Unidos en la cerdez

Capítulo 1:

Advertí no hace tanto que en la Behobia - San Sebastián viví un momento guarro que no tardaría en relatar. El momento ha llegado y el cielo me lo ha hecho saber.

Recuerdo que la víspera de la carrera, seguramente la más burra que he corrido en vida (20 kilómetros que unen Irún y Donosti atravesando montañas mientras llovía a cántaros), fuimos a comer a una sidrería. Ya saben: tortilla de bacalao, bacalao con pimientos, chuletón, queso, chorizo y (litros de) sidra. De postre, pacharán. Y en lugar de una buena siesta, lo que cayó por la tarde fue media botella de txacolí y unos pintxos de foie. Para terminar el machaque, cené gambas... con algo de vino.

La torta era de campeonato y el empacho, inhumano, a lo que se unieron los nervios precarrera, ya no tanto por la misma categoría del desafío o lo épico del clima sino por la propia degradación. Total, que casi no pegué ojo y por más que lo intenté apenas expulsé nada en el baño.

A la mañana siguiente todo cambió. Antes i después del desayuno, concretamente. Pero aún tenía algo dentro.

A la llegada a Irún aquello parecía San Fermín, o el Portal de l'Àngel en Navidad, una marea humana que lo invadía todo, baños incluídos. Localicé uno público con menos gente en la cola, seguramente por estar descubierto mientras diluviaba. La chica de detrás me dió conversación. Era de Bilbao, participaba por segunda vez y me juró que me encantaría la carrera. Temía establecer contacto con quien iba a entrar después de mi al baño, pero le seguí el rollo.

Una vez dentro del servicio salió mal todo lo que podía salir mal. No estaba ventilado, la taza estaba guarrísima, la cadena funcionaba mal y, obviamente, no había papel. Opté por una política de hechos consumados: primero aligerar, luego pensar. Una vez aliviado, lo único parecido a un papel era el plástico de un cartón de tabaco. Lo usé y marché a toda velocidad 1) esquivando cualquier feedback de la chica de Bilbao y 2) buscando la forma de procurarme una higiene anal más decente. La encontré en un catálogo de ordenadores, justo detrás de un camión.

(continuará)

B/SS 1:36

Bé, repte aconseguit per partida doble:

1) Temps millor del que somniava fa unes setmanes i sensacions encara superiors: 1'36 tot i les rampes als bessons als darrers dos quilòmetres.

2) Pintxos, truita de bacallà, bacallà amb pebrots, chuletón, foie a la planxa, milfulles de bolets, txacolí, sidra, gambes a la planxa, paella... què més he d'explicar.

Conseqüències de tot plegat? Genoll dret adolorit, turmell esquerre petat fins al punt de fer-me caminar amb la punteta (del peu). Retorn a la ja explicada etapa "no saber de quin peu es coixeja". A part de tot, desordre alimentici que minuts abans de l'inici de la cursa em va portar a viure un moment guarro que serà segur relatat en propers capítols.

L'important, però, és la cursa, impagable i emocionant per ambient, paissatge i organització, i el cap de setmana en conjunt, inoblidable per la qualitat dels acompanyants.

Gran C.A. Puy!

Ara qui sap si la marató és el proper objectiu...

El meu bar

Una de les meves grans fantasies no eròtiques és ser propietari d'un bar. Sempre he tingut un cert gust pels bars acollidors amb oloreta a refregit i tirador de cervesa, i em considero un gran amant de les tapes, així que res millor que decidir jo mateix què preparo. El meu local seria, òbviament, futbolero, amb un mínim de quatre televisors per poder seguir els màxims partits possibles simultàniament. Quan no hi hagués lliga o Champions posaria canals esportius (només quedarien fora de retransmisió el curling i els partits de l'Espanyol) o documentals de taurons assassins.

Pels matins, a més dels clàssics cafès, oferiria esmorzars potents, això és, ous ferrats amb bacon, tortitas o alguna cosa així, variant de dia en dia, i els caps de setmana xurros.

No em molaria fer menú tot i que és un gran aportador de beneficis, però serviria tapes i cerveses fins les 3 de la matinada, apurant cada jornada i acollint alcohòlics cada nit. Oferiria pintxos senzills, de truita de patates, txaka o txistorra, tots a l'abast del client confiant en la seva honestedat, però si enganxés a algun desgraciat robant, la seva mà passaria a ser de la meva propietat. Una petita guillotina per a mans seria instalada al costat dels 5 tiradors de cervesa.

Igualment, si algú demanés algun refresc light o preguntés si puc canviar de canal, seria dutxat amb vi ranci. Parlem d'un bar de i per a gent amb bon fetge i millor estòmac i per això no hi hauria sofas tipus starbucks on fer veure que hom llegeix un llibre amb una pose el més bohèmia possible. Sofas fora perque a més els qui hi seuen donen enveja als que no ho fan. Taburets davant la barra i davant les tauletes, ja que així seria més fàcil aixecar-se per celebrar un gol.

Al meu bar es podrien menjar frankfurts, hamburgueses complertes, nachos amb formatge, torradas amb escalivada, (esporàdicament) sushi i pipes amb closca, ja que un espectacle esportiu sempre guanya amb menjar ràpid.

Les tapes serien variades, en quantitats abundants i a preus raonables, sabent que el valor afegit que hi donaria el meu bar no seria més que passar-los per una fregidora. Cada gerra o got de vi aniria acompanyat d'alguna cosa per menjar: les dues primeres copes amb cacahuets, crispetes o olives, després morro fregit, formatge o unes braves, i a partir de la quarta, calamarsons, morcilla i demés menjar per l'estil.

Quan hi hagués partits, a més de fer porra, establiria normes absurdes (si la toca Guti se l'insulta, quan marca Messi es canta "Maradó, Maradó", si ensopega l'àrbitre canvi de got amb el company, si juga un negre concurs d'acudits sobre rabos, etc.) i hi hauria promocions tipus: si el Barça guanya de 5 ronda gratis per a tothom, si Raul es lesiona morcilla per a tots, si algú falla un penal birra a meitat de preu, etc.).

Les nits de cap de setmana obriria tota la nit per donar als borratxos les sobres del dia anterior passades per oli i a preus moderats (astronòmics si es tracta de cholos) i prepararia també xocolata amb xurros per als més valents.

Éls cubates, però, serien prohibits abans de les 12 de la nit (no vull gintonics abans de dinar, però tampoc solisombras ni carajillos d'Ortegas i Pachecos) a no ser que parlem d'exaltats menors que necessitessin etanol per anar a Pacha light: aquí em saltaria la llei (aquesta i la de veritat). Un cop començada la nit, més enllà de cubates, prepararia combinats exòtics i muntaria jocs de xarrups, absenta inclosa.

Un cop tancat el local els dies feiners i sota contrassenya, muntaria timbes de pòker clandestines. La idea seria emportar-me una comissió raonable del que es jugués i subministrar alcohol gratis.

Els que sou amics, no cal dir-ho, estarieu convidats a alguna cosa.