Jo fa pocs minuts que he acabat el darrer capítol de la última temporada. 5 seasons, 60 capítols. Puc pactar amb en Gnarr i puc veure que sota aquest pallasso hi ha un tio amb cap. The Wire és un pepino de série. Una genialitat. Un producte sensacionalment pensat i magistralment executat que retrata un dels abocadors d'Amèrica, Baltimore.
Qualsevol polític que vegi la séries'adonarà quins camins porten a la marginalitat, com cuidar als policies i, de pas, conèixer les seves trampes. Aprendran també que la vida política té un tant per cent de vocació i bones intencions però un altre percentatge més fosc d'interessos i ambicions, de comptes pendents i favors passats que passen factura a les promeses que t'han fet guanyar, pressupostos que es desquadren de cop i volta, mirades cap un altre costat que amparen la desaparició dels problemes.
Però més enllà del guió i el puzzle perfecte que dibuixa. Més enllà del seu ritme mastegat, en ocasions difícil. Més enllà de l'aroma a cinema del bo, de la perfecta ambientació, que més que ambientació és reportatge. Més enllà de totes les virtuds sobresurten els personatges. La humanitat de tots plegats, la prova feta série que el bé i el mal són categories relatives, mai absolutes.
Així podrem entendre el viatge del protagonista McNulty, un policia tan talentós com desgraciat. Alcohòlic, desastrós com a pare, al·lèrgic a l'autoritat i fins i tot mesquí -el moment on porta l'indigent a Cleveland és memorable-. Al seu costat, de vegades sense arribar a compartir-hi escena mai, coneixerem gàngstas, policies, professors, polítics, periodistes, estibadors, ionquis i els nens dels barris xungos.
Comprobarem que el tio més dur de Baltimore, Omar Little, pot atracar els magatzems de droga del pitjor narcotraficant de la ciutat amb una escopeta i hores més tard fer-se carantonyes amb un altre home. Veurem que un poli enxufat pel seu oncle i que abusa de l'autoritat acabarà esdevenint un professor competent d'una escola pública. Entendrem com el millor alumne de la classe pot acabar recollint ferralla per pagar-se el crack. O com el sindicalista dels estibadors benintencionat acabarà corrompent-se i amparant el narcotràfic al seu port per seguir mantenint la seva familia.
Sense superherois perfectes ni miserables fills de puta. Com la vida.
Vídeo molt xulo sobre la série.
Enyoraré les escopinades del nigga del mocador. La caiguda d'ulls de la Kima. El geni criminal d'Stringer Bell. Els pels de punta que em produïen els matons d'en Marlo. Les bones intencions del boxejador redimit. Els discursos interessats de l'alcalde. La ràbia tràgica d'en Sobotka. La forma de beure cafè del grec. Cada nou assalt de l'Omar. I el xiulet que anava abans. La veu d'en Barksdale. L'anell d'en Bunk. La sala d'escoltes d'en Freamon. Els projectes d'en Bubles. Les borratxeres de la policia. el repic de plats del final de cada episodi.
Obra mestra.
Però compte. Veure aquesta série produeix el mateix efecte que veure el Barça d'ara: la resta et sembla una merda. Tal qual.
