Felicidad

Un dels aspectes més entranyables de l'ésser humà és la possibilitat de retrobar-te inesperadament amb alguna peça del teu passat, topar-te amb el que només era un record, amb una persona amb la que ha desaparegut el contacte. El món segueix per a tots, cadascú fa la seva vida i segueix el seu camí i, de cop, es torna a creuar amb el teu, ja sigui per fer una part d'aquest amb tu, ja sigui de passada.

A principis d'any em vaig creuar amb l'Alena, contenta per com li anaven les coses, preparant un any fora de Barcelona que li havia de servir per concloure la carrera. Es va alegrar tant com jo de la coincidència, però, també com jo, va ser incapaç de fer la utòpica promesa "a veure si ens veiem". Els nostres camins estan lluny l'un de l'altre. No treu que l'estimi i desitgi que sigui feliç, però ser realista m'empeny a resignar-me a ser víctima o, millor, presoner d'una rutina concreta que permet poc espai a rimembars d'aquest tipus.

Poc després vaig placar en Numbert. Possiblement feia un any que no ens veiem. No ho va semblar perquè ens vam encantar parlant i rient prop d'una hora, com quan vam tornar a coincidir a la Pompeu. Això és maco. Les persones canviem poc. O potser és que quan coneixes tant algú, encara que evolucioni, allò que et fa reconèixer-lo es manté intacte.

Fa unes setmanes trobar-me amb la Marta, a qui em va costar identificar, però em va alegrar veure que era feliç i que no parava de somriure. Hem estat molt propers i ara no tenim cap mena de contacte més que els records que puc enviar-li mitjançant els seus germans.

Abans d'ahir em va escriure la Oli des de Zarautz. Resulta que ella i sa germana arriben a Barcelona d'aquí poc i volen veure'm. Aquest és un cas més especial, ja que no ha estat el roce el que ens ha unit. Si sumo els dies compartits al Casal Escó i la ruta Basca'm de l'estiu passat i la Fiesta Vasca d'enguany possiblement no passi dels 30. No obstant, l'apreci es manté, també les ganes de retrobar-nos i internet ens dóna les eines. Peces del teu passat, trossos de la teva vida que s'et planten davant aquí i ara. És maco.

Ahir el retrobament em va deixar més trasvalsat. Baixava cap a casa i vaig reconèixer la Felicidad conduint una cadira de rodes sobre la qual anava un home ja gran. La Felicidad sembla molt gran, desconec quina deu ser la seva edat real, possiblement estigui prop dels 70 si no els ha assolit ja. Com dies abans, quan vaig identificar un amic dels meus pares que feia una dècada que no veia, ràpidament vaig saber qui era. Ella, com és comprensible, no va saber qui era aquell noi que la cridava. Deu fer 8 anys, potser més, que no passa per casa. Venia a ajudar a netejar la casa un cop per setmana ja que tot i que la meva mare és el més semblant a una superheroïna, no és totpoderosa. També anava a casa de la meva abuelita i no recordo ningú que vingués abans que ella a fer aquesta feina, així que el lligam existia. A mi i el meu germà ens tenia gran apreci. Tinc el record d'un regal que em va fer per la comunió: un album de fotos escandalosament cursi que quan s'obria et regalava una musiqueta robotitzada que em posava molt nerviós. Al meu germà li va regalar un collar de cholo, creu inclosa. Ho feia amb tota la ilusió del món de manera que tot era agraïment. Extrany hagués estat que em regalés el FIFA 96.

Identificat com a fill de la meva mare em va preguntar què estudiava, què feia el meu germà, com estaven els meus pares i si estava content. Quan li ho vaig preguntar jo va senyalar amb l'orella la cadira. "Soportando esta cruz". La Felicidad sempre va mantenir un posat contradictori amb el seu nom. Amb els ulls entristits, el posat encorbat, la roba fosca i la veu apagada rondava per casa, regalant-nos somriures només quan arribava i quan s'acomiadava, sempre saludant-nos amb petons ben sonors a mi i al meu germà. Potser ara tenia motius. Quina vida deu portar? Una vida dedicada a un marit que potser no te consciència ni de qui és. Quina família li queda? Què podria passar si algun dia li succeeix alguna cosa a ella?

En un moment donat se li van saltar les llàgrimes. Potser de la nostàlgia, qui sap. L'acomiadament va ser molt afectuós. A mi m'havia alegrat haver-la vist, a ella també. Esperant que es posés verd el semàfor vaig estar observant com marxava. Abans de girar la cantonada es va aturar, es va treure el mocador i es va eixugar els ulls abans de seguir.