Votaré pel canvi

- Perquè no vull resignar-me. Necessito creure que d'aquesta situació crítica que s'emporta per davant somnis i esperances podem sortir-ne reforçats i canviats cap a millor.

- Perquè ja m'he cansat d'escollir entre dreta o esquerra. Barcelona, Catalunya i Espanya han sortit al carrer per dir ben alt que ara ja no es tracta d'això, sinó d'escollir entre dalt o baix. I com que sento que els de dalt no paren de fallar-me, com que constato dia a dia que, el qui no és un cobard o un mentider, directament és un inútil, necessito votar a qui creu en el poder de la veritable democràcia.

- Perquè vull un partit allunyat de les actuals esferes de poder i a prop dels moviments socials. Vull un partit que uneixi les sinèrgies de cada associació i ONG lluitadora que tenim a Catalunya perquè crec que tots els somnis de l'altermundisme han de tenir un lloc al Congrés dels Diputats, al Parlament i a l'Ajuntament, des del dret a l'habitatge fins el decreixement, passant per l'agroecologia, les pensions dignes i l'educació de qualitat.

- Perquè és injust que les dones catalanes cobrin, de mitjana un 25% menys que els homes. Perquè estem desperdiciant talent femení. Perquè necessitem una perspectiva que, essent feminista, no sigui totalitària en aquest sentit.

- Perquè vull somniar, i el meu somni és canviar un sistema insostenible on els més rics i poderosos demanen sacrificis als més vulnerables (PIRMI, retallada de la sanitat pública, de les partides per ancians i dependents, de l'educació pública). Sacrificis, per cert, que ells no fan (SICAV, impost de successions, beneficis obscens de la banca, evasió d'impostos).

- Perquè no crec en un sistema on l'ambició és confón amb la cobdicia. On la càlida solidaritat s'ha convertit en un fred assistencialisme. On hi ha polítics que guanyen vots adulant les víctimes del terrorisme mentre ningú no para atenció a les víctimes de les retallades perquè, ens diuen, són indispensables.

- Perquè crec en un nou model econòmic internacionalista i decreixent que aposti per la castigui la contaminació, la vulneració dels drets laborals i la corrupció. Crec en un model que sigui implacable contra els poderosos enlloc de ser esclavista amb els dèbils. Vull que les empreses paguin el perjudicis que causen tant com s'afavoreixen dels guanys que generen.

- Perquè crec en l'autodeterminació dels pobles i Catalunya n'és un. Vull poder escollir si el meu país és Catalunya o Espanya.

- Perquè crec que una nova cultura política és possible. I una nova educació. Crec en un món on es premïi l'honestedat enlloc de la picardia; l'altruisme enlloc del parasitisme; la reflexió enlloc del crit; l'espiritualitat i les emocions enlloc dels números; l'esforç cooperatiu enlloc de la competitivitat agresiva; la creativitat enlloc de la còpia.

- Perque penso que podem i hem de menjar diferent per canviar el planeta. Engabiem porcs fins la mort, desvetllem artificialment les gallines perquè no deixin de posar ous insípids, inflem i deixem sense gust els tomàquets, enverinem els rius, castrem les terres, expoliem els boscos, permetem que es facin malbé tones de menjar i llet per jugar amb els seus preus i destruim la vida marina sense escrúpols.

- Perquè crec en Esther Vivas, la seva cap de llista a Barcelona.

Per tot això, el 20N votaré Revolta Global - Esquerra Anticapitalistes.

De què ens estranyem?

Ho haurem vist tots. Li pregunten a un trader (inversor especulador) què veuen els inversors en aquesta crisi i el paio contesta que una oportunitat, un "somni" per fer diners per a gent com ell. Ara es veu que el protagonista de la jornada d'ahir és més un bocamoll amb ganes de cridar l'atenció, un pallasso, que un tauró financer, però crida l'atenció la reacció majoritària que hi va haver ahir. Globalment es va concemnar el cinisme de qui guanya calers a costa d'un context de penúries que, en alguns casos, estan esdevenint dramàtiques. Veiem cada dia com aymenten els acomiadaments arreu del món, hi ha desallotjaments de les pròpies cases a Espanya, precarització dels serveis públics als països que en tenen i, en les històries més extremes, allà on no hi ha xarxes de seguretat, tenim gana i mort.

Però també sabem que hi ha una pila de gent que s'està fent d'or amb la crisi. I no diem visionaris que han obert un negoci innovador. Ole aquests, són herois. Ens referim a traders, com en Rastani, especuladors igual que ell, però, amb tota probabilitat, exponencialment més rics, que es dediquen a apostar a que tal banc, o tal negoci, o un producte -petroli, aliments- o tota una moneda de referència, com l'euro, baixaran de preu. Juguen a la baixa. I, com explica en aquest reportatge un analista, "si tu assegures la casa del veí i hi guanyes si s'incendia, si cal, tu mateix hi calaras foc". Clar, llegim això i ens estremim.

Però compte amb mirar la palla a l'ull aliè. També ahir sortia una estadística a la portada d'El Periódico que assegurava que una majoria prefereix les retallades a la pujada d'impostos. Ja hem explicat alguna vegada que Espanya i Catalunya paguem menys impostos que arreu d'Europa -en el cas de les classes enriquides, moltíssims menys-, per tant, tenim pocs ingressos públics. També hem de comptar que tenim cinc frens importants per a l'economia pública: una cinquena part de la població activa aturada, alt volum economia submergida que no cotitza, supernivell d'evasió fiscal, notable corrupció política a nivells local i autonòmic i una certa inutilitat a l'hora de decidir on fer les inversions públiques (aeroport Ciudad Real, AVE a pobles de merda, etc.).

En resum, és comprensible sospitar de la despesa pública si parem atenció a la seva cara fosca. Per això, és legítim voler conservar el benefici propi si desconfiem de l'ús que es faran dels nostres impostos. Passa que aquesta actitud també pot ser llegida des de l'individualisme, des del convenciment que el millor a la vida és mirar per un mateix sense parar atenció a la globalitat, a allò públic, a la comunitat. Millor que cadascú miri per ell i cadascú que s'espabili. A mi això em sona a Rastani. I em sona a que la tendència va en augment, em sembla que cada vegada mirem més per nosaltres i menys per la comunitat perquè entre tots l'estem destruïnt.

És l'individualisme malentès, aquest càncer que ens permet tirar un paper a terra quan passegem sense remordiments. Aquesta tara que ens fa preferir retallades als serveis públics que pujar impostos per a que els millorin. Aquest xip al cervell que ens instala en la derrota davant la ineptitud dels nostres governants i ens diu que no hi ha res a fer i que ens preocupem dels nostres assumptes.

L'individualisme, aquesta excusa que Rastani i altres com ell evoquen per no tenir escrúpols. No ens tornem com ells.

L'entrevista de Fuentes a Navarro

Hi ha un periodista que cobra 900.000 euros l'any dels impostos de tots els catalans que avui al matí ha fet aquesta entrevista a Vicenç Navarro, impulsor de la recollida de firmes pel referèndum sobre la reforma de la Constitució.

Al cap del dia, #fuentesdimissio ha estat TT i s'han multiplicat les crítiques cap al periodista acusant-lo de maleducat i de tractar amb agresivitat un altermundista mentre respecta racistes com l'Anglada. Crec que l'article de l'Ara reflecteix prou bé com ha anat tot però val la pena escoltar-la per formar-se una opinió.

Si algú em preguntés diria que el Navarro -per qui no amago certes simpaties ideològiques tot i que en rebutjo el personatge- ha estat poc àgil i que podria haver esquivat l'assetjament de Fuantes explicant que establir un dèficit màxim equival a limitar la política fiscal espanyola i catalana. L'home, cal dir-ho, és quasi un octogenari i en Fuentes s'aprofita que, no acostumat a sortir a mitjans en directe, en Navarro està en inferioritat de condicions: 1) el seu ego només busca vomitar tot l'ideari que repeteix a les columnes que firma arreu i que podeu veure als enllaços de la dreta i 2) quan l'enganxen sense contestar el que li pregunta i el redrecen no sap reorientar el seu discurs sense entrar en confrontacions.

Al rerefons de tot plegat, més enllà de la conversa (del combat, més aviat), podriem situar un debat sobre formes i intencionalitats periodístiques. Per què en una televisió pública es tracta amb tanta agresivitat un altermundista i, en canvi, no s'interpela igual a banquers beneficiats per les ajudes públiques que ara no concedeixen crèdit, defraudadors d'impostos, polítics retalladors de drets (CiU), empresaris acusats d'invertir en armament o d'explotar treballadors, còmplices de la crisi o responsables de les seves conseqüències?

En Navarro és un pensador, no un responsable polític. Entendriem que TVE o TV3 assetgés el Sala i Martín amb preguntes sobre com el lliure comerç que ell defensa deriva en precarització de treballadors arreu del món, deforestacions massives, expulsions del camp a la indigència dels camperols, retallades de salaris i drets socials o agudització de les diferències econòmiques?

Per què dir no a la reforma constitucional

1) Perquè posar per llei un sostre al dèficit públic, en la pràctica, suposarà retallar l'Estat del Benestar. El dèficit és la resta entre ingressos i despesa i, en contra del que diu el mite, Espanya (i Catalunya) té una despesa pública per càpita molt menor a la d'altres països de la nostra esfera OCDE. Com que no es volen tocar els impostos, especialment aquells que afecten als més poderosos (IRPF dels trams més alts, empreses amb beneficis, guanys del capital, persecució del frau fiscal, SICAV), es reforça la lògica neoliberal, que apunta només a la despesa -recordem: sanitat, educació, pensions, prestacions d'atur, vivenda protegida, l'antic Pirmi-.

2) Perquè la legislació europea ja contempla un sostre d'endeutament màxim per als països socis (veure Pacte d'Estabilitat i Creixement). És, per tant, una reforma inútil a nivell jurídic, ja que niinclourà cap xifra, cosa que sí fa la legislació europea, ni contempla un àrbitre que castigui el govern que la vulneri, ja que el TC no té armes per fer acomplir les seves sentències o, com a mínim, aquestes no són tan poderosos com les contemplades a la UE.

3) Perquè neix d'un pacte entre dues formacions polítiques que no per majoritàries representen la unanimitat. Com es porta denunciant de fa mesos als carrers, el poble reclama potestat per decidir, especialment en allò que entén com un assumpte polític -la despesa pública- que li afecta directament. Si ens treuen la capacitat de decidir sobre una reforma a la llei marc que regeix la nostra vida pública, la modificació haurà estat antidemocràtica. Bravo al professor Navarro i la seva iniciativa per demanar un referèndum.

4) Perquè és un insult a la inteligència dels espanyols. Allà on ens havien promès que la Constitució era quasi intocable per no parar atenció, posem dos exemples, a la obsolescència del Senat com a fórmula de representació territorial i al dèficit democràtic que suposa el capítol de consultes, en quatre dies com qui diu s'han posat d'acord per arreglar-la. Quan una majoria de la població, s'intueix a les eleccions i es constata a les enquestes, resulta ser d'esquerres en les seves reivindicacions de serveix públics, imposar una mesura tan restrictiva i potencialment destructiva per l'Estat del Benestar resulta, com a mínim, pervers. I si es fa negant-nos descaradament (només necessitem 35 vots al Parlament i uns quants menys al Senat!) el dret a dir la nostra per por a sortir perdent és, directament, una mostra d'autoritarisme només explicable per la submissió a un poder que, ara ja sí, es desmarca com més influent que el del poble: els mercats.

Per què els joves no ens indignem? Un grapat d'hipòtesis

La marea Hessel arriba a Espanya quan l'atur entre els joves ronda el 40%, però ja fa mesos que en Josep Ramoneda havia parlat de la societat de la indiferència, aquella present on no hi ha reflexió ni crítica, on el cinisme ha devorat la inquietud, on la tirania del ramat ens empeny a tots plegats no sabem on, qui sap si a l'escorxador.

Ens retallen drets que ha costat dècades conquerir, la reforma laboral no ha creat un lloc de treball i encareixen l'estudi i l'emancipació. Amb la meitat de tot plegat hi ha hagut revoltes en el passat però ara no. Per què?

Aquí algunes suggerències no empíriques sobre les causes de l'aparent immobilisme social entre el jovent.

La primera, material. Potser no estem tan malament. No passem gana, acceptem endarrerir l'emancipació perquè a casa s'està calentet i, en alguns casos, fins i tot cauen calerons de la butxaca paterna passats els 20. El més tonto té un mòbil última generació, facebook i seriesyonkis és gratis, cada cap de setmana desenes de milers de joves per sota la trentena sortim de festa o a sopar fora. Nanos que amb prou feina comencen la universitat tenen cotxe o moto a compte dels pares. No sembla que hi hagi crisi, sinó en molts casos un accés globalitzat al luxe, entès com a conjunt de béns "no necessaris" o accessoris.

La segona, psicològica. Potser existeix una percepció generalitzada que el problema pot ser només propi i, per tant, la solució ha de ser-ho també. Això té molt de, a) ignorància i b) pensament màgic, convenciment que "tot es solucionarà". Aquesta dificultat que tenim els joves de tots els nivells formatius no ha existit sempre i respon a unes circumstàncies determinades que, majoritàriament, no ens acostem a conèixer.

La tercera, cultural. Som individualistes, cada cop més, i això dificulta la recerca de solucions col·lectives. Percebem el problema com a nostre i imaginem solucions individuals: emigrar, crear un negoci, estudiar més o, en darrer terme, jugar brut o ser poc ètic. Per contra, desconfiem de la força del col·lectiu i ens allunyem (això sí és estadístic) de participacions polítiques, tant a nivell electoral com d'altre tipus, com recollides de firmes, manifestacions, enviament de cartes, etc.

La quarta, sociològica, molt lligada a l'anterior. No ens sentim membres de cap col·lectiu. La precarietat que, majoritàriament, tots patim, no ens uneix conscientment, l'únic lloc en comú que tenim com a generació és el Facebook, i així ens va: ningú ha canviat el món posant "Me gusta" en un grup de protesta. Allà on els obrers tenien els bars o els locals sindicals, nosaltres tenim un Twitter o un blog on penjar qualsevol "mecagüen". Per llibertat d'expressió no serà, és clar, però els canals per on la fem circular són poc inflamables per sí sols.

La cinquena, econòmica. Analitzant cost-benefici és virtualment impossible un canvi que vingui dels joves. A) No existeix una alternativa satisfactòria per una majoria. De fet, collons, no existeixen ni propostes d'alternatives socials/econòmiques mitjanament difoses, de manera que és complicat percebre els beneficis d'un hipotètic canvi. B) No hi ha un moviment consolidat ni líders, de manera que cal crear-los de zero, circumstància que eleva notablement el cost de qualsevol moviment. Crec, i això és una opinió personal possiblement discutida, que no som una generació emprenedora ni tampoc donada a gestos altruistes, característiques indispensables per resultar en una suma de canvi alternatiu.

El fin de la especulación y las hipotecas

Publicat a El Mundo el 13/3/2011

La fórmula de las cooperativas de vivienda, originada en los países nórdicos, permite ser propietario de la propia casa desde 300 euros al mes

PAU FARRÀS / Barcelona – El próximo boom inmobiliario no va a enriquecer a demasiados, pero seguro que muchos más se alegrarán. El invento que lo hará posible se llama cooperativa de vivienda. Mediante la fórmula del “derecho de uso” del suelo, el Ayuntamiento cede la ocupación del terreno a una cooperativa para unos 75 años y conserva así su propiedad, gracias a lo que se abarata todo el proceso. Como si se tratara de un alquiler, pero a lo grande y delegando a la cooperativa la responsabilidad sobre las decisiones que afectan al suelo.

Esta cooperativa, formada por los habitantes de sus casas, construye o remodela las viviendas y las gestiona sin ayuda del gestor externo, no se desentiende. El Ayuntamiento, por su parte, termina percibiendo más dinero del que le comportaría la venta del terreno porque la cooperativa le paga un canon mensual.

El resultado es que cualquiera puede acceder a estas viviendas por una mensualidad que va desde los 300 a los 700 euros y un depósito de más de 6.000 que le será restituido con el IPC incluido si decide abandonar la casa.

La idea viene de lejos y de antiguo, pero ni la coyuntura económica ni, sobre todo, las leyes sobre vivienda habían permitido su aterrizaje en Cataluña y España. Sostre Cívic es una asociación sin ánimo de lucro que se dedica desde hace cinco años a la promoción de este modelo de acceso a la vivienda nacido en los países del norte de Europa. Su promotor y responsable, Raül Robert, explica que no existía ninguna legislación que permitiera este modelo, pero que tampoco ayudan la situación financiera y “la dificultad cultural”, es decir, el actual paradigma según el cual “debes pasar de vivir en la casa de tus padres a comprarte una propia, como si fuera de pobres no hacerlo”. Ahora que, según Robert, empieza a “no ser fácil vender terreno” y que existe una nueva legislación, los ayuntamientos “empiezan a escucharnos”.

El primer intento se truncó a causa de la crisis en Cerdanyola, donde estaban planificadas 40 viviendas con esta fórmula. Actualmente existen acuerdos con Argentona, Olot y la Ribera del Fresno (Extremadura), donde el proyecto favorecerá a un colectivo de mujeres maltratadas, dando así salida a la vocación social de la iniciativa. Para Robert es una muestra de las posibilidades que se abren: “Aunque no es la forma más óptima de ganar dinero a corto plazo, se equilibra el acceso a la vivienda y puedes promover valores a través suyo siempre que los proyectos sean viables”.

En Dinamarca o Alemania, como cita el responsable de Sostre Cívic, se han llevado a cabo potentes iniciativas ecológicas dentro de estas cooperativas. La motivación tanto puede ser económica como de conscienciación madioambiental, pero lo decisivo es la implicación de los socios. “Quien toma las decisiones son los usuarios, no un gestor que obtiene beneficios y que, en ocasiones, sacrificará diseño, ahorro energético o calidad en general con tal de minimizar costes”, explica Robert.

Sucede que este sistema requiere de un funcionamiento para el que no todo el mundo está preparado, empezando por los ciudadanos, acostumbrados a las hipotecas, pasando por los bancos, que ni conocen estos proyectos ni están la labor de prestar en inventos inmobiliarios, y terminando por las administraciones, que no reservan suelo para estas iniciativas. Por eso Robert habla ahora de “una fase de normalización”, donde desde su asociación quieren crear un “nuevo escenario, más variado”.

A su lado, Raül y Sostre Cívic tienen la Fundación Ashoka, que les apoya financiera y estratégicamente para lograr llevar a cabo su “proyecto de preservación social a través del hábitat”, que también incluye rehabilitaciones. Concluye Raül: “Mejor reformar los pisos de los centros urbanos que nadie quiere comprar que especular con construcciones en las afueras, ¿no?”.

La utopía de Cal Cases

12 familias habitan la primera cooperativa catalana

P. F. - Un grupo de 30 personas fundó hace más de 3 años la primera comunidad de vivienda en cesión de uso catalana en una masía en Santa Maria d'Oló, (Bages). La idea se concibió en el seno de un ateneo del barrio barcelonés de Gràcia y Sostre Cívic ayudó en su gestación hasta que, por fin, en 2007 nació Cal Cases. La Masía en la que viven 20 adultos y 10 niños ha sido acondicionada y cada familia tiene su espacio de privacidad además de los compartimentos compartidos (cocina, despensa, comedores, espacio para niños). Este proyecto de vida comunitaria, que va más allá de la propuesta de Sostre Cívic, tiene además una voluntad de cambio social y la perspectiva de llegar a ser autosuficientes.