Espanya sense mines

Època de Rodiezmo, de miners palencians enclaustrats en senyal de protesta perquè no cobren. Un dels col·lectius amb més consciència de classe (obrera), més tradicionalment polititzats (cap al socialisme) i, per què amagar-ho, putejats, està en clar perill d'extinció perquè el seu producte no és competitiu.

Les històries humanes dels miners, desagradables i sofertes, parlen de professionals d'un ofici perillós, desagraït i complicat que, a sobre està mal pagat. Amb raó es queixen, jo també ho faria. Passa que el prisma que s'ha d'utilitzar en aquests casos ha de ser molt gran. La mineria a Espanya és un sector absolutament ineficient on el carbó nacional resulta molt més car que aquell importat. Per això està subvencionat de fa molt.

Això s'entenia fa dècades, on el carbó passava per ser una font d'energia imprescindible, però ja fa temps que el seu ús va deixar de tenir rellevància, d'aquí que la UE hagi optat per liquidar les ajudes a les empreses mineres. Normal. No té cap sentit seguir gastant diners en una indústria que et fa perdre diners, que contamina i que no et dóna més beneficis socials que el benestar d'un grapat de treballadors que muntaran una guerra si els dones l'esquena.

Per això, i com a la llarga haurà de passar amb alguns agricultors o amb les fàbriques de cotxes, el que cal fer amb els miners no és allargar-los la vida artificialment sinó dedicar els fons que els destinaven (320 milions d'euros anuals per a menys de 8.000 obrers) a formar-los i redirigir-los a altres ocupacions, siguin similars a les que tenien -construcció de túnels de metros, trens o autovies; gasoductes- o no.