Coletillas

He tingut molts professors comediants, d'aquells que expliquen acudits, fan comentaris divertits i, amb més o menys èxit, intenten fer gràcia. Aquest primer trimestre, per exemple, em donen classe dos cracks en la matèria: el primer, un showman absolut que xiscla, salta i crida subordinant la càtedra a l’espectacle; el segon, un veterà amb posat vinagres que contínuament insereix referències d’ultraviolència i sexe extrem a les seves explicacions. Són brillants però no els únics.

En aquest interminable carrusel humorístic en què em trobo atrapat, he observat diverses actituds o posats en el moment de rebre els riures del populacho. És interessant.

El més corrent és un breu silenci. “Hay quién escribe proporcionar puñaladas. Como si existiera un Mago de Oz que ofrece puñaladas a la gente” ... (baixa el cap als apunts, espera algun riure, segueix com si no hagués dit res de graciós)... “Pero otro error blablabla...”

Hi ha un altre estil més Buenafuente, consistent a dir “sí” després d’haver afirmat alguna cosa clarament falsa: “Lo normal en una redacción es ver deportes y pornografía... (tos de mentida, la gent somriu)... ... Sí”.

Després està el típic somriure i el retorn a la broma, és l’humorista poc acostumat: “Podem veure la tele mentre fregim la camisa i planxem l’ou” Silenci, algun somriure, altra gent no s’entera de res; su, en general. El profe no deixa de mirar els alumnes, espera la seva reacció. “Vaja, seria difícil, jeje”. Un gag clarament preparat i, a més, fluix, molt trist.

Fialment hi ha el més impertinent, la estúpida pregunta retòrica “eh?”. “Todo esto es predicar en el desierto, claro. En la redacción estará rodeados de chapuceros y dirán: pues todos a revolcarnos en el fango!... Eh?” És un detall, però convida a una resposta afirmativa de l’espectador, una interrupció del seu discurs paròdic.

Seguiré observant.