Trailwalker: primera jornada

Nerviosos, inconscients i embadalits pels ullarrus i el culopalmo de pedra de Maria Vasco, a les 9 del matí del 7 de maig començava la Trailwalker. Tot estava a punt, des del material fins als meus intestins, que després de la meva cagada de rigor abans de cada cursa, semblaven més afinats que dies enrere. El que no quadrava era la pluja que va començar a caure al cap de pocs minuts de començar, però espantar-se per allò no és propi de GERACs.

De sortida de Palautordera ens quedaven prop de 5 hores fins poder seure i contactar de nou amb els nostres supporters, Mike i Carles. Van ser 10 km d'alegries, de companyerisme amb els demés equips, bromes i bon ritme. Ràpidament va quedar clar que no fariem la pausa que haviem pactat per a cada hora, més que res perquè ningú davant nostre la feia, però sí que erem responsables en anar menjant i bebent. La pujada no pesava, les cames eren lleugeres i el paissatge una meravella que, com després veuriem, només era un aperitiu del festí visual que ens esperava.

Amb la primera pausa, tots plegats teniem la sensació que, si bé seria dur, la pujada més forta estava mig feta i que, amb prou descansos, no hi hauria problemes de cap tipus per acabar la prova. Estem parlant que en aquell moment encara hi havia qui deia que es podia

acabar en menys de 24 hores (en van der més de 31). Inconsciència, que diria el Marc.

Deixat el primer punt de control, però, començaven les pendents fortes i l'expedició s'allargava. Vull fer esment especial a l'home que vam avançar en un tram rocós equipat amb sandàlies de guiri i mitjons, amb dos collons. Les vistes en aquest tram, entre els 1.000 i els 1.200, eren d'escàndol, amb una perspectiva molt xula del Turó de l'Home. Els meus companys, desgraciats com ells sols, m'insultaven cada cop que elogiava les perspectives en veu alta.

Després del darrer cim (Tagamanent) vam intercanviar fuet i ametlles amb unes amazones i ens vam dirigir a molt bon ritme -en molts trams fins i tot corrent- al següent punt de control, un tràmit, i a l'encontre dels nostres supporters. La notícia aquí és que una de les amazones li va tocar el cul al Pep.

En els 12 km de baixada a Figaró tinc en ment, en primer lloc, una conversa molt entretinguda tot i no recordar de què en concret i, seguidament, la sensació increïble de baixar la pendent final a tota òstia. El premi, ni que m'haguéssin llegit la ment, un parell de birres i patates fregides. Primera parada llarga i ja ens saltavem la dieta.

25 minuts més tard que el Marc i jo arribaven el Pep i el Carlos, que no pensavem haver deixat tan lluny. Aquí em vaig preocupar una mica, més pel Pep que pel Carlos, ja que era la seva primera experiència a la muntanya. Jo gaudeixo molt a les pujades i, quan estic fresc i sense dolors, als descensos, però entenc que hi ha qui s'apura i està més còmode en pla. Les etapes següents revifarien les energies del Pep i m'esvaïrien tots els dubtes.

El dinar i els estiraments es van allargar una hora sota el plugim. Començava un etapón, el més dur segons la primera projecció -més tard, embogits, en decidiriem un de pitjor...-: 18 km fins Sant Feliu de Codines amb una pujada de 6 km a l'inici. Aquí va començar la carnisseria. Un altre assumpte és que després, havent pujat, els cingles, els salts d'aigua i la vista brutal de tota la vall i del massís del Montseny, tot el patiment s'oblidés de cop. La qüestió és que tal qual vam trepitjar l'asfalt, i després de veure ratpenats i omplir una hora de conversa sobre porno i sexe extrem, ens vam començar a pesar les hores.

Les pujades eren llargues, les baixades incòmodes i la pista monòtona. I el Carlos, aix el Carlos, que començava a necessitar els bastons dels companys de tan mal que li feia el genoll.

A l'arribada a l'escola que feia de punt de control ens van tornar de cop totes les energies. Anavem totalment fora de temps, el Pep tenia els peus destrossats i el Carlos començava a patir seriosament del genoll, però jo estava tan crescut, era tan optimista, que creia que podriem aprofitar les hores de sol a la següent etapa. No em va importar que no hi hagués la pasta amb la que m'havia automotivat de feia una hora i em va ser igual que el brou estigués fred. Vaig ballar com un boig amb dj Serrote, vaig tornar a mamar i em vaig tornar a oblidar d'agafar un segon pal.

Ara bé, tal qual vam sortir es va començar a fer de nit i vaig descobrir que la meva lot nova no funcionava. Sort dels companys, que m'ajudaven. Segurament aquesta va ser l'etapa on vaig tenir unes sensacions més negatives. Tinc poc "aguante" per les nits i necessito descansar quan arriba una certa hora, de manera que vora les 23 hores, i tot i que anava molt fresc físicament, vaig començar a adormir-me. Paral·lelament, al Carlos li reventava el genoll i començava a ploure. Només volia arribar al pavelló i estirar-me 20 minuts tot quiet. Després, amb un Red Bull i alguna cosa amb sucre estava convençut que podria sortir a caminar com nou.

Ni de broma. La pluja va esdevenir diluvi, molta gent d'havia perdut abans d'arribar i el pavelló semblava un camp de refugiats, amb penya molt fotuda estirada, cues llarguíssimes a podologia i molt males cares. Aquell era el punt d'inflexió de la cursa, clarament. O, com a mínim, un dels moments àlgids de l'experiència.