Ningún equipo se maneja como Italia cuando llegan las situaciones extremas. Eso lo da la cultura, pero tambien la personalidad. De tipos como Buffon, por ejemplo.
Es sencillo, cuando los demás dudan ante el riesgo y la dificultad, Italia es fuerte y ataca a ese miedo ajeno. No se trata de ser mejor, es una cuestión más psicológica. La selección italiana se sabe siempre competitiva y quienes se le enfrentan la conocen como letal. No importa que llegue con bajas, no es relevante cómo ha alcanzado los cuartos: ahora parte de cero y los jugadores de la roja sólo sentirán que tienen más que perder.
Apuntes intangibles a parte, no veo por dónde pueden ser decisivos hoy Villa y Torres en tanto que su calidad diferencial viene cuando tienen espacios: no sé dónde los tendrán esta noche ante una defensa metida en la propia área. Sólo la agresividad en las acciones de ataque y la incorporación de muchos hombres meterán peligro en el cuerpo a los defensas, porque sus debilidades y las virtudes de los delanteros son incompatibles.
Creo que De Rossi y Ambrosini saldrán seguro y los otros dos puestos estarán entre Camoranesi (trabajo en banda y buenos balones a Toni), Perrota (mucha llegada y una buena solución para apretar a Xavi) o Aquilani (la mejor alternativa italiana para tener el balón).
Meter Iniesta en banda derecha es ser ineficiente. Yo me guardaría esa bala en la recámara, ya saldrá despues. Metería a Alonso para que Xavi jugara más adelantado y dejaría la derecha a Ramos para castigar a Grosso.
El pronóstico es complicado, pero de momento ya han caído los otros tres primeros de grupo. Alemania martilleó como siempre, la disparatada Turquia nos regaló un momento casi épico y Rusia borró a una Holanda espumosa.
Dicho esto, para qué ir a buscar a Hleb si existe Arshavin? Hasta el inútil de Adebayor metería goles con este chico y Messi a los flancos!
6 comentarios:
Muy bueno el artículo. Me ha gustado realmente.
deu ni do quin partit, fins i tot jo he patit... que ja es dir...
A mi em semblava bé que qualsevol de les dues seleccions fossin eliminades. Però igual hagués preferit que s'eliminès primer a Espanya per no haver d'aguantar crits pel carrer de "¡Viva España!" (que els hi havia) o els periodistes d'Antena 3 i Cuatro fent-se palles en directe amb les celles de Luís Aragonés.
Veient el partit vaig pensar justament el que vas escriure abans de veure'l, cosa que diu al teu favor ;)
Italia va jugar sobre la por d'Espanya. Va jugar a aprofitar l'error del rival, i el Ramos casi en fa un que ens costa el partit.
Però tot i això la proposta italiana va ser encara més pobre del que m'esperava. Va sortir Aquilani però va jugar com si ju´gués Gattuso, Ambrosini i Perrota no van aportar res en atac.
I Luca Toni? Massa dependència d'aquest jugador, que és bo però no marca diferències, i condiciona el joc de tot l'equip. El cap de Toni deixa de ser un recurs més per ser l'única manera de jugar.
I la manera de replegar-se impròpia d'un equip italià. Sí, impròpia. Acumulant homes darrera de la pilota i no tancant bé els espais. Es va notar que tenien por de la parella de centrals PANUCCI CHIELLINI i es van tancar massa sobre ells.
Per mi, que arribessin als penaltys va ser un miracle. Si Espanya hagués perdut, hagués estat la condemna definitiva i sublim al futbol autèntic, el que es juga amb la pilota als peus. Per sort, la divina fortuna va canviar el destí de la història per col·locar a Espanya en el camí que es mereix.
L'esforç d'Espanya, brutal.
I Casillas... 10.
Doncs jo crec que Chielini va estar immens.
Aquilani, com Iniesta, va fracassar, Torres i Villa van estar molt controlars i el recurs dels xuts a distància no tenia sentit: ni Espanya te bons xutadors ni Buffon és vulnerable a aquests atacs.
Casillas i els centrals, protegits per Senna, van aguantar molt bé l'equip, que tenia la pilota però no s'atrevia a llançar-se a l'atac. Per mi, un plantejament molt bo d'Espanya, tot i que no arrisqués.
A la primera part li vaig dir al Raül: Espanya fora, perquè tocava i s'acostava però sense profunditat. Era la història de sempre. Al final, però, crec que els penals van fer justicia.
Em costa alegrar-me per la selecció espanyola, l'identifico massa amb el Madrid. No crec que sigui cosa política, me n'alegro per tots els amics i familiars que gaudeixen amb la selecció, envejo aquesta dèria, però no la comparteixo. Potser és cosa dels mitjans. És com si Hitler em digués que la música tecno és la millor... sospitaria. El símil pot criticar-se a falta d'una explicació millor.
A mi em passa el mateix que a tu... madrit=espanya.
Sort que ara no hi ha el Raül, però el toc identitari que posen els medis a espanya=casillas m'aliena de la selecció. Si explotéssin més els jugadors que juguen fora...
per cert, que si Villa marxa del València (i algun altre com l'Oleguer també), Espanya es convertirà, com molts altres països de l'el·lit internacional futbolística, en un exportador real de jugadors, fent real l'aventura que va començar (que jo recordi) el Chapi Ferrer... i més endavant el Gabri.
Hauries de fer un text sobre l'exportació de jugadors bons. Contraposant-lo, evidentment, al futbol anglès, del què pocs jugadors d'èxit s'han exil·liat (Beckham i aquell altre que va anar al mandril... davanter centre baixet).
Danielsan
Publicar un comentario