Només hi ha pastanagues

Hi havia una vegada una família típica. Vivien al barri de Gràcia, sortien tots els caps de setmana a la torre del Montseny i eren del Barça. El pare treballava en una oficina avorrida i la mare era metgessa, cuinava, fregava i sospitava que el marit s’entenia amb la veïna. El fill més gran era estudiant més que correcte de secundària i el fill petit no suportava menjar espinacs.

L’estudiant de secundària tenia un pacte amb el seu pare: sempre que treia un notable o un excel·lent en algun examen li havia de donar 2 euros, però si suspenia era el fill qui li havia de donar un euro al seu pare. Amb aquest sistema, pensava el pare, el noi s’esmerçaria més en els estudis per tal de guanyar prous diners i comprar el joc de la Play que volia.

Van començar els controls, el noi estudiava de valent i les notes eren raonablement bones. El sistema funcionava.

Succeí, però, que el noi va descobrir una manera més ràpida de guanyar diners: s’estudiava una part del temari i esperava que li preguntessin allò, feia xuletes i fins i tot s’apostava diners amb els amics als daus. Era arriscat, però si li sortia bé guanyaria el mateix o més sense haver d’estudiar.

El noi es creia molt espavilat però al cap de dues setmanes li havia de mostrar al seu pare un grapat de notes dolentes i s’havia quedat sense diners amb què pagar-les perquè ho havia perdut tot als daus. La justícia del tracte al que havien arribat amb el seu pare era implacable: li havia donat diners, però ara l’obligava a donar-ne ell.

Quan el pare va veure les notes, enlloc de demanar-li els diners que li devia, li’n va pagar perquè tornés els deutes que tenia amb els seus amics.

Des d’aleshores el noi no va estudiar tant com abans, va ser expulsat de l’escola per deixar embarassada la guarrindonga del curs, es va enganxar al crac i va morir sodomitzat a una presó.

Més enllà del suc del final, això és més o menys el que ha passat al món fa poc. Tot de bancs financers que estaven arruïnats després d’haver arriscat (i fracassat) en algunes inversions, han estat salvats per la Reserva Federal dels Estats Units. El sistema capitalista es sustenta segons l’estratègia del pal i la pastanaga, del càstig i el premi, dels incentius, en definitiva. El que hem viscut aquesta setmana passada ha estat una mostra històrica de la hipocresia del lliure mercat, que quan s’ha vist lligat de mans i peus ha oblidat els seus principis.

No és que no s’hagués d’haver fet, perquè l’alternativa, el deixar esclafar-se aquestes empreses en caiguda lliure, hagués estat més catastròfic a nivell global, o això diuen els que en saben, però molesta que quan les coses van bé, els empresaris es forren mentre ara que tot s’ha torçat, són els diners dels contribuent els que els salven de la misèria. Alguna cosa no funciona, no?