Conte de por...

Ja és de nit. Plou fora del cotxe i venim d'un cap de setmana esgotador a Les Avellanes. Jo, de cuiner. La Gemma, de moni-dancer-queen.

Havien tocat ja les 8 del vespre de diumenge quan entravem a Barcelona per la Diagonal amb el cotxe ple de menjar que havia sobrat a la Grumetada i la intenció de deixar-ho tot als menjadors de Sant Oleguer.

Pedralbes és fosc i solitari un diumenge per la nit. Arribem a la porta dels menjadors. Està tancada. Sortint del cotxe, apareix un home que ens pot obrir però ens avisa que l'encarregat, en Pedro, fa festa avui. Li pregunto si puc parlar amb el sacerdot o qui sigui que s'ocupa de la parròquia i vaig a buscar-lo mentre la Gemma espera amb el cotxe aparcat.

Travesso els jardins corrent sota la pluja, no s'escolta res en aquesta part de Barcelona. L'església sembla tancada, però quan empenyo la porta s'obre. Ficant el cap per la porta, escolto música abans de veure res. És una mena de cant gregorià en llatí. Hi ha un fum extrany i l'olor és poderosa, sigui del que sigui, i la llum és molt dèbil. Els bancs estan tots buits. Quan aconsegueixo avançar unes passes veig, al fons de la nau principal, un home assegut amb el cap cot. Les veus en llatí m'envolten mentre avanço pel passadís central i per fi veig dues figures més. Una, totalment de negre, toca l'orgue. Amb tota probabilitat duu silicis d'espines a les dues cames. L'altra, a la dreta del sacerdot però en una posició inferior, està de genolls venerant l'altar. Cap dels tres homes s'ha adonat que sóc allà, absorts en el ritus que estan practicant...
Tallat per la indiferència amb que m'han rebut i acollonit per la solemnitat dels càntics i les oracions, tot en llatí, i la concentració amb que resen aquells tres individus, decideixo no acostar-me més, m'assec en un banc, m'aixeco al cap de res i sento la necessitat de compartir l'escena amb algú més, bàsicament perquè sinó ningú no em creurà.

Quan torno a entrar, aquest cop amb la Gemma, l'escena és la mateixa. Li ofereixo diners perquè es despulli i vagi corrents a abraçar aquells homes. Només em diu que no quan li dic que segurament optin per l'agresió com a resposta.

De sobte, l'ajudant genuflector, 100% segur víctima de bulling en la seva infància, s'aixeca per dirigir-se a una altra sala i jo, cansat d'esperar, intento aturar-lo per informar-lo dels meus propòsits. L'home em fa que no amb el dit i segueix els eu camí. Està en trance. La Gemma riu en excés. El genuflector torna amb una capa sobre el cap i els baços per davant amb alguna cosa a sobre, tapada per la mateixa capa. És un calze.

Amb el calze sobre l'altar, els tres homes comencen a orar (sempre en llatí) molt més fort i enxufen encara més pols de botafumeiro enlaire. Això és molt freak. El sacerdot comença a llegir el santoral. En porta gairebé 15, la seva veu retrona per tot però sembla que estiguem en silenci.

De cop, tot es queda fosc...