Prèvia (I)

Espero amb moltes ganes diumenge. Li dono voltes a la lesió de Messi. Faig hipòtesis sobre qui el substituirà. Em pregunto si jugarà Guti. Si Eto'o tornarà a marcar o Pepe podrà amb ell. Li dono rang de final al partit. Aquesta vegada no es parla de partit del segle i jo, en canvi, intento posar-me objectiu i el veig més igualat que mai. Amb Messi, al Camp Nou, i retrobada l'ambició, estaria tens però no tindria tants dubtes. Ara tinc unes ganes bojes que comenci el partit i el cor em vagi boig. Com a cada clàssic.
Tinc ganes de posar-me nerviós quan contraataquin, cridar-li a la tele, demanar patades, insultar Robinho, despreciar Sergio Ramos, desitjar que Raul es lesioni, que expulsin a Diarra. Vull celebrar gols amb agresivitat, no puc suportar la idea de no guanyar-los. Penso en el partit i m'excita pensar en Iniesta driblant qui sigui o Eto'o en plan corrent elèctrica, incontenible, fotent un xut rabiós que faci saltar tot l'estadi. Llegeixo tot allò que m'arriba a les mans sobre el partit, intentant trobar alguna pista sobre el que s'esdevindrà. Intent sense sentit, però no per això menys repetit. Miro articles de blogs i opinions, contrasto les meves idees amb les de gent acreditada. Trec el tema a les converses de qui, imagino, estan igualment malalts. Perque em sento malalt. M'agrada que m'obsessioni això, però em sento malalt.