Dret

Desembre del 2006.

Sortint de classe, em trobo amb una amiga que fa Dret. Està a quart any i, per tant, si tot va bé, l'any vinent estarà llicenciada.

-Com et va tot? Ja has pensat què faras l'any que vé?
-He començat a treballar amb una advocada amb temes de divorci. Suposo que en pocs anys ho deixarà perque és gran i em podré fer càrrec del despatx. M'encanta treure la pasta als tios cabrons!

Setembre 2007.

Finiquitat un exàmen, em retrobo amb la mateixa noia i, inevitablement, li pregunto per la feina. Quan ho faig, li canvia la cara.

-Uf! Crec que ho deixaré... Estic veient casos que em superen, persones molt desgraciades, però també altres molt malvades. Això m'afecta, pot amb mi. Jo que sempre havia volgut tenir marit i fills i després del que he anat veient s'em passen les ganes de tot...
-I els tios? Penses el mateix que abans? Recordo que deies que eren els cabrons.
-Ni de broma. També conec veritables arpies que s'aprofiten i maltracten tot el que poden i més als seus marits. He vist molta desgràcia...

He de dir que que alguns dels meus millors amics són estudiants de dret -Edu, Patri, Mariana...- però el món dels advocats i del dret sempre m'ha quedat llunyà. I no només això sinò que també l'he arribat a repudiar. No suporto les seves assignatures i em rebenta la gent hiperlegalista cap-quadrada que ha de seguir tot com marquen les normes. Entre aquests es troben molts estudiants de dret (el meu tiet: "Pau, afeita't") o professors que surten al diccionari com a antònims de transgresió.

Totes dues converses em van fer donar voltes sobre això mateix, el fet que les lleis puguin ser eina per produir infelicitat, per "treure la pasta als homes cabrons" o, en general, servir d'excusa per no tenir escrúpols o generositat.

Tema a part és el feminisme del primer comentari, que xoca per poc objectiu, però ja hi aprofundirem un altre dia.

Mimitos,

Pau