El que cal fer

1. Demanar que la final sigui al Mierdabeu.
2. Quan aparegui el Campe,  xiulada i, qui estigui a prop de la llotja, llençament d'ous podrits. Sandruscu, porta paraigües.
3. Quan soni l'himne, i atès que posaran la megafonia a nivell "Heviata Sordaco", tothom d'esquenes al camp o, en el seu defecte, posant-se una màscara de l'Urdangarin. Muntar un mosaic amb alguna portada del Jueves seria complicat.
4. Tan bon punt acabi la volta d'honor amb l'himne del Barça sonant, meticulosa destrucció de TOTS els seients de l'estadi.
5. Un cop retirats els jugadors i relaxada la vigilància policial, invasió de camp per arrencar la gespa, volcar les porteries i rajar els seients de les banquetes.
6. Preveure un remanent de valents i/o perturbatsque seran distribuïts uniformement per l'interior de l'estadi per depositar estratègicament orina i excrements a cada cantonada.
7. Una vegada consumada la càrrega policial amb la lògica i heroica detenció d'eixalabrats d'ambdos equips, els marcadors haurien d'haver estat inutilitzats pel llençament d'objectes contundents, no hi hauria d'haver un sòl centímetre quadrat lliure de pintades i tots els panys de l'estadi haurien d'haver estat segellats amb silicona.
8. Finalment, en el súmmum del caos i amb l'estadi desallotjat, només caldris provocar un parell o tres d'incendis per acabar de destruir l'estadi.

El Mierdabéu un infern?

Primer, el 2005 ens van aplaudir:



Impagable la carabobo de Casillas.

Després, amb Juande,vam sortir-ne campions quan parlaven de cagómetros i gilipollades.



Novament, Ramos va fer el ridícul en dos dels gols i el resum ens recorda que Casillas en va salvar 6 més de clares. Un any més tard, amb tres centrals sobre el camp, vam tornar a percutir-los. Això ja anava de conya:



Però és que l'any passat l'orgasme va ser brutal. Gintonic en mà i escoltant el "Por qué" de Mourinho, ningú dels qui erem al Picón ens acabavem de creure el que haviem vist: expulsió de Pepe i dos golassos brutals en una anada de semifinals de Champions a la corralina blanca. A la puta merda!

El partit:



Els gags de l'APM:

El Madrid, des de Barçalona

Penjo un fragment d'una conversa via mail sobre el derby.

La Liga está clara para el Barça por las inercias de uno y otro equipo ahora mismo. Lo inteligente para el Madrid ahora es enfriar la cabeza y ser conscientes de que las cosas no se han hecho tan mal. Que en el futbol la línea entre el fracaso y el éxito no puede medirse con miras tan cortas y que, ahora mismo, compararse con el Barça, es la forma más rápida de construir una decepción. El Madrid ha jugado este año mejor que en las últimas 5-6 temporadas y lleva unos números brutales en cuanto a victorias y goles encajados y marcados. El problema, o los problemas, son otros.

Hay un problema mental, por ejemplo. Un bloqueo que agarrotó las piernas de muchos futbolistas el dia de Lyon y que se vio en las caras y los gestos de casi todos los jugadores cuando marcó Messi el primero el otro dia. Miedo al fracaso, creo yo. A no estar a la altura de las expectativas. A CR le puede enfrentarse al Barça, le bloquea desde que falló ese penalty en el Camp Nou hace dos años a los 5 minutos de empezar las semifinales. Y cada fallo le resta más posibilidades de meter la siguiente. Ese tio es un monstruo que ha destrozado la mayoría de defensas del campeonato, pero llega el Barça y le planta un portero más chulo que él y se achanta. Encima, el tio quiere ser el mejor y ve que otro más bajito, más feo y al que parece importarle un bledo ser o no el mejor le roba portadas y méritos en su cara mientras él dejó de competir por el Balón de Oro cuando cayó en octavos. Problema mental.

Lo mismo que Higuain. Tal cual mandó ese balón que tuvo (el único) a la tercera grada me jugué el brazo a que no metía un gol. Por qué? Porque tiene la sospecha de que no rinde en los grandes partidos encima del cogote, y eso le atenaza. Problema mental. Eso sí, llegará el Almeria y le meterán 4 goles entre los dos.

Después está la prensa dando por el saco con Pellegrini, Benzema, Kaka y demás gaitas. Cómo pueden pedirle a Pellegrini que marche mientras Sneijder y Robben, a los que quería conservar en plantilla, estan ahora decidiendo partidos en la élite europea? Es Valdano quien debe irse, no? Y ojo, que con esto no digo que con aquellos futbolistas en lugar de los que hay ahora se pudiera solucionar el percal, porque cualquier merengue aprobó el cambio hace medio año. El tema es otro.

Sí veo que habrá que dar una pequeña marcha atrás en aquello de hacer la inversión de tres años en uno, porqué el equipo necesita un plus de competitividad que ahora no tiene en determinados puestos. En el centro del campo el problema es flagrante: Lass, Gago, Marcelo, Granero o Guti no estan para muchas gaitas. O por lo menos no ahora. En cambio, Diarra, probablemente uno de los 3-4 jugadores más importantes en las ligas de Capello y Schuster, se muere de asco en el banquillo. No tiene sentido. O si lo tiene: el aficionado y sus prejuicios (negro alto y fuerte = tabique defensivo inútil para construir) pesan más en las decisiones futbolísticas que el valor real de cada jugador.

Ante problemas de competitividad, a lo mejor hay que tirar de carácter y experiencia. Al primer Barça de Rijkaard le pasó lo mismo y empezó a competir cuando reunió a Deco, Larsson y Eto'o (primera liga) y más tarde a Edmilson -recuperado- y a Van Bommel (doblete). Lo mismo con la España de la Eurocopa, que empezó a competir en serio respecto al Mundial de Alemania cuando su columna vertebral ganó dos años de experiencia y llegó Senna. E igual con el superManchester de hace dos años con Van der Saar-Giggs-Scholes al lado de CR-Rooney-Tévez. Ahora el Madrid tiene mimbres con Alonso, el Gitano y, en menor medida, Ramos y Pepe, pero falta quien les acompañe, porque los Marcelo, Garay, Kaka o Higuain no tienen mimbres para ello. Raul cada vez pesa menos, Casillas nunca fue un caudillo y Diarra suficiente tiene con no hundirse él mismo, de manera que hay que buscar más líderes-ganadores en el campo. Si además tienen talento para mezclar con Alonso, mejor que mejor.

Así lo veo yo, mucho menos negro desde la distancia, y muy cabreado del radicalismo de los de siempre, que ya quieren cargarse al entrenador y diez jugadores cuando los proyectos no funcionan así para nada. Y lo del baloncesto, por cierto, creo que tiene mucho en común con el futbol, solo que, buscando experiencia y oficio, se equivocaron al fichar a Garbajosa y Prigioni para acompañar al talento joven, porque ya estan de vuelta de todo.

En el fons aquesta superioritat d'ara m'està fent agafar-li cert carinyo pietós al Pudrit. M'agradaria que, en algun moment, puguessin competir al màxim amb el superBarça, com hagués passat de continuar amb la línea que portaven al partit del Camp Nou. Les persones som ben rares...

El pescador salva el Barça

La de Pete Mickeal és una història dura. Amb els pares divorciats i el germà gran a la presó, va trobar recolzament en un cosí seu que va esdevenir el seu millor amic i amb qui va començar a fer carrera dins el bàsquet en la sempre complicada adolescència. Quan començava a redreçar la vida, però, aquest cosí seu es va suïcidar i Mickeal va estar prop de l'abisme. Un altre amic seu i el bàsket el van salvar, però el tràngol el va enfortir: des d'aleshores, diu ell mateix, és incapaç de posar-se nerviós a la pista de bàsket. Aquesta nit ho ha tornat a demostrar i ha aixecat un primer partit del playoff previ a la Final Four europea que el Madrid havia posat complicadíssim.

Amb la força de Ndong i una defensa duríssima al final (1 punt del Pudrit els darrers 4 minuts), Mickeal va aguantar el Barça a finals de 3r quart i a l'inici del darrer, quan pitjor estava. No hi ha presió al cap de Mickeal, una font infinita de saviesa basquetbolística que es va afartar de sumar rebots, punts, faltes rebudes i mèrits defensius. Entretant, la resta de l'equip, acostumat a passar com una piconadora per damunt de tots els partits, va notar una vigilància asfixiant sobre Navarro, que només llençava des del tir lliure (9 de 10), i una pàjara de Rubio, superat per fi per Prigioni, deprimit en els duels precedents.

Al Madrid Reyes, probablement el jugador més odiós de la història, es va fer notar al rebot (7) i Lavrinovic (14 punts) es menjava Vázquez amb força a la pintura i agilitat quan el feia sortir de la zona. El Madrid per fi havia activat Prigioni, però el mateix Llull que va aguantar el partit el va enfonsar amb dues faltes (la tercera i la quarta) i unes passes a la jugada següent de consumar-se la remuntada del Barça al darrer quart. Allà es va demostrar que encara li queden alguns entrepans per ser un jugador franquícia d'un equip de primer nivell.

Un altre amb símptomes semblants era Rubio, que arriscava i perdia pilotes (4) mentre Basile esguerrava amb tirs desastrosos (2 de 8 en t. de camp) el que li donava a l'equip en fase defensiva. Rubio estava dèbil mentalment i se li notava a milles, potser superat per la sorpresa de veure's per damunt; l'estrany és que davant el descontrol que donava a l'equip Pasqual no decidís posar Lakovic, més adequat en un context tan caòtic.

El millor del Barça és que, quan un pilar com Morris desapareix en combat, ha pogut sortir Trias, quasi inèdit durant la temporada, i destaqui en minuts decisius. A l'altra banqueta Vidal i Velickovic es van quedar inèdits i Bullock va sumar 3 minuts. Detalls diferencials. Dijous, segon assalt.

Escalfem ja el derbi

Aquí el Fluminense i el Cerro Porteño, a les semifinals de la Copa Suramericana, l'equivalent a la UEFA europea. El Cerro era el meu equip al Paraguai, suposo que pels colors glau i vermells i perquè el super rival, Olimpia, vesteixen de blanc i sempre estan fardant que han guanyat més títols internacionals.

Al final del partit, aquí anem, una de les tanganes més dures al primer nivell de futbol en els darrers lustres. Mireu a partir dels 4 minuts, un pèl abans per veure el darrer gol.

Somnio amb un final de Barça - Madrid on casquem els malignes. Márquez comença fotent-li un cop de colze a la mandíbula d'Higuaín que cau fulminat, Marcelo es rebota i va a empènyer el mexicà tot corrent, però apareix Valdés i li desfigura el rostre d'un cop de puny. Possiblement no torni a menjar sòlid. Es forma un batibull brutal i amb la confusió Maxwell li rebenta el genoll a Raul (que intentava posar pau amb la seva demagògia no verbal habitual) d'un planxassu. Triada.

La cosa ja està ultraescalfada, i tot i que Casillas remata el seu propi capità mentre agonitza amb la cama penjant, els dos equips es volen menjar. Benzema o i Busquets protagonitzen un duel a primera sang després que cadascú es treiés la navalla que duia amagada a l'espinillera, Cristiano Ronaldo crida coses gitanes i Messi fa una xilena contra la seva cara, esfumant-li el bronzejat de cop. Puyol placa a lo "toro" al putu Ramos i al putu Albiol i Piqué treballa el fetge del maleït Guti a base de cops de puny. Mentre demana clemència, Iniesta i Xavi fan un xut doble a la pilota directe al careto del mechas, petant-li el nas.

Ibra xuta Lass, enviant-lo a la tercera graderia, on l'afició el linxa sense pietat. Alves, amb el seu estil rabiós, pateja els merengues que estan a terra i pega els que estan d'esquena. A una cantonada, Kaká i Mahamadou intenten resar però Keita els ensenya "la veritat" amb planxassos als genolls. Xabi Alonso, cagat, confessa ser del Barça i així evita ser ultravexat. Pinto pega rotllo Bud Spencer i li enfonsa el cap entre l'espatlla a Granero, que no parava de cridar "al abordaje". Drenthe corre ultrarràpid al voltant del tumult, però ensopega amb ell mateix i es trenca el braç per tres punts diferents. Apareixen Pedro i Bojan i dancen sobre els seus abdominals de titani.

Però això és secundari. Al centre de la batalla, Txigrinski i Touré fan un "espalda contra espalda" per protegir-se. Per torns, li arrenquen la cabellera a Gago, incrusten el cap de Pepe contra la gespa, li fan saltar les dents a Metzelder i propulsen Van der Vaart perquè Abidal el bategi amb el rabu. Home Run i final de partit.

Els bons han guanyat.

Vinga Barça!

Peccato

Pocas derrotas le escuecen mas al Madrid que la de ayer, en partido de Champions, en casa y ante el otro grande de Europa palmarés en mano. Llegaba el Milan en su peor momento en décadas e hizo capitularun Madrid que pintó fatal.

Se equivocan ahora los cronistas y se equivocaron ayer los tertulianos que despreciaron al equipo de Leonardo, que a parte de años tiene oficio, conserva el genio y, ayer, un extra de motivación. Bueno, y Pato, seguramente el mejor jugador sobre el campo ayer. Vi sólo la segunda parte y me pareció que no está el Madrid para subestimar a nadie, menos aún en Champions, ahora que a la falta de juego le han restado también a Ronaldo y la cuota de gol que aporta al equipo.

El Milan armaba un eje poderoso con Nesta y Pirlo de capataces y unos laterales competentes como Oddo y Zambotta que pudieron ayudar en la batalla central porque ningún merengue caía en banda. Como el Milan descolgaba hasta 4 delanteros cuando defendía, ni Ramos ni Marcelo se atrevían a subir, y así dejaron vivir al Milan. No es un equipo rápido el de Leonardo: ni puede ni quiere más allá de los envíos a Pato. Aún así, Ronnie aguantaba bien y Seedorf mejor. Le quitaron la pelota durante buena parte de la segunda mitad y ahí Pirlo retrató a Alonso, un náufrago ayer.

A Pellegrini le salvará el cuello a medias la derrota del Barça el martes, pero también en esa comparativa sale perdiendo porque el Barça tuvo más carácter y mejor juego.

Finalmente, gol de Raúl. Esto es perfecto. Benzema ha cstado 30 quilos, el capitán siempre marca y es un puto símbolo y el Gitano es indiscutible. Eso deja a Kaká con tres tíos por delante, lo que sería lo contrario sacarle el máximo partido a un jugador que ha hecho fortuna de segundo delantero o máximo, por detrás de dos delanteros. Benzema tampoco juega cómodo con compañía y por detrás el desequilibrio será grande si juegas con sólo dos hombres en partidos serios.

Estoy contento.

Que viene!

Poco que tengo que estudiar y se me hace imposible. Tengo la cabeza en otro lado, como siempre que viene un partido así.

El mejor Barça en años recibe a un Madrid desahuciado mientras el entorno, extremista como él solo, echa cuentas acerca de si será una manita, un set en blanco o algo aún más despampanante. La verdad es que la trayectoria de uno y otro equipo invitan a pensar que el Barça sumará otra goleada, pero si queda algo de orgullo en el vestuario merengue habrá que tener cuidado: Argentina también celebró la Davis antes que Verdasco y companía aterrizaran en Buenos Aires y ahora están llorando.

Yo, por si acaso, metería el video del pasillo y el 4-1 en el vestuario con sonido COPE o Manolo Lama. Mejor eso que oir las declaraciones de Schuster, creo. Mejor salir al campo apretando los dientes que mirando al contrario por encima del hombro. Pero afortunadamente yo no soy entrenador. Confío en la gestión psicológica que haga Guardiola, que seguro que será más light. Si la mentalidad es correcta y los dos equipos luchan por igual, el futbol decidirá.

El Madrid llegará en un estado de absoluta precariedad, con un lateral izquierdo, sea el que sea, que nunca lo habrá sido en este equipo, sin su delantero centro y con una media huérfana de perfiles defensivos. Con Metzelder y Cannavaro marcando linea y sin un cortafuegos como Diarra delante, el Madrid meterá el culo en el área para que Henry o Eto'o no tengan metros a la espalda de la defensa. Habrá que tener paciencia porque el Madrid saldrá a morder atrás: si el equipo (y el Camp Nou) no se pone nervioso y juega como sabe, el gol debe llegar.


En el Barça parece que la duda está en el interior que acompaña a Xavi una vez que Abidal volvió fuerte contra el Valencia. Entre las tres opciones parece que la prensa ha apostado por Gudjohnsen por su estado de forma mientras que en foros y blogs el elegido es Keita por su pegada y despliegue. Para mi el hombre es Busquets, y tengo tres motivos. Uno, que con Xavi tapado es el que mejor puede distribuir; dos, que si hace falta gol tienes guardadas en la recámara dos balas con buena entrada desde atrás; y tres (y principalmente) porque es la zona donde va a moverse Guti, el mejor pasador del RM, y Busquets es el más capacitado de los tres (y de toda la plantilla Márquez a parte) para pegarle una buena patada en la rodilla si se tercia.

Sea como sea, Guardiola decidirá lo mejor, seguro.

Atlético - Real Madrit

O el partido más raro de la temporada. Si lo escribe un guionista de Hollywood no le sale más chungo.

Segundo 40: Van Nistelrooy emula al Ronaldo de hace tres o cuatro temporadas y apuñala al Atleti sin que pase un minuto de partido. Leo Franco fatal colocado.

Siguientes treinta minutos: Sneijder incrusta un misilaco en el larguero, el árbitro anula dos goles legales de Ruud y Raúl, expulsa a Perea de roja directa por agresión, hace que el Calderón grite "Así, así, así gana el Madrid" y, para redondearlo, expulsa sin razón a Van Nistelrooy. Si se quiera cargar el partido está acertando. El Atleti está contra las cuerdas y juega con algún tipo de tara psicológica inexplicable oyendo el apoyo y la energía del estadio. Se le ve acomplejado.

Empieza la segunda parte: Aguirre rectifica el desastre de alineación y mete a Simao. Banega campa a sus anchas, Agüero por fin aparece y tiene regates de mérito pero el Madrid se escalona bién para pararlo. Pepe está imperial para sacarlo todo del área merengue, la media y la delantera del Madrid ya no existe, están todos reventados. El árbitro también. Le da un tirón y pierde cinco minutos en la banda recibiendo masajes, interrumpiendo los achuchones del Atleti y aguantando los insultos de 60.000 personas estirado en el suelo.

Mediada la segunda parte: Ocasiones clarísimas para el Real Madrid, Higuaín debe tener el récord de ocasiones creadas y falladas. Pepe sigue inmenso. El duelo entre Simao y Ramos es precioso.

Minuto 86: Falta absurda de Ramos en una esquina del área, chuta Simao, Higuaín se esconde en la barrera, golazo. El Calderón se cae, qué alegría.

Minuto 96: Contra del Madrid bien tirada, recibe Drenthe, que acaba de salir, Heitinga le deja entrar en el área, se come su regate y lo manda al suelo. Penalty. Chuta Higuaín y gol, claro.

Si hay una derrota que duela más que un 6-1 ante el Madrid es un 1-6. Después de eso viene lo de ayer. Jugaron más el público y el árbitro que el propio Atlético, tuvieron el partido y lo despreciaron de la forma más dramática. Muy triste, muy masoquista.

Octaus de la Champions

Perquè no s'ens passi...

Si no hi ha sorpresa a San Siro, quatre dels vuit quartfinalistes seran anglesos, amb la seva selecció fora de l'Eurocopa, mentre Espanya i Italia tindran només un representant. Turcs i alemanys són outsiders i no cal contemplar la seva presència a les semis, que prometen teca de la bona.

L'Arsenal ha tombat l'estadística i la lleganda, que col·locava inevitablement el Milan com a mínim a la semifinal. Amb la carta Champions batuda i enfonsats a la Serie A, vaticino moviments considerables a Milà, ja que Berlusconi sol mesclar peres i pomes i futbol i política. La meva aposta va per Mourinho i Drogba direcció a la Lombardia, però el Barça podria d'aprofitar per vendre a preus de crack Ronnie o Thierry.

Wenger ha aconseguit una fita impressionant amb un equip la mitjana d'edat del qual voreja els vint anys. Cesc va passar per sobre de Kaká i Gattusso com fa dos anys va liquidar la Juve de Nedved i Vieira, i caldrà tenir en compte aquest equip, que apunta des de fa uns anys al títol.

El Manchester podria ser el segon gran aspirant. Cristiano Ronaldo és ja incontenible i al seu costat s'alineen una bateria de notables jugadors que poden complicar-li la vida a qualsevol. Tévez porta una mitjana golejadora increïble d'un temps ençà, Rooney està madurant i és ja un dels tres o quatre millors davanters europeus, Nani i Anderson són ja dues figures a tenir en compte i Giggs i Scholes no estan pitjor que fa set o vuit anys, que no és poc.

La Roma, d'altra banda, va liquidar un Madrit pansidíssim. Fora d'alguns moments del Barça (contra el Saragossa o el liò, per exemple), és el millor equip que he vist enguany fora d'Anglaterra. Juan, De Rossi i Totti formen una columna vertebral que podria envejar qualsevol equip del continent i la mentalitat dels demés conformen un equip que es fa estimar facilment. Spalletti porta ja anys amb aquest sistema i sembla que per fi ha arribat a la seva maduració. Cap pilotada, joc de combinació, solidaritat i sacrifici en la presió, aposta per l'anticipació en defensa i la verticalitat i movilitat en l'atac són les armes d'un equip que recorda a l'Arsenal que alineava Ljunberg, Pires, Reyes, Hleb o Wiltord entre Vieira i Henry/Kanu.

Annex, himne de la Roma:

• Un amb el text, en Romanaccio, dialecte romà: http://www.youtube.com/watch?v=7Nl4l_JkkYA&feature=related Crec que s'entén prou bé. Amb fotos de la Curva Sud de l'estadi, sempre ple de banderes i bengales.
• L'altre amb veritable veu de l'afició. A mi em va fer posar els pèls de punta quan hi vaig ser: http://www.youtube.com/watch?v=OYzPpdKjSvA

Després està el Barça, que afrontarà sense Messi els quarts. Amb Iniesta on fire, Eto'o enxufat i uns Henry i Ronnie correctes podem guanyar qualsevol. Caldrà solidesa defensiva, estudi encertat dels rivals. També dosificació d'esforços a la Lliga, Bojan, Dos Santos i Edmilson hauran de tenir minuts. Guddy, Deco i Xavi hauran de fer una passa endavant i Márquez pinta imprescindible. Crec que podem ser optimistes.

Barça - Madrid

Cuando se hace deporte, uno puede perder. En eso consiste el competir, en medir tus fuerzas con el rival para decidir, dentro de las reglas, quien es mejor.

Existen, tambien, mucas formas de perder. Puede ser que el rival sea netamente superior o bien que se trate de una derrota ajustada. Podria ser que, aunque menos fuerte o menos habil, el oponente usara una mejor estrategia y fuera más listo, que exprima mejor las propias cualidades y niegue las contrarias. Todo ello entra dentro de la competición. Quizá sea en el futbol donde existan más variables, y por ello la excelencia sea más complicada de conseguir, pero eso es otro asunto.

El domingo, en el Camp Nou, el Barça perdió contra un Madrid que, sobre el campo, fue mejor. Jugó a lo que el adversario quiso y, más allá de decisiones arbitrales discutibles, es cierto que pudo encajar algun gol más. Lo que sucedió, y de ahí o de arriba, es que el Barcelona se quedó sin aprovechar todo su potencial, mientras que el Madrid jugó a la perfección a aquello que más sabe.

El Barça tuvo la pelota pero nunca supo que hacer con ella. El Madrid comprimió el centro del campo y ni Xavi ni Deco consiguieron hacer llegar el balón en buenas condiciones a la delantera, que cuando pudo, se estampó ante cuatro defensas que tuvieron una noche espléndida. Ramos, Pepe, Cannavaro y Heinze cerraron la porteria de Casillas y solo cuando Iniesta se puso las pilas y salió del exilio en el extremo hubo peligro.

Vino el gol de Baptista y con él la segunda parte, e Iniesta volvió a la derecha, de nuevo esteril.
En la izquierda, donde debia jugar Iniesta, estaba Ronaldinho, que como se sospechaba, fracasó ante (el puto) Sergio Ramos. Da rabia porque cae mal, pero Ronnie casi no hizo nada. Me parece bien darle la oportunidad, pero si no responde, fuera. Ya la culpa no puede ser suya. Él ya no es futbolista. Es otra cosa. La culpa de alinearlo es de Rijkaard, y debería ser el último error que cometiera. He tenido paciencia más de un año, ahora me uno a quienes piden su cabeza. Y si la culpa no es suya, sino que alinear o no a alguien responde a criterios que vienen de más arriba, tambien entonces debería irse por orgullo profesional. Sin olvidar que juega con el humor y, añadiria, los sentimientos, de mucha gente.

Si aposté por victoria culé era sabiendo que jugarian quienes mejor estaban. Ronnie hace tiempo que no se cuenta entre ellos, pero como hemos comentado, era comprensible que tuviera una oportunidad. Lo que no me cabe en la cabeza es que siga jugando una vez ha demostrado que no estaba a la altura, y peor me sabe que muchos hayan interiorizado el nuevo discurso mercantilista de Laporta y argumenten que si iba al banquillo el club perdía millones. Con esa mierda de justificación el Madrid se hundió hace nada. Si está donde está es porque, entre otras cosas, ha mandado a Ronaldo a su casa terminando con los privilegios y ahora existe espiritu de equipo.

En el Barça Gudjohnsen hace semanas que está que se sale y no juega ni un minuto. Xavi no toca ni un balón y llega tarde a la presión, pero no le sustituyen por Bojan hasta el minuto 80. Sale éste y chuta duro y con peligro allí donde Ronnie hizo antes media docena de pases-comba-sisalesecaeelestadioperoaligualsale a manos de Casillas. Iniesta, por supuesto, en la derecha más de medio partido. Hay muchas cosas que no tienen explicación, puntos que no funcionaron en el partido y que no fueron corregidos desde el banquillo.

La temporada no está perdida ni mucho menos, queda más de media liga y siete partidos en Champions, dos de los cuales son ante el Celtic y tres en el Camp Nou. Se pueden hacer cosas, pero no de ésta manera. Ronaldinho debe irse o deben echarle ya. Gracias pero adios, has perdido muchas oportunidades. Rijkaard no seguirá el año próximo y quien sabe si en unas semanas no habrá llegado Mourinho en su lugar. Hay mimbres para luchar por lo máximo si se hacen las cosas bien y no se pierde la cabeza, pero hay que actuar: el de domingo no era un partido cualquiera.

Prèvia (II)

Hi penso molt, i no se si vull que jugui o no Ronaldinho. Fa unes setmanes vaig apostar amb el Ferran que faria un partit dels grans. Ara no se si seria bo que sortís de titular. Raül està segur que sí, avui Rijkaard li ha donat peto de suplent. No crec que sigui definitiu, potser juga a l'engany.

Per a mi, essent segures i inamovibles les posicions de Eto'o i Touré, falta veure qui omplirà els quatre llocs que hi ha entre ells dos. Hi ha 7 candidats, 8 si comptem amb Henry, acabat de recuperar. Xavi, Iniesta, Gudjohnsen, Deco, Ronnie, Giovanni Dos Santos i Bojan.

Xavi és respectat a Madrid, sempre juga raonablement bé contra ells i té experiència. Aquests darrers partits sembla més entonat i vertical. La presència de Touré l'ajuda molt i amb Márquez a la defensa la sortida de la pilota no depèn tant d'ell. El Barça de la Champions va triomfar sense ell en partits com els del Chelsea, l'Arsenal o el Milan, semblants a l'actual Madrid, sòlids darrere i mortífers al contratac. Crec que el partit necessita joc directe i ell representa tot el contrari. Sneijder i Baptista poden fer-li la vida impossible. Amb tot, jugarà segur, però si el partit va malament hauria de ser el primer canvi.

Iniesta és el comodí i de ben segur que tornarà a demostrar-ho diumenge. Fa de tot i ho fa tot bé. Darrerament ha jugat de Ronaldinho amb Gudjohnsen darrere i han fet molt bona feina intercanviant-se posicions en l'entrada a rematar de l'islandès, combinant amb perill i coordinant-se en la presió. L'ideal seria mantenir aquesta connexió a l'esquerra, ja que està vist que funciona. Cal comptar, a més, amb la participació de Ramos al lateral dret. Iniesta està més que capacitat per superar-lo en l'u contra u o treure-li faltes i, al mateix temps, tapar amb prou força les incorporacions en atac.

Guddy, per a mi, també hauria de jugar d'inici. La seva progressió és evident i mescla bé amb Iniesta en aquesta permuta que han muntat, però a més te una qualitat que pot ser important diumenge: joc aeri. El Madrid acumula quantitat i qualitat (Ramos, Van Nistelrooy, Baptista, Diarra i un dels dos centrals, sino els dos, més Raul recollint les desfetes) als atacs en còrners i faltes laterals i el Barça pateix un dèficit important en aquest punt. Gudjohnsen no és un gran rematador, però sí te habilitat per arribar a les pilotes aèrees.

Deco és una garantia en aquests duels, però surt d'una lesió. Te caràcter, presiona, xuta, passa en llarg i en curt i talla contraatacs amb bones faltes. Si estigués a punt el posaria d'interior amb Guddy, però Rijkaard no ho farà. Canviar la connexió a l'esquerra seria, en principi, desaprofitar una associació que funciona. L'únic lloc que permet invents és la punta dreta, però no és el seu lloc perque ni desborda per fora ni trenca per dins. Potser donant-li instruccions a Puyol de pujar i obrir el camp...

Dos Santos és el recanvi natural de Messi si es vol mantenir el patró de joc dels darrers partits. És potent i dóna profunditat, però no té en nivell que tenia La Pulga quan fa dos anys va ser titular al Bernabeu. Va fer-ho bé contra el València però no m'en refio. Pot sortir amb ganes de menjar-se el món i ser descarat o pot arrugar-se a la primera patada que li deixin anar. Pot motivar-se extraordinàriament o pot veure's superat per la presió. Per a mi és una moneda a l'aire. Només el treuria d'inici, per poder-ho solucionar si no tira endavant.

Bojan seria una altra alternativa per jugar al costat d'Eto'o. És ràpid, es mou amb intel·ligència i remata molt bé, però encara li falta cos. Sortirà segur a la segona part per moure el partit i la grada, perque fins ara ha demostrat que aprofita els minuts que li donen i fa coses, però no crec que sigui fiable per jugar d'inici.

Ronaldinho és l'incògnita. Contra Ramos no té res a pelar i fins i tot restaria més que no pas sumaria. A pilota parada segueix sent un valor segur, però qui sap si suficient. A la mitjapunta pot rendir col·locat entre Diarra i els centrals, perque ningú aprofita les seves passades com Eto'o. Estic convençut que quan surti, ja sigui d'inici o des de la banqueta, ho farà amb ganes de reventar, però la pregunta és si està en condicions.

Prèvia (I)

Espero amb moltes ganes diumenge. Li dono voltes a la lesió de Messi. Faig hipòtesis sobre qui el substituirà. Em pregunto si jugarà Guti. Si Eto'o tornarà a marcar o Pepe podrà amb ell. Li dono rang de final al partit. Aquesta vegada no es parla de partit del segle i jo, en canvi, intento posar-me objectiu i el veig més igualat que mai. Amb Messi, al Camp Nou, i retrobada l'ambició, estaria tens però no tindria tants dubtes. Ara tinc unes ganes bojes que comenci el partit i el cor em vagi boig. Com a cada clàssic.
Tinc ganes de posar-me nerviós quan contraataquin, cridar-li a la tele, demanar patades, insultar Robinho, despreciar Sergio Ramos, desitjar que Raul es lesioni, que expulsin a Diarra. Vull celebrar gols amb agresivitat, no puc suportar la idea de no guanyar-los. Penso en el partit i m'excita pensar en Iniesta driblant qui sigui o Eto'o en plan corrent elèctrica, incontenible, fotent un xut rabiós que faci saltar tot l'estadi. Llegeixo tot allò que m'arriba a les mans sobre el partit, intentant trobar alguna pista sobre el que s'esdevindrà. Intent sense sentit, però no per això menys repetit. Miro articles de blogs i opinions, contrasto les meves idees amb les de gent acreditada. Trec el tema a les converses de qui, imagino, estan igualment malalts. Perque em sento malalt. M'agrada que m'obsessioni això, però em sento malalt.

Madrid - Werder Bremen

Havia vist la segona part del partit contra l'Atlètic, així que el debut a la Champions ha estat el primer partit complert que li he vist al Madrid enguany. No m'ha agradat el que he vist perque hi ha hagut detalls de nivell en el seu joc. El final de la primera part ha estat un festival combinatiu de joc ràpid i amb perill que no s'ha consumat en gols pels bons moviments de la defensa contrària, alguna aturada del porter i una mica de sort.

Higuaín es destapava com un subjecte alterador amb diagonals i bones passades, Raúl tornava a marcar i els dos laterals, Marcelo i Ramos, es desdoblàven amb inteligència. De l'altre bàndol, Diego ha fet el que ha volgut amb Gago i amb qui li ha aparegut per davant però els qui l'envoltàven han semblat una panda de matats.

A la banqueta s'hi han quedat Robinho i Robben, dels que tots sabem què són capaços de fer a la banda. I Ruud, tque s'havia mostrat lent i patoset durant tot el partit, ha acabat decidint després d'una jugada ràpida amb Guti i Raúl.

Metzelder i Cannavaro haguessin patit amb un o dos davanters de veritable nivell Champions enfront, Marcelo posa més coratge que efectivitat i Ramos ha deixat forats que s'haguessin pogut aprofitat, però aquest Madrid té bona pinta. Mala, per a mi...