Camí de l'Extreme Man: un d'aquells dies

Havia de ser un entrenament de molt de volum a la piscina, una hora de patiment mental, de monotonia, 3.000 metres de braços i cames -incloent uns infernals 500 metres de peus de crawl- i concentració en mantenir el ritme i la tècnica, zero descansos més enllà del canvis d'estris.

Al cap d'una hora de començar, just quan estava a una piscina d'acabar la sèrie de 400 metres i la sessió, se m'ha activat AQUELL mecanisme mental. M'he trobat sobrat de forces, he constatat que no tenia res millor a fer després i he pensat que potser un altre dia hagi de retallar entrenaments per culpa del temps. "Va, 50 metres més". "Dues piscines més, que vas sobrat". "100 més a veure". I així he anat fent fins doblar el meu objectiu inicial, sabent-me invencible, amb la moral pels núvols, notant-me fortíssim i tenint clar que a ritme de competició podia aguantar molt més.

Aleshores he decidit apretar i he posat el turbo. Peus a fondo, respiració a cada braçada i impulsos potents, músculs enverinats d'àcid làctic, pit inflat i tots els meus referents rockets al cap. Al tercer viratge, just m'impulsava, el bíceps femoral m'ha avisat que estava al límit i he sabut que era el senyal per aturar-me i tornar a la calma.

Aquests són els moments dels entrenaments que valen més la pena. Aquells que et fan albirar nous límits del teu cos -i la teva ment- més enllà dels que pressuposaves. Ara em trobo pesat, però dec ser una font d'endorfines perquè estic exultant. Vamos!

PD: I tot plegat, amb banyador llarg de platja, que venia directe del casal!