Marató de Collserola

6'48 de la matinada, línia blava del metro, parada d'Horta.

- Mira a ese, se levanta temprano para ir a hacer footing.

Parla una cholaca mandíbulodeforme aclarint-li a la seva amiga que l'individu amb malles que seu just davant no és un home del futur, sinó un corredor.

A les 7 i poc, retrobats amb en Rutx i en Marc, ens dirigim al Velòdrom d'Horta a buscar les targetes i els xips per córrer la marató de Collserola. Ni han corregut més de 20 km seguits en sa vida ni han corregut una cursa de muntanya i allà van, a devorar 2.000 positius i els seus 2.000 negatius. Malalts.

Tret de sortida. Ni puta idea de quan tardarem. Marc desmenteix que hagi arribat begut. Els que fan la mitja marató són maricons. Les primeres pendents arriben als 200 metres de la sortida i s'allarguen fins que hem passat els dos km. Paciència. El Rutx es queda uns metres enrere, conservador en la sortida, i portem un ritme lleuger, però els pepinacos ens deixen enrere ben aviat. Nosaltres tranquils, es tracta de passar-ho bé, acabar i entrenar la resistència a la força (a les pendents) i el cap.

Els avituallaments es reparteixen cada poc km i els aprofitem per menjar i beure tranquils. Als darrers fins i tot estirem i n'hi ha un, el dels 30 km, on el Rutx s'asseu per recuperar-se d'una punyalada sobre el quàdriceps que li fa apretar les dents mala cosa.

Poc abans de la mitja marató, un corredor que ens anava darrere ens salva de perdre'ns perquè haviem escollit un mal camí. Sort. Gaudim els corriols saltironant com a cabres, siguin de pujada o baixada, com si fos una llei, com si no es puguessin recórrer d'una altra manera. Les rampes de pujada, més encara les tres o quatre que eren asfaltades, les fem caminant a bon pas, deixant enrere en alguna ocasió a aquells que feien el gest de córrer, mentre que intentavem baixar i fer les rases a bon pas, vora els 5 minuts el km en pla, més ràpids encara en baixades. Calculo que deviem caminar un 40-50% de l'estona, de manera que restant els 30-40 minuts d'estada als avituallaments vam córrer més de dues hores i mitja, proporció més que correcta i, sobretot, ben repartida per no carregar-nos en excés, per acabar sense massa desgast o patiment.

Finalment, menys de 6 hores, 100 persones davant i unes 50 darrere, felicitat per haver acabat tot i els rostres que duiem, més propis de Mathausen que d'una cursa feta per gaudir. Al blog del Rutx, totes les imatges, incloent el final de cursa al metro: qui vulgui és lliure de trobar-hi les 7 diferències amb el que pot ser el comiat de solter del Marc, canviant un metro per un avió rumb a Moldàvia, per exemple.

Durant la cursa, això sí, vam recordar els qui no havien vingut. Els pros de Cornellà (Vic, Charlio, Raül, Jordi, Dani), el poteras d'en Toni, l'Ignasi, en Carlos, que era a Londres, i altres amants de la muntanya com la Glòria i l'Óscar. Tal i com la vam fer, esperant-nos als avituallaments si algú tirava més, estirant quan ens calia, alimentant-nos i hidratant-nos en condicions i sense cremar-nos a les pendents, tots els esmentats l'haguéssiu acabat. A la propera, ja sabeu.

Per part meva, les sensacions van ser bones, les pendents, tant positives com negatives, semblaven fetes al meu gust, i només em van fer patir les baixades finals, quan tots plegats teniem els genolls carregats. En menys de dues setmanes, triatló olímpica...