Adios, Comandante (1)

Davant l'adeu de Fidel Castro he demanat un cop de ma al meu amic Carlos perque doni una visió diferent a la que sovint es dóna d'aquest personatge. Li ha sortit un text llarg (d'aquí les dues parts) però molt interessant i de lectura altament recomanable. Heus-la aquí:

Avui, dijous 21 de febrer, fa dos dies que en Fidel Castro va anunciar la seva retirada de la primera línia política amb un comunicat al diari Granma. I tot just avui ha sigut quan de forma rutinària revisava l'email i n'he vist un del Pau amb títol "proposta". La veritat és que creia que es tractaria d'alguna proposta per al divendres nit o cap de setmana. M'equivocava. Es tractava d'un email on em proposava escriure la meva opinió sobre la decisió del "Comandante". Em va semblar una idea interessant i la proba és que aquí estic, davant de l'ordinador amb el Word. Sobre Cuba o sobre en Fidel en particular se'n podria escriure moltíssim, però tractaré de ser concís i no fer-me pesat.

Com ja he dit abans, fa dos dies que el món va saber que en Fidel Castro deixaria de ser el president de Cuba. El passat octubre es van celebrar les eleccions cubanes (del que tots els diaris se'n van fer ressò amb una petitíssima ressenya) on van votar el 96% dels cubans, per escollir els diputats que integrarien el Parlament. El mateix que el 24 d'aquest mes haurà d'escollir el cap d'Estat. Així que la seva renuncia ha arribat en un moment clau per al futur del país.

No hi ha dubte que el president Cubà ha despertat des dels seus inicis amors i odis per igual. Va començar a ser conegut quan amb tan sols 12 homes va crear una guerrilla per acabar amb Fulgencio Batista i aconseguir que Cuba deixés de ser el prostíbul nord-americà. El triomf de la Revolución va arribar l'any 59 i des de llavors els canvis no s'han aturat així que faré una petita menció del que ha suposat el govern de Castro per a l’illa caribenya.

En primer lloc hem de destacar una Salut Pública que li ha valgut (i encara li val) els elogis de tots els organismes mundials especialitzats així com de la ONU. Menció apart mereixen l'ajuda mèdica que Cuba ha brindat a països com Bolívia, Hondures o Veneçuela, a més de l'enviament de metges a països en conflicte o amb catàstrofes humanitàries. Aquest sistema de Sanitat Pública ha permès als cubans assolir una esperança de vida de 77 anys, tan sols un any menys que l'esperança de vida Nord-Americana, xifrada en 78 anys. La taxa de mortalitat infantil és de 6 nadons morts per cada 1000 nascuts vius, inferior a l'americana. La medicina cubana és mundialment reconeguda per la seva investigació de vacunes i en biotecnologia. L'investigació cubana es centra en totes aquelles malalties que no representen un benefici per a les grans farmacèutiques, més que res per la incapacitat dels afectats per pagar un preu proa alt que suposes un benefici suficient, com per exemple la febre groga. Un sistema educatiu com no ha conegut mai cap país d'Amèrica Llatina, totalment gratuït a tots els nivells, des de la primària, la secundaria, els estudis tècnics, el batxillerat i la universitat. I a més de qualitat! Tot això ha permès erradicar totalment l'analfabetisme (l'any 2007 l’alfabetització està per sobre del 99'8% mentre que l'americana és del 99%) a la illa, cosa que us animo a comprovar si succeeix igual a la resta del continent sud-americà o a molts dels països "lliures" del món. Les dades, abans que ningú em salti al coll, les he extret de la web de la CIA (sí, la CIA), gens sospitosa de combregar amb el govern cubà. Les podeu comprovar vosaltres mateixos a: www.cia.gov. He decidit fer servir aquestes dades per evitar que se m’acusi de fer servir dades manipulades pel govern cubà. Com podreu imaginar les dades de la CIA tampoc seràn les més imparcials, però us servirà per fer-vos a la idea de les explicacions que dono amb les pitjors dades que he pogut trobar, ja que les de la ONU són lleugerament més favorables. Però parlem ara d'economia.

És cert que Cuba no és la panacea de l'economia i que té certes mancances, especialment desprès de la caiguda de la URSS, que suposava el 85% del seu mercat exterior. Això sí, hi ha una cosa que no podem deixar de banda: l'embargament econòmic a la que es veu sotmesa la illa per part dels Estats Units, a més de les pressions americanes a altres països per impedir que es relacionin amb Cuba. Aquest embargament paralitza les activitats de la banca cubana, les assegurances, els productes químics, la construcció, les infraestructures i els transports entre d'altres que es veuen afectats per la falta de combustible. De la mateixa forma afecta a l'exportació, especialment de sucre però també del níquel, el tabac o el rom, prohibint la seva entrada a la primera borsa mundial de materies primes, és a dir, la borsa de Nova York. Resulta evident doncs, que l'evolució de l'economia cubana arrossega un pes que no arrossega cap altre país del món i tot i així es manté dins del grup de països amb un IDH considerat alt (la classificació és alt-mitjà-baix), només superat d'entre els països sud-americans per Argentina. La taxa d'atur a la illa és del 1'9%, la d'Espanya del 7% i l'americana del 4'6%. Ja posats aprofito l'escrit per dir-li al Pau que l'embargament és un tema prou interessant per fer-ne un altre escrit més concret. Només queda dir que si volem criticar a Cuba en termes d’economia o fer servir indicadors econòmics estàndars (com ara el PIB o el PNB) ho fem en igualtat de condicions, com amb la resta de països, i no amb un embargament de per mig.