Apunts de l'acampada (III)

Ja son vàries visites. Reafirmo algunes sensacions, confirmo sospites i m'enduc un grapat d'alegries.

• Hi ha gent que no entén el que significa "propostes concretes". De la fusió d'aquesta ignorància i l'extensió de la falta de vergonya sorgeixen massa intervencions insubstancials, "autochupapollismo" i repeticions.
• Afortunadament, hi ha espai per la creativitat. Suggerències d'accions per millorar la democràcia amb les que em quedo: 1) institucionalització d'àgores de discussió cada cap de setmana als pobles i barris. 2) possibilitat de muntar referèndums estatals si es recullen un milió de firmes per a segons quins temes.
• Matisacions personals: 1) faltaria establir a qui s'elevarien les propostes necessitades de polítiques i normatives concretes, en aquest cas, als regidors o parlamentaris; la demagògia utopista de la democràcia directa és ineficient i poc pràctica. 2) potser caldria acotar el llistat de temàtiques on es podria votar, correm el risc d'aprovar lleis racistes o irrealizables econòmicament a causa del populisme que desencadenaria.
• M'alegra veure que tanta gent ha decidit donar el millor de sí mateix gratis, per ideals.
• Trobo a faltar, com en Mike, més "especialistes" de l'altermundisme. No pot ser que un tio que manifesta obertament que es cola al metro i que està disposat a ensenyar trucs en un taller específic rebi els mateixos aplaudiments que l'Arcadi Oliveres. Hi ha límits a la (re)evolució.
• Conclusió del 23/V. Hi ha qui està vivint una fantasia de poder adolescent, hi ha molt flipat que creu que pot canviar el món des de Plaça Catalunya. Són gent poc llegida, sense mínimes nocions del funcionament teòric i pràctic de la democràcia o l'economia internacional que proclama i aplaudeix eslógans sense cap mena de crítica. El temps depurarà aquests personatges ("por qué no creamos una comisión del amor?") però són els qui, ara per ara, aturen la roda de propostes i accions. Paciència que només portem una setmana.

Apuns de l'acampada (II)

Dues visites nocturnes després, la segona passant nit, no canvia especialment la meva percepció del moviment.

• El funcionament intern de l'acampada no té cap màcula formal peròa nivell pràctic s'ha despreciat conscientment qualsevol fórmula de lideratge, el que dóna lloc a molta declaració buida a les assemblees.
• Afortunadament, sembla que ja comencen a suggerir-se les primeres reivindicacions en base a les propostes que han aconseguir ajor consens: referèndums, escons que reflecteixin els vots en blanc, derogació del sistema d'Hondt i rebaixa dels sous vitalicis dels polítics. Personalment, crec que només la primera opció contribuiria a millorar la democràcia actual.
• El grau de bruticia personal és elevadíssim ja i encara que es promogui una actitud no toxicòmana, els porros i les cerveses ronden per la Plaça amb generositat.
• Els lavabos han petat ja però la cuina i les comunicacions funcionen i, en general, hi ha un bon nivell d'higiene comunitària gràcies a accions com la del Germ, que ahir i avui al matí ha estat una bona estona recollint llaunes de cervesa i demés merda plastificada.
• Vull destacar la furgoneta hippi a una entrada de la Plaça en plan totalment ilegal.

Trucades

- Hola, llamo de la compañía de Seguros Santa Lucía, querría ofrecerle un seguro de vida, no sé si tiene alguno contratado.

- Claro que no. Soy inmortal, lo que significa que no voy a morir jamás, así que no necesito este tipo de productos.

- Vale, de acuerdo, muchas gracias.

(i penja)

True story.

Diari del Mobile World Congress: dies 1 i 2

La meva constància val pel que val...

De les darreres 48 hores dins la major concentració de frikis, set-ciències i ricatxus el món, el millor ha estat un taxista.

- Tampoco te creas que ganamos mucho con estas movidas. 30 o 40 euros más en un día no representan tanto, a final de mes. Cuando ganas de verdad es si te pasas por la noche y alguno quiere ir de putillas.

- ???

- Sí, sí, que aquí vienen muchos de fuera y les gusta esto.

- Casados y de todo, claro.

- Hombre, eso siempre. Fíjate que yo mismo llevo 30 años de casado y cuando se tercia también voy a ver a las putillas.

- (no m'aguanto el riure i decideixo no dissimular)

- No voy a irme con una cualquiera, tú me entiendes.

- Claro, a lo mejor te enganchan y quieren compromisos o algo...

- Eso, eso. Las putillas saben lo que hacen y ya. Las peores son las que no cobran. Una cosa son las prostitutas y otra las putas. A mi me han llegado a decir que me pagan sin dinero. Una me dijo que solo tenís dos euros y que le hiciera lo que yo quisiera. Y le dije "anda, dame los dos euros y vete".

- Jo...

- O el otro día unas divorciadas me dijeron que las llevara a Cerdanyola y cuando estábamos llegando suelta una: "¿No iremos a la cama sin nada dentro, no?". Yo le dije que se fuera a la churrería a comprarse churros y porras. Eso sí, yo nunca he faltado a nadie...

Crack!

Per qui li interessi, també he vist un telèfon que enregistra i reprodueix en 3D, he entrevistat el vicepresident de Nokia conjuntament amb un parell de zumbats i m'he empassat 2 hores de plans empresarials de les operadores.

Diari del Mobile World Congress: dia 0

Intentaré ser breu però constant en el meu intent de reproduir el meu viatge quasi com a marcià al MWC.

Ahir, a mode de prèvia, tocava la presentació del Samsung Galaxy S 2 i la seva tauleta cosina, la Galaxy Tab 2. La primera mala notícia va venir d'una controladora d'acessos, que em va explicar que l'acte era al Sant Jordi, no pas a la Fira, però que no m'hi podia dur. Taxi tocava, doncs. Tal qual anava a pagar-li, una assafata (crec que és la primera vegada que escric o veig escrita aquesta paraula, risc d'atemptat ortogràfic) ens va indicar que encara haviem de baixar a un pavelló annex. El taxista em va dir que per dos minuts no tornava a baixar la bandera, li ho vaig agrair cordialment i, afortunadament, els de l'acte m'hi van portar en un furgó-catetomòbil de luxe. El conductor, trajat com si s'anés a casar, era en realitat un cholais que m'explicava que havia vist el nou Galaxy com qui relata el naixement de la seva primogènita. Gran home.

A l'arribada vaig haver de buscar lloc per acabar seient-me al costat del vicepresident de nosequina empresa proveïdora de la Samsung. La presentació en sí va molar, aquesta gent sap com fer coses espectaculars i té el pastizal per, per exemple, portar l'orquesta simfònica de Moscou perquè toquin múcica amb violins i tablets Samsung indistintament. Pasote.

El contingut de la presentació, punt àlgid de la meva trajectòria vital, us la sua, així com la quantitat de frikis (vora els 2.000) assistents que no paraven de fer fotos, vídeos i twitejos de l'acte. I jo amb una llibreta i mirant de reüll si el portàtil que duia era o no de la competència. Al final, havent-me espebilat amb la feina, tocava premi en forma de vinaxu, pernil i canapés. Mentre menjava com un homeless (sòl en una taula) em va acostar un fotògraf notablement torrat a dir-me coses i vaig poder observar eunucs coreans/xinos/japos babejant amb les hostesses. Inquietant.

De què parlar...

Aquest és el post més important de tots els que s'han fet en aquest blog i pretén marcar un abans i un després ja no als dinars i sopars nadalencs sinó a la vida de tots vosaltres, lectors, que feu bé en regir les vostres vides segons el meu manament.

A la vida, i resumint, hi ha temes inacabables, temes passables i temes que aborreixen.

Temes xulos:

1. Tot allò que impliqui un debat on es pugui prendre partit ideològicament i que, per tant, ens impliqui severament quan en parlem i resulti irreconciliable en tant que ningú acabarà de reconèixer mai la raó de l'altre.
2. Futbol.
3. Sexe, o en la versió més sofisticada, pozo.
4. Records infantils, gamberros o etílics. "Què bo quan jugàvem a decapitar nines i titelles de classe per jugar a futbol amb els seus caps"; "Què bo quan el Numbert i el Llufins van trencar el vidre d'un cotxe de gitanos mentre jugàvem a guerra de pedrades"; "Què bo quan el Perra es va despertar a l'aeroport del Prat vestit de Blancaneus"; etc. --True stories--
5. Els grans debats ficticis: "Si haguéssis d'escollir entre menjar merda i menjar un rabo que faries?"; "Si haguéssis d'escollir entre l'amputació del braç dret o patir un bukakke?"; "Per quants diners et banyaries et tiraries de cap a uns fossa sèptica?"; coses així. Donen un joc infinit i només es veuen interrompudes quan algun convergent de la vida diu que fa fàstig i que qui parla d'això està malalt. Malalt tu, desviat.

Temes passables:

1. Tomateo familiar i de rodalies. Incloent novetats amoroses, mals rotllos, rajades i tal.

Temes soporífers:

1. Parlar d'un mateix, especialment si és per tirar-se floretes o per fer-se la víctima.
2. Coses que han passat a la feina i que no acaben 1) en sexe, 2) gamberrada o 3) una desgràcia morbosa. Les anècdotes s'expliquen per alguna cosa!
3. Música. "Has escuchado lo último de Pereza?/Qué te parece el nuevo disco de Bunbury?"; "No ni me importa, gafapasta de mierda!". I aleshores l'escups.
4. Roba i modes.
5. Cotxes i aparells d'última tecnologia.

Botons

De la série "Coses que tothom sap i jo no", iniciada en alguna conversa on descobreixo que la menstruació no te el volum d'una pixada o en la bronca de mon pare per no saber que els DNI's tenen data de caducitat.

Acabem de posar un no wc a casa, molt modernet i tal, i m'he d'enfrontar a una d'aquelles preguntes que sempre vaig esquivar: davant de dos botons, un més gran que l'altre, a la motxila del lavabo, quin serveix per a què?

Molts ho trobareu obvi, però jo no. El gran és més gran perquè treu més aigua o perquè és el que s'utilitza més i, per tant,és per a pixar? Em trobo entre aquestes dues aigües -de res-. A simple vista encara no he aconseguit mesurar el dispendi d'aigua d'un i altre botó, de manera que el dilema em persegueix sense que la meva força de voluntat m'empenyi a aconseguir solucions immediates a la disjuntiva, potser esperant que la resposta caigui sobre el meu cap.

Heus aquí una mostra més del poc que l'escola ens prepara per la vida.

1 night in Paris

Volia veure Reservoir dogs, no perquè quedi moderno fer-ho, que sí, sinó perquè la tenia baixada de fa lustres i no l'havia vist encara -sobri: algun dia he d'explicar la nit en què la vaig semiveure per primera vegada-. La meva sorpresa ha estat trobar-me una pel·lícula de porno amateur que vorejava els tres quarts d'hora.

Aquest tipus de successos, no per habituals menys corprenedors, solen venir seguits d'un arxivament per posteriors visualitzacions o, si no donen la talla per aburrides, gays o mancades de qualitat -ties pelrojes, tetacaigudes o patoses-, eliminacions. Decidit des d'un principi per la segona opció perquè la imatge era en blanc i negre i la noia no era especialment maca, li he donat una última oportunitat i, en una escena amb color he descobert que, toma Ketama, la protagonista no-buenorra era Paris Hilton.

Senyors, li mengen tot, cavalga en plan fiera, mira la càmera com una professional i es canta uns karaokes que ni la Linda Lovelace. Per a mitòmans.

Responent a la pregunta, no, no m'he tocat quan ho he descobert. He volgut plasmar la història ràpidament al blog. No em jutgeu. I sí, Germ, ja sé que tu l'hauràs vist i que és més vell que blablabla...

Gran vídeo.

Greus declaracions

"Barcelona es la ciudad más cinica del mundo. Nos venden civismo por cinismo. Los gobernantes entendidos somo aborregadores (sic) nos contagian su aborregamiento. Estamos todos siguiendo a las masas ¿No estudiarás sociología, no? A lo mejor no lo entiendes, pero yo te explico como funciona la gente".

"Yo antes que los toros prohibía el fútbol, con todos esos gandules ricos vagando".

"Seguro que ni 25% de la población sigue a españa en los Mundiales".

"Esto es como si a mí, que no me he casado ni estoy con mujeres ni nada, me subvencionaran las prostitutas porqué, claro, tengo mis necesidades".

"Que no me pidan mi voto estos aborregadores. Son unos fascistas. todos los políticos, ninguno en particular".

"Yo antes, tal cual hice el servicio por la patria, lo que antes era el servicio por la bandera, me puse a trabajar y me compré mi piso, un piso pequeño y me puse a trabajar de verdad, no como los jóvenes de ahora, que no pegan palo al agua".

"Tus padres te lo asegurarán si vivían aquí. Mira, para los trabajadores de verdad, Franco era más demócrata y justo de lo que son los políticos de hoy. Para los trabajadores, digo, jamás para los vividores".

"Hace falta control, límites con toda la gente".

Per un birrot: professió de qui ha fet aquestes declaracions?

Diari d'unes tiretes (2)

He dormit amb dificultats pel carregament de cames, però ahir, un cop vaig poder aïllar punts concrets de dolor dins l'atrotinament generalitzat, vaig descobrir-me l'ungla del dit índex del peu morada. Sortir a jugar amb la neu ahir a la tarda no va ajudar-me gaire. Agafar la bici tampoc. Dos anys després, però, vaig poder venjar-me d'uns prepúbers borderlines estampant-los macroboles de neu a la cara.

Aviso també que el meu trànsit intestinal s'ha regularitzat.

Seguirem informant.

PD: Ja no tinc tant clar que no torni a fer una marató mai més. Potser amb més preparació i amb un inici menys fort no hagués patit tant.

Diari d'unes tiretes (1)

Al km 25 ja tenia la part de dins dels quàdriceps tibada i tensa. Als 30 se m'adormien els braços. Els braços! Als 35 vaig provar d'estirar els isquiotibials i em va punxar l'ingle. Quan vaig intentar relaxar-la em va agafar una rampa a la cuixa. Tocava seguir perquè el dolor no se n'aniria. Als 38 vaig parar a caminar per primera vegada perquè notava com si em taladressin els genolls en plan bèstia. Abans d'acabar encara m'aturaria 5 o 6 vegades més a caminar uns metres. Ja a la meta no vaig poder selecionar què em feia més mal: si arrugava els dits dels peus, em feia mal la planta, si estirava bessons veia les estrelles i quan vaig voler aixecar la cama per tirar els bíceps femorals s'em va enrampar la part de dalt del quàdriceps. Molt dramàtic tot plegat.

Vaig agafar tots els refrigeris que vaig poder, vaig pujar les escales arrossegant-me i vaig fer 15 minuts de cua per rebre un massatge. Tal qual em vaig estirar a la camilla em va agafar un dolor brutal a tota l'esquena. Tota, de dalt a baix. "Perdoni, crec que no és normal però la meva esquena ha mort". La fisioterapeuta va cridar una supervisora i entre les dues em van quadricular les vèrtebres com van poder. Després la dona em va regalar 20 minuts de massatge a les cames, però quan va començar a pujar per la cuixa em va fer pessigolles a la natja, em vaig ultratensar i em va agafar un tirón destroyer. "Perdoni una altra vegada, però tinc una senyora rampa a la cuixa. Me la pot estirar?".

Després només va quedar baixar les escales del metro d'esquenes o lliscant pel passamans, perquè de front era clarament impossible. Abans de fer la migdiada comptabilitzava 7 visites al WC des que m'havia llevat. Popó, no pipí. Sense més detalls.

Queda clar que el cos humà no està pensat per córrer maratons.

Hits del cap de setmana

1) Crec que les petaques tornen a estar de moda. No és una certesa, és una sospita.

2) Ahir es va jugar un Levante - Las Palmas i ningú s'ha fet ressò de l'acudit. La societat està malalta.

3) Havia rebut múltiples recomanacions i he caigut. En tres dies he vist quasi tota la primera temporada de How I met your mother. És brillant. Fa esclatar de riure davant la pantalla amb regularitat i regala situacions superiors a Friends sense tenir personatges TAN bons com Friends. Quant a sitcom, de moment només inferior a Frasier. Això em fa pensar que estic orgullós de poder explicar situacions reals de la meva vida més divertides que la situació més divertida que hagi vist mai per la tele.

4) Un reportatge sobre la vida actual de l'Aznar. Personatge.

5) A una setmana exacta de la marató camino amb crosses per no recolzar el peu a terra, ja que em provoca molt de dolor. Sobrecàrrega, diu el metge. Repòs, antiinflamatoris i més repòs, segueix dient. Ja veuré què faig diumenge.

6) Més consultes i el Baix Llobregat trenca prejudicis amb xifres similars a altres municipis. Més fiable, però, és l'enquesta del CEO: un 19'4% dels catalans vol un Estat independent, dos punts menys que el novembre. I oju: quasi el 30% dels enquestats posa la immigració com a gran problema del país. Només l'atur i la precarietat laboral fan més por. A mi em fa por aquesta estadística. La terra és de tots!

7) Levante - Las Palmas. No és tan complicat de pillar. Com en un hipotètic partit de la seleçao, "Minuto 56: sale Kaká por Elano". O quan dos de Lepe es van trobar una fàbrica que posava Acero industrial i un li va preguntar a l'altre "Nos hacemos?". Etc.

Bona setmana

Unidos en la cerdez (y 2)

Capítulo 2:

Domingo pasado me encontraba en la República de Sitges, internacionalmente conocida por su impuro libertinaje. Se trataba de seguir (quien dice seguir, dice empezar) la preparación de la Marató, a dos meses vista, con 21 km y algo. El objetivo era terminar, sumar minutos en las piernas y, sobretodo, en la cabeza, que es lo que más me preocupa, por débil de voluntad y rácana en el esfuerzo.

Me acompañaba Carlos, en pantalones de chándal, calcetines de vestir y zapatillas cutresalchiceras, sin suela apenas, no digamos ya amortiguación. Obviamente, terminó con los tobillos reventados, pero ese es otro asunto.

Tirando, habiendo cambiado el ritmo para probarme, en pleno esfuerzo, adelanté a una chica por el césped de la cuneta y escuche un sonoro eructo de la piba. "Salut!", le solté, educado. Soy de los que habla, agradece los aplausos, canta y anima mientras compite en las carreras populares, me gusta dar ambiente. La chica me lo agradeció y, viéndome ya la espalda, me pregunté si había corrido la Behobia. "Coño, sí! Llevo la camiseta debajo!". Era la chica del baño público. Ya no tenia por qué avergonzarme de haber dejado mi nauseabundez en el servicio. Me sentí liberado. Igual cómo era natural que mi PIB (Producto Interior Bruto) apestara, ella podía soltar gases al aire libre, más si creía que estaba sola.

"Óstia, has venido desde Bilbao para la carrera?" Solté ya girado. "Sí, me gusta", me contestó. Sólo le recordé que estaba cómo una chota antes de seguir mi ritmo. Hay que estarlo para venir a correr media maratón tan lejos.

Mañana toca la de Terrassa. Objetivo: hora y 45 sin que se me caigan las piernas del esfuerzo.

Unidos en la cerdez

Capítulo 1:

Advertí no hace tanto que en la Behobia - San Sebastián viví un momento guarro que no tardaría en relatar. El momento ha llegado y el cielo me lo ha hecho saber.

Recuerdo que la víspera de la carrera, seguramente la más burra que he corrido en vida (20 kilómetros que unen Irún y Donosti atravesando montañas mientras llovía a cántaros), fuimos a comer a una sidrería. Ya saben: tortilla de bacalao, bacalao con pimientos, chuletón, queso, chorizo y (litros de) sidra. De postre, pacharán. Y en lugar de una buena siesta, lo que cayó por la tarde fue media botella de txacolí y unos pintxos de foie. Para terminar el machaque, cené gambas... con algo de vino.

La torta era de campeonato y el empacho, inhumano, a lo que se unieron los nervios precarrera, ya no tanto por la misma categoría del desafío o lo épico del clima sino por la propia degradación. Total, que casi no pegué ojo y por más que lo intenté apenas expulsé nada en el baño.

A la mañana siguiente todo cambió. Antes i después del desayuno, concretamente. Pero aún tenía algo dentro.

A la llegada a Irún aquello parecía San Fermín, o el Portal de l'Àngel en Navidad, una marea humana que lo invadía todo, baños incluídos. Localicé uno público con menos gente en la cola, seguramente por estar descubierto mientras diluviaba. La chica de detrás me dió conversación. Era de Bilbao, participaba por segunda vez y me juró que me encantaría la carrera. Temía establecer contacto con quien iba a entrar después de mi al baño, pero le seguí el rollo.

Una vez dentro del servicio salió mal todo lo que podía salir mal. No estaba ventilado, la taza estaba guarrísima, la cadena funcionaba mal y, obviamente, no había papel. Opté por una política de hechos consumados: primero aligerar, luego pensar. Una vez aliviado, lo único parecido a un papel era el plástico de un cartón de tabaco. Lo usé y marché a toda velocidad 1) esquivando cualquier feedback de la chica de Bilbao y 2) buscando la forma de procurarme una higiene anal más decente. La encontré en un catálogo de ordenadores, justo detrás de un camión.

(continuará)

La gitana paranoica

Explicava fa uns dies que vaig haver d'anar al metge a que em miressin el dit deforme del peu. Mentre esperava a poder informar l'enfermera del que em passava van aparèixer tres gitanes. Estaven grasses, un parell duien sabatilles d'estar per casa i parlaven un català perfecte. A un volum molt alt, però perfecte. Per la conversa vaig saber que l'oncle no havia pogut venir perquè havia perdut nosequè al parc i que portaven 5 hores esperant i anaven a demanar explicacions.

En un moment va aparèixer per la porta una quarta gitana. Era, possiblement, la dona més gorda que hagi vist mai en persona. La última lorza se li sortia per sota del jersei com si es tractés d'un flotador i amb prou feines podia caminar de tant que havia de separar les cames per avançar. Tenia una mirada tristona i no deia res, però no parava de treure mantecados i xocolatines de les butxaques per repartir amb les seves companyes.

Jo esperava el meu torn de peu i llegint però la meva manca absoluta de discreció m'impulsava a aixecar la vista periòdicament per contemplar l'escena: una familia gitana queixant-se. Cada vegada que els mirava descobria que la gorda trista no em treia l'ull de sobre.

Una vegada vaig passar a la sala d'espera vaig trobar la resta del clan. S'hi afegia un home gran i pelut i una iaia, que suposo que és qui estava fotuda. Cada cop que aixecava el cap del llibre, la mirada de la gorda trista se'm clavava. Al final em vaig incomodar molt i vaig decidir marxar a la sala d'espera de pediatria, just al costat. Al cap d'un minut tota la família va venir amb mi. Em vaig aixecar i vaig tornar al punt d'orígen, colocant-me en un punt estratègic on, si em tornaven a seguir, com a mínim no els tingués davant per tal que no ens creuessim un altre cop la vista.

No van passar ni cinc minuts que la gorda trista va venir a la sala on era, aquest cop sola. Després de dubtar, va acostar-se'm a un pam de la cara:

- Tu ets policia secreta?

Si em punxen no em surt sang. Ho vaig negar.

- És que tens cara de policia secreta. Jo abans m'he creuat amb una dona i sense voler ens hem xocat, al final li he dit que perdó, però ella s'ha pensat que l'havia enviat a la merda, però jo no li he dit això.

Li vaig dir que no es preocupés, que jo era estudiant i estava malalt, que no calia que m'expliqués res i que estigués tranquila. Al cap d'una estona va tornar.

- Abans la meva mare només trucava a la meva tieta perquè potser ens ha tocat la loteria. No és res de dolent, així que no et pensis res.

Estava clar que estava sonada o que no hi era tota, però crec que vaig aconseguir tranquilitzar-la dient-li que no m'interessava res d'allò i que era estudiant i que a mi també em perseguia la policia.

No sé de quin peu vaig coix 2

Recapitulem.

Nit del dia dels innocents, cigalada, ingents quantitats d'alcohol a la sang. M'enfilo on no m'hauria d'enfilar, salto on no hauria de saltar i en aterrar em faig mal al taló dret. L'etanol calma el dolor durant la resta de la nit, però al dia següent vaig coix.

Vespre del 29, platja de Cubelles. Tot i la pluja, sis insensats juguem a futbol a la sorra abans de fer un banyet. Xilenes, arrebossament màxim i èpica esportiva envoltats de pluja, onades i boira. Noto que el dit petit del peu esquerre s'em separa excessivament de la resta i em fa mal, de manera que em poso un mitjó per evitar-ho. Segueixo jugant fins que es fa fosc i no ens hi veiem.

Per la nit descobreixo el problema. Segons els cànons tradicionals, un dit del peu, a grans trets, ha de tenir capacitat per moure's "en dues dimensions": endavant i enrere, extensió i flexió. Al meu peu, la darrera falange del meu dit petit ha descobert la tridimensionalitat i puc aconseguir que es giri cap on no s'ha de girar, que apunti a l'esquerra mentre les altres ungles miren endavant. Fa més angúnia que mal, però el dit està morat i lleument inflat. Ja aviso que aquesta vegada no hi haurà fotos.

Tinc els dos peus adolorits... com aquella vegada, i no podré córrer en una setmana o 10 dies, depenent de l'evolució del botifarró.

Demà, o l'altre, o l'altre, la segona part: la visita d'urgències, amb l'aparició estel·lar d'una gitana ultramegagorda paranoica.

Primer balanç de regals

Passat ja el Papa Noel, valorem el que ha caigut del cel:

• Una cadira per l'habitació. La que tinc fa la seva funció bàsica però s'ha trencat el mecanisme que regula la seva inclinació i mentre estic assegut vaig ballant cap endavant i cap enrere, fent un soroll semblant a una còpula en un llit tronat. Regal prescindible però d'indubtables beneficis posturals.
• Un rellotge digital amb cronòmetre i, atenció, pulsòmetre. Queda aparcada, doncs, la meva voluntària precarietat en l'afer atlètic. A les bambes pepino de les que ja vaig parlar i les samarretes antitranspirants que regalen a les curses, en Pare Noel suma ara un crono i...
• ... unes malles runner de cama sencera! En serio, arrapades al màxim, homogayers total, rotllo Spiderman, marcant paquetillo i el meu proverbial culete respingón. Tardo en penjar una foto però regalo un referent del que dic.
  
  
  "Con és es como si no llevara nada"

• Una jaqueta maca d'aquestes de portar pel carrer. Ja en tenia altres, però no tan xules. Alta valoració estètica, poc guany utilitari, zero factor sorpresa ja que m'ho va comprar ma tia un dia que anavem a comprar pantalons: Tia: "Anda, pruébate esta chaqueta"; Jo: "Ya tengo chaquetas"; Tia: "Pero no tan bonitas, anda"; Jo: "Bueno, pero no me la quedaré, no necesito"; Tia: "Ay, que bién te queda, va, te la compro"; Jo: cara de pobre home ignorat.
• Un Buf polar. Demanat, cap sorpresa. Suma punts per deixar enrere una certa fama de desgraciadet pobrament equipat cada vegada que pujo la muntanya.
• Un parell de llibres del Kapuscinsky, mestre de reporters. Necessaris, factor sorpresa relatiu, ja que havia donat una llista llarga.
• Cartera. Imprescindible en tant que l'anterior, regalada l'any passat, era un horror. L'horror, però, serà reutilitzat per la senyoreta Carla, que li trobava un encant. Que una noia vulgui portar la cartera de la que em desfaig ho diu tot...
• Uns calçotets CK. Obsequi complementari d'alguns dels tiets que, intueixo, no arribaven al mínim salarial acordat amb els regals que demanava i van suplir la falta d'idees amb una marca entenent que era una aposta segura. És un recurs ja sobadet els dies de Nadal. Balanç: Gran estupefacció i incerta utilitat, ja que sospito que em van grans.
• L'últim album de l'Astèrix. Enorme i agradable sorpresa a priori, moderada alegria després de la lectura.

Establint un triangle de valoració basat en tres punts -a saber, 1) utilitat, 2) sorpresa i 3) si em deixaria o no els diners en el regal- em declaro notablement satisfet per la primera entrega. De cara als Reis només es poden esperar els ja clàssics mitjons d'esport.

Dos comiats i uns mocs

Avui l'Enric González ja no escriu a les darreres pàgines d'El País. Ho va anunciar fa un mes: marxa de corresponsal a Jerusalem i s'acaben les seves històries. Les de cada dia a la secció de televisió, les futboleres els dilluns i les de carrer al quadern local. Una llàstima, perquè tots plegats perdem un dels pocs columnistes que no estan interessats a dogmatizar, un dels únics que ha alçat la veu repetidament contra la seva pròpia direcció i contra l'imperi mediàtic al que pertany el seu diari.

Coherent, perquè no va tenir problema a revelar que cobrava 7.000 euracos mensuals, perquè, diu, només des d'aquesta informació podrà ser transparent quan parli de classes socials o dels més cardats. Humil, perquè tot i saber que, amb El Roto, és l'espai més visitat a la web del diari i una de les plomes més seguides a l'Estat, mai ha utilitzat la columna per influenciar sinó per provocar, entretenir, molestar o recomanar una bona sèrie o llibre. Brillant, perquè tot plegat ho aconsegueix des de l'ironia i des dels paral·lelismes amb històries divertidíssimes contades excel·lentment. Imperdible, en definitiva, perquè regalar erudició, originalitat, independència i honestedat cada dia només està a l'abast dels genis.

Al costat d'aquest referent s'ha acomiadat de l'Avui fa uns dies el que era el seu columnista franquicia, Salvador Sostres. Provocador des dels extrems (conservadurisme, antiespanyolisme, antiprogressisme, masclisme), Sostres va fer fortuna com al típic tio crític amb gràcia, però finalment l'empresa l'ha xutat no sé ben bé per què. No em fa cap llàstima la persona, sí el fet: encara que no m'agradi tot el que escriu, es troben a faltar formes "diferents" de fer en el món del columnisme, i com a mínim en Sostres tenia aquest mèrit i, subratllem-ho, el seu públic.

Finalment, després dels dos comiats, els mocs. Carn de bloc. He estat enganyat per anar a olorar colònies per decidir quina se'm regalaria per Nadal. Un cop al Sephora, un lloc on les venedores semblen pallasses i els venedors porten les celles depilades, m'he adonat que havia perdut la capacitat olfactiva. Totes les colònies em semblaven suc de taronja.

En fi, la vida.

Sorpreses

Al final cal prioritzar les persones. Sempre hi ha recompensa.

Ahir per la nit, després de la presentació del disc Cantos de Ghana, vam anar a sopar amb un germà marista que porta allà 8 anys, l'Aureliano. Les cerveses van dur a les tapes, aquestes als acudits, i aquests a un antre on és obligat prendre un whisky. Allà l'home va compartir algunes de les seves històries. Explicava, en resum, com des d'Europa, també des de les oenegés, ens omplim la boca de tolerància i respecte a les altres cultures però no acabem d'estimar-les perquè no les entenem. I va posar com a exemple l'amor romàntic i la família tipus occidental: pare, mare i germans.

Aquest esquema, a Ghana, seria una cosa ben descafeïnada al costat de la societat poligàmica. Allà, contava, ni tan sols existeix el concepte de "tiet" o "cosí" perquè el que té la família són moltes mares, molts pares (els germans del pare biològic) i infinitat de germans (els biològics, els germanastres i els cosins de cada banda). Potser no s'entén, però el cas és que funciona fins al punt que cap nen es quedarà sòl si moren els seus pares biològics, les altres figures paternals cobriran el buit tan bé com les, per dir-ho a la nostra manera, veritables.

Una entre moltes històries que ens donen més inputs per mirar-nos el món d'una altra manera.

Burregu (i 2)

La tenda de Vodafone està oberta. Heu guanyat un client.

La dona que m'ha d'atendre tarda una eternitat en aixecar el cap, quan la meva missió hauria de despertar tots els somriures i afalacs possibles d'una comercial, més encara tractant-se d'un especímen amb mostatxu. Finalment em mira.

- Soy de Cutristar y quiero cambiarme a Putrifone.

(pregunteu-li al meu subconscient per què li vaig parlar en castellà)

- Prepago o contrato?

- Contrato.

- Cuanto pagas?

- 60 o 70, quiero pagar mucho menos.

(aquí vaig posar suc perquè comencés a tractar-me com un potentat)

- Vale, tienes dos opciones, blablabla y brasa de la buena.

(sabeu el Homer quan li enfoquen el cervell? Doncs a mi em passa alguna cosa semblant quan em parlen de números. Després d'indecisió i de la corresponent cara de merda condescendent d'ella, em decideixo)

- Bueno, me quedo con brasa de la buena. Quiero un teléfono, me regalais uno?

- Sí, cual quieres?

(amb ultracara de fàstig)

- No sé, cuales hay?

- Depende, qué funciones quieres que tenga?

- No sé, que llame, que pueda escuchar música.

(em mira amb hipercara de fàstig: cagunlaputa, per què ha de suposar que estaré familiaritzat amb les últimes tendències de la puta telefonia mòbil? La tractaré d'imbècil a ella si no em diu qui és el lateral dret del Barça o la capital de Mongòlia? Hauria! Però no)

- Éste, éste, éste con cámara de tal, éste táctil.

- Me puedes enseñar éste?

- Sí.

(megaultracara de fàstig)

Un cop tornada, miro el telèfon però no em convenç del tot.

- Puedes enseñarme éste otro?

- Sí

(em mira com si fos un leprós deforme amb diarrea)

- Vale, pues éste.

- ...

- No, mejor éste

- ...

(ara em mira com si fos una rata de claveguera mutant plena de pixum)

- Bueno, éste.

- Mira, decídete tú.

(em dóna l'esquena, suposo que a punt d'anar a buscar l'escopeta)

- Vale, me quedo con éste.

En resum, que d'aquí uns dies tindré Blutuz, càmera de vuit trillons de megapíxels i mil-i-una collonades més que infrautilitzaré.