Conspiranoia

Una concatenació de situacions m'ha portar a hipotetitzar una (no LA) finalitat concreta de les actuals retallades:

1. Cada cop hi ha més iaios a les nostres ciutats, autonomies i estats. Són un segment de la població escassament productiu en termes econòmics i, per cultura i a grans trets, poc consumidor.
2. Per contra, la seva vida acostuma a exigir notables quantitats de diners al sector públic en forma de visites i/o estades a l'hospital, costosos tractaments mèdics, construcció de residències (algunes d'elles altament precàries, en tot cas), ajudes a la dependència i pensions. Parlem de desenes de milers d'euros per cada dècada viscuda després dels 70 anys, oju.
3. De fa un temps, però, s'han bloquejat les alegries: les retallades a la sanitat catalana, l'aprimament de pensions (les vidues que han treballat sense cotitzar cobren menys de 600 euros al mes) i la paralització de la llei de dependència, que a Catalunya deixarà sense ajudes els dependents de grau moderat.
4. Paral·lelament, el titella gilipolles Boi Ruiz proposa que la gent es faci de mútues si no vol esperar deu mesos per a operar-se de cataractes o posar-se pròtesis al maluc. El que amaga el puto cínic és que 1) més d'una cinquena part dels pensionistes està per sota del llindar de la pobresa; 2) la gran majoria de mútues puja les quotes a la gent gran i es nega a acceptar les qui le spoden pagar si ja han estat malaltes; i 3) en molts casos no et paguen les pròtesis o implants que hagis de posar-te.
5. Allarguen l'edat de jubilació. Un encert si es tracta de metges, enginyers, periodistes o professors d'universitat, professions que, amb l'experiència, poden anar reduïnt el volum de feina (i augmentant la seva especialització i grau d'excel·lència). Un disbarat en treballs no qualificats o de gran desgast mental (ser mestre de segons quina classe de primària o secundària 5 hores al dia, per exemple).

En resum, fer-se gran surt car, però cada cop t'hi posen més traves. I si tot plegat només condueix a involucionar i a escurçar l'esperança de vida? I si fos un procés premeditat?

Les pensions i el que fem

Llegit aquí:

Cuando hace dos meses en Francia se produjeron las huelgas contra el aumento de la edad de jubilación, la principal crítica que llevó a movilizarse a la mayoría de los estudiantes de liceos y universidades partía de las mismas condiciones que se señalan aquí, pero en todo caso el escenario francés era mucho más halagüeño tanto para los trabajadores como para los estudiantes. En el momento de la aprobación del aumento de la edad mínima de partida a la jubilación en Francia de 60 a 62 años, la tasa de paro general rondaba el 10% y la tasa de paro juvenil alcanzaba el 24%, según cifras de Eurostat.

(...) (Nosaltres estem en un 40% d'atur per sota dels 29 anys i perspectives de jubilar-nos als 67, perquè MOLT POCS hauran cotitzat els 40 abans dels 65)

Ante el panorama desolador del mercado laboral para la juventud en España que muestran las estadísticas sería esperable un clima social de tensión dentro de este colectivo. Sin embargo, raramente se tiene en cuenta a la juventud precaria como un actor social relevante a la hora de tomar este tipo de medidas por parte de los gobiernos.

Potser és per ignorància del potencial que tindriem com a colectiu. Potser per inconsciència del que ens espera. O perquè no passem gana avui. O perquè ens la pela tot.

A qui puteja el retard de l'edat de jubilació?

Un burgués vive dos años más que un pequeño burgués que, a su vez, vive dos años más que una persona de clase media, la cual vive dos años más que una persona trabajadora cualificada, que vive dos años más que una persona trabajadora no cualificada, la cual vive dos años más que un trabajador no cualificado con más de cinco años en paro. La distancia entre la última y la primera es de diez años. El promedio de la UE-15 es de 7 años.

Això són dades empíriques d'Espanya (font: VNavarro): les classes socials encara pesen. Dos anys més treballant = dos anys menys de jubilació, segurament els dos més durs. Ni entro ja en la tragèdia que suposa quedar-se aturat als 50, 55 o als 60, ja no al moment, sinó a l'hora de fer el càlcul de les pensions, que van segons els darrers anys de cotització. Per no parlar del que ja està passant: bosses de pobresa notables entre pensionistes i majors de 65 anys perquè les pensions mínimes d'avui dia estan ja per sota del llindar de la pobresa.

L'article del Navarro és molt recomanable però deixa d'assenyalar qui són els culpables d'aquestes rebaixes. Si és fals que la sostenibilitat del sistema estigui en perill, per què qualla el discurs de la retallada? Seguim la pista dels diners: si temo que el dia de demà tindrá una pensió pública de merda, el millor és fer-me un pla privat i assegurar-me una mica el cul pel futur. On? Al banc. O, com s'ha posat de moda dir ara, els mercats.

Un altre gol en contra.