Proposta de nova directiva del Barça

President: Jan, el de les pistoles

Tresorer: Toni "ta to pagao" Peñaranda

Tio que digui anglicismes molonguis: Jordi "Business Mothefucker Worafleiba" Avellaneda

Recerca de nous mercats: Javi "Paquete África" Morales

Director esportiu: Miquel "qui juga avui?" Serra

Oficina d'Atenció al Jugador: Albert "us he explicat com vaig perdre les ulleres?" Pareja

Animador a l'estadi: qui conegui més paraulotes

Vocal dels tribunerus: Uri "què paquet, en Neymar, que el venguin" Capdevila

Butró: Marc Guillén

Cap d'scouting: Carles "els benjamins de la Damm la toquen" Roldan

Etc.

Sopar de Nadal

Per primera vegada en un lustre, la data del Sopar de Nadal està posada amb antelació. Segur que no falla ningú...

Hem d'enviar la convocatòria de Nadal, quan abans millor, així la gent no té excuses...

Va, farem la gràcia de posar les lletres en colors. Tothom s'engrescarà més...

Tots sortirem de festa, hi ha algú que tingui alguna cosa millor a fer?

Visca, la Maria contesta i diu que sí! Ara tothom la seguirà...

L'àmic invisible. Fins i tot a l'Óscar li farà il·lusió...

Que no panda el cúnico, la Jiménez segur que no falla...

L'estat d'ànim de l'Aida en aquests moments

En fi, Comissió, això va per a vosaltres...

Tribunerisme

1) Juguem al que diu Xavi, i Xavi ja no empata amb ningú a aquests nivells. Porta.

2) Falta gol. No podem viure només de Messi. Fitxar.

3) Hi ha plantilla curta: a la pràctica Tito compta amb molt pocs jugadors. Gent com Song, Thiago, Tello, montoya o Cesc han estat desaprofitats.

4) En els darrers dos anys hem perdut Touré, Keita i Márquez. Puyol i Abidal estan com estan. Tot gent gran que ha estat important als partits gruixuts de Champions. A canvi, hem fitxat Song i amb prou feines ha jugat 20 partits aquesta temporada. Fins i tot Txigrinski hagués jugat aquesta temporada! Hem quedat enlluernats per la propaganda i no ens vam adonar com d'important és equilibrar Iniesta, Messi i Xavi amb Van Bommels, Edmilsons, Keitas i demés.

5) Ull viu amb ser esclaus dels mites: Puyol, Villa i Xavi no estan. Ni renovació vitalícia ni polles. Villa fora, Xavi que jugui 30 partits de lliga per any i Puyol que deixi la selecció espanyola i jugui 20 partits per any. De recanvis, Muniesa, Hummels i Bartra per un costat, i Thiago i Cesc de l'altre.

6) No podem seguir jugant al que juguem sense Xavi. Es pot formar un altre gran equip a partir de Neymar, Messi, Iniesta, Cesc i Thiago. No serà igual, però no ha de ser pitjor.

7) Noms: Caballero a la porteria, Hummels de central, Neymar de superstar i Mario Gómez, Luis Suárez o alguna cosa així al davant.

5 apunts sobre les eleccions

Miopia dels analistes en la prèvia. Ni les enquestes dels diaris ni les públiques (CEO, CIS) havien donat menys de 60 escons a CIU. Als Estats Units, el dia abans de les eleccions, hi havia diversos models estadístics que vaticinaven amb precisió quirúrgica els resultats. Tal vegada es tracta de diners. El que no es tracta de diners, sinó de saviesa i coneixement de causa, és la quantitat d'articles i hores de tertúlia que van abundar en aquesta línea: ningú no va vaticinar el cop de puny als convergents, el que retrata força l'enorme distància que tenen els opinòlegs amb la població. Ens falta moltíssim per avançar en matèria de rigor periodístic i tal vegada els estudis de ciència política que segur que s'estan començant a planificar ens explicaran si la davallada convergent va venir de les retallades, de la corrupció dels darrers anys o de la prepotent campanya dels convergents.

Miopia dels analistes espanyols a posteriori. Els diaris de Madrid han celebrat els resultats com si es tractés d'una manifestació d'espanyolisme dels catalans. No hi ha per on agafar-ho. De fet, Jiménez Losantos ha estat l'únic analista que s'ha desmarcat de les portades triomfalistes de Madrid: el secessionisme ha guanyat perquè ha crescut. El que pretenia CIU, que era unir Mas i l'independentisme, ha quallat més fora de Catalunya que entre els electors catalans. Espanya encara s'ha d'adonar que les forces independentistes (no diguem les favorables a la consulta) han vençut.

Qui guanya? El dret a decidir. Quant a partits, indiscutiblement, els dos pols d'aquesta one issue election: ERC i Ciutadans. Esquerra recupera el seu espai polític després de la travessia pel desert i amb poca feiana més que un retorn a les essències. La seva marca s'associa a autenticitat independentisme, el seu líder és gairebé impecable en discurs i credibilitat i el record de la seva passa pel tripartit, si és que coïa a algú, ha quedat esborrat amb el canvi de quadres dirigents. D'altra banda, les esquerres radicals (ICV i CUP) vencen igualment en la franja de l'electorat més sensible a les retallades.

Qui perd? Mas i Convergència, que dilapiden el capital polític que se'ls pressuposava. Els socialistes, que queden sense discurs: en cap dels dos eixos sobre els que acostumem a votar els catalans, el social i l'identitari, tenen discurs vàlid. L'època de crisi obliga a apostar o bé per les retallades o bé per la rebel·lió contra el pagament del deute; i la situació post 11S ha radicalitzat les postures identitàries, de manera que una aposta pel federalisme ens sona tots a fora de moda. Finalment, Solidaritat queda fora del Parlament perquè el seu espai polític ha estat devorat per ERC, però els seus vots són força activa que en properes eleccions, consultes o manifestacions tornaran a participar.

Conclusió: la consulta, quant abans millor.

Atracasúpers

1) Què hi ha de dolent? Són les dues grans superfícies amb volums més grans de vendes, no hi ha danys humans ni materials, el fi és legítim i desitjable i les víctimes, que són els balanços de Carrefour i Mercadona, no podrien estar millor escollides: els supermercats són una de les explicacions de la pobresa de milions d'agricultors del Sud Global per culpa del seu domini del mercat.

2) Ara Interior i Justicia volen instigar a la Fiscalia a que investigui si és delicte que un polític promogui aquestes actuacions. Doncs seran políticament incorrectes i, si es vol, poc edificants si no estan BEN explicades, però accions com aquesta són altruistes, i hi ha altres conductes polítiques que no - i tots en podem donar exemples- i són ignorades, defensades, aplaudides o indultades.

3) No es fan truites sense trencar ous i no hi ha canvis sense revolució. El marc legal ens limita molt, i la sacralització de la propietat privada també. Mentre no hi hagi víctimes innocents, ENDAVANT.

*) Aquesta és l'entrada número 500 del blog.

Parelles estranyes

Hi ha a l'oficina una parella inclassificable i indesxifrable. Entren i surten junts de la feina sempre. Ella va sempre davant caminant amb el pit enfora i ocasionalment parla amb recepció. Ell la segueix amb cara de bledes bullides, amb les pestanyes abaixades com la personana d'un forn a les cinc del matí. Un dia va  entreobrir els llavis després d'una broma d'un company. L'intent de somriure segurament li va trencar les fibres del pòmul, perquè no ha tornat a moure el rictus des d'aleshores. No deu ser el millor company de canyes de la història.

Fa un parell de setmanes es va incorporar una parella quasi calcada. Inseparables, la noia sempre va davant, amb el pal d'escombra a l'esquena, i l'estaquirot darrere, com un guardaespatlles, només que en aquest cas amb la boca permanentment entreoberta, signe que en algunes persones indica retràs mental. També porta les ungles dels peus pintades (ell!), suposo que buscant personalitat. L'actitud és calcada a l'anterior.

L'escena del principi em sobtava, veure que es repeteix m'inquieta. Només una pregunta: l'home és calzonazos o gaylord?

Dança de dracs - Review

Review de Dança de Dracs, que és un 9 com a llibrot de fantasia. Molt recomanable. Farcidet d'spoilers i tal.

Mola:

1. El millor passatge literari que he llegit mai, jo diria que amb diferència respecte al segon, és l'aparició de Drogon a la lluita d'arenes. Em vaig excitar tant que vaig enviar missatges a altres aficionats per veure si hi havien arribat. Salvatgisme, flames, vísceres, violència, cobardia, estupidesa, valor, fantasia i clímax total. Top de moments de la saga.
2. Theon fet molt caldo. Martin aconsegueix reconciliar-nos sempre amb els personatges que primer enfosqueix. Tyrion, Jaime, Cersei i ara Theon queden primer com a malvats i després com a, senzillament, humans, de vegades maltractats i poc estimats, de vegades bojos i altres vegades patètics. El bastard dels Bolton queda molt bé a la història com a sàdic fill de puta a l'estil del Victor Esquerré de Toy Story.
3. Las històries d'en Tyrion tenen el seu punt, especialment quan descobreix que viatja amb Aegon Targaryan, en príncep que tots creien assassinat. 
4. L'aparició al final de Varys matant en Kevan, per a qui en Martin havia deixat intuir un paper important en el futur. En Jaime està en plan cavaller d'honor despreocupat d'històries de la cort i la Cersei és presa com una boja nimfòmana, els Lannister queden tocats de mort. Stannis probablement ha mort, els Stark estan fets pols i la gent del Ferro molt reduïda, s'albira un govern quasi incontestat dels Tyrell. A saber si l'Aegon i els Martell són una amenaça i si la Daenerys es decideix a creuar el mar.
5. El Brandon també té un moment molt especial quan l'ensenyen a ser un verdvident. La història prova que la imaginació d'en Martin té poques limitacions i regala un piló de possibilitats de cara al futur. Al contrari del que opinen en alguns fórums, no crec que li tingui mania als Stark i vaticino un paper important d'en Bran, en Rickon i les noies en el desenllaç. Al tiempo.

Juego de Tronos (TV). Season 2: Personatges

Final de la segona temporada després d'haver comentat la primera. Passo balanç, ara ja, com a lector dels llibres, ja que estic a punt d'acabar el cinquè. Per tant, SPOILERS a mansalva. Parlaré del que més m'ha agradat i del que menys.

Stannis:

• Va molar molt veure'l encapçalant l'assalt a la gran ciutat i pujant EL PRIMER a LA PRIMERA escala que s'enfila al mur. Un puto heroi.
• No va molar veure'l cardant amb la bruixa. No pega amb el seu caràcter, absolutament quadriculat i espartà. Afortunadament, el darrer capítol ens mostra una altra cara de la seva relació amb Melissandre.

Tyrion:

• Va molar el seu discurs a Blackwater, els comentaris porcs a la seva germana, la tendresa i emoció enfront la prostituta i el seu heroisme a Blackwater. Va molar encara més la bufa a son nebot. L'actor és un mestre i el personatge de la sèrie aconsegueix estar a l'alçada del literari, que és com dir que ja és part del meu olimp particular de la ficció.
• No va molar que no aparegués la cadena de Blackwater i tota la parafernàlia pensada abans, que crec que és el que al llibre el retrata com el superdotat que és.

Arya:

• Va molar fins l'extrem que fos la serventa d'en Twyn Lannister, ja que ens dóna una perspectiva formidable dels dos personatges, ens deixa veure bona part de la història que no es coneix en primera mà als llibres i crea escenes de tensió que donen molt de joc a la pantalla.
• Va molar triplement la relació amb el Jaquen. Pepino de tio que esperem que aparegui més.
• No va molar (com al llibre) que no utilitzi més l'espaseta. Volem veure-la ballar. 

Brienne:

• Mola molt la seva primera aparició derrotant el puto Loras i m'encanta com destrueix els tres Stark al darrer episodi.
• L'actriu te els peus plans, camina raro i no pega com a guerrera. Mal càsting.

Theon:

• Excepcional escena on troba la seva germana, quasi tan sorprenent i ben trobada com al llibre. Llàstima que l'actriu que fa de sa germana és un feto amb cara de tio (jo l'imaginava pibunacu!). La seva psicologia està molt ben retratada i es fa molt entenedor per què actua de l'estúpida forma que actua.

Altres:

• Hem trobat a faltar els seus dracs durant tot el curs però el darrer capítol els deixa allà on toquen. 
• Jon Snow hauria de cardar JA amb la pelroja. Massa sexe sense sentit  i es deixen sense retratar el més trascendental dels polvos. Punt negatiu.
• Un dels moments més xulos és la conversa entre Bronn i en Clegane, inèdita als llibres. Mentre llegeixo acostumo a preguntar-me qui és més dur, si en Clegane o en Bronn, i l'escena va deixar-ho obert però va donar molt de joc. Sovint somnio en torneig on estiguin els Clegane, la Brienne, en Jaime, en Belwas i el Drogo. Llàstima que la meitat hagin mort als llibres. 
• La psicologia d'en Jaime també té tela. El discurs davant la Catelyn i la Brienne deixa clar que no és just demonitzar-lo, i encara queda er desvelar quines eren les intencions del rei boig al qui va liquidar. Molt bo.

Demana'm perdó

Ens vam enfotre del Rei quan, amb la seva veu nassal, va admetre que havia comès una errada, va demanar disculpes i va prometre que no passaria més. Vam despreciar el Papa quan va reconèixer algunes de les calamitats d'alguns dels seus, tot i que resultaven llunyans en el temps.

No se li va donar la importància que mereixia, i potser caldrà posar-hi més anys pel mig per veure com de simptomàtic és del món on vivim. Avui veiem màxims responsables judicials que renuncien a dimitir tot i haver estat enxampats finançant-se vacances amb fons públics. Presidents d'autonomies que menteixen o roben i utilitzen l'enginyeria contable o els veredictes de jutges amics per amparar conductes immorals. Directius de bancs i empreses que condemnen a treballadors, estalviadors i hipotecats a la ruïna sense ells renunciar a bonificacions espectaculars. I un president del govern que incompleix promeses electorals sense complexes i anuncia que perseguirà defraudadors en el mateix discurs que els proposa avantatges.

El 15-M no és ideològic. Va més enllà. La gent surt al carrer perquè veu conductes deshonestes i ells no ho poden canviar pels canals establerts. Això és el que uneix a la gent, més encara en una societat com l'espanyola o la catalana, tan exigent amb les elits i els personatges públics com permisiva i poc diligent amb la pròpia vida. Els últims dos governs han caigut per haver mentit o per haver negat una realitat evident, no per les seves idees. La societat ho veu, contempla com els privilegis i la impunitat d'uns pocs perduren tant com la desigualtat, i que a sobre ens venen discursos de llibertat, justicia i benestar, i per això acabem rebentant.

Allò del treball i l'esforç, i l'emprenedoria, i la perseverància, no val per tots, com tampoc la justicia s'aplica per igual. No en aquest país. Els abans intocables ja han demanat perdó, encara que sigui superficialment. Els qui no ho han fet tot i haver causat més damnificats són els nous intocables. Transparència és explicar què fem i per què ho fem. Perquè si ho amagues, la gent pensa que ho fas per motivacions fosques, sospita que generalment es confirma. Una mica d'humanitat, encara que fos en forma de sincera disculpa o admissió dels errors, ja no diguem de transparència, seria la primera passa per canviar el món.

El límit

En Josef Ajram ha entrat a l'hospital amb símptomes de deshidratació i amb problemes respiratoris. Ha començat a trobar-se malament a la primera meitat de la prova ciclista del segon Ironman que fa en dos dies com a part del seu projecte 7islands, una série de set Ironman en set dies a les set illes canàries.

La forta calor, el desnivell animal del segment en bici i els problemes del dia anterior s'han apuntat com algunes de les causes del defalliment,  a les que personalment afegiria una preparació prèvia un xic inconscient: la setmana passada tot just acabava la Titan Desert, una brutalitat en Mountain Bike que li sortia a set o vuit hores per etapa. El que m'interessen, però, són les reaccions.

Només cal veure els comentaris de la noticia que enllaçava al principi per adonar-nos de les dimensions que ha adquirit el fenòmen Ajram en particular i les proves extremes en general. Ajram és un tipus particular. Ho és premeditadament i declaradament. El seu perfil polièdric no és casualitat: broker, atleta extrem, hipertatuat i comunicador d'èxit, tant a la televisió, com a la ràdio com a les llibreries. Al tipus li demanen opinions sobre economia financera en plena tempesta tot i no tenir una carrera acabada. Rep patrocinis milionaris sense haver guanyat una sola prova esportiva excepte la que li van fer a mida els propis patrocinadors. I esgota exemplars de llibres sobre economia i places de cursos de borsa sense que enlloc se li hagin reconegut els mèrits com a trader.

En Josef és un signe dels temps. Ha triomfat per ser diferent, per ser bon comunicador i per ajustar-se al que la gent vol veure. És una història que moltes persones voldrien copiar. I això el fa ser admirat per alguns i detestat per altres. Els triatletes i ultrafondistes aficionats de tota la vida el desprecien perquè el comparen amb els megaguanyadors, com els Jornet, Zamora, Meca o el Gómez Noya, però la competició d'en Ajram no és aquesta. Ell no és un superclasse, i ja ho subratlla prou. És un tipus apassionat per l'esport i obsessionat en anar una passa més enllà, però, a més a més, ha trobat un filó per fer-se un lloc a l'star-system mediàtic- A falta de talent, bogeria. A falta de qualitat, quantitat. És un personatge creat a sí mateix, i d'aquí el mèrit... però també la condemna.