Històries nocturnes, bogeria global, reflexions d'estar per casa, anècdotes amb suc, apunts d'actualitat i malaltia futbolera.


jueves, 8 de enero de 2009

El bilingüisme d'en Toni

Des que va acabar el trimestre em rondava pel cap un article sobre el bilingüisme a Catalunya. En molt poc temps havia participat en converses sobre el tema i em sorprenia l'extrema disparitat de percepcions que hi ha.

Per un costat, alguns es queixaven de l'extrem proteccionisme que es fa del català a casa nostra, amb assumptes que tenen legislació explícita com l'educació o la rotulació de botigues, o de la radicalitat d'alguns catalans, que es neguen a parlar castellà amb extrangers o castellanoparlants. En aquest sentit, he escoltat forces casos de no catalans temerosos de venir aquí perquè se'ls discriminarà o que ja són aquí i per temes lingüístics no es senten acollits, la qual cosa, he de dir-ho, m'avergonyeix com a català: primer són les persones. D'altra banda, altres interlocutors lamentaven que cada cop es parla menys el català i que es pot sobreviure només en castellà a Barcelona però no en català.

Jo, com moltes altres vegades, no percebo cap dels dos extrems:
  1. El català gaudeix d'una magnífica salut en els cercles en què em moc i als llocs on vaig. Ni de broma em crec que estigui en perill d'extinció.
  2. Amb tot, és cert que es pot sobreviure en castellà a Barcelona: la meva abuelita porta més de 45 anys demostrant-ho. A canvi, no conec cap cas contrari.
  3. Igualment, també hi ha zones o contexts en què el castellà és dominant: l'altre dia a Diagonal Mar no vaig sentir parlar ningú en català; igualment, quan treballava al Corte Inglés Diagonal, un estudi de camp casolà propi resultava que, preguntant jo sempre en català, quatre de cada cinc clients em contestaven en castellà.
  4. 75% de les classes a C. Polítiques eren en català, el 100% a Periodisme. No obstant, hi ha una plataforma d'estudiants a la UPF que alerta contra el retrocés del català a les aules.
  5. Conec persones a les que els costa expresar-se en castellà igual com conec persones que tenen el problema contrari: cap dels dos casos em sembla preocupant al meu pais mentre puguin fer-se entendre.
  6. Segons dades de l'Institut d'Estadística català (Idescat) del 2001, només un 5% no entén el català; per un 48% és llengua pròpia i un 50% l'usa habitualment; un 40% considera el català la seva primera llengua. En les darreres tres dades pesa enormement l'Àrea metropolitana, ja que a la resta de zones les xifres són molt més elevades.
  7. Tinc sang espanyola (com gran part de Catalunya), la meva mare va venir fa 45 anys d'Aragó. Tan bon punt va morir Franco parlava un català exquisit. Es dedica a la logopedia i ha ensenyat a parlar català a catalans, castellans, russos, xinesos i africans.
  8. Com sempre, el problema són les persones: he conegut en dos moments diferents dos integristes que s'han negat a parlar en castellà al Erasmus acabats d'arribar.

En Toni Soler ha dit avui moltes de les coses que penso jo, i per tant no cal repetir-les si, segurament, les hagues dites pitjor:

Cal parlar-ne, per salut a Catalunya, però amb honestedat i mà esquerra. Que la riquesa no sigui arma. No deixem que els polítics instrumentalitzin el tema i tinguem present que el primer són les persones.

PD: Aquest escrit serà traduït al castellà en deferència als lectors castellanoparlants que, esforçats, segueixen un blog majoritàriament catalanitzat.

PD: Este escrito será traducido al castellano en deferencia a los lectores castellanohablantes que, esforzados, siguen un blog mayoritáriamente catalanizado.

2 comentarios:

Joan dijo...

El meu punt de vista és que el català és un valor que tenim com a cultura i una llengua que ha estat llargament perseguida. Per tant, és responsabilitat de les institucions garantir no només la supervivència sinó l'estat de salut de la llengua i cultura catalana.
En aquest sentit, si que soc més partidaris d'una discriminació positiva (per exemple, preus de llibres, preus de cinemes, etc) que no pas obligacions (encara que les obligacions, en el cas dels rètols per exemple, parlen de "com a mínim en català".

Actualment, discrepo d'un punt que dius, no crec que el català estigui en el seu millor moment de salut. Hi ha molts àmbits de la societat en que brilla per la seva absència i no és possible expressar-se en català (que suposo que és un dret o, si més no, ho és en la mateixa mesura que fer-ho en castellà). Només fa falta pujar en qualsevol tren de rodalies, o fer un volt per Barcelona i l'àrea metropolitana per comprovar-ho.
Entenc que hi ha molta gent que arriba i no enten el català, i no els culpo a ells ni d'això ni del conflicte polític que aquí pugui existir (la competència en matèria lingüística hauria de ser exclusivament catalana, etc).
Tot i això, no conec cap País en que es qüestioni el fet d'aprendre la llengua pròpia per treballar-hi (si més no de cara al públic). Com a mínim, cap País democràtic es clar.
S'hauria de veure l'actitud que tu dius respecte el fet de parlar en català a un extranger, però, a priori, no crec que "per respecte" hagi de canviar al castellà ja que fent això els catalanoparlants estem enviant el missatge que el català és una llengua que ells mai aprendran.
Vaja, a mi com a mínim em molestava quan a Itàlia em parlaven en castellà.
Pel que fa a la Universitat, a Biologia de la UAB un 50% de les classes que vaig fer van ser en castellà. A CCAA, de moment, el català s'utilitza en un 70%.
Jo soc partidari que s'utilitzin (a llarg termini) el català i l'anglès. Mentrestant, trobo lògic que els professors hagin de tenir el nivell C de català. Crec que si un professor universitari no és capaç de preocupar-se per entendre la llengua dels alumnes no déu ser gaire bon professor (ja que la docència és una professió lligada a la comunicació).

Bé, que crec que en el tema del català es crea una polèmica interessada i que el problema rau en no tenir plenes competències lingüístiques i prou reconeixement internacional.

Bé Pau, espero no haver-me allargat massa.

Ens veiem aviat!

Salut!

Pau dijo...

Força d'acord amb el que dius, Joan, però crec que hi ha un detall per afegir. Legalment, el castellà també és llengua oficial a Catalunya en tant que Espanya, i si utilitzant-lo facilitem la comunicació amb, posem, qui acaba d'arribar i tindrà més facilitat per parlar castellà que català, és potitiu parlar-lo en un primer moment.

Amb tot, estic d'acord que a mitjà termini, ja ni diguem en llarg, és imprescindible que els immigrats entenguin i parlin el català, però en una societat com la nostra, excepcional en tant que bilingüe, serà comprensible que existeixi qui prefereixi l'espanyol al català per les raons que sigui.

Sigui com sigui, és necessari un exercici de pedagogia al voltant de la discriminació positiva del català: si es fa bé qualsevol reaccionari et donarà la raó.

Aquest diumenge m'agradaria veure el Manchester - Chelsea en algun pub, t'apuntes?

Una abraçada