Laporta i la moció

Tots sabem el panorama que hi ha al Barça i el que ha passat a grans trets, però és complicat esbrinar quines són les raons que expliquen per què s'ha arribat on s'està ara. Això és, a un segon estiu sense guanyar res, el comiat de l'entrenador, a la retirada per la porta de darrere de tres dels deu millors jugadors d'aquest principi de segle, a una moció ultradestructiva i a la marxa de tres pesos pesants de la directiva.

Abans de res, cal dir que, un cop coneguts els resultats i havent perdut el recolzament d'Ingla i Soriano, Laporta hauria d'haver marxat. Amparar-se en el que diu la normativa de la moció per enganxar-se al silló no te sentit: tens una majoria de socis en la teva contra.

Dit això, encara avui dubto que hagués fet si hagués gaudit de dret a vot. No tot el que ha passat aquestes dues darreres temporades pot ser directament atribuïble al president. No quan es tracta d'un joc. En aquests casos de dubte m'agrada ordenar.

Comencem pels punts forts per després passar a la crítica:

• Laporta i la seva directiva van construir en dos-tres anys un dels millors equips que ha conegut al Camp Nou, amb una col·lecció de jugadors inoblidable. Més enllà del factor sort en l'èxit de l'aposta per un jugador com Ronaldinho o en l'aparició d'un fenòmen com Messi, si el Barça va ser l'equip més potent d'Europa durant dos anys cal reconèixer una part de mèrit a la directiva que va construir-lo.
  
• En aquests cinc anys els ingressos de l'entitat s'han duplicat, la marca Barça és una de les més conegudes arreu del món i el club s'ha globalitzat tant com el que més.
• A nivell ètic, el Barça ha donat una lliçó a molts altres equips fotent fora del Camp Nou els violents i porta a la samarreta el lema d'Unicef.
• S'ha potenciat el catalanisme de l'entitat sense complexes.

Ara la part fosca:

• Igual com es va construir un equip irrepetible, s'ha aconseguit devaluar l'immensa majoria de jugadors que van fer gran el Barça, portant amb ells l'equip. Igual com l'èxit havia tingut diversos pares, també el fracàs portava lligats els mateixos noms. Ronaldinho ha estat irresponsable i poc professional, però des de fa un any es coneixia que era alcohòlic i no se'l va fer fora. Eto'o ha tingut mala sort amb dues lesions gruixudes que han xacrat l'equip de mala manera, i això és culpa de la mala sort, però no ha mesurat les seves paraules i amb elles ha creat mala maror allà on havia d'existir unió. Les lesions de Messi, per contra, podien haver-se minimitzar si no se l'hagués carregat amb tants partits, i això ha estat cupa de l'entrenador. Molts altres jugadors han tingut rendiments per sota dels esperats i ningú ho ha sabut reconduir. Rijkaard és, per a mi, el responsable principal, ni molt menys l'únic, de molt del que ha succeït en la parcel·la esportiva, però quan un és bona persona ningú li retreu els errors professionals.
  
• El catalanisme de què parlavem abans ha estat percebut com a excloent i, en molts casos, s'ha interpretat com una projecció de les ambicions polítiques del president, a qui no li ha importat xupar càmera com si fos ell el protagonista de la pel·lícula, i no un mer gestor.
• En aquesta línea, actuacions lamentables com els calçotets de l'aeroport, els insults al xofer, les paraulotes a Manchester o l'arenga "Al loro!" als socis, així com la sospita més que extesa de que l'home tenia unes ganes de notorietat que no s'aguantava (Rosell va marxar acusant-lo de presidencialista i autoritari), l'han fet més i més distant del soci, fart de tonteries quan es tracta del representant del seu equip.

Dit tot això, i partint de la teoria que els catalans, en general, acostumem a buscar caps de turc en les nostres frustracions, no és d'extranyar que si 1) no hem guanyat res en dos anys tenint respectius equipassos i 2) la moció es va vendre com una votació sobre l'exclusiva persona de Laporta, i no sobre el conjunt de la directiva, Laporta hagi perdut per golejada.

Amb això vull dir que la moció és oportunista i mal enfocada i d'aquí ve la seva victòria. El resultat, però, és el que és i Laporta l'ha de respectar, interpretar, i pirar-se.

Aquí un homenatge compartit.