Juego de tronos

Mes i poc després, torno al blog per recomanar una série de la que m'he pulit la primera (i de moment única) temporada en dos dies: Juego de tronos.

Basada en una série de novel·les fantàstiques que fins fa res em resultaven desconegudes, Canción de Hielo y Fuego, la superproducció em va cridar l'atenció per venir apadrinada per dues garanties de qualitat: HBO (The Wire, Soprano, Boardwalk Empire) i Canal + (Friends, Frasier, Mad Men, Hermanos de Sangre).

Motius per veure-la? Diversos, a saber:

1. Argument. Consum obligatori pels interessats en literatura fantàstica, imprescindible pels amants del cinema bèlic, essencial per qui li agradin les històries polítiques, especialment les de temàtica medieval o monàrquica.
2. Ambientació. Ni idea del pressupost del que disposen, però els vestuaris, els escenaris i, sobretot, les panoràmiques dels paissatges, poblats i castells motiven per sí sols el visionat dels 10 capítols.
3. Personatges. El nan manipulador, al nivell de Ben Linus, la princesa exiliada que s'ha de casar amb el terrorífic líder d'una tribu d'assassins, el senyor Stark, perfecte senyor honorable perdut en un món de traïdors, el monarca borratxo, la filla que vol ser guerrera, el fill bastard que somnia protegir el regne fent el jurament dels guardians de la nit, la reina QILF, l'assortit de nobles secundaris sonats, els guerrers i cavallers hiperdurs... Desde la subtilesa, al cap de res de començar ja ens enamorem de tres o quatre personatges i desitgem una mort dolorosa a un parell o tres més.
4. Els subarguments. Dos en especial: a) el món perdut on els prínceps proscrits intenten reclutar 40.000 indígenes assassins amb els que retornar al tron perdut i b) el mur de gel, el nord del regne, que separa l'imperi de les amenaces dels territoris desconeguts, entre les que es compten gegants, tribus de salvatges, bèsties i alguna cosa pitjor.
5. Les baralles i la ultraviolència.
6. Sexe explícit a cada capítol.
7. Sorpreses i moments finals de capítol. Sense arribar a l'extrem de Lost, que segurament basava gran part del seu atractiu en aquest ítem, cada capítol ens regala un parell d'escenes de quedar-nos de pedra: morts, traicions, relacions entre els personatges i, especialment, la imatge final de la temporada.

Puntuació: si Lost era un 8'5 (encara que ens tenia ben enganxats), The Wire un 9'8 i la trilogia d'El Senyor dels Anells un 9 en global, Juego de Tronos és un 9'5.

La millor série de la història

En plena crisi a Islàndia l'estiu passat, Jon Gnarr va postular-se com a candidat a governador de la capital, Rekjyavik. Va prometre la legalització de les drogues al Parlament, ancorar un vaixell al fons del mar amb tot de delinqüents financers a dins i un Disneyland al costat de l'aeroport, de manera que, naturalment, va guanyar. Una vegada va haver de pactar (els islandesos deuen ser burros, però no com per donar-li majoria absoluta), el tal Gnarr va advertir els altres partits: "No pactaré amb ningú que no hagi vist la série sencera de The Wire".

Jo fa pocs minuts que he acabat el darrer capítol de la última temporada. 5 seasons, 60 capítols. Puc pactar amb en Gnarr i puc veure que sota aquest pallasso hi ha un tio amb cap. The Wire és un pepino de série. Una genialitat. Un producte sensacionalment pensat i magistralment executat que retrata un dels abocadors d'Amèrica, Baltimore.

Qualsevol polític que vegi la séries'adonarà quins camins porten a la marginalitat, com cuidar als policies i, de pas, conèixer les seves trampes. Aprendran també que la vida política té un tant per cent de vocació i bones intencions però un altre percentatge més fosc d'interessos i ambicions, de comptes pendents i favors passats que passen factura a les promeses que t'han fet guanyar, pressupostos que es desquadren de cop i volta, mirades cap un altre costat que amparen la desaparició dels problemes.

Però més enllà del guió i el puzzle perfecte que dibuixa. Més enllà del seu ritme mastegat, en ocasions difícil. Més enllà de l'aroma a cinema del bo, de la perfecta ambientació, que més que ambientació és reportatge. Més enllà de totes les virtuds sobresurten els personatges. La humanitat de tots plegats, la prova feta série que el bé i el mal són categories relatives, mai absolutes.

Així podrem entendre el viatge del protagonista McNulty, un policia tan talentós com desgraciat. Alcohòlic, desastrós com a pare, al·lèrgic a l'autoritat i fins i tot mesquí -el moment on porta l'indigent a Cleveland és memorable-. Al seu costat, de vegades sense arribar a compartir-hi escena mai, coneixerem gàngstas, policies, professors, polítics, periodistes, estibadors, ionquis i els nens dels barris xungos.

Comprobarem que el tio més dur de Baltimore, Omar Little, pot atracar els magatzems de droga del pitjor narcotraficant de la ciutat amb una escopeta i hores més tard fer-se carantonyes amb un altre home. Veurem que un poli enxufat pel seu oncle i que abusa de l'autoritat acabarà esdevenint un professor competent d'una escola pública. Entendrem com el millor alumne de la classe pot acabar recollint ferralla per pagar-se el crack. O com el sindicalista dels estibadors benintencionat acabarà corrompent-se i amparant el narcotràfic al seu port per seguir mantenint la seva familia.

Sense superherois perfectes ni miserables fills de puta. Com la vida.

Especial: The Wire - Click here for this week’s top video clips

Vídeo molt xulo sobre la série.

Enyoraré les escopinades del nigga del mocador. La caiguda d'ulls de la Kima. El geni criminal d'Stringer Bell. Els pels de punta que em produïen els matons d'en Marlo. Les bones intencions del boxejador redimit. Els discursos interessats de l'alcalde. La ràbia tràgica d'en Sobotka. La forma de beure cafè del grec. Cada nou assalt de l'Omar. I el xiulet que anava abans. La veu d'en Barksdale. L'anell d'en Bunk. La sala d'escoltes d'en Freamon. Els projectes d'en Bubles. Les borratxeres de la policia. el repic de plats del final de cada episodi.

Obra mestra.

Però compte. Veure aquesta série produeix el mateix efecte que veure el Barça d'ara: la resta et sembla una merda. Tal qual.

Lost ha acabat

Lliure d'spoilers excepte les parts vermelles

Recordo emocionat quan vaig anar al cinema a veure El retorno del Rey, el final de la trilogia del Senyor dels Anells. Tota la sala gran del Comedia vam arrancar a aplaudir quan van sortir els crèdits finals, alguns fins i tot es van aixecar i els que hi erem vam quedar-nos una estona asseguts acabant de degustar la fabulosa història que tot just acabavem de devorar. Anys després he vist la trilogia repetida mitja dotzena de vegades i no m'en canso. És una aventura rodona, ben acabada i sense arestes.

Esperava per a Lost, la sèrie que m'ha atrapat des de fa un any una cloenda similar. Una apoteosi a l'alçada de la dimensió dels seus capítols. La decepció que vaig viure jo mateix i els qui em van acompanyar al Bharma dóna la mesura del fiascu que em vaig endur.

Entenc que les premises pressentades durant les sis temporades tenien un potencial superior al desencadenament que s'ha fet, pel meu gust molt fluix i desquadrat de la mística de l'illa i les històries que s'hi succeïen. El seguit d'episodis de la sisena temporada anaven de menys a més i redimien en part el desencant que m'havia suposat en trànsit a la ciència-ficció de la quarta temporada. Sempre vaig "estimar" molt més les aventures i els misteris de les dues primeres sessions, potser per concretes i mitjanament explicables, però els relats de les "altres vides" d'aquesta sisena em va enganxar a Seriesyonkis.

Pibó desaprofitat.

De la sèrie em quedo amb el domini dels Cliffhangers (les escenes finals amb misteri que et fan venir ganes de consumir el següent episodi), determinats moments de preciosa cinematografia, com el memorable inici de la segona temporada, un dels millors moments televisius que he viscut, i, per sobre de tot, la potència de determinats personatges: Desmond, Ecko, Ben Linus, Locke, Libby, Faraday...

Suposo que d'aquí va venir el tarannà "nostàlgic" del darrer capítol, retornant personatges i moments passats amb emoció. Em va fallar, però, la reducció que es va fer al final d'un fenòmen -l'illa- que havia estat tan elevat prèviament. L'especialitat dels personatges, entenc, no era tanta per "escollir-los" només a ells. Molt menys encara Jack, de llarg el menys sucós, o el mateix Hugo. O no era més miserable que la majoria de vides de l'Oceanic 815 la del propi Faraday?

Sigui com sigui, agraeixo el camí fet més enllà dels detalls que m'escapen a la comprensió, sempre vaig dir que me la portava fluixa viure un final decebedor i tampoc he dedicat gaires minuts a repensar la sèrie fora del propi visionat, però em queda un mal regust: potser m'agrada massa trobar-li un sentit més terrenal i menys metefísic al que passa.

PD: per a qui vulgui reconciliar-se amb el final de la sèrie, aquest enllaç. És llarg però dóna moltes bones claus d'interpretació. A mi quasi em convenç...

Hits del cap de setmana

1) Crec que les petaques tornen a estar de moda. No és una certesa, és una sospita.

2) Ahir es va jugar un Levante - Las Palmas i ningú s'ha fet ressò de l'acudit. La societat està malalta.

3) Havia rebut múltiples recomanacions i he caigut. En tres dies he vist quasi tota la primera temporada de How I met your mother. És brillant. Fa esclatar de riure davant la pantalla amb regularitat i regala situacions superiors a Friends sense tenir personatges TAN bons com Friends. Quant a sitcom, de moment només inferior a Frasier. Això em fa pensar que estic orgullós de poder explicar situacions reals de la meva vida més divertides que la situació més divertida que hagi vist mai per la tele.

4) Un reportatge sobre la vida actual de l'Aznar. Personatge.

5) A una setmana exacta de la marató camino amb crosses per no recolzar el peu a terra, ja que em provoca molt de dolor. Sobrecàrrega, diu el metge. Repòs, antiinflamatoris i més repòs, segueix dient. Ja veuré què faig diumenge.

6) Més consultes i el Baix Llobregat trenca prejudicis amb xifres similars a altres municipis. Més fiable, però, és l'enquesta del CEO: un 19'4% dels catalans vol un Estat independent, dos punts menys que el novembre. I oju: quasi el 30% dels enquestats posa la immigració com a gran problema del país. Només l'atur i la precarietat laboral fan més por. A mi em fa por aquesta estadística. La terra és de tots!

7) Levante - Las Palmas. No és tan complicat de pillar. Com en un hipotètic partit de la seleçao, "Minuto 56: sale Kaká por Elano". O quan dos de Lepe es van trobar una fàbrica que posava Acero industrial i un li va preguntar a l'altre "Nos hacemos?". Etc.

Bona setmana