
miércoles, 28 de enero de 2009
Goril·les

lunes, 26 de enero de 2009
Excursió a Centelles
Moltes vegades m'han fet aquesta pregunta, moltes més no me l'han fet però la cara que han posat ha significat el mateix que la pregunta.
Per fer-te entendre avui va molt bé donar testimoni d'alguna experiència. L'última excursió que he fet amb els nens, per exemple.
Aquest cap de setmana he jugat a infinitat de jocs i he corregut fins que no m'ha calgut dur polar. M'he tirat per terra, m'he embrutat i he rigut més que en tota la setmana junta. M'he relaxat, he fet pessigolles i he après a fer massatges. He ballat i he cantat. He ajudat a uns pallassos d'un circ que buscaven no sé què i uns follets m'han pintat la cara mentre dormia. Per la nit he gaudit d'un cel estelat preciós i pel matí he descobert una petita cascada amagada enmig del bosc. He explicat contes fins que m'he quedat dormit i he jugat amb l'aigua d'una font M'he amagat darrere els arbres i he fet una cabana amb branques. I al final de tot, com a comiat de la casa, he jugar a capturar la bandera enmig de l'habitació amb les lliteres fent de trinxeres i els coixins com a arma.
Ha estat un gran cap de setmana, i el millor és que no m'ha costat ni un cèntim d'euro.
viernes, 23 de enero de 2009
La Cavalgata del Rei
És impossible no buscar semblances i diferències amb altres fenòmens semblants, i és obvi que Obama juga en la mateixa lliga que els personatges històrics. Podrà esdevenir el que sigui, però avui l'atracció que produeix la seva figura evoca la de líders com Mussolini o Hitler, com Kennedy o Martin Luther King, capaços d'esperançar les masses amb la seva oratòria. Els dos milions i mig i els que ho debien mirar a la tele són una mostra de l'èxit en la construcció d'aquest líder.
Obama és un mite en vida. Ja sigui per la cojuntura político-econòmica o pel propi carisma del personatge, resulta interessant com ha sorgit una mena de Messies salvador que redimirà l'Amèrica opulenta, contaminadora i imperialista dels pecats passats. El fenòmen té molts punts en comú amb el que succeïa a la Itàlia dels anys 20, potser a l'Alemanya dels 30. La diferència és òbvia, però m'interessa la creació dels mites com el líder Obama o el poder de la nació unida treballadora i igualitària, l'ús de ritus que impliquin enormitat com la pròpia cerimònia de presa de possessió, de símbols que evoquin categoria històrica com la Bíblia de Lincoln.
Gran part del que estem vivint recentment és una il·lusió, una construcció on la marca importa força més que el contingut. Es juga més amb les emocions que amb la raó perquè es coneix que aquestes tenen més potencial. Sense haver trepitjat el seu despatx, Hillary Clinton ja té molta feina feta: el poder "intel·ligent" del que parla està encarrilat perquè els estats amics ja saben qui és el boss.
Les expectatives creades sense que s'adoni Obama són desmesurades. És pràcticament impossible que no decebi, però no serà culpa seva.
Foto: Jo al mateix lloc on va prendre possessió Obama, certificant que l'obelisc és un falus, símbol de la virilitat americana.
martes, 20 de enero de 2009
Fa dos anys...
.jpg)
Aquesta nit he dormit a un alberg, i ara fa una hora m'he adonat que m'havia deixat el neceser amb colonia, xampus, raspall de dents... i diners en metalic que volia tenir separats de la cartera! Pateja't mitja Roma, caga't en les putes linies de metro que s'espatllen continuament, en l'unic transbordament que hi ha a tota la ciutat, "scusi, questa matina mi dimenticado un necessair a quadri" i patapum, a la taula on l'havia deixat, "grazie mile a tutti!!!!!", 12 hores despres, i no s'ha mogut de lloc. Evidentment, aquesta informacio no arribara a oides dels meus pares, perque s'estressarien encara mes. Crec que ja els ho vaig dir un cop a Barcelona. Van sospirar mentre negaven amb el cap.
En fi, que han estat dies d'una mica de soledat, perque les dues noies amb les que vaig compartir pis al principi eren una mica muermo (una d'elles m'odiava segur), de caminar i buscar, de trobar a faltar fer unes rises, pero tambe d'aprendre forsa. M'hagues molat molt compartir-ho tot amb algu al costat, fos qui fos, pero tampoc ho canvio per res.
Dema ja anire a la facultat per veure quan comencen les classes si es que no han comensat ja, parlar amb els de relacions internacionals, apuntarme a un curs d'italia, veure si a la facultat tindre connexio a internet (soc a un locutori, ara), fer algun amic i veure si hi ha festes erasmus programades)."
(3).jpg)
sábado, 17 de enero de 2009
200

jueves, 15 de enero de 2009
Cuando no sabes de qué pie cojeas

lunes, 12 de enero de 2009
Elevarse o desahogarse
Mi pareja me ha dejado
Mi suegra me anula
Mi hijo es un guarro
Mi marido me pone los cuernos
Odio la intolerancia
La política apesta
Mi casa es pequeña
--------
Mi jefe es un encanto
Mi marido me quiere
Me han ascendido
Etc.
Davant la Sagrada Família hi ha una parella somrient. Ella porta globus de color blau cel en una mà i un cartell que posa ELEVATE a l'altra. Ell, globus vermells i un cartell que posa DESAHOGATE. Per tot el cos tenen tot de postits amb frases com les que he escrit al començament i conviden als turistes i als veïns a escollir un dels lemes, associar-lo amb un globus, lligar-lo, i fer-lo volar.
Aquesta acció, diuen sense deixar de somriure, serveix com a terapia. És bo "elevar-se", perquè significa ser agraït, saber-se afortunat: no tothom té la sort de sentir-se valorat a la feina, per exemple, ja no diguem estimat.
Una altra cosa és desfogar-se. Penso en cadascun dels lemes que posava a les etiquetes dels personatges i en la majoria la queixa al cel era l'única sortida que queda. Què fas quan et deixa la parella, quan estas endeutat fins als queixals o quan tenir una sogra és pitjor que una penitència? Segons com, ets lliure d'enviar a la merda el teu cap, fins i tot pots arriscar-te a buscar cases que t'omplin més, i en el pitjor dels casos, una bona teràpia i grans dosis de pau interior poden solucionar molts problemes. Però hi ha situacions on el cop de puny ple de ràbia és el màxim.

Aquest cap de setmana milions d'europeus i americans han sortit als carrers agermanats amb tots aquells que pateixen la guerra a Gaza. És el missatget en globus particular de cadascú. La màxima aportació que pots fer per aturar el dolor que sents. El dolor llunyà i que se t'escapa de les mans, però que et fa ser més humà només pel fet de sentir-lo.
sábado, 10 de enero de 2009
El bilingüismo de Toni
Por un lado, algunos allegados se quejaban del extremo proteccionismo que se hace del catalán en casa, con asuntos que tienen legislación explícita como la educación o la rotulación de tiendas, o de la radicalidad de algunos catalanes, que se niegan a hablar castellano con extranjeros o castellanoparlantes. En este sentido, he escuchado bastantes casos de no catalanes temerosos de venir aquí porque, temen, se les discriminará, o que ya estan aquí y por motivos lingüísticos no se sienten acogidos, lo cual, debo decirlo, me avergüenza como catalán: primero son las personas. Por otro lado, otros compañeros lamentaban que cada vez se habla menos el catalán y observaban que se puede sobrevivir sólo en castellano en Barcelona pero no en catalán.
Yo, como otras muchas veces, no percibo ninguno de los dos extremos:
1 . El catalán disfruta de una magnífica salud en los círculos en qué me muevo y a los lugares dónde voy. Ni en broma me creo que esté en peligro de extinción.
2 . Con todo, es cierto que se puede sobrevivir en castellano en Barcelona: mi abuelita lleva más de 45 años demostrándolo. A cambio, no conozco ningún caso contrario.
3 . Igualmente, también hay zonas o contextos en qué el castellano es dominante: el otro día en Diagonal Mar no oí hablar nadie en catalán; igualmente, cuando trabajaba al Corte Inglés Diagonal, un estudio de campo casero propio resultaba que, preguntando yo siempre en catalán, cuatro de cada cinco clientes me contestaban en castellano.
4 . 75% de las clases a C. Políticas eran en catalán, el 100% a Periodismo. No obstante, hay una plataforma de estudiantes a la UPF que alerta contra el retroceso del catalán a las aulas.
5 . Conozco personas a las que los cuesta expresar-se en castellano igual como conozco personas que tienen el problema contrario: ninguno de los dos casos me parece preocupante en mi país mientras puedan hacerse entender en alguna de las dos lenguas.
6 . Según datos del Instituto de Estadística catalán (Idescat) del 2001, sólo un 5% no entiende el catalán; por un 48% es lengua propia y un 50% lo usa habitualmente; un 40% considera el catalán su primera lengua. En los últimos tres datos pesa enormemente el Área metropolitana, puesto que al resto de zonas las cifras son mucho más elevadas.
7 . Tengo sangre española (como gran parte de Catalunya), mi madre vino hace 45 años de Aragón. Después de morir Franco hablaba un catalán exquisito. Se dedica a la logopedia y ha enseñado a habla catalana a catalanes, castellanos, rusos, chinos y africanos.
8 . Como siempre, el problema son las personas: he conocido en dos momentos diferentes dos integristas que se han negado a habla en castellano a Erasmus acabados de llegar y que la única posibilidad de ser entendidos o de entender eran las nociones de castellano con que venían.
En Toni Soler ha dicho hoy muchas de las cosas que pienso yo, y por lo tanto no hace falta repetirlas si, seguramente, las hubiera dicho peor:
Hace falta hablar, por salud en Catalunya, pero con honestidad y mano izquierda. Que la riqueza cultural y lingüística no sea arma. No dejemos que los políticos instrumentalicen el tema y tengamos presente que lo primero son las personas.
jueves, 8 de enero de 2009
El bilingüisme d'en Toni
Per un costat, alguns es queixaven de l'extrem proteccionisme que es fa del català a casa nostra, amb assumptes que tenen legislació explícita com l'educació o la rotulació de botigues, o de la radicalitat d'alguns catalans, que es neguen a parlar castellà amb extrangers o castellanoparlants. En aquest sentit, he escoltat forces casos de no catalans temerosos de venir aquí perquè se'ls discriminarà o que ja són aquí i per temes lingüístics no es senten acollits, la qual cosa, he de dir-ho, m'avergonyeix com a català: primer són les persones. D'altra banda, altres interlocutors lamentaven que cada cop es parla menys el català i que es pot sobreviure només en castellà a Barcelona però no en català.
Jo, com moltes altres vegades, no percebo cap dels dos extrems:
- El català gaudeix d'una magnífica salut en els cercles en què em moc i als llocs on vaig. Ni de broma em crec que estigui en perill d'extinció.
- Amb tot, és cert que es pot sobreviure en castellà a Barcelona: la meva abuelita porta més de 45 anys demostrant-ho. A canvi, no conec cap cas contrari.
- Igualment, també hi ha zones o contexts en què el castellà és dominant: l'altre dia a Diagonal Mar no vaig sentir parlar ningú en català; igualment, quan treballava al Corte Inglés Diagonal, un estudi de camp casolà propi resultava que, preguntant jo sempre en català, quatre de cada cinc clients em contestaven en castellà.
- 75% de les classes a C. Polítiques eren en català, el 100% a Periodisme. No obstant, hi ha una plataforma d'estudiants a la UPF que alerta contra el retrocés del català a les aules.
- Conec persones a les que els costa expresar-se en castellà igual com conec persones que tenen el problema contrari: cap dels dos casos em sembla preocupant al meu pais mentre puguin fer-se entendre.
- Segons dades de l'Institut d'Estadística català (Idescat) del 2001, només un 5% no entén el català; per un 48% és llengua pròpia i un 50% l'usa habitualment; un 40% considera el català la seva primera llengua. En les darreres tres dades pesa enormement l'Àrea metropolitana, ja que a la resta de zones les xifres són molt més elevades.
- Tinc sang espanyola (com gran part de Catalunya), la meva mare va venir fa 45 anys d'Aragó. Tan bon punt va morir Franco parlava un català exquisit. Es dedica a la logopedia i ha ensenyat a parlar català a catalans, castellans, russos, xinesos i africans.
- Com sempre, el problema són les persones: he conegut en dos moments diferents dos integristes que s'han negat a parlar en castellà al Erasmus acabats d'arribar.
En Toni Soler ha dit avui moltes de les coses que penso jo, i per tant no cal repetir-les si, segurament, les hagues dites pitjor:
Cal parlar-ne, per salut a Catalunya, però amb honestedat i mà esquerra. Que la riquesa no sigui arma. No deixem que els polítics instrumentalitzin el tema i tinguem present que el primer són les persones.
PD: Aquest escrit serà traduït al castellà en deferència als lectors castellanoparlants que, esforçats, segueixen un blog majoritàriament catalanitzat.
PD: Este escrito será traducido al castellano en deferencia a los lectores castellanohablantes que, esforzados, siguen un blog mayoritáriamente catalanizado.
miércoles, 7 de enero de 2009
Navidad ha sido...
... estar a gusto con los familiares, gozar de divertidas conversaciones, sentirme privilegiado porque no hay divorcios, enfermedades, cuentas pendientes o antipatías palpables en las mesas en las que estoy.
... Lasarte Connection.
... volver a ver a algunos (que no todos) de los que han estado fuera o hacía mucho que no veía...
... y quedarme corto en muchos casos!
... una "sorella" portuguesa que viene a casa con una amiga. Puta cierda!
... bajar a las 3 de la madrugada del fin de año a cantarles villancicos a mis vecinos...
... y encontrármelos al dia siguiente cuando ya voy sobrio...
... y la cara de mi madre cuando se lo conté.
... sentirme cerca de los que sufren en Palestina.
... un partido de voley en Castelldefels.
... bañarme en la playa un 30 de diciembre.
... una barbacoa en Crespià.
... una servilleta ardiendo en un bar.
... que no me dejen entrar en un Casino hasta dentro de cinco años.
... Matador en Sallent.
... regalos desde el corazón, no desde la cartera: la Reina Maga, el Rey Misterio, la diana Bush, el kit Precarius, los 12 apóstoles cerveceros, tazas con nombres...
... poco Barça, pero bueno.
... nueva facultad a la sombra de Mediapro.
... un proyecto de esquiada abortado por el temporal.
... ludopatía extrema.
... Pere Casaldáliga: "quan em preguntin si he viscut, callaré i obriré el meu cor ple de noms".
viernes, 2 de enero de 2009
GILF

Segons el càlcul milforià d'Stifler, si una dona madura amb atractiu per sobre de la mitjana és mare, el seu atractiu es multiplica fins al punt d'arribar a convertir-se en una MILF. Això es formula de la següent manera:
A = bellesa per se (comptant altres bonificacions: fama, determinades professions, vot de castedat, etc.) * edat dels fills (més grans, més morbaco) * grau d'amistat amb algun fill (d'aquí l'existència de pàgines tipus Friends Mum). Si A és prou elevada, la dona és MILF.
Seguint aquesta lògica, si la dona en qüestió arriba en bon estat a ser àvia, el seu estat passa automàticament a GILF, modificant-se el seu atractiu en base a si un segon nivell de descendència resulta o no morbós per al malalt de torn.