Potser era a quart de primària. Potser a cinquè.
En aquella època tenia uns mínims de gràcia i uns màxims d'exhibicionisme, aspectes ambdós detectats per les meves professores de torn. Així, els divendres per la tarda un grapat de companys i jo teniem un espai de temps per fer una funció. Feiem algunes imitacions del Nuñito i el Cruyff com al Força Barça, parodiavem anuncis de la tele i de tan en quant també preparavem algun ball. Al principi van ser els hits de Backstreet Boys i (sí senyor) Spice Girls. Més tard, amb el Germ i l'Asi vam preparar un ball amb la cançó Hawai-Bombay. El millor, no fa falta dir-ho, eren el collar de flors, la perruca i el tutú de coloraines.
Vora aquella època el meu cosí Iñaki m'acabava de regalar un caset amb tot de cançons dels vuitanta i pripcipis dels noranta. Hi havia de tot: Pet Shop Boys, Depeche Mode, el Boss, Roxette, A-Ha i molts altres, però, per sobre de tot, Michael Jackson. Jo tenia al cap aquella escena de videoclip on llençava un udol amb una mà a l'escrot i l'altra enlaire. Ara veig una passa contundent que ell arrodonia amb estil. Aleshores veia la transgressió de tocar-se els ous com a forma de coreografiar una cançó que atreia per sí sola. Bé, i l'estil.
La funció següent, doncs, havia de ser Black or White: allà es donava peu a pessigar-se el paquet davant de tota la classe, profa inclosa. La cosa va tenir tant d'èxit, ho vam fer amb tanta gràcia, que vam passar per la resta de classes del curs a mostrar-los el show. Recordo el Ferran llençant el barret a l'últim segon, el Morisco Moris més pendent que el miressin les noies que de seguir cada passa. Michael Jackson ens inspirava.
Ara ja no hi és, però ja fa molt que va marxar.
Com ha dit algun, fa 15 dies va morir algú més important però menys conegut, però això no canvia res. Hi ha formes de recordar-lo. Una és amb els seus germanets, i segur que ve algun somriure a la boca, ja sigui per la brillantor dels balls, ja sigui per l'alegria del ritme.
En aquella època tenia uns mínims de gràcia i uns màxims d'exhibicionisme, aspectes ambdós detectats per les meves professores de torn. Així, els divendres per la tarda un grapat de companys i jo teniem un espai de temps per fer una funció. Feiem algunes imitacions del Nuñito i el Cruyff com al Força Barça, parodiavem anuncis de la tele i de tan en quant també preparavem algun ball. Al principi van ser els hits de Backstreet Boys i (sí senyor) Spice Girls. Més tard, amb el Germ i l'Asi vam preparar un ball amb la cançó Hawai-Bombay. El millor, no fa falta dir-ho, eren el collar de flors, la perruca i el tutú de coloraines.
Vora aquella època el meu cosí Iñaki m'acabava de regalar un caset amb tot de cançons dels vuitanta i pripcipis dels noranta. Hi havia de tot: Pet Shop Boys, Depeche Mode, el Boss, Roxette, A-Ha i molts altres, però, per sobre de tot, Michael Jackson. Jo tenia al cap aquella escena de videoclip on llençava un udol amb una mà a l'escrot i l'altra enlaire. Ara veig una passa contundent que ell arrodonia amb estil. Aleshores veia la transgressió de tocar-se els ous com a forma de coreografiar una cançó que atreia per sí sola. Bé, i l'estil.
La funció següent, doncs, havia de ser Black or White: allà es donava peu a pessigar-se el paquet davant de tota la classe, profa inclosa. La cosa va tenir tant d'èxit, ho vam fer amb tanta gràcia, que vam passar per la resta de classes del curs a mostrar-los el show. Recordo el Ferran llençant el barret a l'últim segon, el Morisco Moris més pendent que el miressin les noies que de seguir cada passa. Michael Jackson ens inspirava.
Ara ja no hi és, però ja fa molt que va marxar.
Com ha dit algun, fa 15 dies va morir algú més important però menys conegut, però això no canvia res. Hi ha formes de recordar-lo. Una és amb els seus germanets, i segur que ve algun somriure a la boca, ja sigui per la brillantor dels balls, ja sigui per l'alegria del ritme.
Possiblement, només la Beyoncee i en Justin Timberlake han aconseguit acostar-se a la classe que teia Peter Pan ballant. Això és pop, però també és art.
PD: Youtube s'ha afanyat a impedir que es puguin enganxar videos seus als blogs, però a mi m'interessava més el bon rotllo dels Jackson Five.
No hay comentarios:
Publicar un comentario