Saló del Comic

A falta d'un Carlos i demés companyia freak vaig decidir-me a anar sol al FiComic. Evidentment, no va ser tan divertit com les clàssiques visites que el meu company aprofitava per mangar piles de còmics pornogràfics, però em va deixar espai per recrear-me en el friquisme i observar els detalls.

Vaig anar-hi dijous, així que la influència era moderada. Moderada, en aquest cas, vol dir major densitat de gent rara. Teoritzo: la quantitat real de freaks i malalts és la mateixa els quatre dies, són els que compren l'abonament per quatre dies, però un dissabte matí es dissimula més perquè hi ha més gent "normal". Sense la quota d'adolescents i persones amb greus manques d'afecte, l'escena m'assenyalava a mi com a extrany en tant que no portava un barret amb orelles de Pikachu.

Vaig gaudir d'escenes d'acció protagonitzades per dobles com a promoció d'un grapat de pelis (Wanted, Mummy, Indiana Jones i Hellboy) i vaig entrar a una taula rodona sobre la sexualitat en el còmic on parlava una dona-bruixa. El demés, el de sempre: parades amb les novetats (fluixíssimes enguany), altres amb relíquies noves i velles, llocs d'editorials ultraminoritàries amb nul·la assistència, stands de videojocs de segona ma i els típics reductes freaks. Aquests són els pitjors. Regentats pel pitjor especímen del freak, el sociable. El freak sociable t'intenta vendre fanzines lamentables de forma coleguil ("fresones y naranjas no me quedan, pero echale un ojo al fanzine"), prova d'empatitzar amb tu amb bromes que produeixen vergonya aliena i es creu el rei del mambo sense intuir que l'entorn el defineix com a inadaptat. La reacció més encertada en el confrontament amb aquest tipus de personatges és fer veure que no se'l sent i, si persisteix amb la seva desagradable conducta, fer-li entendre que no parleu la mateixa llengua. En el supòsit, desgraciadament probable ateses les característiques de la seva espècie, que provi d'expressar-se gestualment caldrà emprar la violència física contra el seu stand.

L'únic còmic que vaig comprar va ser el sisè volum d'Ex Machina. Tracta d'un individu que te l'extrany poder de parlar amb les màquines i que exerceix d'alcalde de Nova York. El contingut és, en ocasions, més polític que d'acció, però el guió (Vaughan, el mateix de la sèrie Lost i els còmics Y, the last man i Runaways) li dóna una força increïble a cada número. Còmic divertit, original i molt ben fet.