Princesas Disney

Será que trabajar con niños de 5 años me trastorna, será que he sufrido una sobredosis de imágenes animadas edulcoradas, será que ha llovido hoy, será lo que será, pero una pregunta me ronda la cabeza desde hace tres días: si tú, macho cabrio que lees esta mezcla de letras, tuvieras que zumbarte una, sólo una de las princesas Disney que conoces, ¿a quién elegirías?

Pues no sé tú, pero yo he elaborado un ránking:

Potables

Esmeralda

La gitana del Quasimodo y sus bailes caderosos merecen seguramente el primer puesto dentro de la mitomanía disnerótica de mi generación. El punto malo, el zorrismo de irse con el guapo después de haberle dedo pescaíto al jorobado. La factoría nos tenía dicho que sólo imp0orta el interior. Más contras: de mayor será gorda y venderá limones o rubará carterah.

Bella

A pesar de su irritante incontinencia sinfónica, cuando va de bibliotecaria pobre y se hace la estrecha con Gastón tiene un encanto especial. En atractivo sube enteros cuando descubrimos que, a pesar de su casta apariencia, le van los BeastCocks. Contras: posible sadomasoquista.

Jasmine

Morenaza, culopalmo y estilo de vestir rollo perroflauta buenorra pero sin pulgas ni pelos en las axilas, que es la hija del sultán. Genio, ya sabes.


Pocahontas

He visto esta película por primera vez hará pocos meses y me encantaron los paisajes del Nuevo Mundo, muy rollo Age of Empires 3, pero no dejé de sospechar que el vestidito y la pose asalvajada de Pocahontas no eran inocentes. No entraremos en el tema de las violaciones a indígenas, pero lo cierto es que así mola ser explorador.



No potables

Sirenita

No hole, no party.

Blancanieves

Clasicorra, paliducha y pederasta. Su madrastra es mil millones de veces mejor.

Nala

Es una leona; sólo apta para desviados.

Puede que sea sólo la primera parte.

Tavascan

M'acabo de despullar davant la dutxa i veig com cau d'algun lloc del meu cos una fulla verda de mig dit de grandària. No tinc ni idea d'on ha sortit, però no m'estranya gens ni mica després de passar el cap de setmana als Pirineus. No em queda més que somriure. La brutícia sempre és símptoma de felicitat en mi.


Sense possibilitat d'estar als campaments de Grumets enguany i amb l'agenda buida el cap de setmana, en Toni, en Mike i jo vam decidir pujar a donar un cop de mà al muntatge dels campaments que van començar ahir. Va ser un cap de setmana de fer forats sèptics, muntar les letrines i arreglar (i estrenar) els urinaris, però també de respirar aire fresc, dormir sota una gran tempesta i banyar-me en un riu gelat. Els Pirineus són una meravella i els tenim aquí al costat, lliures de contaminació, destemplats i totalment infestats de papallones de coloraines, fantàstics si només vols caminar descalç sobre la gespa mullada.

El prat on treballava, a més, m'ha portat molts records perquè és on s'hi van fer els únics campaments als que he assistit. allà hi havia l'arbre on el Germ va beure dos litres de llet en pocs minuts. El riu on amagavem les ampolles de licor que ens cascàvem a la tenda després de dinar. Les tendes on el Jaume i el Ferran es van vestir i maquillar com dones. La pendent on vaig ensopegar mentre portava a sobre l'esquena l'Euge, que va acabar menjant-se el terra uns metres més enllà, propulsada per la caiguda. Els matolls on un monitor untava els pits de l'Azu amb Nocilla perquè la Marta la llepés. El racó dels fumadors. El prat on una bronca va fer plorar el Roger, que just acabava d'aterrar. El camí on el Carlos i jo mateix, tot hormonats, interrogàvem el Xavi sobre qüestions sexuals.

Molts flaixbacs m'han vingut al cap, i tots bons, més enllà de la comicitat de la foto. Ara descobreixo que amb molt de gust em transportaria a aquells anys de despreocupació total, d'autoconstrucció, de descobriment, de veure qui la feia més grossa i esperar el càstig o la bronca. Inconscients tots plegats, qui sap si ens reconeixeríem avui.

Me da o me quita?

Mantengo una interesantísima cadena de mails con amigos merengues y culés coincidiendo con la fiebre de mercato del verano. Entre ellos, los malos, hay de todo: euforia, escepticismo y críticas. Nosotros, los buenos, estamos que si tritranquilos, que si a la espectativa. Que jueguen ya.

De resultas ha surgido el eterno debate de la historia, donde está claro que el Madrid ha ganado más pero que el Barça, desde que todos tenemos memoria, ha sido superior. Pero otro ha soltado que en los últimos 15-20 años nos han ganado a humillaciones, así que me he mojado.

Ahí va.

Me jode o me ha jodido (puntos negativos):

1. Pasillo y 4-1 (5.000 puntos)
   
2. Eliminación de la champions y derrota en el Camp nou con gol de McManaman (6.000 puntos)
   
3. 5-0 en el Mierdabeu (4.000 puntos)
   
4. Figo (10.000 puntos, era mi ídolo)
   
5. Baul haciendo callar el Liceo (1.000 puntos, solo fue un empate y tampoco me acuerdo mucho)
6. La remontada en Liga de hace dos años (4.000 puntos)
7. 1-2 en el Camp Nou, primera temporada de Rijkaard, primera derrota en Camp Nou vs Real Maligno en veintitantos años (5.000 puntos)
8. Robo en el Mierdabeu al anular un gol legal de Rivaldo que hubiera supuesto el 2-3 (2.000 - poder quejarte duele menos)
9. 0-1 en el Camp Nou, gol de Baptista, con la Morsa arrastrándose (3.000)
   
10. Gol de Raul vs el Valencia en la Octava (3.000)

Total. -43.000

Me encanta o me ha encantado (puntos positivos):

1. 2-6 (10.000)
2. 5-0 (1.000, era joven y tengo un vago recuerdo)
3. 3-0 con gol de Eto'o ante despiste de Casillas y Roberto Carlos (6.000) + lesión de Baul para unos meses después de un mistu (4.000)
   
4. 0-3 con golazos de Ronnie, exhibición de Messi y aplausos en el Mierdabeu (5.000)
5. Golazo de Figo a Illgner en el Camp Nou (2.000)
6. 1-2 con gol final de Xavi, que compensa el punto 7 anterior porque fue en la vuelta de la misma temporada si mi memoria no me falla (6.000)
7. 4-0 del Liverpool (1.000)
8. Maracanazo del depor (1.000)
9. 2-3 con las butifarras de Giovanni al Mierdabeu (4.000)
10. Gol de Messi con un jugador menos y 2-3 en el marcador (3.000)

Total. 43.000.

NOTA: he puntuado según el recuerdo del momento y la fuerza de ese recuerdo. Las dos ligas de Tenerife no cuentan por no recordar nada en absoluto.

Jackson RIP

Potser era a quart de primària. Potser a cinquè.

En aquella època tenia uns mínims de gràcia i uns màxims d'exhibicionisme, aspectes ambdós detectats per les meves professores de torn. Així, els divendres per la tarda un grapat de companys i jo teniem un espai de temps per fer una funció. Feiem algunes imitacions del Nuñito i el Cruyff com al Força Barça, parodiavem anuncis de la tele i de tan en quant també preparavem algun ball. Al principi van ser els hits de Backstreet Boys i (sí senyor) Spice Girls. Més tard, amb el Germ i l'Asi vam preparar un ball amb la cançó Hawai-Bombay. El millor, no fa falta dir-ho, eren el collar de flors, la perruca i el tutú de coloraines.

Vora aquella època el meu cosí Iñaki m'acabava de regalar un caset amb tot de cançons dels vuitanta i pripcipis dels noranta. Hi havia de tot: Pet Shop Boys, Depeche Mode, el Boss, Roxette, A-Ha i molts altres, però, per sobre de tot, Michael Jackson. Jo tenia al cap aquella escena de videoclip on llençava un udol amb una mà a l'escrot i l'altra enlaire. Ara veig una passa contundent que ell arrodonia amb estil. Aleshores veia la transgressió de tocar-se els ous com a forma de coreografiar una cançó que atreia per sí sola. Bé, i l'estil.

La funció següent, doncs, havia de ser Black or White: allà es donava peu a pessigar-se el paquet davant de tota la classe, profa inclosa. La cosa va tenir tant d'èxit, ho vam fer amb tanta gràcia, que vam passar per la resta de classes del curs a mostrar-los el show. Recordo el Ferran llençant el barret a l'últim segon, el Morisco Moris més pendent que el miressin les noies que de seguir cada passa. Michael Jackson ens inspirava.

Ara ja no hi és, però ja fa molt que va marxar.

Com ha dit algun, fa 15 dies va morir algú més important però menys conegut, però això no canvia res. Hi ha formes de recordar-lo. Una és amb els seus germanets, i segur que ve algun somriure a la boca, ja sigui per la brillantor dels balls, ja sigui per l'alegria del ritme.

Possiblement, només la Beyoncee i en Justin Timberlake han aconseguit acostar-se a la classe que teia Peter Pan ballant. Això és pop, però també és art.

PD: Youtube s'ha afanyat a impedir que es puguin enganxar videos seus als blogs, però a mi m'interessava més el bon rotllo dels Jackson Five.

El meu post més comentat

... no està en aquest blog...

... sinó en aquest altre.

Tot un honor.

Decàleg del bon nacionalista

Així potser és més fàcil:

1.-Catalunya es la teva terra, per tant aquesta es la teva nació

2.-La terra es sagrada, traïdor qui gosi profanar-la

3.-Llengua , història , comarques , vegueries, ecologia, folklore , institucions i festes nacionals són el teu patrimoni , guarda'l gelosament i enriqueix-lo.

4.-No et venguis Catalunya, ni per partidisme, ni per diners ni per cap mena de poder, ni per res

5.-No matis ni atropellis en nom de cap consigna, no et deixis matar ni atropellar perquè si

6.-No regategis el dret de ser català o cap ciutadà. Tots els que estimen la terra tenen el dret a demanar-la com a seva

7.-No imposis a ningú la teva nacionalitat. Catalunya és terra de llibertat.

8.- No t'enlluernin aventures foresteres. Catalunya és el teu camp de treball, però això no et priva d'ésser solidari amb tots les persones.

9.- No serveixis als enemics del teu poble: són enemics de tots els pobles del món.

10.- Sigues crític, Catalunya no és la millor, és simplement la teva

Stop Demagogia

Es ético pagar 94 millones de euros por un jugador en plena crisis? Peor es pagarle 10 a su representante. Por comparar, es tan ético, o tan poco, como pagar 15 por Hleb y 17 por Cáceres. Y, por supuesto, está a un nivel parecido de ética que fomentar el insulto desde una columna en un diario deportivo.

Hay cosas peores en el mundo y ninguna sale en portada ni merece las críticas que de golpe hemos visto entre ayer y hoy. Sueldos de 210.000 euros a la semana como los de Kaká o Cristiano Ronaldo ya los hay en el mundo, no demonicemos a los futbolistas. Los jeques del petróleo, por ejemplo, pueden ganar esa suma cada día, cada hora, en países con tasas de analfabetismo altísimas y vulneraciones sistemáticas de los derechos humanos. Obviamente, nadie alza la voz.

De hecho, en la práctica somos más cómplices de su enriquecimiento que del de los futbolistas: yo consumo grandes cantidades de petróleo indirectamente al día (todo aquello que ha sido transportado, todo aquello que es de plástico), mientras que mi afición al fútbol no me supone más gasto que el de las cervezas en un bar.

Pero no solo los jeques. Cuanto deben ganar los grandes cárteles de la droga? Y las mafias? Sabemos que la italiana mueve más dinero que la Fiat y que la economía sumergida del país alcanza el 7% del PIB, muchas veces gracias a desviaciones de fondos públicos. No son infinitamente más condenables este tipo de situaciones?

Y mirando arriba del todo, entre los más ricos, podremos comprobar que Warren Buffet esconde bajo su publicitado filantropismo grandes operaciones especulatorias con arroz y cereales. Él se enriquece a costa de subir el precio del bien más prioritario de cientos de millones de personas. Un criminal.

La operación es rentable, muchos que saben un huevo y se juegan dos la han puesto en marcha. Si no te gusta, no te quejes de quien la protagoniza, rebélate en el sistema que la ampara. Florentino juega con sus armas, paga mucho porque quiere al (segundo) mejor y porque solo así debilita de una tacada a dos rivales directos: al MU porque le roba su figura y al Barça porque le obliga a pagar más para lo que fiche. Nadie dijo que fuera a ser fácil.

Stop victimismo culé y stop demagogia mediática, en resumen.

Ahora es el momento, periódicos, tertulianos, de decir lo que representa Florentino para el Barça. Eso es, la mejor excusa para no dormirse en los laureles y competir por superar nuevos retos. Será espectacular.

La mejor manera de despertarse

... es escuchar la COPE. La mañana de la COPE, con Federico Jiménez Losantos, el mejor humorista de España.

Después de una temporada en horas bajas, Don Federico, así le llaman algunos contertulios, vuelve en forma con las europeas, un fracaso para el PP según su opinión. Hoy, por ejemplo, carga contra los jóvenes en genérico, que piden subvenciones por vivir i beber bajo el auspicio del antiguo rector Gabilondo, ahora ministro. Por supuesto está Luis del Pino, el "experto" en 11 M y la conspiración. Lógicamente, le da bola con el tema.

Esta gente vive en un mundo paralelo muy entretenido. Se reúne Federico con sus compas cada mañana en un plan "qué mal está todo; nosotros, élite intelectual, vamos a arreglar esto" y regalan una tertúlia de lo más divertida, lamentando que Estados Unidos no invada España, citando a literatos castizos y despellejando a Zapatero, Aído y demás sociatas. Juegan con la ventaja que el Gobierno también vive en un mundo paralelo donde lo prioritario es tratar el aborto, provocar a la Iglesia y subvencionar el cine español.

Losantos es un maestro del insulto y sus compañeros, pedantes como ellos solos, compiten hasta límites hilarantes por ver quien la dice más gorda. Habiendo salido el voto a los 16 años, por ejemplo, se ha dicho que pronto habrá actores porno de esa edad y otro ha soltado que se busca esa medida porque es la altura mental del gobierno, a lo que Losantos se ha negado: Aído no llega ni de broma. No es nuevo, lleva unos días denunciando el analfabetismo funcional del ejecutivo en pleno.

Me encanta Losantos. Lástima que haya quien se lo tome en serio.

Seguim de campanya

Queden tres dies i les coses segueixen clares

La majoria de la ciutadania no està interessada a participar del seu govern: la previsió de participació segons el darrer eurobaròmetre oscil·la entre un 45 i un 49%. Dues terceres parts dels abstencionistes argumenten la manca d’informació per no anar a votar i, mentrestant, els candidats dels principals partits espanyols s’han centrat més a atacar-se mútuament que a proposar polítiques als debats que els han enfrontat. L’avortament, l’atur o la família no pertanyen a les competències europees i, no obstant, han monopolitzat les declaracions que s’han succeït.

Fora d’Espanya l’abstenció generalitzada es sumarà a la força que en molts països té l’euro escepticisme. Les prediccions electorals més pessimistes asseguren que el Parlament s’omplirà la setmana vinent de polítics desfavorables a la idea d’Europa i dificultant així la governabilitat i la presa de decisions. Serà el preu que pagaran els polítics per no haver prioritzat Europa als seus programes.

I els mitjans? Són còmplices? Potser sí. El Gabilondo, per si un cas, va advertir els dos principals partits al seu sermó de fa uns dies: "Imagini que vostè té diners i ha d'escollir entre dos bancs on guardar-los. Resulta, però, que enlloc de publicitar-se i oferir-li promocions el que fan és treure's defectes mútuament. Què farà vostè? Guardar-se els diners a la sabata".

Destrucció enlloc de construcció.

Que aixequi la mà qui hagi llegit algun programa, qui sàpiga quina és la prioritat del Tremosa per a Europa, qui enumeri una sola proposta del Romeva, qui conegui les iniciatives que ha pensat el Junqueras, qui sigui conscient que socialistes i populars voten de la mà en tres quartes parts de les qüestions al Parlament Europeu. Sóm víctimes els ciutadans? De qui?

Champions de mitjans

El Barça, TV3 ens ho ha posat a la sopa, ha guanyat tres títols, enamorant, emocionant i trascendint. A més de la teva, alguns mitjans han estat a l'alçada. Altres no. Centrem-nos en els primers.

José Sámano, cap d'esports d'El País, va vaticinar que el joc de l'equip, combinada amb el personatge Guardiola i el bon rotllo que transpira un equip casolà, pot convertir el Barça en una marca a l'alçada dels Lakers o Ferrari per al món del futbol, un referent global reconeixible arreu.

A Londres, Richard Williams, del The Guardian, veu la victòria de Roma com una revàlida del projecte que té Wenger al cap: l'aposta pels joves, el bon joc i la cuina a foc lent del producte propi dóna els millors rèdits possibles.

Als les columnes de l'As i el Marca, més enllà de les referències a l'àrbitre del Chelsea - Barça, no hi ha dubtes de qui mana. Aplaudeixo i assenyalo com a exemple per a l'Sport i l'EMD quan es girin les tornes.


Quant a la portada, la foto és millorable, i sobra l'ornament dels breus de sota (Tévez y Eto'o al Manchester City) però el conjunt és correcte. Tan correcte que "s'han oblidat" de la cinta que posen sota de la portada cada cop que Nadal, Alonso, Gasol, els moteros, els ciclistes i tal guanyen alguna cosa: La edad de oro del deporte español. Esperava una navallada política, la veritat.

El que sí ha estat lamentable és la cobertura mediàtica de les eleccions del Madrid, amb clares desqualificacions cap a tot rival del Florentino i un massatge constant al Ser Superior. No entrarem avui, però fa vergonya aliena. Tornaran a "la mordaza"?