Diari d'unes tiretes (1)

Al km 25 ja tenia la part de dins dels quàdriceps tibada i tensa. Als 30 se m'adormien els braços. Els braços! Als 35 vaig provar d'estirar els isquiotibials i em va punxar l'ingle. Quan vaig intentar relaxar-la em va agafar una rampa a la cuixa. Tocava seguir perquè el dolor no se n'aniria. Als 38 vaig parar a caminar per primera vegada perquè notava com si em taladressin els genolls en plan bèstia. Abans d'acabar encara m'aturaria 5 o 6 vegades més a caminar uns metres. Ja a la meta no vaig poder selecionar què em feia més mal: si arrugava els dits dels peus, em feia mal la planta, si estirava bessons veia les estrelles i quan vaig voler aixecar la cama per tirar els bíceps femorals s'em va enrampar la part de dalt del quàdriceps. Molt dramàtic tot plegat.

Vaig agafar tots els refrigeris que vaig poder, vaig pujar les escales arrossegant-me i vaig fer 15 minuts de cua per rebre un massatge. Tal qual em vaig estirar a la camilla em va agafar un dolor brutal a tota l'esquena. Tota, de dalt a baix. "Perdoni, crec que no és normal però la meva esquena ha mort". La fisioterapeuta va cridar una supervisora i entre les dues em van quadricular les vèrtebres com van poder. Després la dona em va regalar 20 minuts de massatge a les cames, però quan va començar a pujar per la cuixa em va fer pessigolles a la natja, em vaig ultratensar i em va agafar un tirón destroyer. "Perdoni una altra vegada, però tinc una senyora rampa a la cuixa. Me la pot estirar?".

Després només va quedar baixar les escales del metro d'esquenes o lliscant pel passamans, perquè de front era clarament impossible. Abans de fer la migdiada comptabilitzava 7 visites al WC des que m'havia llevat. Popó, no pipí. Sense més detalls.

Queda clar que el cos humà no està pensat per córrer maratons.