Sóc un 6%

L'independentisme, diu el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), ha pujat a Catalunya sis punts percentuals i voreja ja el 20%. La pujada és notable i segurament anirem a més perquè la desafecció a Catalunya va unida a la demanda de solucions radicals. El temps d'esperar respostes espanyoles ha caducat -la Espanya plurinacional de Zapatero ja ha quedat retratada com un titular electoralista- i no hi ha millor argument per al secessionisme que l'econòmic.

Catalunya, diguem-ho ja, sempre ha volgut un tracte de favor d'Espanya en tant que posseidora d'unes singularitats identitàries i una consciència nacional molt marcada. El pacte autonòmic ha quedat ja obsolet sense satisfer aquest tracte favorable i, el que és pitjor, sense perspectives de millora: una reforma constitucional necessita del PP i aquest mai concedirà una sola coma als interessos nacionalistes perifèrics. Afortunadament, la situació es retrata molt bé als discursos dels polítics i en determinats mitjans, de manera que la ciutadania més llegida sap el que hi ha. Hi ha poc a avançar si es va de la ma d'Espanya.

El dilema ara és si tens la inquietud o no la tens. Si t'és igual seguir formant part d'un estat que no reconeix la existència i la singularitat del teu país. Si vols alguna cosa millor que PP o PSOE, o com a mínim una cosa més propera. Si vols que els centres de decisió siguin més propers. Si vols unes seleccions pròpies. Ja no es tracta d'anar contra ningú. Jo no vaig contra ningú, tinc família i amics molt bons a Espanya, i admiro i gaudeixo de la seva riquesa cultural, paissatgística, gastronòmica i social, però he conclòs que potser viurem millor en un estat català. Com a mínim, més tranquils.

M'he passat, per tant, a la facció secessionista.