Seguim caminant

Una de les coses més agradables de l'ésser humà és que aquest camí que és la vida et sorprèn amb connexions inesperades del trajecte que ja has fet. El camí propi té una memòria increïble i poques vegades oblida aquelles persones que en algun o altre moment n'han format part. No importa com han estat tots els trams compartits. De vegades amb un passeig plegats n'hi ha prou per deixar una petjada profunda. Altres estan sempre a la motxilla perquè el camí no té sentit sense elles: són principi i final. I després hi ha qui forma part del paissatge i dóna forma al camí: res no hagués estat igual si no existissin.

El Facebook és una extraordinària eina per recuperar a moltes d'aquestes persones i descobrir
els respectius camins que han construït un cop separats del teu. El correu electrònic també va bé, però no és tan vistós.

Tant per internet com en persona aquestes darreres setmanes he anat interactuant amb etapes passades de la vida. En alguns casos sorprenen els canvis. Altres vegades un somriu quan veu els mateixos tics, les mateixes bromes i les mateixes converses. El que es repeteix sempre és la il·lusió pel retrobament: la gent de Polítiques, algun Erasmus, els amigotes i fins i tot una amiga que vaig fer als camps de treball, ara fa 5 anys! Això fa pensar: pots coincidir anys a classe, a la feina o on sigui amb persones i persones sense més notícies; o pots compartir 15 dies amb una i no oblidar-la mai més.

Però el millor de tot és, un cop plegats, seguir somniant amb camins junts o, si més no, propers. Diuen que l'amistat és com una planta: si no la regues, mor. No estic d'acord. Si l'amistat és de veritat, si tens ganes de cuidar-la però segueix viva al cor de cadascú, sobreviu.