El sacrifici (1)

Avís a navegants. Si creieu que alguna cosa escrita aquí us pot fer fàstig a priori, deixeu de llegir. No hi ha amputacions ni vísceres, però pot ocasionar malsons.

De la sèrie "Coses tontes que em passen".

Alguns ho sabeu ja. Quan vaig estar a Paraguai, vaig viatjar a Fuerte Olimpo, un lloc perdut de la ma de Déu, 14 hores en autocar per camins de terra. Sabeu que havia de passar-m'hi dos dies i que com que va ploure, es va inundar el camí i m'hi vaig haver de quedat dos dies més per un total de quatre.

El que amb tota probabilitat ningú coneix és que per aquell viatge em vaig oblidar de portar-me uns calçotets de recanvi, amb el que això comporta. Eren, en pretèrit, uns slips de color blau clar, subjecció perfecta, relativa transpiració (en oposició als UNNO: "mi polla huele a gamba"), estètica correcta. Evidentment, el tros de tela en qüestió va mutar en Swamp Thing, per dir alguna cosa.

La raó, i les normes de l'Organització Mundial de la Salut, indicaven que el millor era desfer-me directament d'aquells calçotets però per desgràcia era impossible. En primer lloc, perquè tinc un dispositiu mental que m'impedeix físicament llençar roba, menjar o aparells electrònics a la brossa. En segon lloc, per fi apareix el raciocini, perquè odio fer exercici amb gallumbos o boxers i el meu calaix de calçotets només contempla dos exemplars d'slip de cotó: els Swamp Thing i uns bessons de ratlles blau marí. Atesa la meva recent dèria per sortir a córrer, desfer-me dels Mariachi m'hagués condemnat a pasteuritzar els meus genitals dins uns UNNO o bé patir un mareig testicular per culpa d'una subjecció deficient.

En resum, que me'ls vaig quedar com a calçotets d'anar a córrer tot i que l'entrecuix ja no era blau cel sinó color ronya.

Demà segueix la història, no la vull fer pesada.