Fa just una setmana va morir Robert McNamara. Professor de Harvard als 24 anys, transformador de la Ford de la posguerra i president del Banc Mundial, McNamara, d'orígens irlandesos, va fer-se famós com a secretari de Defensa de John F. Kennedy i Lyndon Johnson. És a dir, com a responsable directe de la invasió al Vietnam.
El 1964 va presentar al Congrés americà les proves segons les quals un parell de destructors del país havien estat atacats per un grapat de lanxes norvietnamites al golf de Tonquín. Gràcies a aquestes proves, que més tard van demostrar-se falses, els Estats Units van decidir-se a entrar a lluitar al Vietnam. Amb perspectiva històrica el mateix McNamara ha reconegut sovint que allò va ser una equivocació, segurament deguda a una determinada imatge preconcebuda de la realitat de la Guerra Freda. Allà on els soldats americans lluitaven per un objectiu comunista en "una peça més del puzzle", als guerrillers del Vietnam només els movia la passió nacionalista i el temor al que, creien, era una nova força colonitzadora que venia a substituir França.
Tan evident va ser l'errada que tres anys més tard, el 1967, va enviar-li una carta a Lyndon Johnson per a convidar-lo a negociar; però retirar-se, ho veiem a l'Irak o a l'Afganistan, sempre és més complicat que envair.
Aquella era una època de contradiccions. De la mà de Johnson, a qui detestava, va protegir els drets civils dels negres del Sud, enviant-hi tropes per a protegir-los. Era el mateix personatge partidari d'envair Cuba amb totes les forces disponibles durant la crisi dels míssils; el mateix que anys més tard es referiria a l'armament nuclear com una inutilitat en termes militars.
Quan era el professor ajudant més jove i millor pagat de Harvard va ser cridat a renovar la Ford. Allà va esdevenir el primer president de la companyia que no era membre de la família cinc setmanes abans de rebre l'oferta del president electe Kennedy. "És absurd - va contestar - No estic qualificat". I Kennedy responguè: "Mira, Bob, crec que tampoc hi ha una escola per a presidents".
A l'imprescindible documental Fog of War (2002), McNamara es descriu a sí mateix com un home de pau sense deixar d'assumir que en ocasions la fi justifica els mitjans. Segurament en una posició com la seva poden pesar més les finalitats assolides que els principis amb què hom es defineix. Potser per això un pacifista no va dubtar a crear les Boines Verdes o promoure el fracassat desembarcament a Bahía Cochinos.
McNamara era un home orgullós però lamentava els errors comesos fins al punt que va assegurar que de no haver guanyat la segona guerra mundial podria haver estat jutjat per crims contra la humanitat a causa dels bombardeig a Hiroshima i Nagasaki quan ell era un dels responsables de l'Exèrcit de l'Aire. Curiosament, en el mateix documental es mostra més trist quan relata la mort d'un aviador caigut a Tokio: ell va ser qui va proposar als seus pilots volar més baixos per ser més precisos en els bombardeigs a costa de resultar més vulnerables als projectils antiaeris.
Satisfet per haver sobreviscut al càrrec sense que s'hagués produït un conflicte nuclear que en ocasions va ser més que proper, va deixar l'Administració per combatre la pobresa des del Banc Mundial fins el 81.
Aquella era una època de contradiccions. De la mà de Johnson, a qui detestava, va protegir els drets civils dels negres del Sud, enviant-hi tropes per a protegir-los. Era el mateix personatge partidari d'envair Cuba amb totes les forces disponibles durant la crisi dels míssils; el mateix que anys més tard es referiria a l'armament nuclear com una inutilitat en termes militars.
Quan era el professor ajudant més jove i millor pagat de Harvard va ser cridat a renovar la Ford. Allà va esdevenir el primer president de la companyia que no era membre de la família cinc setmanes abans de rebre l'oferta del president electe Kennedy. "És absurd - va contestar - No estic qualificat". I Kennedy responguè: "Mira, Bob, crec que tampoc hi ha una escola per a presidents".
A l'imprescindible documental Fog of War (2002), McNamara es descriu a sí mateix com un home de pau sense deixar d'assumir que en ocasions la fi justifica els mitjans. Segurament en una posició com la seva poden pesar més les finalitats assolides que els principis amb què hom es defineix. Potser per això un pacifista no va dubtar a crear les Boines Verdes o promoure el fracassat desembarcament a Bahía Cochinos.
McNamara era un home orgullós però lamentava els errors comesos fins al punt que va assegurar que de no haver guanyat la segona guerra mundial podria haver estat jutjat per crims contra la humanitat a causa dels bombardeig a Hiroshima i Nagasaki quan ell era un dels responsables de l'Exèrcit de l'Aire. Curiosament, en el mateix documental es mostra més trist quan relata la mort d'un aviador caigut a Tokio: ell va ser qui va proposar als seus pilots volar més baixos per ser més precisos en els bombardeigs a costa de resultar més vulnerables als projectils antiaeris.
Satisfet per haver sobreviscut al càrrec sense que s'hagués produït un conflicte nuclear que en ocasions va ser més que proper, va deixar l'Administració per combatre la pobresa des del Banc Mundial fins el 81.
No hay comentarios:
Publicar un comentario