25/01/08 Nit

Podem dir que la nit comença just després d'acabar Grumets, just a les 8 i cansat. Ha estat una passada i els grumets han acabat contentíssims, tant com els animadors, tot i els contratemps inevitables.

Avui fa anys la Blanca i anem a dinar al Baserri, una taverna vasca a Ciutat Vella. Ens reunim gent diferent amb corresponent grau de friquisme que es requereix per ser amic de la Blanca (amb carinyu, tontorrona). Hi ha bon ambient i deixo per un altre dia la meva asociabilitat. El menjar és molt bo i la sidra comença a còrrer. Resulta complicat fer-la caure d'una gerra i no pas d'una ampolla, però el mullader que causo als meus peus a cada got omplert és moderat. Poc després arriben els germans Morales amb un home extrany del que, diuen, no hauria de perdre'm una paraula. Tot i així, hi ha altres converses igualment imperdibles al meu voltant. En senyor Rafa està totalment desbocat, la Cristina també es desmelena i una tal Yoli confessa coses que no li ha confessat mai a ningú (o casi). En un altre moment comença una interessant conversa sobre la situació política a Euskadi, dramàtica per a ella, mentre l'Ivan treu el cap per darrere ficant-se els dits al nas intentant fer-me riure. Què cabró.

Quan s'acaba tot, vora dos quarts de tres, truco al Pep. Estan a punt d'entrar a Razzmatazz i m'esperen. Quan arribo trobo l'Asi, el seu germà Iñiguete i el Carlos. El Carlos va de costat i afirma absurditats mentre va faltant a tothom amb qui es creua. Intentem passar amb el segell copiat d'altra gent que entra i rebo per triplicat la mateixa resposta del segurata puto gordo: em dóna la volta prenent-me per les espatlles i em fa una petita empenta. Probablement és el que faria jo en el seu lloc. Són les tantes de la nit, no paren d'intentar entrar borratxos caradures i la seva força duplica la meva. Tot i així em fa ràbia.

Finalment pago (amb dolor) l'entrada i cerco els companys, que estan dispersos com gairebé sempre. Proclamo que Razz és una puta merda, un cau d'inadaptats i friquis que van d'alternatius, un lloc amb barrets, corbates i tupés. Bé, tupés hi ha pocs, però es compensa amb la presència de, no sé, una dona amb pentinat tipus Guillem de Baskerville (o orinal) pintada com un pallasso. Fuig del meu costat, Satanàs! I a sobre jo duc la jupa de cuir del Germ, al que encara no he vist. Rebo un missatge seu que conté insults però jo el maleeixo més encara per adorar tant aquest antre de merda.

Trobo el Pep i li faig saber el que penso d'aquest indret on la gent no balla sinò que és part d'una marea. M'ofereixen drogues i els dic que sóc alèrgic. Trobem els demés. Asi, que beu, Rux, que es riu de mi quan m'escolta queixar-me de tot, Carlos, que no sap on és. Després trobem Ferran i Aurora. Només falta Germ. Carlos demana a unes dones d'una de les terrasses que li mostrin les calces, ens abracem i ballem, riem com mai i, en algun moment, el Pep i jo ens baixem els pantalons i mosseguem la tira dels calçotets de tal manera que aquests tiren d'abaix.

Em fa ràbia perque m'ho estic passant molt bé i ho faig en un local odiat. Quan sortim, Rux i Ferran estiren dels pantalons del Pep i li arranquen, literalment: estan oberts per tot l'entrecuix, de dalt a baix. El Carlos els intenta vendre a l'entrada del puto antre i, finalment, acaben penjats d'una farola. El Pep també es treu els calçotets i el Ferran emmalalteix pel desig de tirar-los pel cap a algú. Li fan gràcia aquestes putades. I als demés ens fa gràcia que li facin gràcia.

Tirem cap a Marina pegant-nos Pep, Rux i jo mateix i Germ diu que, per fi, ve a buscar-nos. Pep i Rux van en cotxe amb Ferran i Aurora i Germ i jo ens regalem temps perdut camí cap a casa.

Epíleg. 12 del matí del dia 26 em desperten veus. Paro atenció i és balear. Escolto balear i no recordo ningú que el parli i que tingui la possibilitat d'estar a casa meva un dissabte al matí. O m'he equivocat de casa aquesta nit o unes mallorquines m'han envaït.