arribar al pavelló i estirar-me 20 minuts tot quiet. Després, amb un Red Bull i alguna cosa amb sucre estava convençut que podria sortir a caminar com nou.

Ni de broma. La pluja va esdevenir diluvi, molta gent d'havia perdut abans d'arribar i el pavelló semblava un camp de refugiats, amb penya molt fotuda estirada, cues llarguíssimes a podologia i molt males cares. Aquell era el punt d'inflexió de la cursa, clarament. O, com a mínim, un dels moments àlgids de l'experiència.

Berto i Buenafuente ridiculitzen la meva feina

2011-05-14T20:10:00.001+02:00

Minut 1'20 del vídeo.

El millor és que qui em va servir de font principal va elogiar el titular. Qüestió de gustos...

Trailwalker: primera jornada

2011-05-11T15:02:00.004+02:00

Nerviosos, inconscients i embadalits pels ulls i el culopalmo de pedra de Maria Vasco, a les 9 començava la Trailwalker. Tot estava a punt, des del material fins als meus intestins, que després de la meva cagada de rigor abans de cada cursa, semblaven més afinats que dies enrere. El que no quadrava era la pluja que va començar a caure al cap de pocs minuts de començar.

De sortida de Palautordera ens quedaven prop de 5 hores fins poder seure i contactar de nou amb els nostres supporters, Mike i Carles

Conspiranoia

2011-05-10T09:24:00.003+02:00

Una concatenació de situacions m'ha portar a hipotetitzar una (no LA) finalitat concreta de les actuals retallades:

Cada cop hi ha més iaios a les nostres ciutats, autonomies i estats. Són un segment de la població escassament productiu en termes econòmics i, per cultura i a grans trets, poc consumidor.
Per contra, la seva vida acostuma a exigir notables quantitats de diners al sector públic en forma de visites i/o estades a l'hospital, costosos tractaments mèdics, construcció de residències (algunes d'elles altament precàries, en tot cas), ajudes a la dependència i pensions. Parlem de desenes de milers d'euros per cada dècada viscuda després dels 70 anys, oju.
De fa un temps, però, s'han bloquejat les alegries: les retallades a la sanitat catalana, l'aprimament de pensions (les vidues que han treballat sense cotitzar cobren menys de 600 euros al mes) i la paralització de la llei de dependència, que a Catalunya deixarà sense ajudes els dependents de grau moderat.
Paral·lelament, el titella gilipolles Boi Ruiz proposa que la gent es faci de mútues si no vol esperar deu mesos per a operar-se de cataractes o posar-se pròtesis al maluc. El que amaga el puto cínic és que 1) més d'una cinquena part dels pensionistes està per sota del llindar de la pobresa; 2) la gran majoria de mútues puja les quotes a la gent gran i es nega a acceptar les qui le spoden pagar si ja han estat malaltes; i 3) en molts casos no et paguen les pròtesis o implants que hagis de posar-te.
Allarguen l'edat de jubilació. Un encert si es tracta de metges, enginyers, periodistes o professors d'universitat, professions que, amb l'experiència, poden anar reduïnt el volum de feina (i augmentant la seva especialització i grau d'excel·lència). Un disbarat en treballs no qualificats o de gran desgast mental (ser mestre de segons quina classe de primària o secundària 5 hores al dia, per exemple).

En resum, fer-se gran surt car, però cada cop t'hi posen més traves. I si tot plegat només condueix a involucionar i a escurçar l'esperança de vida? I si fos un procés premeditat?

La visita a l'infern del Trailwalker

2011-05-09T13:00:00.003+02:00

Ens va costar, però vam acabar.

No diré que a l'arribada em vaig enrecordar de tots els moments de patiment de la cursa, de la frustració d'haver-nos perdut, de les escenes divertides entre els companys, de la pluja, de totes les hores d'entrenament de les setmanes anteriors. Tampoc dedicaré la fita als destinataris dels 1.605'13 euros que vam recaptar. No ho escriuré perquè, la veritat, no ho vaig sentir.

Quan ahir a les 4 de la tarda passades vaig passar per la línia d'arribada només em vaig alegrar d'acabar el que començava a ser una agonia.

Em fan mal els malucs i els genolls, però no és res comparat amb el patiment de les darreres etapes de la cursa, dels últims 30 kms; de la frustració de caminar mig adormit dissabte a la nit; del dolor brutal que patia al genoll esquerre cada cop que la pendent era negativa les 7 últimes hores de cursa.

Va ser una bestiesa. En alguns moments, una bestiesa sense sentit, però això no em treu l'alegria d'allò viscut. El paissatge va ser una meravella que va valer cada passa, cada fibra reventada als bessons, cada gota de suor i cada durícia que tinc als peus. Vam riure i vam patir plegats amb 5 amics més, vam deixar-nos cuidar, vam queixar-nos, vam enfontre'ns els uns dels altres mentre caminavem, vam córrer i vam grimpar i, a sobre, vam ser un gra de sorra en una gran causa: la lluita contra la pobresa material.

Em queda una petita pedra a la sabata, un matís a la meva alegria, que és la pena per haver perdut el Carlos, un corredor més dièsel, de ritme més continuat, a qui el recorregut, farcit de desnivells animals, va penalitzar fins fer-li reventar el genoll de dolor.

No sé on està el meu límit, però del que estic segur és que no es troba als 100 i pico km (ni compto la mitja hora que vam passar perduts ni el bonus track que segons els comptaquilòmetres d'alguns vam fer) i 3.800 metres de desnivell positiu.

Properament: crònica.

Trucades

2011-05-05T17:26:00.002+02:00

- Hola, llamo de la compañía de Seguros Santa Lucía, querría ofrecerle un seguro de vida, no sé si tiene alguno contratado.

- Claro que no. Soy inmortal, lo que significa que no voy a morir jamás, así que no necesito este tipo de productos.

- Vale, de acuerdo, muchas gracias.

(i penja)

True story.

Els EUA maten Bin Laden. Apunts.

2011-05-02T15:26:00.005+02:00

Fa por veure les celebracions a Times Square i demés punts dels Estats Units. Jo només celebraria així la mort d'Álvaro Arbeloa...

Com és habitual, s'obre el torn de sospites conspiranoiques: "és ell segur?". A Itàlia, reis en la matèria, ja busquen experts en photoshop.

Potser la paranoia més factible seria pensar que l'han matat ara i no abans perquè Wikileaks ha revelat que a Guantánamo hi havia empresonats desenes d'innocents i malalts mentals, en la majoria dels casos torturats.

El modus operandi de l'assalt a la seva fortificació, amb els Navy Seal i demés, és un somni eròtic per als pajillerus addictes al Counter Strike i succedanis.

Dues més que probables conseqüències a curt i mitjà termini: augment d'atemptats tot i la reducció del poder d'acció de l'organització i augment de la popularitat d'Obama a any i mig vista de les eleccions.

Moment freak de l'Espe, que sí està als seus màxims de popularitat: "Bin Laden no va reconèixer mai l'11-M".

Finalment, i per qui vulgui un anàlisi amb rerefons històric (i no les putes merdes de fast comment que ja circulen) del que podria significar, un dels grans: John Lee Anderson.

Per què els joves no ens indignem? Un grapat d'hipòtesis

2011-04-04T17:37:00.003+02:00

La marea Hessel arriba a Espanya quan l'atur entre els joves ronda el 40%, però ja fa mesos que en Josep Ramoneda havia parlat de la societat de la indiferència, aquella present on no hi ha reflexió ni crítica, on el cinisme ha devorat la inquietud, on la tirania del ramat ens empeny a tots plegats no sabem on, qui sap si a l'escorxador.

Ens retallen drets que ha costat dècades conquerir, la reforma laboral no ha creat un lloc de treball i encareixen l'estudi i l'emancipació. Amb la meitat de tot plegat hi ha hagut revoltes en el passat però ara no. Per què?

Aquí algunes suggerències no empíriques sobre les causes de l'aparent immobilisme social entre el jovent.

La primera, material. Potser no estem tan malament. No passem gana, acceptem endarrerir l'emancipació perquè a casa s'està calentet i, en alguns casos, fins i tot cauen calerons de la butxaca paterna passats els 20. El més tonto té un mòbil última generació, facebook i seriesyonkis és gratis, cada cap de setmana desenes de milers de joves per sota la trentena sortim de festa o a sopar fora. Nanos que amb prou feina comencen la universitat tenen cotxe o moto a compte dels pares. No sembla que hi hagi crisi, sinó en molts casos un accés globalitzat al luxe, entès com a conjunt de béns "no necessaris" o accessoris.

La segona, psicològica. Potser existeix una percepció generalitzada que el problema pot ser només propi i, per tant, la solució ha de ser-ho també. Això té molt de, a) ignorància i b) pensament màgic, convenciment que "tot es solucionarà". Aquesta dificultat que tenim els joves de tots els nivells formatius no ha existit sempre i respon a unes circumstàncies determinades que, majoritàriament, no ens acostem a conèixer.

La tercera, cultural. Som individualistes, cada cop més, i això dificulta la recerca de solucions col·lectives. Percebem el problema com a nostre i imaginem solucions individuals: emigrar, crear un negoci, estudiar més o, en darrer terme, jugar brut o ser poc ètic. Per contra, desconfiem de la força del col·lectiu i ens allunyem (això sí és estadístic) de participacions polítiques, tant a nivell electoral com d'altre tipus, com recollides de firmes, manifestacions, enviament de cartes, etc.

La quarta, sociològica, molt lligada a l'anterior. No ens sentim membres de cap col·lectiu. La precarietat que, majoritàriament, tots patim, no ens uneix conscientment, l'únic lloc en comú que tenim com a generació és el Facebook, i així ens va: ningú ha canviat el món posant "Me gusta" en un grup de protesta. Allà on els obrers tenien els bars o els locals sindicals, nosaltres tenim un Twitter o un blog on penjar qualsevol "mecagüen". Per llibertat d'expressió no serà, és clar, però els canals per on la fem circular són poc inflamables per sí sols.

La cinquena, econòmica. Analitzant cost-benefici és virtualment impossible un canvi que vingui dels joves. A) No existeix una alternativa satisfactòria per una majoria. De fet, collons, no existeixen ni propostes d'alternatives socials/econòmiques mitjanament difoses, de manera que és complicat percebre els beneficis d'un hipotètic canvi. B) No hi ha un moviment consolidat ni líders, de manera que cal crear-los de zero, circumstància que eleva notablement el cost de qualsevol moviment. Crec, i això és una opinió personal possiblement discutida, que no som una generació emprenedora ni tampoc donada a gestos altruistes, característiques indispensables per resultar en una suma de canvi alternatiu.

"La Montaña es mi papel en blanco"

2011-03-29T16:45:00.002+02:00

Publicat el 29 de març de 2011 a El Mundo

Kilian Jornet, referente mundial en esquí de montaña y skyrunning, ofrece una lección de lucha en un libro

PAU FARRÀS / Barcelona - “Perder es morir, ganar es sentir. La lucha es lo que diferencia una victoria”. Esta frase forma parte del “Manifest de l'skyrunner” (corredor de los cielos), la motivación que durante años estuvo colgada en la pared del apartamento donde vivía Kilian Jornet, y resume el espíritu de uno de los mejores deportistas catalanes de la historia y referente mundial en carreras de ultrafondo alpino.

“El dolor no existe, está sólo en tu cabeza. Controlalo, destruyelo, elimínalo y continua. Haz sufrir a tus rivales. Mátalos”. Porque la fuerza, según explica Kilian, “no está en las piernas”, sino en salir a correr cada mañana llueva o nieve, en subir otra cuesta más cuando no siente las piernas de dolor, en apretar los dientes y mantener el ritmo cuando aparecen las náuseas, en olvidar el frío que hiela su sudor, sus lágrimas y su sangre para llegar a esa cima. Y luego coronar la siguiente, aún más alta.

De esta filosofía se nutre el libro que ha publicado Jornet,“Córrer o morir”, donde desnuda sus sentimientos en las carreras y retos que más le han marcado.

“Enfrentarme a un libro me hizo ilusión, pero también miedo. Mi papel en blanco es la montaña y esa sí la sé escribir con libertad”, confiesa el atleta a El Mundo sobre su libro, que repasa sus motivaciones, sensaciones y emociones en lugar de enumerar los triunfos. “No he querido hablar de lo que he ganado”, aclara. Posiblemente sería incapaz de realizar tal ejercicio de autobombo. Jamás saca pecho por sus éxitos. De hecho, el encanto del libro se basa en el retrato del esfuerzo que realiza Kilian a diario para conseguir sus metas. En el sufrimiento que esconde cada carrera ganada. En la lucha constante contra la adversidad que representan las pendientes más inclinadas, los calambres en los muslos y su propia mente, fortísima casi siempre, traicionera a veces.

Reciente campeón de la Pierra Menta, el equivalente al Tour de Francia del esquí de montaña, que ya había ganado en 2008 y 2010, Jornet también es dos veces ganador y recordman de la carrera más dura de Europa, la Ultra Trail Montblanc -160 kilómetros y 9.400 metros de desnivel completados en menos de 21 horas-.

Ha sido campeón del mundo en subir montañas tanto esquiando (este año) como corriendo (cuatro veces) y desde el 2010 se ha propuesto usar su don para superar retos en los que compite contra sí mismo. “Buscamos sitios interesantes pero si de paso descubro mis propios límites, mejor”.

Lo que pasa es que con Kilian Jornet los retos se convierten en récords. Por eso rebajó en ocho horas el récord de la travesía del lago Tahoe, en el interior de las montañas de Sierra Nevada, California, cubriendo 270 kilómetros en 38 horas sin apenas descansos. Así consiguió subir y bajar del Kilimanjaro (5.891 metros) en siete horas y cuarto recortando en más de una hora la anterior marca, cuyo dueño, el tanzano Simon Mtuy, guió a Jornet durante la aclimatación. Y también según esta filosofía logró atravesar los Pirineos en una semana.

Pero para Jornet lo pasado allí se queda: “Nunca debemos mirar atrás, siempre hay nuevos retos”. Este espíritu de superación, que entiende el esfuerzo como la medida de la alegría, se traduce en una visión genuina, casi pura, del deporte de alta competición: “Tomarse así el entrenamiento, disfrutar del deporte, abrir cada mañana las ventanas y ver aquella cima que te llama es la forma de ir siempre adelante”.

Así salta de la cama cada mañana para pegarse dos y tres horas corriendo como un rebeco. “El sacrificio no es algo negativo”, sonríe Jornet. Bajo una apariencia un tanto frágil y una presencia tímida, Kilian esconde una personalidad expansiva y una mentalidad inspiradora.

¿Y qué piensa del dopaje ahora que se habla tanto de él entre atletas? Contesta con otra pregunta: “¿El objetivo de hacer marcas o ganar competiciones es tener una beca, ganar dinero y ser famoso o ver que eres capaz de ello? Si te tomas el deporte como una forma de vida, y no como un medio para algo ajeno, te estarás engañando, y si es lo segundo, no estas respetando a los rivales”. Palabra de Kilian.

Per si teniu curiositat per conèixer dades fisiològiques del Kilian, cliqueu aquí. Però l'essencial de la persona és que és encantador.

El difícil acomodo del Pare Manel

2011-03-22T19:33:00.002+01:00

“El demonio no existe, es un invento de los curas para acojonar a la gente. Parece que porque el hombre peca, Dios le castiga. Pues Jesús se cargó la religión de su tiempo al negar que hubiera gente con el demonio dentro. Les dice que, hagan lo que hagan, Dios le quiere, pero añade: no peques más”. Manel Pousa, más conocido como Pare Manel, diserta sobre el evangelio en la parte trasera de un bar en la calle Borrell antes de que le interrumpa un camarero, que le escuchaba atentamente. Manel disfruta rompiendo esquemas, abriendo mentes.

Además, sabe de lo que habla cuando se refiere a los endemoniados. La fundación que lleva su nombre trabaja desde hace años con presidiarios, acompañándoles en su estancia en prisión -Manel cruza unas 50 cartas al mes con personas privadas de libertad- y apoyando su reinserción social.

El periodista Francesc Buxeda acaba de publicar un libro sobre su trabajo en el barrio barcelonés de Trinitat, “Pare Manel. Més a prop de la terra que del cel” (Angle Editorial). Por alguna confesión incluida en él, como la justificación del aborto en casos excepcionales, el apoyo al sacerdocio femenino o a la voluntariedad del celibato, el arzobispo de Barcelona, Lluís Martínez Sistachs, le llamó a capítulo y ha abierto una investigación para dirimir si pagó dos abortos a unas adolescentes, lo que supondría la excomunión automática.

A Manel le incomoda esta polémica. Nunca se ha distanciado de la Iglesia porqué se considera parte de ella, pero critica la “falta de tolerancia hacia la pluralidad” de algunos sectores dominantes.

El sacerdote aborrece las procesiones y las grandes escenificaciones que ahora traerá la Semana Santa y reivindica su propia espiritualidad: “lo interesante es cómo explicarle a un chaval con cero bagaje religioso qué es Dios”. Manel, que además de con presos trata con niños en situación de riesgo social, relata que les introduce la experiencia de Dios a través de Jesús, pero también de Mahoma, Buda o Martin Luther King. “Descubrir a Dios no es adherirse a esquemas, sino descubrirlo dentro de uno mismo o en los propios referentes”. ¿Y usted se considera referente? “Pues con toda la inmodestia del mundo, y habiendo tenido yo otros, sí”. Ser referente para los jóvenes no es, según Manel, ecirles lo que deben hacer, sino acompañarles, “descubrir la vida con ellos”.

El camarero, por cierto, sigue a lo suyo: “¿Dios existe?” Y Manel se echa una carcajada: “No lo sé, pero yo vivo de él”.

L'impost de successions

2011-03-21T17:33:00.002+01:00

En temps de crisi i retallades per als serveis socials, anem i ens carreguem un impost per als rics i que va a favor de la igualtat d'oportunitats. Vet aquí una carta d'una lectora a El Punt amb la que coincideixo 100%:

La supressió de l'impost de successions és un regal que CiU fa a les classes més altes i benestants de la nostra societat. La reforma d'aquest impost duta a terme pel govern anterior va aconseguir que la gran majoria (més del 90%!) dels catalans que reben herències no l'hagin de pagar. Segurament tots els que llegiu aquesta carta n'estareu exempts. Gràcies al govern d'esquerres l'impost només afecta les grans fortunes, i aquests diners contribueixen a mantenir els serveis bàsics d'aquells que, malauradament, hereten poca cosa o res, que som l'enorme majoria. D'aquesta manera s'afavoreix la igualtat d'oportunitats.

Amb la supressió d'aquest impost CiU insulta i menysprea la majoria de la ciutadania, que veu com el govern diu que no té diners per pagar els serveis bàsics, però sí que pot prescindir d'aquests ingressos. En un moment de greus retallades en salut, educació etc., per què fan aquest regal als sectors amb més poder econòmic?

Vostè, jo i la majoria haurem de renunciar a escoles, hospitals i mossos d'esquadra, per tal que una minoria benestant encara vegi més incrementats els seus ingressos. És a dir, la classe mitjana i baixa és la que s'estreny el cinturó en benefici de la classe alta. Aquesta és la política de CiU.

JÚLIA MAS MARESMA - Sabadell (Vallès Occidental)

La crisi i les retallades sópn voluntat política. El discurs de les balances fiscals no val com a superescut. Si fan falta diners i cada cop hi ha més desigualtat, treure l'impost de successions clama al cel!

El fin de la especulación y las hipotecas

2011-03-14T11:45:00.000+01:00

Publicat a El Mundo el 13/3/2011

La fórmula de las cooperativas de vivienda, originada en los países nórdicos, permite ser propietario de la propia casa desde 300 euros al mes

PAU FARRÀS / Barcelona – El próximo boom inmobiliario no va a enriquecer a demasiados, pero seguro que muchos más se alegrarán. El invento que lo hará posible se llama cooperativa de vivienda. Mediante la fórmula del “derecho de uso” del suelo, el Ayuntamiento cede la ocupación del terreno a una cooperativa para unos 75 años y conserva así su propiedad, gracias a lo que se abarata todo el proceso. Como si se tratara de un alquiler, pero a lo grande y delegando a la cooperativa la responsabilidad sobre las decisiones que afectan al suelo.

Esta cooperativa, formada por los habitantes de sus casas, construye o remodela las viviendas y las gestiona sin ayuda del gestor externo, no se desentiende. El Ayuntamiento, por su parte, termina percibiendo más dinero del que le comportaría la venta del terreno porque la cooperativa le paga un canon mensual.

El resultado es que cualquiera puede acceder a estas viviendas por una mensualidad que va desde los 300 a los 700 euros y un depósito de más de 6.000 que le será restituido con el IPC incluido si decide abandonar la casa.

La idea viene de lejos y de antiguo, pero ni la coyuntura económica ni, sobre todo, las leyes sobre vivienda habían permitido su aterrizaje en Cataluña y España. Sostre Cívic es una asociación sin ánimo de lucro que se dedica desde hace cinco años a la promoción de este modelo de acceso a la vivienda nacido en los países del norte de Europa. Su promotor y responsable, Raül Robert, explica que no existía ninguna legislación que permitiera este modelo, pero que tampoco ayudan la situación financiera y “la dificultad cultural”, es decir, el actual paradigma según el cual “debes pasar de vivir en la casa de tus padres a comprarte una propia, como si fuera de pobres no hacerlo”. Ahora que, según Robert, empieza a “no ser fácil vender terreno” y que existe una nueva legislación, los ayuntamientos “empiezan a escucharnos”.

El primer intento se truncó a causa de la crisis en Cerdanyola, donde estaban planificadas 40 viviendas con esta fórmula. Actualmente existen acuerdos con Argentona, Olot y la Ribera del Fresno (Extremadura), donde el proyecto favorecerá a un colectivo de mujeres maltratadas, dando así salida a la vocación social de la iniciativa. Para Robert es una muestra de las posibilidades que se abren: “Aunque no es la forma más óptima de ganar dinero a corto plazo, se equilibra el acceso a la vivienda y puedes promover valores a través suyo siempre que los proyectos sean viables”.

En Dinamarca o Alemania, como cita el responsable de Sostre Cívic, se han llevado a cabo potentes iniciativas ecológicas dentro de estas cooperativas. La motivación tanto puede ser económica como de conscienciación madioambiental, pero lo decisivo es la implicación de los socios. “Quien toma las decisiones son los usuarios, no un gestor que obtiene beneficios y que, en ocasiones, sacrificará diseño, ahorro energético o calidad en general con tal de minimizar costes”, explica Robert.

Sucede que este sistema requiere de un funcionamiento para el que no todo el mundo está preparado, empezando por los ciudadanos, acostumbrados a las hipotecas, pasando por los bancos, que ni conocen estos proyectos ni están la labor de prestar en inventos inmobiliarios, y terminando por las administraciones, que no reservan suelo para estas iniciativas. Por eso Robert habla ahora de “una fase de normalización”, donde desde su asociación quieren crear un “nuevo escenario, más variado”.

A su lado, Raül y Sostre Cívic tienen la Fundación Ashoka, que les apoya financiera y estratégicamente para lograr llevar a cabo su “proyecto de preservación social a través del hábitat”, que también incluye rehabilitaciones. Concluye Raül: “Mejor reformar los pisos de los centros urbanos que nadie quiere comprar que especular con construcciones en las afueras, ¿no?”.

La utopía de Cal Cases

12 familias habitan la primera cooperativa catalana

P. F. - Un grupo de 30 personas fundó hace más de 3 años la primera comunidad de vivienda en cesión de uso catalana en una masía en Santa Maria d'Oló, (Bages). La idea se concibió en el seno de un ateneo del barrio barcelonés de Gràcia y Sostre Cívic ayudó en su gestación hasta que, por fin, en 2007 nació Cal Cases. La Masía en la que viven 20 adultos y 10 niños ha sido acondicionada y cada familia tiene su espacio de privacidad además de los compartimentos compartidos (cocina, despensa, comedores, espacio para niños). Este proyecto de vida comunitaria, que va más allá de la propuesta de Sostre Cívic, tiene además una voluntad de cambio social y la perspectiva de llegar a ser autosuficientes.

La dieta del flaco

2011-03-06T13:49:00.002+01:00

Publicat a El Mundo el 6/3/2011.

El tijeretazo afecta partidas donde Cataluña ya estaba por debajo de la media española

Los recortes acentuarán la brecha de gasto público en educación y sanidad

PAU FARRÀS / BARCELONA - Es la dieta del flaco. El plan de ajuste del déficit de la Generalitat afectará partidas donde Cataluña ya está por debajo de la media española y europea, véase educación y sanidad.

Cataluña es la penúltima autonomía en gasto público sanitario en porcentaje sobre el PIB (4,3% frente a la media española, del 5'7%). En la financiación pública de la educación no universitaria sucede lo mismo (2,55% del PIB frente a una media estatal del 3,2), achacable a la notable presencia de centros concertados, y contabilizando la educación universitaria, donde también se realiza un esfuerzo per cápita menor, Cataluña (3,1%) gasta 1'3 puntos porcentuales menos que el conjunto español y dos puntos menos que Europa en formación. Sólo Madrid está por debajo (2'67%).

La apuesta por la eficiencia del conseller de Economia, Andreu Mas Colell, pasa por asegurar la prestación de los mismos servicios a un coste menor. En la práctica, eso se traduce en retrasos en los servicios y más presión para los trabajadores.

Las esperas las reconoció el titular de Salut, Boi Ruiz, al anunciar la derogación del máximo de días que debían tardar los centros en operar a pacientes no graves, y antes lo había hecho la consellera de Ensenyament, Irene Rigau, cuando prorrogó la existencia de los más de mil barracones que hay en Cataluña.

El aumento de presión para los funcionarios existirá para aquellos que conserven su lugar de trabajo, porque las secciones de lo público de los sindicatos UGT y CCOO cifran en 16.000 el número de plazas que dependen de la Generalitat que se destruirán. La “eficiencia” de la que habló Boi Ruiz es la que están viviendo colectivos como el enfermero: desde hace meses, en muchos hospitales han dejado de cubrirse las bajas cortas en las plantas, medida que sobrecarga a los compañeros.

Ante estas situaciones, está convocada una concentración de funcionarios el 17 de marzo.

Los colapsos ya están llegando porque los servicios requieren de personal y actualmente las vacantes se multiplican. La Administració de Justicía, por ejemplo, ya ha advertido que se van a producir retrasos y suspensiones de juicios hasta el punto de que el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya definió la situación como “insostenible”. Justícia presenta un déficit de más de 300 plazas sin cubrir, según los sindicatos STAJ, CSIF, UGT y CCOO, y los colegios de abogados temen un empeoramiento de las condiciones de los letrados de turno.

Los médicos han pedido al conseller Ruiz un encuentro para consensuar cómo van a limitarse las dimensiones de las listas de espera o la tardanza de las pruebas de diagnóstico. Este encuentro está previsto para la semana próxima según el Col·legi de Metges y su secretario general, Antoni Gallego, entiende que es imprescindible evitar que los recortes se acaben convirtiendo en una ingerencia en el acto médico y una excusa para que las patronales presenten expedientes de regulación de ocupación en centros concertados, tal como insinuaron dirigentes de la Unió Catalana d'Hospitals y del Consorci de Salut i Social.

En educación, Ensenyament anunció que solo se cubrirán la mitad de las bajas de los docentes y que dejará de suplirse al personal laboral de las guarderías, centros de educación especial, y técnicos de educación infantil. Montse Ros, responsable de educación de CCOO, apunta que esta medida atenta contra el colectivo “más necesitado del país”: los más pequeños y los más dependientes.

Los datos que maneja USTEC-STEs, el principal sindicato de maestros de Catalunya, indican que Ensenyament está rebajando la dotación para gastos de funcionamiento de los centros públicos entre un 25 y un 35% , recorte que en algunos casos está dificultando el pago de la luz o el agua. Desde este sindicato denuncian que el Departament no ha trasladado estos recortes a los conciertos de los colegios concertados.

Quienes sí se han visto afectados por las medidas de ahorro en la escuela concertada son sus profesores, que cobran el mismo 5% menos que los funcionarios a pesar de que no serlo, como también sucede con los médicos de centros concertados. Su casos están pendiente de un juicio el 30 y 8 de marzo respectivamente.

Diari del Mobile World Congress: dies 1 i 2

2011-02-15T21:31:00.004+01:00

La meva constància val pel que val...

De les darreres 48 hores dins la major concentració de frikis, set-ciències i ricatxus el món, el millor ha estat un taxista.

- Tampoco te creas que ganamos mucho con estas movidas. 30 o 40 euros más en un día no representan tanto, a final de mes. Cuando ganas de verdad es si te pasas por la noche y alguno quiere ir de putillas.

- ???

- Sí, sí, que aquí vienen muchos de fuera y les gusta esto.

- Casados y de todo, claro.

- Hombre, eso siempre. Fíjate que yo mismo llevo 30 años de casado y cuando se tercia también voy a ver a las putillas.

- (no m'aguanto el riure i decideixo no dissimular)

- No voy a irme con una cualquiera, tú me entiendes.

- Claro, a lo mejor te enganchan y quieren compromisos o algo...

- Eso, eso. Las putillas saben lo que hacen y ya. Las peores son las que no cobran. Una cosa son las prostitutas y otra las putas. A mi me han llegado a decir que me pagan sin dinero. Una me dijo que solo tenís dos euros y que le hiciera lo que yo quisiera. Y le dije "anda, dame los dos euros y vete".

- Jo...

- O el otro día unas divorciadas me dijeron que las llevara a Cerdanyola y cuando estábamos llegando suelta una: "¿No iremos a la cama sin nada dentro, no?". Yo le dije que se fuera a la churrería a comprarse churros y porras. Eso sí, yo nunca he faltado a nadie...

Crack!

Per qui li interessi, també he vist un telèfon que enregistra i reprodueix en 3D, he entrevistat el vicepresident de Nokia conjuntament amb un parell de zumbats i m'he empassat 2 hores de plans empresarials de les operadores.

Diari del Mobile World Congress: dia 0

2011-02-14T07:57:00.002+01:00

Intentaré ser breu però constant en el meu intent de reproduir el meu viatge quasi com a marcià al MWC.

Ahir, a mode de prèvia, tocava la presentació del Samsung Galaxy S 2 i la seva tauleta cosina, la Galaxy Tab 2. La primera mala notícia va venir d'una controladora d'acessos, que em va explicar que l'acte era al Sant Jordi, no pas a la Fira, però que no m'hi podia dur. Taxi tocava, doncs. Tal qual anava a pagar-li, una assafata (crec que és la primera vegada que escric o veig escrita aquesta paraula, risc d'atemptat ortogràfic) ens va indicar que encara haviem de baixar a un pavelló annex. El taxista em va dir que per dos minuts no tornava a baixar la bandera, li ho vaig agrair cordialment i, afortunadament, els de l'acte m'hi van portar en un furgó-catetomòbil de luxe. El conductor, trajat com si s'anés a casar, era en realitat un cholais que m'explicava que havia vist el nou Galaxy com qui relata el naixement de la seva primogènita. Gran home.

A l'arribada vaig haver de buscar lloc per acabar seient-me al costat del vicepresident de nosequina empresa proveïdora de la Samsung. La presentació en sí va molar, aquesta gent sap com fer coses espectaculars i té el pastizal per, per exemple, portar l'orquesta simfònica de Moscou perquè toquin múcica amb violins i tablets Samsung indistintament. Pasote.

El contingut de la presentació, punt àlgid de la meva trajectòria vital, us la sua, així com la quantitat de frikis (vora els 2.000) assistents que no paraven de fer fotos, vídeos i twitejos de l'acte. I jo amb una llibreta i mirant de reüll si el portàtil que duia era o no de la competència. Al final, havent-me espebilat amb la feina, tocava premi en forma de vinaxu, pernil i canapés. Mentre menjava com un homeless (sòl en una taula) em va acostar un fotògraf notablement torrat a dir-me coses i vaig poder observar eunucs coreans/xinos/japos babejant amb les hostesses. Inquietant.

La millor série de la història

2011-02-04T23:58:00.004+01:00

En plena crisi a Islàndia l'estiu passat, Jon Gnarr va postular-se com a candidat a governador de la capital, Rekjyavik. Va prometre la legalització de les drogues al Parlament, ancorar un vaixell al fons del mar amb tot de delinqüents financers a dins i un Disneyland al costat de l'aeroport, de manera que, naturalment, va guanyar. Una vegada va haver de pactar (els islandesos deuen ser burros, però no com per donar-li majoria absoluta), el tal Gnarr va advertir els altres partits: "No pactaré amb ningú que no hagi vist la série sencera de The Wire".

Jo fa pocs minuts que he acabat el darrer capítol de la última temporada. 5 seasons, 60 capítols. Puc pactar amb en Gnarr i puc veure que sota aquest pallasso hi ha un tio amb cap. The Wire és un pepino de série. Una genialitat. Un producte sensacionalment pensat i magistralment executat que retrata un dels abocadors d'Amèrica, Baltimore.

Qualsevol polític que vegi la séries'adonarà quins camins porten a la marginalitat, com cuidar als policies i, de pas, conèixer les seves trampes. Aprendran també que la vida política té un tant per cent de vocació i bones intencions però un altre percentatge més fosc d'interessos i ambicions, de comptes pendents i favors passats que passen factura a les promeses que t'han fet guanyar, pressupostos que es desquadren de cop i volta, mirades cap un altre costat que amparen la desaparició dels problemes.

Però més enllà del guió i el puzzle perfecte que dibuixa. Més enllà del seu ritme mastegat, en ocasions difícil. Més enllà de l'aroma a cinema del bo, de la perfecta ambientació, que més que ambientació és reportatge. Més enllà de totes les virtuds sobresurten els personatges. La humanitat de tots plegats, la prova feta série que el bé i el mal són categories relatives, mai absolutes.

Així podrem entendre el viatge del protagonista McNulty, un policia tan talentós com desgraciat. Alcohòlic, desastrós com a pare, al·lèrgic a l'autoritat i fins i tot mesquí -el moment on porta l'indigent a Cleveland és memorable-. Al seu costat, de vegades sense arribar a compartir-hi escena mai, coneixerem gàngstas, policies, professors, polítics, periodistes, estibadors, ionquis i els nens dels barris xungos.

Comprobarem que el tio més dur de Baltimore, Omar Little, pot atracar els magatzems de droga del pitjor narcotraficant de la ciutat amb una escopeta i hores més tard fer-se carantonyes amb un altre home. Veurem que un poli enxufat pel seu oncle i que abusa de l'autoritat acabarà esdevenint un professor competent d'una escola pública. Entendrem com el millor alumne de la classe pot acabar recollint ferralla per pagar-se el crack. O com el sindicalista dels estibadors benintencionat acabarà corrompent-se i amparant el narcotràfic al seu port per seguir mantenint la seva familia.

Sense superherois perfectes ni miserables fills de puta. Com la vida.

Especial: The Wire - Click here for this week’s top video clips

Vídeo molt xulo sobre la série.

Enyoraré les escopinades del nigga del mocador. La caiguda d'ulls de la Kima. El geni criminal d'Stringer Bell. Els pels de punta que em produïen els matons d'en Marlo. Les bones intencions del boxejador redimit. Els discursos interessats de l'alcalde. La ràbia tràgica d'en Sobotka. La forma de beure cafè del grec. Cada nou assalt de l'Omar. I el xiulet que anava abans. La veu d'en Barksdale. L'anell d'en Bunk. La sala d'escoltes d'en Freamon. Els projectes d'en Bubles. Les borratxeres de la policia. el repic de plats del final de cada episodi.

Obra mestra.

Però compte. Veure aquesta série produeix el mateix efecte que veure el Barça d'ara: la resta et sembla una merda. Tal qual.

Les pensions i el que fem

2011-01-26T07:23:00.004+01:00

Llegit aquí:

Cuando hace dos meses en Francia se produjeron las huelgas contra el aumento de la edad de jubilación, la principal crítica que llevó a movilizarse a la mayoría de los estudiantes de liceos y universidades partía de las mismas condiciones que se señalan aquí, pero en todo caso el escenario francés era mucho más halagüeño tanto para los trabajadores como para los estudiantes. En el momento de la aprobación del aumento de la edad mínima de partida a la jubilación en Francia de 60 a 62 años, la tasa de paro general rondaba el 10% y la tasa de paro juvenil alcanzaba el 24%, según cifras de Eurostat.

(...) (Nosaltres estem en un 40% d'atur per sota dels 29 anys i perspectives de jubilar-nos als 67, perquè MOLT POCS hauran cotitzat els 40 abans dels 65)

Ante el panorama desolador del mercado laboral para la juventud en España que muestran las estadísticas sería esperable un clima social de tensión dentro de este colectivo. Sin embargo, raramente se tiene en cuenta a la juventud precaria como un actor social relevante a la hora de tomar este tipo de medidas por parte de los gobiernos.

Potser és per ignorància del potencial que tindriem com a colectiu. Potser per inconsciència del que ens espera. O perquè no passem gana avui. O perquè ens la pela tot.

El Déu de Cristiano

2011-01-18T20:01:00.003+01:00

Faltava un minut per acabar el partit, el Reial Pudrit empatava i la lliga s'esfumava. Cristiano Ronaldo tenia una falta just davant l'àrea, perfecte per incrustar la pilota a la xarxa.

Era el seu moment. I què fa? Es beneeix amb el senyal de la creu. Demana un miracle. Suplica sort. Delega.

És un símbol. Ho fa molta gent quan necessita una empenta per assolir allò que vol, però sorprèn en un dels millors esportistes del món, en un fanàtic del treball com ell.

El més probable és que, d'existir un Déu, no sigui del Pudrit. I si existeix un Déu i és merengue, segurament no es dediqui a aquestes coses. Vaja, que, com diu Raimon Panikkar, "aquest Déu no existeix". Ni aquest ni molts altres amb diferents noms i igualment omnipotents.

Highlight de la pañalada

2011-01-10T13:47:00.003+01:00

1) Habiéndole ofrecido colaborar con la causa a un hombre, éste señala con la barbilla al niño que estaba con él y dice: "Yo ya hago mucho; he adoptado el niño, que nació en Kazajstán".

2) Poniendo el bote recolector ante dos señoras, una elogia la acción poniendo dinero: "Dicen que los jóvenes no hacen nada, pues mira, esto está bien". La otra replica: "Pues yo creo que es una vergüenza, no les doy nada". Y así empieza una bonita discusión.

3) Una chica decide no dar ni una moneda pero suelta un consejo: "Mejor sácate el pañal, que estás muy guapo".

4) Una camarera nos da todas sus propinas.

5) Una pensionista decide no darnos nada, pero nos suelta un discurso sobre lo jodida que la dejan los políticos con sus decisiones. Desde aquí nuestra solidaridad con ella también.

6) Nos echaron fotos, nos sonrieron y nos gritaron cosas sucias, pero lo mejor fue que nos pitaran desde un autobús y, más tarda, Risto Mejide desde su coche.

7) 107,29 euros directamente más lo que ingresen aquellos que nos hayan conocido la causa con esta excusa y hayan entrado en nuestra página. Valió la pena.

Podeis seguir donando!

Repte Trailwalker

2011-01-05T00:32:00.003+01:00

Cinc amics i jo ens hem apuntat a la Intermon Oxfam Trailwalker. Consisteix a recórrer 100 km en dia i mig com a forma de lluita contra la pobresa. La forma d'aconseguir el segon objectiu és que amb el primer esdevens un ganxo per a patrocinadors que puguin finançar-te l'aventura*.

Cada equip ha de conseguir un mínim de 1.500 euros. Nosaltres (Toni, Mike, Carlos, Pep, Marc i un servidor) volem fer-ho de la manera més divertida possible i realitzarem la primera fase recaudatòria mitjançant reptes catxondos.

Cada cert temps anirem proposant coses que farem els membres del grup si hi ha X quantitat de diners al nostre comptador de donacions. El pimer d'aquests reptes consistirà a recórrer la Diagonal en panyals si el 7 de gener a les 23'59 de la nit hi ha 100 euros al nostre comptador.

El rellotge ha començat a girar!

*Aclaració: els diners van directament a Intermon Oxfam; nosaltres no veiem un duro i ens paguem equipació, menjar i trasllats.

Princesas Disney 2

2010-12-30T11:49:00.003+01:00

Via El Jueves.

Tela marinera amb l'imaginari col·lectiu de les pelis Disney. Em crida especialment l'atenció el paper de Bella, inimaginable en el cos d'un home amb una focabum fent de Bestia. Afortunadament, i per tenir una versió més realista de la vida, tenim El Chepudo de Notre Damme, on la gipsy pibón marxa amb el rubiales mazat. Recordo clarament que quan vaig veure aquesta pel·lícula vaig plorar. Ni bambis ni òsties, mai havia plorat amb una peli fins aleshores i era perquè el pobre chepudo veia com la gipsy pibón li donava les gràcies i tal per ser tan mono però marxava amb el príncep (o el que fós aquell bon home).

I parlant de bambis, un altre assumpte sospitós en les pelis Disney és la recurrent absència o desaparició de les figures paternes/maternes dels protagonistes. Blancaneus i la seva MILF malvada, Ventafocs i les germanastres womba o Mufasa, per exemple. També hi ha els pares singles de la Bella, la Sirenita, Nemo o la noia frescales que surt a Aladín o els directament orfes Tarzán, Mowgli o Arturo (de Merlín), per no parlar del país sencer de Mai Més, on viu Peter Pan. Hi ha una teoria que diu que aquest desempar sistemàtic dels protagonistes provoca en nens i pares una llàstima pels personatges que els condueix a tenir-hi un lligam major i, així, comprar més productes de màrketing dels films.

Segurament em deixo alguna cosa perquè jo tampoc li trobo la lògica a l'argument, però queda bé desmuntar mites de la infància.

De què parlar...

2010-12-27T09:41:00.003+01:00

Aquest és el post més important de tots els que s'han fet en aquest blog i pretén marcar un abans i un després ja no als dinars i sopars nadalencs sinó a la vida de tots vosaltres, lectors, que feu bé en regir les vostres vides segons el meu manament.

A la vida, i resumint, hi ha temes inacabables, temes passables i temes que aborreixen.

Temes xulos:

Tot allò que impliqui un debat on es pugui prendre partit ideològicament i que, per tant, ens impliqui severament quan en parlem i resulti irreconciliable en tant que ningú acabarà de reconèixer mai la raó de l'altre.
Futbol.
Sexe, o en la versió més sofisticada, pozo.
Records infantils, gamberros o etílics. "Què bo quan jugàvem a decapitar nines i titelles de classe per jugar a futbol amb els seus caps"; "Què bo quan el Numbert i el Llufins van trencar el vidre d'un cotxe de gitanos mentre jugàvem a guerra de pedrades"; "Què bo quan el Perra es va despertar a l'aeroport del Prat vestit de Blancaneus"; etc. --True stories--
Els grans debats ficticis: "Si haguéssis d'escollir entre menjar merda i menjar un rabo que faries?"; "Si haguéssis d'escollir entre l'amputació del braç dret o patir un bukakke?"; "Per quants diners et banyaries et tiraries de cap a uns fossa sèptica?"; coses així. Donen un joc infinit i només es veuen interrompudes quan algun convergent de la vida diu que fa fàstig i que qui parla d'això està malalt. Malalt tu, desviat.

Temes passables:

Tomateo familiar i de rodalies. Incloent novetats amoroses, mals rotllos, rajades i tal.

Temes soporífers:

Parlar d'un mateix, especialment si és per tirar-se floretes o per fer-se la víctima.
Coses que han passat a la feina i que no acaben 1) en sexe, 2) gamberrada o 3) una desgràcia morbosa. Les anècdotes s'expliquen per alguna cosa!
Música. "Has escuchado lo último de Pereza?/Qué te parece el nuevo disco de Bunbury?"; "No ni me importa, gafapasta de mierda!". I aleshores l'escups.
Roba i modes.
Cotxes i aparells d'última tecnologia.

Nadal

2010-12-25T10:54:00.002+01:00

"Dios entró en la historia humana por donde menos nos lo podríamos imaginar: por un establo, lugar donde suele haber estiércol de animales, en la marginalidad y la exclusión de los últimos de este mundo. Así entró el Salvador en la historia. Lo cual quiere decir, por lo menos, una cosa: la salvación viene desde abajo, viene de los últimos de este mundo (...) Dios subvierte la historia. (...) sólo desde los que están abajo pueden brotar las soluciones a este mundo atormentado por tantos problemas."

José María Castillo, a La Religión de Jesús.

¿Y quiénes son hoy "los últimos de este mundo"?

L'altra cara de la polèmica dels controladors

2010-12-21T15:34:00.003+01:00

Més enllà de la indignació extrema i lícita de la gent. Més enllà de la discutida decisió de prolongar l'estat d'alarma. Més enllà de les previsibles i devastadores conseqüències penals que cauran sobre els controladors aeris. Més enllà de tot això, o a l'origen de tot plegat, hi ha un assumpte interessantíssim en tota aquesta història sobre el que no s'ha parlat gens: per què ha passat?

Penso en com d'interessant seria veure qui de tots els damnificats i megacrítics que ha deixat la polèmica no hagués fet exactament el mateix de trobar-se en el mateix lloc que els ara tan repudiats controladors. I el mateix lloc no significa cobrar pasta gansa i veure's amenaçat per un canvi de condicions de feina. Vol dir tres coses MÉS importants.

A saber, ser membres d'un col·lectiu 1) extremadament ben pagat, 2) manejablement petit i 3) perillosament decisiu per al funcionament d'un país.

Què implica 1? Que tenen les esquenes cobertes. Hipoteca pagada, jubilacions assegurades, fills alimentats i escolatritzats i un bon pico al compte corrent. Molt a perdre? No és el matex deixar de cobrar 2.000 euros quan en tens la meitat al bans que deixar de cobrar-ne 20.000 si al banc en tens 100.000. Per exemple.

Què té de bo 2? Que la comunicació i l'assumpció d'acords és molt més fàcil. Si, a sobre, tenim en compte que es tracta d'un col·lectiu amb una intel·ligència superior a la mitjana i, per definició, amb unes certes dots organitzatives i un fort pensament estratègic (aquesta gent impedeix que xoquin els avions a l'aire o a les pistes), ens resulta un grup capaç d'actuar col·lectivament amb facilitat.

I 3? Ser imprescindible. La força coercitiva que suposa ser decisius per al bon funcionament d'Espanya i Europa, el poder de parar un país que, a sobre, fia bona part del seu PIB al turisme, és brutal.

La suma d'aquests tres factors més l'amenaça que rebien era molt perillosa. Aquesta gent cobra molt perquè no s'aprofitin del seu poder, perquè actuin diligentment, però què passa quan els retallen drets laborals? Segons el raciocini més pur, segons l'economia i segons la teoria de l'acció col·lectiva, o sigui, segons allò que desgraciadament mou el món (més que les lleis o el sentit de la responsabilitat), els controladors com a grup han actuat com es podia preveure només perquè ho podien fer: pel seu desmesurat poder de negociació. Podien posar-se d'acord ràpidament perquè són pocs i intel·ligents, podien paralitzar un país perquè són part important del seu funcionament i podien arriscar-se a rebre represàlies perquè tampoc els suposava un alt cost relatiu.

Sospito que professors, periodistes, metges, enginyers i demés col·lectius farien accions similars si FÓSSIN CAPAÇOS. No comparteixo la demonització exagerada que s'ha fet dels controladors. La situació creada és el producte d'una sèrie de circumstàncies que van portar el col·lectiu a segrestar centenars de milers de passatgers per la mateixa regla de tres que hi ha empresaris que exploten els seus treballadors o els acomiaden d'un dia per l'altre sense parar a pensar en les circumstàncies personals que aquestes decisions comporten per als damnificats. Per què en uns casos ho legitimem i en altres no?

Arriben amb el Nadal: els anuncis de colònia

2010-12-19T19:58:00.004+01:00

Qualsevol pot fer anuncis de perfums.

Si són per a l'home, aquest ha de tenir barba de tres dies i cara d'estrenyit, estar mazat i tot plegat filmat en blanc i negre.

Per a dona, la tia estirada, s'aixeca i travessa un bosc de cortines o algo així. Música suau i una veu extrangera al final.

Reivindico les olors autèntiques dels nens. Peus de mantega, mocs secs, bocata de fa tres dies oblidat a la motxilla, flatulències incontenibles, dits de mandarina, bola del bistec a la butxaca de la bata i entrecuix pixat.

A qui puteja el retard de l'edat de jubilació?

2010-12-16T19:03:00.004+01:00

Un burgués vive dos años más que un pequeño burgués que, a su vez, vive dos años más que una persona de clase media, la cual vive dos años más que una persona trabajadora cualificada, que vive dos años más que una persona trabajadora no cualificada, la cual vive dos años más que un trabajador no cualificado con más de cinco años en paro. La distancia entre la última y la primera es de diez años. El promedio de la UE-15 es de 7 años.

Això són dades empíriques d'Espanya (font: VNavarro): les classes socials encara pesen. Dos anys més treballant = dos anys menys de jubilació, segurament els dos més durs. Ni entro ja en la tragèdia que suposa quedar-se aturat als 50, 55 o als 60, ja no al moment, sinó a l'hora de fer el càlcul de les pensions, que van segons els darrers anys de cotització. Per no parlar del que ja està passant: bosses de pobresa notables entre pensionistes i majors de 65 anys perquè les pensions mínimes d'avui dia estan ja per sota del llindar de la pobresa.

L'article del Navarro és molt recomanable però deixa d'assenyalar qui són els culpables d'aquestes rebaixes. Si és fals que la sostenibilitat del sistema estigui en perill, per què qualla el discurs de la retallada? Seguim la pista dels diners: si temo que el dia de demà tindrá una pensió pública de merda, el millor és fer-me un pla privat i assegurar-me una mica el cul pel futur. On? Al banc. O, com s'ha posat de moda dir ara, els mercats.

Un altre gol en contra.

Mateu 11,16-19

2010-12-14T19:45:00.003+01:00

"¿Pero, con quién compararé a esta generación? Se parece a los chiquillos que, sentados en las plazas, se gritan unos a otros diciendo:
"Os hemos tocado la flauta, y no habéis bailado, os hemos entonado endechas, y no os habéis lamentado."
Porque vino Juan, que ni comía ni bebía, y dicen: "Demonio tiene."
Vino el Hijo del hombre, que come y bebe, y dicen: "Ahí tenéis un comilón y un borracho, amigo de publicanos y pecadores." Y la Sabiduría se ha acreditado por sus obras."

El sacerdot de la Sagrada Familia, com tants d'altres, no només no fa homilia sinó que no reparteix el vi per als fidels en la comunió. Tan important és el cos -allò vital, l'aliment, el que ens dóna energia- com la sang -l'alegria, la festa- de Crist. Totes dues són essencials per arribar a la comunió, totes dues indispensables a taula. Per què no oferir-les plegades?

Patrocinis

2010-12-13T11:40:00.001+01:00

Publicat a El Mundo el 12/XII/2010

Qatar Foundation promociona las ideas antisemitas de un clérigo islamista

El nuevo espónsor del Barcelona, mediante la Facultad Qatarí de Estudios Islámicos, otorga becas auspiciadas por el intelectual Al Qaradawi, quien defiende los atentados suicidas y «el asesinato de mujeres israelíes embarazadas»

Pau Farràs - La Facultad Qatarí de Estudios Islámicos, parte de la monumental organización que patrocinará la camiseta del FC Barcelona, otorga anualmente unas becas que llevan el nombre de un intelectual egipcio que ha manifestado que Alá castigó a los judíos a través del Holocausto nazi y defiende las bombas suicidas contra civiles judíos en Israel. Se trata de Sheikh Yusuf Al Qaradawi, estudioso del islam de 84 años, antiguo líder intelectual de los Hermandad Musulmana y etiquetado como moderado y conciliador desde la Qatar Foundation. Tanto, que también tiene un centro de investigación: “The Qaradawi Centre for Islamic Moderation and Renewal”.

Este centro es parte de una institución académica, la Facultad Qatarí de Estudios Islámicos (QFIS), que se anuncia en su página web como un espacio “de diálogo” acerca de los cambios del mundo desde una perspectiva islámica. El Qaradawi Centre, fundado de acuerdo con la voluntad de Sheikha Mzah Bint Nasser Al Missned, segunda mujer del emir qatarí y presidenta de Qatar Foundation, pretende ser un laboratorio académico de ideas sobre la tolerancia entre culturas desde la “moderación que caracteriza el trabajo del Dr. Al Qaradawi”, según reza el portal de la QFIS.

Sucede que esta moderación con la que se caracteriza a Al Qaradawi debe matizarse según cual sea el punto de vista. En 2004, por ejemplo, fue incluído en la lista de “Sheiks de la muerte”, elaborada por 2.500 intelectuales musulmanes de todo el mundo. La lista pretendía servir de condena a los teólogos islámicos que promueven el fundamentalismo, la intolerancia y la violencia y llegaba poco después que Qaradawi hubiera permitido “matar a mujeres israelíes embarazadas y a sus hijos nonatos” en tanto que esos bebés eran potenciales soldados del Ejército Israelí.

Sin embargo, los comentarios antisemitas nunca han sido una novedad en la bibliografía ni en los discursos de este clérigo, considerado el tercer intelectual más influyente del mundo según la lista que elaboró la prestigiosa revista internacional Foreign Policy en 2008.

En su momento, Al Qaradawi definió el Holocausto como un “castigo divino” de Alá hacia los judíos, nombrando a Hitler como su ejecutor e insinuando la exageración de los males causados. Paralelamente, manifestó que, cuando esté a punto de morir, desearía que Alá le diera la oportunidad de viajar “al país de la Yihad y la resistencia, incluso en silla de ruedas, para disparar a los enemigos de Alá, los judíos”.

Precisamente, en 1998 escribió acerca del conflicto palestino que “no se debía dialogar con esa gente (en referencia a los israelíes) si no era con espadas”. Más tarde, en 2001 legitimó las bombas suicida en tanto que “martirios heroicos, no operaciones suicidas”. Igualmente, Qaradawi también defendió las bombas humanas cómo fórmula de resistencia de los habitantes de Irak contra las fuerzas de ocupación aliadas: “Las operaciones de martirio son las mayores formas de luchar (Yihad) por la causa de Alá”. En este sentido, y según declaró al programa Newsnight de la BBC, Qaradawi entiende que “Alá es justo y ha dado a los débiles el arma que los fuertes no tienen: su capacidad para convertir sus cuerpos en bombas, como hacen los palestinos”.

En septiembre de 2004 emitió una fetua – en el Islam, pronunciamiento legal emitido por una autoridad religiosa sobre un tema específico- en una entrevista permitiendo “el asesinato de cualquier americano, sea civil o militar, en Irak”.

La lista de manifestaciones amparando la violencia desde su posición de referente religioso es, pues, larga. Por este tipo de declaraciones, y aún a pesar de su condena a los atentados de al Qaeda el 11S en Nueva York y Washington, los Estados Unidos le denegó el visado en 1999 acusándole de justificar el terrorismo y Gran Bretaña hizo lo propio en 2008 cuando Qaradawi quiso entrar en el país para un tratamiento médico.

A raíz de la condena a los atentados terroristas de al Qaeda al entender que no es la misma yihad que aquella que sirve como mecanismo de autodefensa y de la convicción de que la mejor forma de luchar contra el extremismo islámico es intentar comprender otras religiones, que Qaradawi recibe esa consideración de “moderado” y “abierto a Occidente” entre algunos intelectuales musulmanes más fundamentalistas. Esta supuesta moderación abarca, además de las proclamas antisemitas, una total permisividad sobre la ablación femenina (“aunque no es obligatoria, cualquiera que considere a los intereses de su hija debería practicarla y yo la apoyo”, ha dicho cuando se le ha preguntado su opinión) y un respaldo a la violencia doméstica (“hay mujeres a quienes no les gusta ser golpeadas y lo ven como una humillación pero hay otras que disfrutan de la paliza”), conductas ambas harto condenadas por los distintos órganos de Naciones Unidas, Unicef entre ellas. Igualmente, Qaradawi ha abogado por la ejecución de los homosexuales en las sociedades islámicas y defiende los azotes a las mujeres que mantienen relaciones sexuales fuera del matrimonio.

De todo ello se podrá hablar el año próximo, fecha en la que Sheikha Mozah bint Nasser planea organizar la primera conferencia internacional sobre moderación con la participación de intelectuales de distintas religiones.

Dopatge

2010-12-11T08:40:00.002+01:00

Treballen els jutges, els científics dels laboratoris i els policies i els mites van caient, ja no al món, sinó a Espanya. Alberto Garcia, Roberto Heras, Paquillo Fernández, Valverde, Contador, Marta Domínguez, qui sap si Reyes Estévez. Els espectadors ens ho mirem i a cada ocasió quedem retratats. Unes vegades, com en el cas del "mocós" Juanito Muehlegg, repudiem el pressumte culpable amb la mateixa velocitat que l'hem coronat. Altres, com amb Contador, preferim tenir fe i ens agafem amb les puntes dels dits a irregularitats en la gestió de les mostres per seguir creient en l'esportista.

Eufemiano Fuentes, que ara ha estat trincat de nou, ja va dir a la Ser fa anys, després de l'operació Puerto, que els ciclistes eren una mínima part de la seva clientela. Nadal es va donar per anomenat i es va fer l'ofès. Poc després es va conèixer que el doctor tenia relacions amb gent del Barça, el Madrid i altres clubs importants. Fa por pensar en una caiguda similar dins el món futbolístic.

Crec en l'entrenament d'alt nivell i en les facultats sobrehumanes. Crec en Kilian Jornet, en Marcel Zamora, en Gebresselassie, en Bolt, Bekele o els gimnastes. En Messi, en Bryant, en el Gitano. Creia, encara que no em resultés simpàtic, en Armstrong. Seguia Paquillo i Heras. Crec també en la sana mentalitat de voler ser el millor, que de fet és l'esperit de l'esportista. Però també crec, per desgràcia, que el món ens empeny a tots en voler guanyar, que com diu Juanma Lillo, és molt diferent de voler ser el millor. I voler guanyar, si no passa per fer-ho sent el millor, condueix al joc brut, sigui en l'esport, sigui en la vida.

Els ayoreo

2010-12-08T09:36:00.002+01:00

"No queremos perder nuestra tierra porque aquí es donde vivían nuestros antepasados". Vaig tenir oportunitat de conèixer algunes oportunitats d'aquest poble originari paraguaià i em vaig quedar al·lucinat de veure la senzillesa extrema amb què s'envoltaven. La bellesa d'aquest poble és que entre els seus membres encara hi ha families no contactades dins la selva.

Via Survival.

Sense l'accés a les terres, els ayoreo es veuen privats de tota la seva vida. La natura els dóna aliment i habitatge, és el seu espai d'oci, la seva escola i, en part, la seva religió. L'alternativa al seu model vital és la pobresa extrema perquè no tenen l'educació instrumental necessària per viure "occidentalment". Hi ha lleis que els protegeixen, però l'Estat no té prou poder per fer-les acomplir, de manera que la seva supervivència i benestar acaba depenent dels escassos escrúpols dels terratinents i empresaris vaquers.

Tics del llenguatge periodístic (1)

2010-12-03T19:54:00.005+01:00

Sobats fins nivells insuportables, compleixen dues funcions. La primera, negativa, homogeneïtzar discursos i descripcions. La segona, tristament positiva, identifica els comunicadors mediocres. Són construccions figurades, metàfores o apropiacions per al llenguatge general d'expressions particulars.

No se mordió la lengua.
Rendirse a la evidencia.
Frio y calculador.
Baño de masas.
Golpe de efecto.
En su máximo esplendor.
Lucha de titanes.
Silencio sepulcral.
Cojer la batuta.
Merecido homenaje.
Dilatada carrera.
Flaco favor.
Hombre de su tiempo.
Poner el grito en el cielo.
Encendidos elogios.
Compañero de fatigas.
Faltan unos flecos.
A la orden del día.
Llamamiento a la calma.
Entonar el mea culpa.
Ultimar detalles.
Baño de humildad.
Caer con estrépito.
Ultimar los detalles.
Poner el grito en el cielo.
Por activa y por pasiva.
No es de recibo.
Tira y afloja.
Superioridad abrumadora.
Ultimar los detalles
Datos reveladores.

La llista oberta. Proper capítol: esports.

Les invisibles

2010-11-29T14:27:00.004+01:00

Publicat a El Mundo el 29/10/2010

(s'obren les votacions per a publicar íntegra l'entrevista a l'Albert Sales, un referent en altermundisme; el reportatge només inclou un 5% de les seves reflexions sobre la realitat social catalana)

Las jubiladas son el colectivo con mayor riesgo de precarización económica

Cerca de 300.000 ancianos catalanes, en su mayoría mujeres, cobran pensiones mínimas por debajo del listón de la pobreza

La pobreza tiene rostro de mujer. El 27,9% de las catalanas mayores de 65 años es pobre según el Instituto Nacional de Estadística. Los datos sobre distribución personal de la renta y riesgo de precarización también advierten que el 68,4% de barcelonesas lo serían si vivieran solas. Otros indicadores cuentan que el 15,8% de mujeres en edad de jubilación no tienen ingresos. Las cifras catalanas se enmarcan en unos índices de exclusión social por encima de la media de la Unión Europea y se explican en parte porque el porcentaje del PIB dedicado a la protección social es inferior al europeo (17,6% frente al 26,9%) y al español (21%).

Francesc Garsaball, presidente de la Unión de Pensionistas, Jubilados y Prejubilados de Cataluña, se pregunta “cómo es posible que con estas diferencias aún haya quien habla de recortes”, recordando las contínuas amenazas que planean sobre las pensiones en España. El sociólogo Albert Sales, asesor del Consell Municipal de Benestar Social de Barcelona, lamenta al respecto que “en los últimos tiempos, hablar de las pensiones es hablar de una carga para los presupuestos, de recortes, mientras lo que debería estar en la agenda es cómo este sistema no sirve para sacar a la gente de la precariedad”. Sirven como ejemplo los cerca de 300.000 jubilados catalanes, dos tercios de los cuales son mujeres, que cobran pensiones mínimas cuyo importe no supera el listón de la pobreza.

A raiz de la crisis, lo apunta Sales, han surgido nuevas tipologías de precarización económica y muchas de ellas afectan a los pensionistas, no porque sus ingresos hayan disminuído, sino porque su situación está vinculada a la familia. Sucede, por ejemplo, que hijos que se habían emancipado, y que hasta vivian en pareja y con hijos, no han podido pagar la vivienda y han vuelto a vivir con (y de) sus padres. O que, necesitando el anciano de cuidados externos, la familia no puede pagarlos y la salud y la calidad de vida del mayor se resienten. La ley de dependencia, que se previó para paliar estas situaciones, se ha desarrollado lentamente y ha quedado muy minimizada por la crisis, y las parroquias y servicios sociales hace meses que están colapsados, con lo que tampoco existen soluciones externas.

Como trasfondo de esta realidad está la sospecha, compartida por Sales, Garsaball y Vicenç Navarro, profesor de Políticas Públicas en la Universitat Pompeu Fabra, de que el discurso sobre la insostenibilidad de las pensiones es “interesado”. Según Garsaball, “el fondo de reserva de las pensiones tiene superávit” pero, como explica Sales, “los bancos quieren participar del pastel que suponen los ahorros de jubilación”. Entiende igualmente Sales que “cuando miramos a la gente mayor como una carga de tiempo y de dinero estamos distorsionando la realidad: la cantidad de horas de trabajo que dedican a las tareas familiares que no contabilizan en el PIB y que facilitan que los familiares puedan participar del mercado laboral es enorme”. Sin contar que tambien consumen y pagan impuestos. Pero de eso, de la diferencia entre coste y aporte de los jubilados a la economía, nadie tiene datos.

"No tenemos ninguna mafia detrás"

2010-11-25T17:22:00.001+01:00

Publicat a El Mundo el 20 de novembre de 2010:

Los chinos que regentan bares en Barcelona reivindican su trabajo y el apoyo de sus familias frente a los prejuicios y las sospechas

PAU FARRÀS / Barcelona - Sonia es el prototipo de la empresaria china del Eixample. Tiene 32 años y hace más de nueve que vive aquí. A principios de agosto ella y su marido dejaron su puesto como camareros en el restaurante chino de sus padres y compraron un bar del Passeig de Sant Joan, el Tutto, gracias a un préstamo de las familias. Pagaron en metálico los 100.000 euros del traspaso y desde entonces es su negocio, al que dedican más de 15 horas diarias entre los dos al tiempo que crían a su hijo de tres años.

La historia se repite en cada vez más bares de Barcelona igual como hace dos décadas proliferaron los restaurantes chinos en todas las poblaciones grandes de Cataluña, a principios de siglo la calle Trafalgar se llenó de mayoristas asiáticos y, más tarde, empezaron a abrirse peluquerías y supermercados orientales. El caso es que los inmigrantes chinos suelen trabajar como autónomos o a cuenta de otros compatriotas en sus empresas. El motivo, según Lam Chuen Ping, de la Unión de Asociaciones Chinas en Barcelona, es su carácter emprendedor, mientras que, Sonia opina que diferencia de idiomas les dificulta encontrar trabajo. Quizá por eso muchos de ellos, como Sonia, optaron por españolizar su nombre.

La tendencia de adquirir bares o restaurantes se debe, por un lado, a la falta de recambio generacional en el oficio, y por otro, en las dificultades que existen en el mercado textil. Lo habitual es que las parejas recién casadas reciban como obsequio grandes sumas de dinero que, junto con sus ahorros, les servirán para crear sus nuevas empresas. “No hay mafia que nos dé el dinero, sólo la ayuda de la familia”, se queja Sonia. Fangi, llegada de Shangai hace diez años, tampoco ha oído hablar de ninguna organización por el estilo y cuenta que cuando abra su propio restaurante será con lo que habrá ahorrado en el bar chileno “Donde Jorge”, donde trabajan ella y otras dos chinas. Joaquín, de 40 años y también shangaiano, se indigna ante las leyendas urbanas que atañen a su colectivo y reivindica la capacidad de trabajo de los chinos enfrentándola a la de “los españoles”, que, según sus palabras, “trabajan poco y se preocupan más de descansar, fumar su cigarro e irse de vacaciones”.

Tal vez ese sea el secreto, que trabajan más. Ana y su marido, por ejemplo, regentan un bar de origen gallego en la calle Aragón desde hace cuatro años. Abren todos los días desde las siete de la mañana hasta la medianoche o incluso más si hay clientes, mientras que sus vecinos competidores bajan las persianas por la tarde y los fines de semana. Sonia y su marido también han duplicado las horas que hacían sus predecesores en el Tutto, lo mismo que el Bar Antón, en la calle Valencia, volvió a atraer clientela tal cual empezó a llevarlo una pareja china. Estos bares ponen cafés por las mañanas, ofrecen menús al mediodía, sirven cervezas por las tardes y echan el fútbol los fines de semana. Si además, como en el caso de Ana, logran llamar a los clientes por el nombre, el resultado son negocios que funcionan.

Otro asunto son las condiciones. Sonia dice que se toma un mes de vacaciones cada dos años. Tanto en su bar como en el Bar Antón se pueden ver camas o colchones en la cocina o los almacenes. Algunos vecinos se quejan de que los bares con propietarios chinos norecogen sus terrazas cuando marca la ley. Ana admite que su hijo, menor de 16 años, la ayuda a servir mesas. También es habitual que los menores, escolarizados en Barcelona, sepan leer y escribir en castellano mejor que sus padres, por lo que se ocupan de escribir los carteles con los menús, cuando no de estar un rato cobrando en la caja. Y cuando enferman, lo dice Joaquim Beltran, profesor de Estudios de Asia Oriental de la de la UAB, prefieren tratarse con medicina china tradicional o volver a su país, como cuando se jubilan. O sea, cuando dejan de trabajar.

Fricades electorals (3)

2010-11-22T20:48:00.003+01:00

Pensava que després de veure el vídeo de la Nebrera i visitar la plana web del partit i descobrir que no tenen programa (de fet, el seu programa és no tenir programa), hi havia poques coses a dir sobre frikades electorals, o com cridar l'atenció -ni entro a qüestionar que, si crides l'atenció d'aquesta forma, no pots esperar que un conjunt significatiu de gent et prengui seriosament i et voti-.

El problema ha vingut en descobrir que un partit amb vocació de ser seriós, el del Laporta, ha rebut una mostra de suport que el deixa a l'alçada del partit de la Carmen de Mairena. El vídeo causa tanta vergonya aliena com la plana web, encapçalada a dia 22 amb un article a la Vanguardia del XSM escrit fa 4 dies, mostra clara de la nul·la actualització dels continguts que demostra poca agilitat en un procés, la campanya electoral, que requereix de dinamisme i renovació constant, ni que sigui per fer veure que es treballa.

La ficció, en aquest cas el Polònia, ha tornat a ser derrotada per la realitat.

El video porno de Montserrat Nebrera (sic):

El video de suport a Laporta:

Finalment i guanyador, Carmen de Mairena:

>

2 tipus de persones

2010-11-19T17:20:00.002+01:00

Crec que el món es divideix entre els qui saben què vol dir un rescat financer i els qui no sabem què és.

Ara es discuteix si Espanya es pot "salvar" o "és massa gran". La resposta, segons els qui dominen, és que tenim un deute tan enorme que no es pot col·locar enlloc. Pregunto jo, ignorant: i Itàlia, que fa anys que té un deute superior al seu PIB? Per què ningú no se'n preocupa?

Molt del que es discuteix per valorar-ho gira entorn dels MERCATS, aquesta deïtat omnipotent (i voluble, histèrica i atzarosa) que ha substituït el POBLE com a governant de les democràcies. Les pensions volaran per culpa dels mercats. La reforma laboral deixa contents els mercats. El preu dels cereals depèn dels mercats. Pagar més o menys euros pel metre quadrat està escrit als mercats. És l'economia no real, entesa i dominada per una minoria i patida per la majoria al pla real. O sigui, les persones.

No podem viure per sobre de les nostres possibilitats, el món sencer està farcit de deutes impagats, val. Ara les dretes tenen l'excusa per a estalviar en allò social* perquè tots plegats hem interioritzat que ens hem d'apretar el cinturó. Però què passa quan els mercats condemnen milions d'ancians a tenir merdes de pensions? O quan els mercats obliguin els joves a ser becaris mitja vida, quan treballem tots plegats amb la por de ser fulminats sense indemnització? Què ha passat, a part de res, quan els mercats han condemnat desenes de milions de persones a la fam per haver encarit l'arròs o el blat de moro?

9 days to B-M.

*Cameron ha retallat alegant que no hi havia diners però el Financial Times va descobrir que el deute britànic quasi no havia augmentat en anys.