M'acabo de despullar davant la dutxa i veig com cau d'algun lloc del meu cos una fulla verda de mig dit de grandària. No tinc ni idea d'on ha sortit, però no m'estranya gens ni mica després de passar el cap de setmana als Pirineus. No em queda més que somriure. La brutícia sempre és símptoma de felicitat en mi.
Sense possibilitat d'estar als campaments de Grumets enguany i amb l'agenda buida el cap de setmana, en Toni, en Mike i jo vam decidir pujar a donar un cop de mà al muntatge dels campaments que van començar ahir. Va ser un cap de setmana de fer forats sèptics, muntar les letrines i arreglar (i estrenar) els urinaris, però també de respirar aire fresc, dormir sota una gran tempesta i banyar-me en un riu gelat. Els Pirineus són una meravella i els tenim aquí al costat, lliures de contaminació, destemplats i totalment infestats de papallones de coloraines, fantàstics si només vols caminar descalç sobre la gespa mullada.
El prat on treballava, a més, m'ha portat molts records perquè és on s'hi van fer els únics campaments als que he assistit. allà hi havia l'arbre on el Germ va beure dos litres de llet en pocs minuts. El riu on amagavem les ampolles de licor que ens cascàvem a la tenda després de dinar. Les tendes on el Jaume i el Ferran es van vestir i maquillar com dones. La pendent on vaig ensopegar mentre portava a sobre l'esquena l'Euge, que va acabar menjant-se el terra uns metres més enllà, propulsada per la caiguda. Els matolls on un monitor untava els pits de l'Azu amb Nocilla perquè la Marta la llepés. El racó dels fumadors. El prat on una bronca va fer plorar el Roger, que just acabava d'aterrar. El camí on el Carlos i jo mateix, tot hormonats, interrogàvem el Xavi sobre qüestions sexuals.
Molts flaixbacs m'han vingut al cap, i tots bons, més enllà de la comicitat de la foto. Ara descobreixo que amb molt de gust em transportaria a aquells anys de despreocupació total, d'autoconstrucció, de descobriment, de veure qui la feia més grossa i esperar el càstig o la bronca. Inconscients tots plegats, qui sap si ens reconeixeríem avui.
Sense possibilitat d'estar als campaments de Grumets enguany i amb l'agenda buida el cap de setmana, en Toni, en Mike i jo vam decidir pujar a donar un cop de mà al muntatge dels campaments que van començar ahir. Va ser un cap de setmana de fer forats sèptics, muntar les letrines i arreglar (i estrenar) els urinaris, però també de respirar aire fresc, dormir sota una gran tempesta i banyar-me en un riu gelat. Els Pirineus són una meravella i els tenim aquí al costat, lliures de contaminació, destemplats i totalment infestats de papallones de coloraines, fantàstics si només vols caminar descalç sobre la gespa mullada.
El prat on treballava, a més, m'ha portat molts records perquè és on s'hi van fer els únics campaments als que he assistit. allà hi havia l'arbre on el Germ va beure dos litres de llet en pocs minuts. El riu on amagavem les ampolles de licor que ens cascàvem a la tenda després de dinar. Les tendes on el Jaume i el Ferran es van vestir i maquillar com dones. La pendent on vaig ensopegar mentre portava a sobre l'esquena l'Euge, que va acabar menjant-se el terra uns metres més enllà, propulsada per la caiguda. Els matolls on un monitor untava els pits de l'Azu amb Nocilla perquè la Marta la llepés. El racó dels fumadors. El prat on una bronca va fer plorar el Roger, que just acabava d'aterrar. El camí on el Carlos i jo mateix, tot hormonats, interrogàvem el Xavi sobre qüestions sexuals.
Molts flaixbacs m'han vingut al cap, i tots bons, més enllà de la comicitat de la foto. Ara descobreixo que amb molt de gust em transportaria a aquells anys de despreocupació total, d'autoconstrucció, de descobriment, de veure qui la feia més grossa i esperar el càstig o la bronca. Inconscients tots plegats, qui sap si ens reconeixeríem avui.
5 comentarios:
M'encanta aquesta època que amb escassos 4 xupitos de licor de prèssec, ja portaves un puntazo considerable. Aquests campaments van ser increibles!! Molt gran la foto Pau, espero que estiguis disfrutant de les vacances.
Cuida't!
Jo també ho vaig passar extremadament bé. Anys després el Raül i la Noe m'han reconegut que sospitaven que portessim beguda, però no tenien ni idea d'on l'amagavem.
Increible. En aquella època si que es vivia bé. No fotiem ni brot (alguns tampoc el fotem ara), preocupacions sota zero, tot era divertir-se, riure, emborratxar-se i fer gamberrades. Les coses no es pensaven tant com ara, senzillament s'actuava. Algú proposava una idea i patapam, es feia realitat. T'ha faltat recordar el "suuuuuc", el Pajillas i el mític Xauvet que s'informava sobre l'estat dels embassaments de catalunya. A més, era com el Flanders, es treia la roba i era Hulk.
en fi. Grans campaments. Val a dir que la gay-litat (que ve de la paraula gay, que vol dir marica pero dit de manera feminada, i la realitat que es tot allo que es real, o sigui que ve o es possessió d'en bó d'en Joan de Bor-bó.)
Recordo anar a cagar al bosc, a sortir de les tendes per les nits, del Jaume roncant com un porc senglar abans de dormir-se, trobar un gripau... en fi, varies coses.
Germ
Realment van ser uns campaments molt grans!! Llegint el post i mirant la foto m'han vingut molts record d'aquells temps... Gràcies Pau!
Una abraçada!
Publicar un comentario