Històries nocturnes, bogeria global, reflexions d'estar per casa, anècdotes amb suc, apunts d'actualitat i malaltia futbolera.


lunes, 7 de mayo de 2012

Intermón Oxfam Trailwalker

A la hora de definir nuestro equipo es necesario compararlo. No hace falta mucho más que un vistazo a la línea de salida. Hay tres o cuatro equipos que no llevan las camisetas de todos sus miembros a conjunto. Entre ellos, hay uno cuyos componentes tienen el dorsal colgando de un cordel en lugar de los clásicos imperdibles. No hay fallo: GERAC.

Después podemos entrar al detalle. El tipo alto y rubio con andares desgarbados y un peluche en la mochila es Albert. No ha corrido más de media hora en su vida. El de la camiseta a conjunto con la gorra, bambas chulas y barba de mendigo es Toni. Lleva tantas calorías repartidas en geles, barritas y suplementos alimentícios como para abastecer un regimiento durante varias semanas a la intemperie. Se dice de él que es capaz de ligarse a la más guapa del garito con una sola sonrisa. El que tiene cara de fumao y culo respingón es Marc. Su primera carrera fue una maratón de montaña. Probablemente la terminó con varios músculos rotos, pero jamás lo reconocerá. Finalmente estoy yo, de quien habla todo el blog, así que no daré detalles.

La Trailwalker de este año tenía poco secreto. 100 quilómetros sin apenas desnivel y con el camino marcado. Al lado de la carnicería del pasado año, repleta de montañas, desvíos por los que perderse y lluvia, la monotonía de la pista que nos llevaría hasta la Costa Brava prometía ser más asequible a todos los niveles. Nos equivocamos: nunca hay que subestimar la ultradistancia.

Los inicios

Los primeros quilómetros se sucedieron sin notícias, los GERAC nos juntábamos y nos separábamos de nuestros abuelos, Els Nois de Can Pitiflú, y las conversaciones sobre trabajo, deporte y mujeres nos divertían mientras restábamos pasos. Era un regalazo e incluso llegué a pensar que, con un poco más de preparación, podríamos haberla completado corriendo. El tiempo se encargó de bajarme los humos.



Con el paso de las etapas, aparecieron las ampollas en los pies por culpa de la dureza del terreno y algunos músculos se me agarrotaron a causa del monótono gesto. De ahí me surgió la teoría de que tengo las piernas acostumbradas a la carrera pero no a caminar. Me dolía la parte superior del pie, que mantengo rígida al caminar, y se me cargaron los cuádriceps, que ni tan solo me preocupo de estirar cuando corro. Toni y Marc parecían estar mejor, pero Albert empezaba a estar para el arrastre. Cuando llegábamos a Girona iba liderando el grupo que formábamos los dos equipos y me dí cuenta de que Albert no estaba. Con Mike, que nos acompañaba, lo esperamos un buen rato: había estado andando retrasado desde hacía más de media hora sin avisar y, a pesar de que decía que estaba bien, su cara comunicaba lo que confirmarían sus piernas al llegar al pabellón de Fontajau: estaba roto.

La noche

Pensé que la noche podía darle ánimos por lo que tenía de épico caminar en la oscuridad o podía hundirlo en la miseria. El resto del equipo se entretuvo ordenando no se qué y yendo a buscar alguna cosa, de manera que él y yo nos avanzamos un poco sabiendo que nos alcanzarían. Hicimos la mitad del trayecto él y yo con los Pitiflú. De vez en cuando yo salía corriendo medio quilómetro y los esperaba. Tenía las ampollas en los talones y en el dedo meñique y me dolían al rozar, pero si corría no contactaba con las zapatillas, de manera que iba cómodo. Cuando nos alcanzaron, fui repetidamente parodiado e insultado por Marc por mi costumbre, pero viendo al equipo cohesionado, decidí que llegaría a la próxima etapa a la carrera en lugar de andando, porque era una verdadera agonía. Provoqué a Toni para que me acompañara y cayó con el simple pero efectivo "quien pare primero es gay". Obviamente, ninguno quedar como una nena y nos marcamos siete quilómetros en media hora. Posiblemente podríamos haber corrido otros siete y, tal vez, al cabo de otros tantos siete alguno de los dos habría sugerido parar a beber agua.

Cuando llegamos al polideportivo de Cassà me tocó los cojones comprobar que había un montón de colchones de la organización, todos "reservados" por los equipos de apoyo que habían llegado antes. Decidí sustraer uno de ellos dejando una nota: "Si quieres recuperarlo pregunta por Pau", al lado de una flecha indicando la esquina donde me hacinaba con mis putrefactos compañeros.

El duro domingo

El despertador sonó sin que nadie hubiera interrumpido mi descanso, pero mi cabeza necesitaba un chute de taurina para asegurar las constantes vitales y garantizar unas mínimas facultades cognitivas, así qu me tomé un Red Bull. Las tres últimas etapas, en todo caso, fueron un martirio. Albert no se aguantaba ni las flatulencias, así que era harto improbable que pudiera mantener un ritmo potable. La suerte que tienen los tipos como Albert es que siempre, absolutamente siempre, tienen ángel. En su caso, UN ángel: Lenka, su novia. De no haber estado a su lado, probablemente se habría despeñado por alguna ladera o habría muerto por inanición. Pero ahí estaba Lenka. Le llevó la mochila, le acompañó, le cantó, le contó chistes y le ató la zapatilla cuando Albert tenía los músculos tan destruidos que la sola idea de agacharse le habría supuesto una lesión invalidante. Lenka es la clave del equipo GERAC.



El resto solo atinábamos a esperarle cuando se descolgaba y, de vez en cuando, le arengábamos para engañar a su escasa sensatez, que le decía que se retirara. En una ocasión le dijimos que se imaginara que era un capitán de regimiento del imperio de los hombres a quien perseguían un puñado de orcos para vengar la muerte de su caudillo. Si quería sobrevivir, el capitán Albert debía llegar al campamento a toda velocidad. El muy pirado aceleró de golpe apretando los dientes y empezó a cojear (decir que andó sería mentir) más rápido, no paró en varios quilómetros y siguió hasta completar la penúltima etapa con cierta dignidad.

En la última, sin embargo, llegó el apocalipsis. Roser ya había llegado para saludarnos y aprovechamos su visita y que no comíamos desde hacía cuatro horas para descansar un buen rato mientras nos metíamos los unos con los otros. Creo que Eric, apoyo de los Pitifú, hubiera pagado dinero por escucharnos de tanto como reía. La broma terminó tal cual empezamos a andar y la tortura se alargó más de dos horas.



Fue algo heroico. Y como todas las heroicidades, tuvo algo de estúpido. Pero una cosa no quita la otra y ahí nos quedará a todos los que lo presenciamos en la memoria. La Trailwalker tiene esto. Tipos normales pueden convertirse en héroes, como en la guerra. En mis recuerdos vivirán para siempre distintas imágenes. La música de Mike en la furgoneta. La nevera de cervezas y el pesto de Edu. Los espejos de Toni. Los pensamientos de Marc. La compañía de Ignasi. La agonía de Albert. Roser. Y Lara, la mejor de las notícias de todo el fin de semana.

Y eso que ha sido un gran fin de semana.

miércoles, 18 de abril de 2012

El vergonyós tracte a l'expropiació d'YPF



Era previsible en els diaris de dretes i en els econòmics. Han protegit Repsol com si de la seva pròpia empresa es tractés, amb paraules com "expolio" o "atentado" i no han deixat espai per anar al fons del protagonista. És normal. El patriotisme i la defensa del lliure mercat passen en ocasions com la present per sobre de la resta de matisos i consideracions, per això no sorprèn. M'avergonyeix i m'indigna, però, que El Periódico o El País s'hagin alineat acríticament amb l'atac a Argentina i la defensa de Repsol, més encara després de no haver defensat amb la meitat de l'energia els drets civils que estan a punt de ser liquidats.

S'entenen, sense que sigui una justificació, els interessos directes de les empreses editorials i, fins i tot, els que tenen les fonts dels periodistes econòmics. La Caixa, BBVA, Sacyr i demés són megagegants que fa poc van tenir els seus màxims responsables reunits amb el rei i que esdevenen interlocutors prioritaris amb els ministres d'assumptes econòmics. Aquesta gent té interessos a Repsol, és obvi repassant l'accionariat de l'empresa, i és igualment comprensible que estiguin interessats a protegir "allò que és seu", fins i tot fotent mà als mitjans de comunicació, d'on són creditors i clients publicitaris. Tot això és poder. I el poder té conseqüències que hem acabat per acceptar, però que ens oculten molts matisos.

Repsol no beneficia a Espanya. No és una empresa pública, té més de la meitat del capital fora d'Espanya i únicament declara un 25% dels beneficis a Espanya. A banda, tampoc és un exemple de bones pràctiques empresarials. L'altermundisme s'ha afartat de denunciar un historial particularment llarg de maltracte al medi ambient, als camperols i a les comunitats indígenes llatinoamericanes. No obstant, cap d'aquests elements de crítica han aparegut als mitjans i, en canvi, s'hi han lluit les defenses al lliure mercat.

Una oportunitat perduda. Amb episodis com el de Repsol acabem fent el joc a la política del govern, que dedica un comunicat per anunciar 10.000 milions en sanitat i educació, i, en canvi, planta dos ministres en prime-time per defensar una empresa. Si seguim aquesta dinàmica com a informadors, subordinem informació a política, i aquesta ja fa temps que està subordinada a les grans empreses.

Més informació. 14 preguntes amb resposta de la web Repsolmata:  http://repsolmata.ourproject.org/spip.php?article74 

miércoles, 4 de abril de 2012

Només perquè és divertit

Que obrin la porta del WC i et trobin pixant amb els pantalons abaixats fins als turmells. Caminar d'esquenes o imitant un cavall. O córrer pel carrer esquivant gent com si d'una competició es tractés. Afaitar-se només la meitat de la barba. Pintar-se bigotis de gat o taques de panda. Abraçar els fanals simulant que tens por de caure. Plorar quan veus fulles dels arbres a terra. Amagar-se quan passa un policia. Dur un ull tapat com un pirata. A les tendes de roba, quan ens provem pantalons, sortir sense pantalons ni sabates a buscar uns que ens agradin més. Caminar com una supermodel però vestit amb bati d'estar per casa. Fumar pipa de bombolles de sabó.

domingo, 25 de marzo de 2012

Història d'un gran matí

Pre - Pre. El son es trenca tres, quatre i fins a cinc vegades per culpa de malsons, sorolls i nervis.

Havia pres til·la per dormir bé i esquivar el neguit, però l'emoció ha estat massa gran. Diferent ha estat l'hora de despertar, carregada de mandra, desprovista de la il·lusió dels dies precedents, molt similar a la sensació de l'Extreme Man. Quan estic davant del monstre, baixa l'excitació infantil i només queda preparar-se per no baixar els ulls quan toqui mirar cara a cara al patiment.

Pre. El Marc em dóna les males notícies. Ha vomitat i creu que no són els nervis. Dins meu desitjo que tregui la seva genuïna inconsciència, l'esperit que el fa ser el corredor més temerari de tots els que conec. Té el cap molt dur, i si es troba malament pot ser la seva única solució.

El Roger demostra, per fi, respecte per la cursa. Està preparat de sobres per fer el megatemps que acabarà fent, però el debut en una prova així imposa, més encara quan veiem els 20.000 sonats que ens acompanyaran.

El Raül també debuta però segurament sigui el més serè de tots. Ha acompanyat al seu germà en una marató que va ser agònica i s'ha entrenat molt dur per no haver de patir tant. Té l'estratègia mil·limetrada i somriu.

Sortida. Música forta, moltíssima gent, més de la que es pot arribar a veure. La gentada impedeix anar gaire ràpid, de manera que el Roger avança el personal i es despenja aviat. Ell sap quina és la seva cursa: terra cremada i a patir quan se li acabin les forces. Ha acabat una mitja Ironman i una marató de muntanya, de manera que ja sap el que és negociar amb el seu cap quan el cos li demana parar.

Els tres restants ens agrupem amb en Jordi, un amic d'en Raül. Marco jo el ritme del quartet, una mica per sobre dels 5 el km, i quan passem pel Camp Nou anuncio que les passaré putes: no m'acabo de veure fi. Vora el 8 miro enrere i perdem el Raül i el Marc. Per més que em giro no aconseguexo veure'ls. El Raül ho tenia previst ja i d'aquí poc l'agafarà en Paco per acompanyar-lo, però m'estranya del Marc, que semblava lleuger. Després sabré que al cap dels minuts el seu estómac l'ha fet abandonar. La marató l'està esperant, un altre any serà.

La bogeria. Amb l'arribada del quilòmetre 10, i ja amb la companyia d'en Jordi, que no para d'animar-me, em prenc el gel i ens trobem els primers punts musicals. Aleshores m'entra l'estat d'enagenació mental.

Hem marcat 49 minuts pel pas dels 10 i sento que m'entren totes les forces, de manera que començo a pujar ritme i a avançar gent. El ritme de 4'30 el mantindrem fins el 23 aproximadament i jo em mantindré per sota dels 5 el quilòmetre fins més enllà del 36, una fita que no hagués imaginat i que hagués estat impossible sense l'ajuda dels companys que m'han acompanyat.

Amb companyia és més fàcil. El Víctor als 25, en Toni, l'Edu, l'Ignasi i en Carles als 28, en Mike al 34, el meu pare al 35, ma mare poc després, el Dani al 37 i la Roser al 40, sense oblidar en Jordi, amb qui he compartit els moments més salvatges, els més veloços, els qui m'han donat la confiança i l'impuls necessaris per no baixar el ritme més endavant.

La pena ha estat deixar tan d'hora en Marc i en Raül, als qui esperava acompanyar quasi tota la cursa, i en Roger, a qui m'he trobat quan jo estava llençat i ell més carregat. Més tard he sabut que ha acabat just darrere meu, la qual cosa demostra que els camins i les estratègies davant d'un monstre així són infinits i només depenen del cap i el cs de cadascú.

El mur no existeix: són els pares. Coneixement del cos, experiència, companyia, alimentació, joventut, sort, entrenament. No sé les raons, però no he vist rastre del mur. Ni als 25, com fa dos anys, ni als 30, que he superat 6 minuts per sota del que preveia (2 hores 24), ni més enllà. He pres gels als 10, a la mitja, els 30 (de l'organització) i als 35, a més de no saltar-me cap got d'isotònica i haver esmorzat com un senyor: bikini, plàtan i una barra energètica 10 minuts abans de la sortida, a més d'un ibuprofeno i un supradyn, un complement vitamínic que ajuda a l'absorció de nutrients.

Sigui quina sigui la raó, la gran notícia del matí pel que fa al meu cs és no haver-se enfonsat quan han passat les dues hores i mitja o les tres. A falta de 6 quilòmetres el Mike i mon pare no podien seguir un ritme que superava la més delirant de les meves expectatives.

Última recta. Paral·lel és mort. Ja no acabem la marató a Montjuïc -factor que canviaria per donar-li un toc més èpic a la marató-, però pujar Paral·lel amb 40 quilòmetres a les cames és una putada. No veus ni la gent que t'anima, no veus els avituallaments, no veus ni els teus amics oferint-te la seva estela. Només veus un horitzó i només notes unes cames dures, punxades, apunyalades, inflades, trencades, al límit.

La Roser m'ha tret un somriure, com sempre, però ella tampoc ha pogut seguir el ritme i s'ha despenjat després de cedir-me totes les seves forces. Entrats dins Plaça Espanya ja només quedava gaudir. Feia estona que la marca havia deixat de tenir importància: un cop assumit que baixava de les 3'40, la nota final era igual. Passada la meta, només dolor de cames, emoció i fins i tot incredulitat pel resultat. Ha estat un gran matí.

miércoles, 21 de marzo de 2012

Com córrer la marató

Passen els dies i augmenten els nervis. D'una banda, l'emoció i l'excitació dominen cada segon de la meva jornada. Correria ja mateix la marató. Tinc una energia dins extraordinària i cada vegada em costa més mantenir-la continguda i no sortir esprintant cap a ves a saber on, cridar enmig del carrer o saltar les escales de quatre en quatre. Tan de bo segueixi intacta diumenge.

L'altra cara de la moneda són les petites pors que tinc. La primera, l'isquiotibial dret. La fisioterapeuta no em va trobar res, he provat d'estirar-lo de totes maneres, he provat de fer repòs, he provat de tirar-li aigua, he pres antiinflamatoris i m'hi han fet massatges, però el dolor persisteix cada vegada que estiro la cama o l'arronso del tot. Una bola de dolor incrustada dins la musculatura em martiritza i em recorda que tinc un punt feble que pot petar en qualsevol moment. Afortunadament, no em fa mal quan corro, ni la vaig notar a Badalona, però ja van diverses nits que somnio que coixejo d'aquella cama, o que no la puc moure, o que es converteix en pedra. Terrors de corredor.

I a l'horitzó, l'obsessió de viure la cursa per avançat, la necessitat de preveure temps de pas. De moment, el Marc i jo hem consensuat el pas per la mitja a 1'42 i els 30 km en 2 hores 30. Assumeixo que són marques relativament bones i que em cascaré una última hora arrossegant els turmells FACI EL QUE FACI abans. No hi ha dosificació possible més enllà de l'evident. A partir del km 35 és MUERTE i ritme superior als 6 minuts ek km. No hay tu tía.

lunes, 5 de marzo de 2012

A tres setmanes de la Marató

Dues hores i 20 minuts després de començar, vaig quadrar la meva primera cursa de 30 quilòmetres amb molt bones sensacions... però amb un grapat de dubtes sobre com plantejar la Marató del proper 25 de març. En Roger, que també ha escrit les seves sensacions al seu imprescindible blog, va acabar un parell de minuts abans que jo amb una estratègia totalment diferent i reservant-se al final, mentre que en Raül va complir el seu objectiu de mantenir-se a 5 el km en el que era la seva primera vegada en un +25.

Ara la feina ja està feta, la qual cosa em fa entre por i esperança. El balanç de les etapes d'acumulació i transformació diuen que no he passat de tres sessions setmanals des del gener, només he superat els 42 km setmanals en dues ocasions i la passada setmana va ser la única on n'hauré acumulat més de 50. En total, he acumulat entre un 50 i un 70% dels quilòmetres que marquen totes les planificacions raonables, però el resultat d'ahir em dibuixa un panorama del tot inesperat.

La marca, 2 hores 20 minuts, suposa una mitjana exacta de 4 minuts 40 segons el km, però cal comptar que els 10 primers quilòmetres els vaig fer amb el Raül en 49 minuts, de manera que els 20 darrers km els vaig clavar a 4 min 30... que equivaldria a la meva millor marca en mitja marató (Granollers 2010, Gavà 2010 i Terrassa 2011). En resum: estic com fa dos anys.

Ara, la disjuntiva està en l'estratègia a seguir el dia 25. Opcions:
  • Estratègia Maratest: A 5 el km els primers 10 km, deixant-me portar pel grup d'aquesta velocitat i, sobretot, sense haver d'avançar gent, i agafar ritme creuer (4'30-4'40) fins al final... amb el risc que el Sr. Mur em foti una òstia vora el km 35 per falta d'energia.
  • Estratègia ultraconservadora: La que tenia pensada fins fa dos dies. A 5'10 o 5'15 al principi i intentar marcar una segona mitja marató més ràpida... amb el risc que les cames es desgastin sense haver fet prous km i la òstia me l'emporti molt abans.
  • Estratègia kamikaze: Utilitzar filosofia Rutx de Terra Cremada i intentar marcar una primera mitja marató de 1 hora 40 o 45 assumint una mort segura vora el 30 (o abans!) que ens obligaria a acabar a 6 el km.
La història està en que el ritme 4'30-4'40 no el puc agafar des del principi però hi ha un moment en què el cos em demana anar-hi. Quan hi vaig, la càrrega de cames és idèntica a si anés més lent, el ritme de respiració m'és còmode i anar avançant gent que ha començat més ràpida m'estimula. El dubte rau en l'experiència de fa dos anys: aleshores les cames em van fallar al final i ho vaig atribuir a haver marcat un ritme que aleshores vaig creure que havia estat agosarat (1'49 la mitja). Què faig?

miércoles, 15 de febrero de 2012

La reforma laboral

Tinc poc bagatge en temes econòmics, però em sobta la convicció amb la que els populars han presentat la reforma laboral com a necessària i imprescindible. Que calen canvis per intentar solucionar el problema de l'atur és una obvietat: amb o sense crisi aquest país acostuma a doblar les xifres mitjanes dels països OCDE de gent aturada.

A banda, hi ha dos problemes que, entenc, van molt associats que són l'afectació d'aquest atur a la gent jove i la falta de productivitat dels nostres treballadors. La cultura d'un país i les seves lleis i polítiques poden alimentar-se unes a altres per mirar d'evolucionar, però serà complicat combatre segons quins hàbits que es troben ancorats en el treballador espanyol: les hores laborals que es fan "per figurar", les pauses per dinar de dues hores, etc.

Però el que interessen seran els efectes a mitjà termini. Facilitar l'acomiadament i introduir les feines d'horaris reduïts pot servir per contractar més gent a priori, però també per precaritzar la feina i, de retruc, reduir en plan molt bèstia la demanda de tot el país que, recordem, no exporta. La passa següent, projecto (potser simplificant en excés), serà que les empreses no vendran, acomiadaran perquè la cosa no xuta i estarem encara pitjor que a la casella de sortida.

Crec en la meritocràcia i en la bondat de tenir estimulat el treballador, no perquè visqui tensionat, sinò perquè no caigui en la desidia i tingui sempre incentius als que aspirar per seguir donant el màxim. D'altra banda, aquestes són paraules que molts empresaris han utilitzat com a fórmula de presió i amenaça al treballador.

Crec en les feines reduïdes perquè n'he viscut durant molt de temps: són una solució raonable per als primers anys de vida laboral, fins i tot en alguns casos de gent amb qualificació -més que res perquè l'alternativa és no tenir res-. Però veig també que haver d'encadenar minifeines castiga la qualitat de vida, endarrereix la formació de families i, sovint, impedeix la realització personal de les persones, condemnades a dedicar gran part del seu temps i les seves energies a diversos treballs amb poc marge de millora.

Al final, tot acabarà en mans dels empresaris, que decidiran el grau de dignitat amb que exerceixen els treballadors.

jueves, 9 de febrero de 2012

El que cal fer

  1. Demanar que la final sigui al Mierdabeu.
  2. Quan aparegui el Campe,  xiulada i, qui estigui a prop de la llotja, llençament d'ous podrits. Sandruscu, porta paraigües.
  3. Quan soni l'himne, i atès que posaran la megafonia a nivell "Heviata Sordaco", tothom d'esquenes al camp o, en el seu defecte, posant-se una màscara de l'Urdangarin. Muntar un mosaic amb alguna portada del Jueves seria complicat.
  4. Tan bon punt acabi la volta d'honor amb l'himne del Barça sonant, meticulosa destrucció de TOTS els seients de l'estadi.
  5. Un cop retirats els jugadors i relaxada la vigilància policial, invasió de camp per arrencar la gespa, volcar les porteries i rajar els seients de les banquetes.
  6. Preveure un remanent de valents i/o perturbatsque seran distribuïts uniformement per l'interior de l'estadi per depositar estratègicament orina i excrements a cada cantonada.
  7. Una vegada consumada la càrrega policial amb la lògica i heroica detenció d'eixalabrats d'ambdos equips, els marcadors haurien d'haver estat inutilitzats pel llençament d'objectes contundents, no hi hauria d'haver un sòl centímetre quadrat lliure de pintades i tots els panys de l'estadi haurien d'haver estat segellats amb silicona.
  8. Finalment, en el súmmum del caos i amb l'estadi desallotjat, només caldris provocar un parell o tres d'incendis per acabar de destruir l'estadi.

lunes, 23 de enero de 2012

Converses freaks (1): Profecies i desigs

Nova secció. Aniré penjant converses REALS que escolto a l'oficina o al món en general.

- Corea del Nord envairà els Estats Units. Segons un videojoc futurista de principis de segle, Kim Jong Il moria el 2011 i al cap d'un any Corea envaia Estats Units. Han encertat la primera, ergo també succeirà la segona.
- Sí, jo crec que només els fa falta un portaavions en condicions.
- A mi m'és igual com s'ho facin, però mentre serveixi perquè ens tornin Megaupload...

lunes, 16 de enero de 2012

Un gran invent

Google Insights és un gran invent.

Introducció saltable: Es tracta d'una eina Google que et permet comparar diversos termes en funció de si es busquen més o menys que d'altres i com varien les seves cerques al buscador al llarg del temps. A la feina me l'han presentat com el tòtem de qualsevol plana web que es vol comercialitzar, ja que, al final, dins aquest sector, tots els qui no tenim una megaimatge de marca (alguns diaris privilegiats, determinades planes porno i, evidentment, 100problemas101soluciones.wordpress.com) depenem de com apareguem a Google segons unes paraules clau. Succeeix, però, que cal saber on et posiciones, ja que no serveix de res ser el primer a Google per una paraula o expressió que ningú busca.

Contingut en sí: El veritablement xulo de l'Insights és el que té d'interessant per als curiosos. Ens serveix, per exemple, per descobrir que la penya busca més "porno" que "sexo" a Espanya. Però no només això. Proveu a comparar Messi amb Cristiano Ronaldo. "Ganar masa muscular" amb "Maratón" o "Perder peso". Disney amb Pokemon. Monster High amb Spiderman. Jordan amb qualsevol jugador de la NBA encara en actiu.

Serveix també per comparar destins turístics i periodicitat. és interessant veure el cicle de cerques de "Menorca" des de 2004 i comparar-lo, per exemple, amb Andorra, Amsterdam i Nueva York. I ens és útil per corroborar que la gent utilitza quasi indistintament London i Londres o New York y Nueva York o que Javier Marías és molt més cercat que Pérez-Reverte (escrit correctament)... però molt menys que Pérez Reverte (sense guió).

I tal.