Històries nocturnes, bogeria global, reflexions d'estar per casa, anècdotes amb suc, apunts d'actualitat i malaltia futbolera.


lunes, 14 de mayo de 2012

El límit

En Josef Ajram ha entrat a l'hospital amb símptomes de deshidratació i amb problemes respiratoris. Ha començat a trobar-se malament a la primera meitat de la prova ciclista del segon Ironman que fa en dos dies com a part del seu projecte 7islands, una série de set Ironman en set dies a les set illes canàries.

La forta calor, el desnivell animal del segment en bici i els problemes del dia anterior s'han apuntat com algunes de les causes del defalliment,  a les que personalment afegiria una preparació prèvia un xic inconscient: la setmana passada tot just acabava la Titan Desert, una brutalitat en Mountain Bike que li sortia a set o vuit hores per etapa. El que m'interessen, però, són les reaccions.

Només cal veure els comentaris de la noticia que enllaçava al principi per adonar-nos de les dimensions que ha adquirit el fenòmen Ajram en particular i les proves extremes en general. Ajram és un tipus particular. Ho és premeditadament i declaradament. El seu perfil polièdric no és casualitat: broker, atleta extrem, hipertatuat i comunicador d'èxit, tant a la televisió, com a la ràdio com a les llibreries. Al tipus li demanen opinions sobre economia financera en plena tempesta tot i no tenir una carrera acabada. Rep patrocinis milionaris sense haver guanyat una sola prova esportiva excepte la que li van fer a mida els propis patrocinadors. I esgota exemplars de llibres sobre economia i places de cursos de borsa sense que enlloc se li hagin reconegut els mèrits com a trader.

En Josef és un signe dels temps. Ha triomfat per ser diferent, per ser bon comunicador i per ajustar-se al que la gent vol veure. És una història que moltes persones voldrien copiar. I això el fa ser admirat per alguns i detestat per altres. Els triatletes i ultrafondistes aficionats de tota la vida el desprecien perquè el comparen amb els megaguanyadors, com els Jornet, Zamora, Meca o el Gómez Noya, però la competició d'en Ajram no és aquesta. Ell no és un superclasse, i ja ho subratlla prou. És un tipus apassionat per l'esport i obsessionat en anar una passa més enllà, però, a més a més, ha trobat un filó per fer-se un lloc a l'star-system mediàtic- A falta de talent, bogeria. A falta de qualitat, quantitat. És un personatge creat a sí mateix, i d'aquí el mèrit... però també la condemna.

7 comentarios:

Carlos dijo...

Dues coses:

(1) Tenir una carrera no significa dominar un tema (o com a mínim no del tot). Res impedeix que algú que no ha estudiat mai un tema però té experiència domini molt més que un llicenciat.

(2) Les seves habilitats com a trader són evidents. No per cap títol ni reconeixement acadèmic, si no pel seu compte corrent. Un Ferrari em sembla prou mostra de les seves habilitats com a especulador.

Per tota la resta, completament d'acord.

Pau dijo...

Carloa.

1) D'acord amb tu. em referia a la paradoxa que en un moment on pesen tant com si fóssim a l'època medieval els títols i etiquetes que tenim, on l'habitual és tirar de catedràtics i professors com Arcadi Oliveres, Sala-Martín, Niño-Becerra o penya d'ESADE, un tipus sense cap d'aquests títols s'ha fet un lloc referencial en l'opinió econòmica. Per mi és un triomf precisament per la seva excepció.

2) Suposo que el mer fet de sobreviure en aquest món ja ho seria, sí. Dit això, no hi he entrat, però l'únic aspecte de l'ajram que no m'agrada és la facilitat amb la que explica les SEVES especulacions des de l'argument que diu que "està permès", com si la moral i l'ètica no fóssin prou frontera i calguéssin lleis per regular-ho tot.

John Smith dijo...

(1) a mi em sembla que per algunes coses si que es important tenir una carrera, com per exemple ser jutge, arquitecte o advocat.
Tothom es pot dedicar a les carreres de ciencies politiques, periodista o historiador...

(2) es un fatxenda que ha sapigut aprofitar-se dels espais buits del capitalisme. Espais que la massa no ha sapigut veure.

Raül dijo...

Varios:

1. Ajram va venir un dia a ESADE a fer una conferència. És un producte de màrketing, s'ha venut i no se n'amaga. Som 'nosaltres' els que ho comprem. Ell ha portat la passió amateur per l'esport (com la nostra) fins l'extrem i l'ha aconseguida col·locar.

2. És un gran comunicador i una història d'home fet a sí mateix. Confessa com va deixar la carrera perquè no li ensenyava el que ell volia aprendre. Així doncs va anar a la Borsa a fer de trader i d'aquí cap al Ferrari amb òsties, superacions i tal.

3. És un tio molt intel·ligent i probablement egoista, borde i tal.

4. Recordem que hi ha molta gent diferent i allò que a nosaltres ens sembla evident a altres els emociona. Els cursos de trading sabem a què respon... gent desesperada o gent amb ganes de fer pasta fàcil (tot i que és molt xungo)

En fi...

Anónimo dijo...

La societat on vivim ens demana que ens aferrem a històries de persones que, del no res, aconsegueixen l'èxit personal per vies no convencionals. Idolatrem als qui s'han saltat l'estructura pel forro i assoleixen cotes d'èxit elevades.

Però això és una cara més de l'individualisme, i com bé dieu, Ajram és un producte fet a sí mateix. Qualsevol amb una mica de cap i coneixement trobarà altres exemples de persones que es peten les universitats perquè "ja saben el camí".

El Geni, el Superhome, un Escollit, algú amb uns Dons per sobre dels altres. Una manera de fer-nos entendre a tots que no estem a l'alçada, que no arribarem tan lluny.

Steve Jobs, Miquel Barceló, Belén Esteban, per començar.

L'arrel de l'èxit d'aquestes persones és, per començar, els contactes amb el poder. Per continuar, la prostitució personal en algun moment vital. I després, l'ambició i l'egoísme que els pugui moure a seguir per aquí.

El que tinc clar és que no és un model a seguir, per molt que sigui un bon comunicador, el que comunica és una puta merda que alimenta l'avarícia dels qui no van més enllà de la pasta.

D.

Pau dijo...

@Dani

Les històries d'erois, ídols o refrents crec que són més inspiradors que no mitificadors. Però vaja, depèn de l'story-teller.

D'acord amb tu i amb el Raül amb el que dieu sobre la prostitució.

Raül dijo...

Tampoc cal anar al model binari del m'ho crec tot o em cago en ell. Penso que es poden aprendre coses... persona feta a sí mateix quant a somni que el tio persegueix... després veu l'escletxa en el sistema, l'obre i es forra a base de vendre el que la gent vol comprar.

Això ens interessa també per saber en quina mena de societat vivim... potser pensem que és d'una manera però és d'una altra i és important saber-ho a l'hora de canviar el món.

Em quedo amb el "Where is the limit?" perquè crec que la ment pot empenyer el cos i per això porto la pulsera, no per ell però me la pela. No em crec tot el merchandising al voltant.

Finalment... posar a la mateixa alçada Jobs i la Esteban (famosa per casar-se amb Jesulín)... 3 pueblos, no?

Vamossssssssssssss