Històries nocturnes, bogeria global, reflexions d'estar per casa, anècdotes amb suc, apunts d'actualitat i malaltia futbolera.


lunes, 19 de mayo de 2008

La Cursa

Dissabte nit, tard, em truca el Carles. Els menjadors bé, semblava que seriem pocs però ho hem resolt amb l'ajuda d'en Ferran i en Pep, la seva actuació de Punkifruti igual de bé. Tot bé. Ell corre demà la Cursa del Corte Inglés, te un dorsal de més. Li dic que per a mi.

Sopem a un "solo carne amigo" a la Rambla del Raval. Han vingut dos amics de León i els descobrim el barri, un dels principals encants de la ciutat, almenys per a mi. Ells marxen al Razzmerdazz i jo a clapar, que demà corro.

6 matí, obro els ulls, encara és d'hora. 7, ídem. 8, encara em queda mitja hora. Estic neguitós, tinc ganes de sortir però vaig mancant d'entrenament, 11 quilòmetres em semblen una bona distància però no tinc una referència, mai he corregut tant. Almenys, tenint-ne coneixement.

Al metro em trobo una grumeta que va a còrrer amb el seu pare i el seu germenet de 4 o 5 anyets. El pare és un rocket autèntic curtit en maratons i demés. Cada bessó és com el seu fill petit. Bé, potser no tant. M'explica que un cop va anar a fer una triatló i que la vigília s'havia fotut una festa d'escàndol. "Quan em vaig llençar a l'aigua tot em donava voltes". Miro als nene, que passen del que diu.

Passo a picar al Carles, anem fent broma fins plaça Catalunya. Quants freaks. Un home motivat amb ulleres de vidre taronja i malles fosforito escurant el Gatorade. Un homes vestit de dàlmata corrent al costat d'un dàlmata. Munts de grups amb gossos, portant als fills amb carrets, alguns disfressats.

Tirem a bon ritme, avançant a tothom, sobretot a la pujada a Montjuic, i quan estem a l'estadi comencem a cantar Carros de foc, contagiant a tothom. La gent està animada. De baixada de carrer Lleida comença a fer-me molt mal l'esquena. Cada cop m'en fa més, potser és muscular, no dec córrer bé. Tinc tota la zona lumbar i dorsal adolorida, em costa molt córrer però no m'aturo tot i que afluixo el ritme. A tres quilòmetres de la meta és absurd aturar-se.

Agonitzo però supero el dolor i, per fi, arribem a Plaça Catalunya. Aigua, refresc, el que sigui. Escolto per megafonia com entrevisten l'home del dàlmata. em noto les cuixes inflades, necessito estirar. Estic content, he acabat sense parar. Ens abracem. Una hora, una mica menys del doble de temps que el guanyador. el final se m'ha fet llarg, em feia molt mal l'esquena, però ara estic satisfet.

3 comentarios:

Carlos dijo...

Doncs ja som dos que la vam còrrer, això sí, jo a Plaça Espanya vaig deixar de còrrer i em va donar pal tornar a còrrer. Vaig acabar molt petat per l'sprin inicial, que vaig arribar la sortida a les 9:45 quan tothom havia sortit (jo corria darrera el "cotxe escoba") i començaven a obrir el trànsit de cotxes. A destacar: un grup de 5 o 6 corrent disfressats de chiquilicuatres.

Anónimo dijo...

Carlos = Ex-Keniata

Actualment, 48 hores després d'haver acabat, tinc tiretes a les cuixes, em fa mal l'esquena i crec que s'em cauran els peus d'un moment a l'altre perquè els turmells no m'els aguanten.

Anónimo dijo...

esteu acabats, jo tinc un pinçament lumbar pero es culpa de dormir al sofa amb mala postura (re a veure el partit de dissabte a Mallorca). Sus espero a L'ametlla.

RAzz mola el que pasa es que esteu acabats amb tant de costa peste, nick favada i festes de l'universitat.