La reforma laboral

Tinc poc bagatge en temes econòmics, però em sobta la convicció amb la que els populars han presentat la reforma laboral com a necessària i imprescindible. Que calen canvis per intentar solucionar el problema de l'atur és una obvietat: amb o sense crisi aquest país acostuma a doblar les xifres mitjanes dels països OCDE de gent aturada.

A banda, hi ha dos problemes que, entenc, van molt associats que són l'afectació d'aquest atur a la gent jove i la falta de productivitat dels nostres treballadors. La cultura d'un país i les seves lleis i polítiques poden alimentar-se unes a altres per mirar d'evolucionar, però serà complicat combatre segons quins hàbits que es troben ancorats en el treballador espanyol: les hores laborals que es fan "per figurar", les pauses per dinar de dues hores, etc.

Però el que interessen seran els efectes a mitjà termini. Facilitar l'acomiadament i introduir les feines d'horaris reduïts pot servir per contractar més gent a priori, però també per precaritzar la feina i, de retruc, reduir en plan molt bèstia la demanda de tot el país que, recordem, no exporta. La passa següent, projecto (potser simplificant en excés), serà que les empreses no vendran, acomiadaran perquè la cosa no xuta i estarem encara pitjor que a la casella de sortida.

Crec en la meritocràcia i en la bondat de tenir estimulat el treballador, no perquè visqui tensionat, sinò perquè no caigui en la desidia i tingui sempre incentius als que aspirar per seguir donant el màxim. D'altra banda, aquestes són paraules que molts empresaris han utilitzat com a fórmula de presió i amenaça al treballador.

Crec en les feines reduïdes perquè n'he viscut durant molt de temps: són una solució raonable per als primers anys de vida laboral, fins i tot en alguns casos de gent amb qualificació -més que res perquè l'alternativa és no tenir res-. Però veig també que haver d'encadenar minifeines castiga la qualitat de vida, endarrereix la formació de families i, sovint, impedeix la realització personal de les persones, condemnades a dedicar gran part del seu temps i les seves energies a diversos treballs amb poc marge de millora.

Al final, tot acabarà en mans dels empresaris, que decidiran el grau de dignitat amb que exerceixen els treballadors.

Jobs i els exemples perillosos

Mor STeve Jobs i la xarxa s'inunda de laments per la pèrdua d'un visionari, del primer profeta i líder del que ha esdevingut una religió: Apple.

Dies abans es presentava una andròmina de la seva família i es tractava d'un esdeveniment en sí mateix, fruit de la devoció de milions de persones pels productes de la seva marca. El triomf d'Apple deu tenir tant a veure amb la qualitat del producte -fiabilitat, facilitat d'ús, disseny- com en la magnífica imatge de marca que posseeixen.

Els consumidors n'esdevenen fidels devots, apassionats defensors i fanàtics col·leccionistes. Al Mac, al iPod, a l'Iphone s'hi associen (hi associo) valors com l'alternativitat, la creativitat, l'avantguarda estètica. A més de funcionar, queden guai. Tan guai com dur unes Converse fa quatre dies, com llegir Auster o Murakami, portar una bici de pinyó fixe i ulleres de pasta, com tenir unes RayBan fosques o demanar un gintonic amb copa grossa després d'haver sopat sushi. L'alternativitat, paradoxes, es converteix en moda. La cerca de la individualitat i la genuïnitat, passa amb Apple, t'acaben tornant al ramat.

Però això ja ho hem vist tots al Twitter o a les portades dels diaris digitals. Ara recordem plegats la vida de Jobs, l'estudiant que va somniar els ordinadors amb que hem crescut en un garatge, i hi ha qui el reivindica com el paradigma del somni americà, com va fer Obama en el seu moment. Jobs mereix un monument per la seva influència dins el món tecnològic, empresarial i qui sap si global, clar, però col·locar-lo com exemple social requereix reconèixer-ne els talents innats: la seva capacitat visionària i el seu carisma* estan a l'abast d'uns pocs.

Està molt bé alçar en Jobs assegurant que amb un somni i perseverència tot és possible o dir, com en Guardiola, que si ens aixequem d'hora i ens posem a treballar, tot rutllarà. El problema rau en no recordar que al món, als Estats Units i a Catalunya també, existeixen situacions estremadament precàries on el determinisme del context i les circumstàncies és tan fort que no hi ha talent, perseverència, constància o esforç que serveixin per sortir-ne, ja no diguem per triomfar a aquests nivells. Compte amb legitimar filosofies de vida o línies polítiques en els exemples d'aquests escollits.

____

*Mai va fer un estudi de mercat per als seus productes i els seus shows de presentació de productes tenien un impacte mediàtic similar a un casament reial, la sortida d'un disc dels Rolling Stones o una peli de l'Spielberg o una final de la NBA.

De què ens estranyem?

Ho haurem vist tots. Li pregunten a un trader (inversor especulador) què veuen els inversors en aquesta crisi i el paio contesta que una oportunitat, un "somni" per fer diners per a gent com ell. Ara es veu que el protagonista de la jornada d'ahir és més un bocamoll amb ganes de cridar l'atenció, un pallasso, que un tauró financer, però crida l'atenció la reacció majoritària que hi va haver ahir. Globalment es va concemnar el cinisme de qui guanya calers a costa d'un context de penúries que, en alguns casos, estan esdevenint dramàtiques. Veiem cada dia com aymenten els acomiadaments arreu del món, hi ha desallotjaments de les pròpies cases a Espanya, precarització dels serveis públics als països que en tenen i, en les històries més extremes, allà on no hi ha xarxes de seguretat, tenim gana i mort.

Però també sabem que hi ha una pila de gent que s'està fent d'or amb la crisi. I no diem visionaris que han obert un negoci innovador. Ole aquests, són herois. Ens referim a traders, com en Rastani, especuladors igual que ell, però, amb tota probabilitat, exponencialment més rics, que es dediquen a apostar a que tal banc, o tal negoci, o un producte -petroli, aliments- o tota una moneda de referència, com l'euro, baixaran de preu. Juguen a la baixa. I, com explica en aquest reportatge un analista, "si tu assegures la casa del veí i hi guanyes si s'incendia, si cal, tu mateix hi calaras foc". Clar, llegim això i ens estremim.

Però compte amb mirar la palla a l'ull aliè. També ahir sortia una estadística a la portada d'El Periódico que assegurava que una majoria prefereix les retallades a la pujada d'impostos. Ja hem explicat alguna vegada que Espanya i Catalunya paguem menys impostos que arreu d'Europa -en el cas de les classes enriquides, moltíssims menys-, per tant, tenim pocs ingressos públics. També hem de comptar que tenim cinc frens importants per a l'economia pública: una cinquena part de la població activa aturada, alt volum economia submergida que no cotitza, supernivell d'evasió fiscal, notable corrupció política a nivells local i autonòmic i una certa inutilitat a l'hora de decidir on fer les inversions públiques (aeroport Ciudad Real, AVE a pobles de merda, etc.).

En resum, és comprensible sospitar de la despesa pública si parem atenció a la seva cara fosca. Per això, és legítim voler conservar el benefici propi si desconfiem de l'ús que es faran dels nostres impostos. Passa que aquesta actitud també pot ser llegida des de l'individualisme, des del convenciment que el millor a la vida és mirar per un mateix sense parar atenció a la globalitat, a allò públic, a la comunitat. Millor que cadascú miri per ell i cadascú que s'espabili. A mi això em sona a Rastani. I em sona a que la tendència va en augment, em sembla que cada vegada mirem més per nosaltres i menys per la comunitat perquè entre tots l'estem destruïnt.

És l'individualisme malentès, aquest càncer que ens permet tirar un paper a terra quan passegem sense remordiments. Aquesta tara que ens fa preferir retallades als serveis públics que pujar impostos per a que els millorin. Aquest xip al cervell que ens instala en la derrota davant la ineptitud dels nostres governants i ens diu que no hi ha res a fer i que ens preocupem dels nostres assumptes.

L'individualisme, aquesta excusa que Rastani i altres com ell evoquen per no tenir escrúpols. No ens tornem com ells.

No digui jovent, digui "precariat"

Article publicat a El Mundo el 4/IX/2011

No diga juventud, diga “precariado”

PAU FARRÀS – Cuatro de cada diez catalanes menores de 25 años que desea trabajar no puede. Y entre los que logran un oficio, un 94% tiene contrato temporal. Son datos de un estudio de Acció Jove de CCOO de Catalunya, elaborado antes de la nueva reforma laboral estatal, que apunta a una mayor precarización del trabajo juvenil tras alargar los límites de los contratos formativos.

El sociólogo Albert Sales, de la Universitat Pompeu Fabra, menciona “el precariado” como una nueva clase social que abarca a los jóvenes, un colectivo “con una alto nivel de estudios al que no acompaña el mercado de trabajo”, en su opinión, demasiado dependiente, hasta su estallido, de la burbuja especulativa de la construcción, “que apenas genera puestos de trabajo cualificados y no da oportunidad de desarrollar otros sectores productivos”.

La clave, según Sales, es que las políticas públicas adoptadas a todos los niveles “inciden en la oferta de trabajo, en la mano de obra, que continúa siendo barata”, en lugar de cambiar la demanda y el sistema productivo, por lo que los nuevos puestos de trabajo, en su opinión, continuarán siendo de baja calidad. En palabras de Aïna Vidal, responsable del estudio, “el Gobierno no ha tomado ninguna decisión que solucione esta situación”, que ha llevado a disminuir en un 54% la población ocupada menor de 25 años en Cataluña.

Roger Montañola, portavoz de CiU en la comisión de juventud del Parlament, va más allá de las cifras al apuntar que el nuevo tipo de contrato que propone el Gobierno “es una condena a centenares de miles de jóvenes”. “No se puede vivir con 300 euros al mes. Y cuando el trabajador lleva tres años en esta situación se siente explotado, deja de tener incentivos y baja su productividad”. Las juventudes de Unió que lidera se oponen a las últimas medidas anunciadas de la reforma laboral que, en palabras del parlamentario, “son una forma de hacer trampas al solitario para maquillar las cifras del paro”.

En el apartado de soluciones a nivel catalán, Montañola esgrime la Llei de Promoció Econòmica, punta del tridente de la Llei Òmnibus, de cuyo equipo ponente forma parte. “Debemos facilitar la promoción económica en todos los sectores, facilitar los negocios y crear ocupación”, enumera. Desde el Govern y CiU entienden que simplificar los procedimientos para crear empresas es el mayor estímulo para la economía. En esta línea, Sales apoya el impulso de negocios innovadores, concretamente las energías renovables, pero también se muestra partidario de crear más trabajo público, solución que comparte Vidal, de Acció Jove: “La Generalitat tiene una función empleadora, sobretodo en un momento de crisis donde la privada no tira adelante, pero parece que no está en esa lógica”. “Es vergonzoso”, según Vidal, “que sea más fácil encontrar trabajo en [el portal de internet] Infojobs que en el Servei d'Ocupació”.

El resultante es un cambio cultural entre los jóvenes. Según datos del Idescat, 45.000 menores de 35 años (un 2% de los jóvenes catalanes) trabajan en el extranjero a pesar de que, en su mayoría, han cursado sus estudios en Cataluña. Igualmente, un 41% de los encuestados se muestra dispuesto a emigrar para mejorar sus condiciones laborales. En contraste, Sales apunta una tendencia según la cual los jóvenes se emancipan más porque asumen que la situación no mejorará y “marchan como pueden”, lo que incluye las nuevas formas de convivencia, como compartir piso. Las consecuencias de todo ello, especula el sociólogo, deberán estudiarse en el impacto que tenga esta situación en la formación de familias, la natalidad o la conciliación de la vida laboral y familiar.

Conspiranoia

Una concatenació de situacions m'ha portar a hipotetitzar una (no LA) finalitat concreta de les actuals retallades:

1. Cada cop hi ha més iaios a les nostres ciutats, autonomies i estats. Són un segment de la població escassament productiu en termes econòmics i, per cultura i a grans trets, poc consumidor.
2. Per contra, la seva vida acostuma a exigir notables quantitats de diners al sector públic en forma de visites i/o estades a l'hospital, costosos tractaments mèdics, construcció de residències (algunes d'elles altament precàries, en tot cas), ajudes a la dependència i pensions. Parlem de desenes de milers d'euros per cada dècada viscuda després dels 70 anys, oju.
3. De fa un temps, però, s'han bloquejat les alegries: les retallades a la sanitat catalana, l'aprimament de pensions (les vidues que han treballat sense cotitzar cobren menys de 600 euros al mes) i la paralització de la llei de dependència, que a Catalunya deixarà sense ajudes els dependents de grau moderat.
4. Paral·lelament, el titella gilipolles Boi Ruiz proposa que la gent es faci de mútues si no vol esperar deu mesos per a operar-se de cataractes o posar-se pròtesis al maluc. El que amaga el puto cínic és que 1) més d'una cinquena part dels pensionistes està per sota del llindar de la pobresa; 2) la gran majoria de mútues puja les quotes a la gent gran i es nega a acceptar les qui le spoden pagar si ja han estat malaltes; i 3) en molts casos no et paguen les pròtesis o implants que hagis de posar-te.
5. Allarguen l'edat de jubilació. Un encert si es tracta de metges, enginyers, periodistes o professors d'universitat, professions que, amb l'experiència, poden anar reduïnt el volum de feina (i augmentant la seva especialització i grau d'excel·lència). Un disbarat en treballs no qualificats o de gran desgast mental (ser mestre de segons quina classe de primària o secundària 5 hores al dia, per exemple).

En resum, fer-se gran surt car, però cada cop t'hi posen més traves. I si tot plegat només condueix a involucionar i a escurçar l'esperança de vida? I si fos un procés premeditat?

Per què els joves no ens indignem? Un grapat d'hipòtesis

La marea Hessel arriba a Espanya quan l'atur entre els joves ronda el 40%, però ja fa mesos que en Josep Ramoneda havia parlat de la societat de la indiferència, aquella present on no hi ha reflexió ni crítica, on el cinisme ha devorat la inquietud, on la tirania del ramat ens empeny a tots plegats no sabem on, qui sap si a l'escorxador.

Ens retallen drets que ha costat dècades conquerir, la reforma laboral no ha creat un lloc de treball i encareixen l'estudi i l'emancipació. Amb la meitat de tot plegat hi ha hagut revoltes en el passat però ara no. Per què?

Aquí algunes suggerències no empíriques sobre les causes de l'aparent immobilisme social entre el jovent.

La primera, material. Potser no estem tan malament. No passem gana, acceptem endarrerir l'emancipació perquè a casa s'està calentet i, en alguns casos, fins i tot cauen calerons de la butxaca paterna passats els 20. El més tonto té un mòbil última generació, facebook i seriesyonkis és gratis, cada cap de setmana desenes de milers de joves per sota la trentena sortim de festa o a sopar fora. Nanos que amb prou feina comencen la universitat tenen cotxe o moto a compte dels pares. No sembla que hi hagi crisi, sinó en molts casos un accés globalitzat al luxe, entès com a conjunt de béns "no necessaris" o accessoris.

La segona, psicològica. Potser existeix una percepció generalitzada que el problema pot ser només propi i, per tant, la solució ha de ser-ho també. Això té molt de, a) ignorància i b) pensament màgic, convenciment que "tot es solucionarà". Aquesta dificultat que tenim els joves de tots els nivells formatius no ha existit sempre i respon a unes circumstàncies determinades que, majoritàriament, no ens acostem a conèixer.

La tercera, cultural. Som individualistes, cada cop més, i això dificulta la recerca de solucions col·lectives. Percebem el problema com a nostre i imaginem solucions individuals: emigrar, crear un negoci, estudiar més o, en darrer terme, jugar brut o ser poc ètic. Per contra, desconfiem de la força del col·lectiu i ens allunyem (això sí és estadístic) de participacions polítiques, tant a nivell electoral com d'altre tipus, com recollides de firmes, manifestacions, enviament de cartes, etc.

La quarta, sociològica, molt lligada a l'anterior. No ens sentim membres de cap col·lectiu. La precarietat que, majoritàriament, tots patim, no ens uneix conscientment, l'únic lloc en comú que tenim com a generació és el Facebook, i així ens va: ningú ha canviat el món posant "Me gusta" en un grup de protesta. Allà on els obrers tenien els bars o els locals sindicals, nosaltres tenim un Twitter o un blog on penjar qualsevol "mecagüen". Per llibertat d'expressió no serà, és clar, però els canals per on la fem circular són poc inflamables per sí sols.

La cinquena, econòmica. Analitzant cost-benefici és virtualment impossible un canvi que vingui dels joves. A) No existeix una alternativa satisfactòria per una majoria. De fet, collons, no existeixen ni propostes d'alternatives socials/econòmiques mitjanament difoses, de manera que és complicat percebre els beneficis d'un hipotètic canvi. B) No hi ha un moviment consolidat ni líders, de manera que cal crear-los de zero, circumstància que eleva notablement el cost de qualsevol moviment. Crec, i això és una opinió personal possiblement discutida, que no som una generació emprenedora ni tampoc donada a gestos altruistes, característiques indispensables per resultar en una suma de canvi alternatiu.

La dieta del flaco

Publicat a El Mundo el 6/3/2011.

El tijeretazo afecta partidas donde Cataluña ya estaba por debajo de la media española

Los recortes acentuarán la brecha de gasto público en educación y sanidad

PAU FARRÀS / BARCELONA - Es la dieta del flaco. El plan de ajuste del déficit de la Generalitat afectará partidas donde Cataluña ya está por debajo de la media española y europea, véase educación y sanidad.

Cataluña es la penúltima autonomía en gasto público sanitario en porcentaje sobre el PIB (4,3% frente a la media española, del 5'7%). En la financiación pública de la educación no universitaria sucede lo mismo (2,55% del PIB frente a una media estatal del 3,2), achacable a la notable presencia de centros concertados, y contabilizando la educación universitaria, donde también se realiza un esfuerzo per cápita menor, Cataluña (3,1%) gasta 1'3 puntos porcentuales menos que el conjunto español y dos puntos menos que Europa en formación. Sólo Madrid está por debajo (2'67%).

La apuesta por la eficiencia del conseller de Economia, Andreu Mas Colell, pasa por asegurar la prestación de los mismos servicios a un coste menor. En la práctica, eso se traduce en retrasos en los servicios y más presión para los trabajadores.

Las esperas las reconoció el titular de Salut, Boi Ruiz, al anunciar la derogación del máximo de días que debían tardar los centros en operar a pacientes no graves, y antes lo había hecho la consellera de Ensenyament, Irene Rigau, cuando prorrogó la existencia de los más de mil barracones que hay en Cataluña.

El aumento de presión para los funcionarios existirá para aquellos que conserven su lugar de trabajo, porque las secciones de lo público de los sindicatos UGT y CCOO cifran en 16.000 el número de plazas que dependen de la Generalitat que se destruirán. La “eficiencia” de la que habló Boi Ruiz es la que están viviendo colectivos como el enfermero: desde hace meses, en muchos hospitales han dejado de cubrirse las bajas cortas en las plantas, medida que sobrecarga a los compañeros.

Ante estas situaciones, está convocada una concentración de funcionarios el 17 de marzo.

Los colapsos ya están llegando porque los servicios requieren de personal y actualmente las vacantes se multiplican. La Administració de Justicía, por ejemplo, ya ha advertido que se van a producir retrasos y suspensiones de juicios hasta el punto de que el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya definió la situación como “insostenible”. Justícia presenta un déficit de más de 300 plazas sin cubrir, según los sindicatos STAJ, CSIF, UGT y CCOO, y los colegios de abogados temen un empeoramiento de las condiciones de los letrados de turno.

Los médicos han pedido al conseller Ruiz un encuentro para consensuar cómo van a limitarse las dimensiones de las listas de espera o la tardanza de las pruebas de diagnóstico. Este encuentro está previsto para la semana próxima según el Col·legi de Metges y su secretario general, Antoni Gallego, entiende que es imprescindible evitar que los recortes se acaben convirtiendo en una ingerencia en el acto médico y una excusa para que las patronales presenten expedientes de regulación de ocupación en centros concertados, tal como insinuaron dirigentes de la Unió Catalana d'Hospitals y del Consorci de Salut i Social.

En educación, Ensenyament anunció que solo se cubrirán la mitad de las bajas de los docentes y que dejará de suplirse al personal laboral de las guarderías, centros de educación especial, y técnicos de educación infantil. Montse Ros, responsable de educación de CCOO, apunta que esta medida atenta contra el colectivo “más necesitado del país”: los más pequeños y los más dependientes.

Los datos que maneja USTEC-STEs, el principal sindicato de maestros de Catalunya, indican que Ensenyament está rebajando la dotación para gastos de funcionamiento de los centros públicos entre un 25 y un 35% , recorte que en algunos casos está dificultando el pago de la luz o el agua. Desde este sindicato denuncian que el Departament no ha trasladado estos recortes a los conciertos de los colegios concertados.

Quienes sí se han visto afectados por las medidas de ahorro en la escuela concertada son sus profesores, que cobran el mismo 5% menos que los funcionarios a pesar de que no serlo, como también sucede con los médicos de centros concertados. Su casos están pendiente de un juicio el 30 y 8 de marzo respectivamente.

L'altra cara de la polèmica dels controladors

Més enllà de la indignació extrema i lícita de la gent. Més enllà de la discutida decisió de prolongar l'estat d'alarma. Més enllà de les previsibles i devastadores conseqüències penals que cauran sobre els controladors aeris. Més enllà de tot això, o a l'origen de tot plegat, hi ha un assumpte interessantíssim en tota aquesta història sobre el que no s'ha parlat gens: per què ha passat?

Penso en com d'interessant seria veure qui de tots els damnificats i megacrítics que ha deixat la polèmica no hagués fet exactament el mateix de trobar-se en el mateix lloc que els ara tan repudiats controladors. I el mateix lloc no significa cobrar pasta gansa i veure's amenaçat per un canvi de condicions de feina. Vol dir tres coses MÉS importants.

A saber, ser membres d'un col·lectiu 1) extremadament ben pagat, 2) manejablement petit i 3) perillosament decisiu per al funcionament d'un país.

Què implica 1? Que tenen les esquenes cobertes. Hipoteca pagada, jubilacions assegurades, fills alimentats i escolatritzats i un bon pico al compte corrent. Molt a perdre? No és el matex deixar de cobrar 2.000 euros quan en tens la meitat al bans que deixar de cobrar-ne 20.000 si al banc en tens 100.000. Per exemple.

Què té de bo 2? Que la comunicació i l'assumpció d'acords és molt més fàcil. Si, a sobre, tenim en compte que es tracta d'un col·lectiu amb una intel·ligència superior a la mitjana i, per definició, amb unes certes dots organitzatives i un fort pensament estratègic (aquesta gent impedeix que xoquin els avions a l'aire o a les pistes), ens resulta un grup capaç d'actuar col·lectivament amb facilitat.

I 3? Ser imprescindible. La força coercitiva que suposa ser decisius per al bon funcionament d'Espanya i Europa, el poder de parar un país que, a sobre, fia bona part del seu PIB al turisme, és brutal.

La suma d'aquests tres factors més l'amenaça que rebien era molt perillosa. Aquesta gent cobra molt perquè no s'aprofitin del seu poder, perquè actuin diligentment, però què passa quan els retallen drets laborals? Segons el raciocini més pur, segons l'economia i segons la teoria de l'acció col·lectiva, o sigui, segons allò que desgraciadament mou el món (més que les lleis o el sentit de la responsabilitat), els controladors com a grup han actuat com es podia preveure només perquè ho podien fer: pel seu desmesurat poder de negociació. Podien posar-se d'acord ràpidament perquè són pocs i intel·ligents, podien paralitzar un país perquè són part important del seu funcionament i podien arriscar-se a rebre represàlies perquè tampoc els suposava un alt cost relatiu.

Sospito que professors, periodistes, metges, enginyers i demés col·lectius farien accions similars si FÓSSIN CAPAÇOS. No comparteixo la demonització exagerada que s'ha fet dels controladors. La situació creada és el producte d'una sèrie de circumstàncies que van portar el col·lectiu a segrestar centenars de milers de passatgers per la mateixa regla de tres que hi ha empresaris que exploten els seus treballadors o els acomiaden d'un dia per l'altre sense parar a pensar en les circumstàncies personals que aquestes decisions comporten per als damnificats. Per què en uns casos ho legitimem i en altres no?

A qui puteja el retard de l'edat de jubilació?

Un burgués vive dos años más que un pequeño burgués que, a su vez, vive dos años más que una persona de clase media, la cual vive dos años más que una persona trabajadora cualificada, que vive dos años más que una persona trabajadora no cualificada, la cual vive dos años más que un trabajador no cualificado con más de cinco años en paro. La distancia entre la última y la primera es de diez años. El promedio de la UE-15 es de 7 años.

Això són dades empíriques d'Espanya (font: VNavarro): les classes socials encara pesen. Dos anys més treballant = dos anys menys de jubilació, segurament els dos més durs. Ni entro ja en la tragèdia que suposa quedar-se aturat als 50, 55 o als 60, ja no al moment, sinó a l'hora de fer el càlcul de les pensions, que van segons els darrers anys de cotització. Per no parlar del que ja està passant: bosses de pobresa notables entre pensionistes i majors de 65 anys perquè les pensions mínimes d'avui dia estan ja per sota del llindar de la pobresa.

L'article del Navarro és molt recomanable però deixa d'assenyalar qui són els culpables d'aquestes rebaixes. Si és fals que la sostenibilitat del sistema estigui en perill, per què qualla el discurs de la retallada? Seguim la pista dels diners: si temo que el dia de demà tindrá una pensió pública de merda, el millor és fer-me un pla privat i assegurar-me una mica el cul pel futur. On? Al banc. O, com s'ha posat de moda dir ara, els mercats.

Un altre gol en contra.

2 tipus de persones

Crec que el món es divideix entre els qui saben què vol dir un rescat financer i els qui no sabem què és.

Ara es discuteix si Espanya es pot "salvar" o "és massa gran". La resposta, segons els qui dominen, és que tenim un deute tan enorme que no es pot col·locar enlloc. Pregunto jo, ignorant: i Itàlia, que fa anys que té un deute superior al seu PIB? Per què ningú no se'n preocupa?

Molt del que es discuteix per valorar-ho gira entorn dels MERCATS, aquesta deïtat omnipotent (i voluble, histèrica i atzarosa) que ha substituït el POBLE com a governant de les democràcies. Les pensions volaran per culpa dels mercats. La reforma laboral deixa contents els mercats. El preu dels cereals depèn dels mercats. Pagar més o menys euros pel metre quadrat està escrit als mercats. És l'economia no real, entesa i dominada per una minoria i patida per la majoria al pla real. O sigui, les persones.

No podem viure per sobre de les nostres possibilitats, el món sencer està farcit de deutes impagats, val. Ara les dretes tenen l'excusa per a estalviar en allò social* perquè tots plegats hem interioritzat que ens hem d'apretar el cinturó. Però què passa quan els mercats condemnen milions d'ancians a tenir merdes de pensions? O quan els mercats obliguin els joves a ser becaris mitja vida, quan treballem tots plegats amb la por de ser fulminats sense indemnització? Què ha passat, a part de res, quan els mercats han condemnat desenes de milions de persones a la fam per haver encarit l'arròs o el blat de moro?

9 days to B-M.

*Cameron ha retallat alegant que no hi havia diners però el Financial Times va descobrir que el deute britànic quasi no havia augmentat en anys.

Espanya sense mines

Època de Rodiezmo, de miners palencians enclaustrats en senyal de protesta perquè no cobren. Un dels col·lectius amb més consciència de classe (obrera), més tradicionalment polititzats (cap al socialisme) i, per què amagar-ho, putejats, està en clar perill d'extinció perquè el seu producte no és competitiu.

Les històries humanes dels miners, desagradables i sofertes, parlen de professionals d'un ofici perillós, desagraït i complicat que, a sobre està mal pagat. Amb raó es queixen, jo també ho faria. Passa que el prisma que s'ha d'utilitzar en aquests casos ha de ser molt gran. La mineria a Espanya és un sector absolutament ineficient on el carbó nacional resulta molt més car que aquell importat. Per això està subvencionat de fa molt.

Això s'entenia fa dècades, on el carbó passava per ser una font d'energia imprescindible, però ja fa temps que el seu ús va deixar de tenir rellevància, d'aquí que la UE hagi optat per liquidar les ajudes a les empreses mineres. Normal. No té cap sentit seguir gastant diners en una indústria que et fa perdre diners, que contamina i que no et dóna més beneficis socials que el benestar d'un grapat de treballadors que muntaran una guerra si els dones l'esquena.

Per això, i com a la llarga haurà de passar amb alguns agricultors o amb les fàbriques de cotxes, el que cal fer amb els miners no és allargar-los la vida artificialment sinó dedicar els fons que els destinaven (320 milions d'euros anuals per a menys de 8.000 obrers) a formar-los i redirigir-los a altres ocupacions, siguin similars a les que tenien -construcció de túnels de metros, trens o autovies; gasoductes- o no.

La Diagonal i les retallades de ZP

Semblances i diferències, més o menys rebuscades, sobre l'art de governar:

1) La Diagonal està col·lapsada i el dèficit espanyol no quadra en els paràmetres europeus. Són, a diferents nivells, problemes importants per les autoritats.

2) En tots dos casos, i estant en temps de crisi, podem prioritzar altres problemes. A Espanya, per exemple, buscar crear llocs de treball abans de retallar despesa pública. A Barcelona, vetllar per la seguretat i la dignitat d'algunes bosses de pobresa i exclusió social que s'han creat.

3) Sigui com sigui, el problema existeix i requereix de solucions incòmodes a curt termini: obres al carrer, no arribar a final de mes, etc. Individualment, si se'ns qüestiona, diem que no als canvis ("millor anar en cotxe pel carrer", "millor conservar el sou") però globalment els canvis són necessaris.

4) Hereu ens pregunta als ciutadans. Zapatero no demana cap opinió als funcionaris, als pares ni als pensionistes en un tema encara més capital com és el sou.

5) A Barcelona decideixen els habitants el que haurien de decidir els urbanistes, arquitectes i polítics. A Espanya és la conjuntura i les institucions extrangeres qui obliguen a plantejar el que hauria de ser matèria d'economistes i politòlegs.

6) Ni el programa electoral ni el Pla d'Acció Municipal contemplaven la reforma de la Diagonal. Tampoc una consulta a la ciutadania. ZP s'havia afartat de prometre que les pensions no es tocarien i el PSOE havia avisat que els espanyols no haurien de notar la crisi que havien provocat els financers.

7) L'oposició municipal protesta per com s'han fet les coses. Rajoy es queixa... però portava mesos demanant mesures, per impopulars que fossin.

8) A la consulta barcelonina no poden votar els habitants de poblacions veïnes, que tant són "culpables" de l'estat de la via com víctimes/beneficiàries de les hipotètiques obres. En el retall de despesa surten escaldats els espanyols tot i que el problema econòmic vé dels americans i les conseqüències d'una esfondrada de l'economia espanyola també la pagarien els europeus.

PD: Avui estic desolat, per no dir trist. La Cadena SER ha fotut fora al Paco González, director del Carrusel Deportivo, director d'un dels millors programes de la ràdio espanyola i referent del periodisme.

Lectures interessants: 1) La visió del Carlos, politòleg, en defensa de la transformació de la Diagonal, enfront de la d'en Xavi, arquitecte, en contra. 2) L'article de Fernando Garea, cronista parlamentari, sobre la jornada al Congrés dels Diputats, històrica, al seu blog recentment premiat.

BOCAciones

Expliquen els economistes que tot a la vida és qüestió d'incentius. Les persones, teoritza aquesta gent, racionalitzem cada elecció amb la perspectiva d'obtenir-ne el màxim benefici. Així es pot raonar, per exemple, que en aquesta epidèmia d'atur que vivim surti més a compte que mai estudiar. O que com més alt sigui l'IVA menys turistes voldran venir a gastar-se els diners.

Pels qui pensen així val la pena passar-se pel blog del Carlos o seguir de prop el Sala-i-Martín. Lògiques similars, conclusions diferents. És el problema de l'economia. Com que està subjecta a tants factors, és quasi impossible fer prediccions amb precisió científica i tots els punts de vista són argumentables. Com el futbol, vaja.

Pensava en aquest tipus de lògiques quan vaig llegir fa unes setmenes que el nombre de seminaristes havia augmentat per primera vegada en els darrers 9 anys. Casualitat o un símptoma més de la conjuntura?

Alguna vegada he escoltat històries de germans maristes que havien entrat al seminari enlluernats per la piscina de Llinars o les instal·lacions de tal o qual escola. Més vegades encara he sentit qui trobava "un chollo" viure en comunitat i que la congregació pagués casa, menjar, estudis i despeses.

El testimoni més cridaner en aquest sentit me'l va donar el Pa'í José, un sacerdot alemany octogenari que feia missió al Paraguai. Gran història la seva. Amb 14 anys va viure l'arribada de l'exèrcit Roig a Berlin vestit amb el mateix uniforme de les juventuds hitlerianes que havia portat Ratzinguer i, al cap de poc d'acabar la guerra, va descobrir que ell volia ser pare-missioner. O que Déu volia que ho fos. Li va dir a sa mare, que ho va entendre perfectament, i se'n va marxar a Paraguai per no tornar a veure la família fins 10 anys més tard. Tócate los huevos.

El Paí José (dreta), amb el director de la ràdio, el dia del setè aniversari de l'emissora. La foto és de la plana web.

El mes que vaig estar al Chaco era molt normal que no tingués res per sopar al vespre, de manera que, si no em convidava a casa seva algun treballador, anava a pidolar a la casa dels missioners. En una d'aquestes ocasions, parlant del nou seminarista que tenien, el Pa'í José va dir que només esperava que no fos una "bocación" amb B. Resulta que molts paraguaians entraven als seminaris per interès. Per estudiar, per marxar lluny de casa o per tenir un plat a taula cada dia. D'aquí les "bocaciones".

Diuen els economistes que la crisi també incentiva la gent a fer-se funcionària per allò de la seguretat laboral. Estarà alimentant també les bocacions?