El gym i la seva gent

Avui he anat al gimnàs. Hi vaig esporàdicament, generalment quan percebo que hi podré anar amb regularitat. És com una primera passa d'un projecte de continuïtat que mai s'arriba a consumar, però no per això deixo d'ande provar-ho. Generalment vaig a nedar, però avui el banyador i el barret s'havien amagat per aquesta selva en que s'ha convertit la meva habitació; només reso perquè, estiguin on estiguin, estiguin secs. Així, avui he estat a la sala de màquines. Rem, màquines de pectoral i dorsal, exercicis pels turmells, abdominals i estiraments. Això fet puntualment té poc sentit, però menys és res, no?

Hi ha una altra raó per la qual no m'importa anar-hi en aquestes condicions. Molts altres ho fan: els casuals. Són aquells individus que només van al gimnàs abans de l'estiu (operació Bikini), després de les vacances (bon propòsit tipus "aprendre anglès") o després de Nadal (remordiment quasibulímic post multiatipaments). Dins aquest col·lectiu podriem incloure tots els espectres d'edat i els dos sexes que es separen sistemàticament: mentre les dones suen com porques pujant steps o corrent a la cinta, als homes els dóna per fer braços a les màquines. Evidentment són un grup amb data de caducitat, no duren més de més i mig.

Una altra categoria és la dels jubilats, assistència majoritària els matins. Hi ha des del que no s'aguanta els pets i amb prou feines fa un grapat d'exercicis a les espatlleres fins l'Adonis pentinat cap enrere que fa press banca amb 30 quilos per banda. Sigui el cas que sigui, aquests especímens mantenen dues conductes distintives: a) és coneixen entre ells perquè són gairebé fixes independentment del seu estat físic i b) foten unes repassades que ni el Torrente a les mosses de cul dur (o no tan dur: he vist iaios tirant trastos a dones categoria "Argh") que circulen per la sala.

Curiosament, totes dues conductes els equiparen amb els cholais. Els cholais són individus que treballan exclusivament el tronc i els braços (i com a conseqüència rarament van amb pantalons curts), no s'avergonyeixen ni dels seus pentinats ni del seu garrulisme incívic -criden, ocupen vàries màquines a l'hora, porten xancletes enlloc de bambes, etc.- fan el crusan mentre caminen encara que el seu contorn de braç no ho justifiqui i parlen amb altres de la seva espècie de motos, tunning i el tercer suspens a les oposicions a mosso.

Per les tardes arriben els adolescents granuts que somnien posar-se brutus. Passegen per la sala i no aixequen la mirada dels genolls si no és per 1) observar el MAZAS institucional del gimnàs, amb tota probabilitat dopat o 2) gravar al cervell les dones que fan la màquina d'obertura de cames. En aquesta franja d'edat també hi ha una presència femenina, habitualment embotida en malles sordmudes, que es diuen així "porque se leen los labios, jojojo". És de la interacció d'aquestes mosses i els pollastres cholais que sorgeixen les famoses històries d'amor a vestuaris o jacuzzis.

Finalment hi ha els models. Els models són els referents comuns que molts dels personatges esmentats tenen quan van al gimnàs. D'una banda hi ha el tio fort i fibrat al que tots els tios imiten les rutines o demanen consell. De l'altra banda està la noia amb culet de pedra i cintura de fil que fa uns estiraments més propers al porno que a l'esport. Curiosament, mentre el primer és admirat tot i el seu més que probable analfabetisme, la segona és criticada per la resta de dones-cotorra tot i que, amb tota seguretat, no hauran creuat una paraula amb ella. Com sempre, què complicades són les dones...