La immortalitat pot venir donada de moltes maneres, però ser màrtir és una de les més pràctiques. Suposo que és un mecanisme emocional de les persones, el mateix que et porta a parlar bé del difunt en un enterrament. La pietat davant la desgràcia es transforma en cortina que tapa el record fosc i només ens deixa veure allò més positiu.
JFK, per exemple, va morir assassinat i és recordat com un dels millors presidents dels Estats Units d'Amèrica, possiblement el millor del segle XX si no comptem el segon Roosevelt. Inspirava aquells qui l'escoltaven, era molt jove i progressista i, a sobre, tenia un cert atractiu. També ha estat provat que es va valer de tractes amb la màfia italoamericana per arribar a la Casa Blanca, però ningú li te en compte.
El seu successor va ser Lyndon Johnson, un defensor dels drets civils nascut i criat a Texas, paradís dels racistes. Johnson i Kennedy es detestaven, però el segon va identificar la importància que podia tenir el primer de cara a obtenir recolzament al sud del país i per això el va incloure al ticket presidencial, assolint així la vicepresidència i, després del magnicidi, la presidència. Un cop al poder va aconseguir el vot per als negres només una dècada després que explotés el moviment contra la segregació racial (i que reaparegués el KuKluxKlan) i va declarar la guerra contra la misèria creant sistemes d'ajuda d'una ambició i generositat inèdites fins aleshores. La bona voluntat de JFK es va traduir en fets, per fi.
Johnson, però, ha estat recordat sempre per la seva gestió del Vietnam, on va falsificar la situació davant el seu poble. Es venia que es lluitava contra l'enemic soviètic i per protegir el poble vietnamita, però la realitat era que s'assassinaven civils indiscriminadament i els charlies lluitaven contra un nou colonitzador, no pel socialisme.
Bobby Kennedy va viure també la que possiblement sigui l'època més apassionant dels EUA en la segona meitat de segle. Com el seu germà, era guapo, jove i ple d'ilusions de grandesa, de projectes per uns Estats Units que puguessin créixer junts, però va aparèixer un palestí i li va fotre un tret al cap en nom del seu país. Tot plegat, mesos després que un boig, aquest cop integrista blanc, assassinés Martin Luther King, de professió somniador, que remava en la mateixa direcció que tots els anteriors.
Tots quatre, amb les seves misèries i els seus defectes, són l'aigua que va regar la llavor que havia plantat Rosa Parks i que dóna els fruits que avui assaborim, llegeixi's, per exemple, Obama. La immortalitat també és això.
JFK, per exemple, va morir assassinat i és recordat com un dels millors presidents dels Estats Units d'Amèrica, possiblement el millor del segle XX si no comptem el segon Roosevelt. Inspirava aquells qui l'escoltaven, era molt jove i progressista i, a sobre, tenia un cert atractiu. També ha estat provat que es va valer de tractes amb la màfia italoamericana per arribar a la Casa Blanca, però ningú li te en compte.
El seu successor va ser Lyndon Johnson, un defensor dels drets civils nascut i criat a Texas, paradís dels racistes. Johnson i Kennedy es detestaven, però el segon va identificar la importància que podia tenir el primer de cara a obtenir recolzament al sud del país i per això el va incloure al ticket presidencial, assolint així la vicepresidència i, després del magnicidi, la presidència. Un cop al poder va aconseguir el vot per als negres només una dècada després que explotés el moviment contra la segregació racial (i que reaparegués el KuKluxKlan) i va declarar la guerra contra la misèria creant sistemes d'ajuda d'una ambició i generositat inèdites fins aleshores. La bona voluntat de JFK es va traduir en fets, per fi.
Johnson, però, ha estat recordat sempre per la seva gestió del Vietnam, on va falsificar la situació davant el seu poble. Es venia que es lluitava contra l'enemic soviètic i per protegir el poble vietnamita, però la realitat era que s'assassinaven civils indiscriminadament i els charlies lluitaven contra un nou colonitzador, no pel socialisme.
Bobby Kennedy va viure també la que possiblement sigui l'època més apassionant dels EUA en la segona meitat de segle. Com el seu germà, era guapo, jove i ple d'ilusions de grandesa, de projectes per uns Estats Units que puguessin créixer junts, però va aparèixer un palestí i li va fotre un tret al cap en nom del seu país. Tot plegat, mesos després que un boig, aquest cop integrista blanc, assassinés Martin Luther King, de professió somniador, que remava en la mateixa direcció que tots els anteriors.
Tots quatre, amb les seves misèries i els seus defectes, són l'aigua que va regar la llavor que havia plantat Rosa Parks i que dóna els fruits que avui assaborim, llegeixi's, per exemple, Obama. La immortalitat també és això.
3 comentarios:
es veu que l'Obama no es aigua clara, que darrera seu, igual que del BUSH, hi ha un munt d'interesos economics. Vamos amiguets que el faran pujar fins la presidencia i que despres demanaran el seu catxito del pastis.
Obama pot ser negre, pero no es tonto. I personalment no crec que estats units estigui preparat un president de color. TOrnarà a vèncer el rancisme dretà... ja voreu.
Germ
Darrera de tot candidat americà hi ha interessos econòmics, que per això tenen un sistema de finançament privat. Ara bé, el Partit Demòcrata té com a contribuents la majoria dels sindicats i molts treballadors, així com la majoria de la gent amb estudis universitaris. Per això les seves polítiques, tot i estar influenciades per agents econòmics, també ho estan per sectors socials poc afavorits.
Per altra banda amèrica esta perfectament preparada per tenir un president negre, potser a excepció d'algún sector del sud i la zona ferèstec del pais.
Jo no tinc tan clar que guanyi en Mc Cain. L'altre dia vaig llegir que si les eleccions es celebressin ara mateix guanyaria Obama per un 56% dels vots. Faltarà veure com evoluciona la campanya, però jo tinc esperances.
M'ha agradat veure un article sobre aquest tema (un país que m'interessa en una de les seves èpoques emocionants i claus). Per això, gràcies. Seria bo que aprofondissim, però, encara més en aquestes personalitats (els kennedy, johnson, si us plau Nixon, etc.), així q t'ho encarrego.
Tornant al present, resulta extrany, però emocionant, assistir a l'emergència d'un personatge tipus B. Hussein Obama, tot i q he de dir (no em rajaré ara), q jo sempre vaig preferir, des d'un raconet important del meu cor, q la Rodham Clinton se'n sortís... Em fa llàstima veure q els seus esforços han quedat en res. Però buenu, si no es la dona, que sigui el negre; l'emoció i l'avanç històric estan en tot cas convalidats.
Au!
RaFa
Publicar un comentario