Conspiranoia

Una concatenació de situacions m'ha portar a hipotetitzar una (no LA) finalitat concreta de les actuals retallades:

1. Cada cop hi ha més iaios a les nostres ciutats, autonomies i estats. Són un segment de la població escassament productiu en termes econòmics i, per cultura i a grans trets, poc consumidor.
2. Per contra, la seva vida acostuma a exigir notables quantitats de diners al sector públic en forma de visites i/o estades a l'hospital, costosos tractaments mèdics, construcció de residències (algunes d'elles altament precàries, en tot cas), ajudes a la dependència i pensions. Parlem de desenes de milers d'euros per cada dècada viscuda després dels 70 anys, oju.
3. De fa un temps, però, s'han bloquejat les alegries: les retallades a la sanitat catalana, l'aprimament de pensions (les vidues que han treballat sense cotitzar cobren menys de 600 euros al mes) i la paralització de la llei de dependència, que a Catalunya deixarà sense ajudes els dependents de grau moderat.
4. Paral·lelament, el titella gilipolles Boi Ruiz proposa que la gent es faci de mútues si no vol esperar deu mesos per a operar-se de cataractes o posar-se pròtesis al maluc. El que amaga el puto cínic és que 1) més d'una cinquena part dels pensionistes està per sota del llindar de la pobresa; 2) la gran majoria de mútues puja les quotes a la gent gran i es nega a acceptar les qui le spoden pagar si ja han estat malaltes; i 3) en molts casos no et paguen les pròtesis o implants que hagis de posar-te.
5. Allarguen l'edat de jubilació. Un encert si es tracta de metges, enginyers, periodistes o professors d'universitat, professions que, amb l'experiència, poden anar reduïnt el volum de feina (i augmentant la seva especialització i grau d'excel·lència). Un disbarat en treballs no qualificats o de gran desgast mental (ser mestre de segons quina classe de primària o secundària 5 hores al dia, per exemple).

En resum, fer-se gran surt car, però cada cop t'hi posen més traves. I si tot plegat només condueix a involucionar i a escurçar l'esperança de vida? I si fos un procés premeditat?

A qui puteja el retard de l'edat de jubilació?

Un burgués vive dos años más que un pequeño burgués que, a su vez, vive dos años más que una persona de clase media, la cual vive dos años más que una persona trabajadora cualificada, que vive dos años más que una persona trabajadora no cualificada, la cual vive dos años más que un trabajador no cualificado con más de cinco años en paro. La distancia entre la última y la primera es de diez años. El promedio de la UE-15 es de 7 años.

Això són dades empíriques d'Espanya (font: VNavarro): les classes socials encara pesen. Dos anys més treballant = dos anys menys de jubilació, segurament els dos més durs. Ni entro ja en la tragèdia que suposa quedar-se aturat als 50, 55 o als 60, ja no al moment, sinó a l'hora de fer el càlcul de les pensions, que van segons els darrers anys de cotització. Per no parlar del que ja està passant: bosses de pobresa notables entre pensionistes i majors de 65 anys perquè les pensions mínimes d'avui dia estan ja per sota del llindar de la pobresa.

L'article del Navarro és molt recomanable però deixa d'assenyalar qui són els culpables d'aquestes rebaixes. Si és fals que la sostenibilitat del sistema estigui en perill, per què qualla el discurs de la retallada? Seguim la pista dels diners: si temo que el dia de demà tindrá una pensió pública de merda, el millor és fer-me un pla privat i assegurar-me una mica el cul pel futur. On? Al banc. O, com s'ha posat de moda dir ara, els mercats.

Un altre gol en contra.

Les invisibles

Publicat a El Mundo el 29/10/2010

(s'obren les votacions per a publicar íntegra l'entrevista a l'Albert Sales, un referent en altermundisme; el reportatge només inclou un 5% de les seves reflexions sobre la realitat social catalana)

Las jubiladas son el colectivo con mayor riesgo de precarización económica

Cerca de 300.000 ancianos catalanes, en su mayoría mujeres, cobran pensiones mínimas por debajo del listón de la pobreza

La pobreza tiene rostro de mujer. El 27,9% de las catalanas mayores de 65 años es pobre según el Instituto Nacional de Estadística. Los datos sobre distribución personal de la renta y riesgo de precarización también advierten que el 68,4% de barcelonesas lo serían si vivieran solas. Otros indicadores cuentan que el 15,8% de mujeres en edad de jubilación no tienen ingresos. Las cifras catalanas se enmarcan en unos índices de exclusión social por encima de la media de la Unión Europea y se explican en parte porque el porcentaje del PIB dedicado a la protección social es inferior al europeo (17,6% frente al 26,9%) y al español (21%).

Francesc Garsaball, presidente de la Unión de Pensionistas, Jubilados y Prejubilados de Cataluña, se pregunta “cómo es posible que con estas diferencias aún haya quien habla de recortes”, recordando las contínuas amenazas que planean sobre las pensiones en España. El sociólogo Albert Sales, asesor del Consell Municipal de Benestar Social de Barcelona, lamenta al respecto que “en los últimos tiempos, hablar de las pensiones es hablar de una carga para los presupuestos, de recortes, mientras lo que debería estar en la agenda es cómo este sistema no sirve para sacar a la gente de la precariedad”. Sirven como ejemplo los cerca de 300.000 jubilados catalanes, dos tercios de los cuales son mujeres, que cobran pensiones mínimas cuyo importe no supera el listón de la pobreza.

A raiz de la crisis, lo apunta Sales, han surgido nuevas tipologías de precarización económica y muchas de ellas afectan a los pensionistas, no porque sus ingresos hayan disminuído, sino porque su situación está vinculada a la familia. Sucede, por ejemplo, que hijos que se habían emancipado, y que hasta vivian en pareja y con hijos, no han podido pagar la vivienda y han vuelto a vivir con (y de) sus padres. O que, necesitando el anciano de cuidados externos, la familia no puede pagarlos y la salud y la calidad de vida del mayor se resienten. La ley de dependencia, que se previó para paliar estas situaciones, se ha desarrollado lentamente y ha quedado muy minimizada por la crisis, y las parroquias y servicios sociales hace meses que están colapsados, con lo que tampoco existen soluciones externas.

Como trasfondo de esta realidad está la sospecha, compartida por Sales, Garsaball y Vicenç Navarro, profesor de Políticas Públicas en la Universitat Pompeu Fabra, de que el discurso sobre la insostenibilidad de las pensiones es “interesado”. Según Garsaball, “el fondo de reserva de las pensiones tiene superávit” pero, como explica Sales, “los bancos quieren participar del pastel que suponen los ahorros de jubilación”. Entiende igualmente Sales que “cuando miramos a la gente mayor como una carga de tiempo y de dinero estamos distorsionando la realidad: la cantidad de horas de trabajo que dedican a las tareas familiares que no contabilizan en el PIB y que facilitan que los familiares puedan participar del mercado laboral es enorme”. Sin contar que tambien consumen y pagan impuestos. Pero de eso, de la diferencia entre coste y aporte de los jubilados a la economía, nadie tiene datos.

D'on vénen les pomes del súper?

Aquest vídeo forma part de la campanya ON per al reconeixement del deute ecològic i la sobirania alimentària.

És una mostra de les realitats que, sovint, els polítics i els mitjans obliden quan parlen del lliure comerç o la immigració, quan no parlen de deute extern, quan ataquen Evo o Chávez, quan es canten les bondats del lliure mercat sense tenir en compte el cost del creixement sense control. Tot va lligat, d'una o altra manera, i tot s'ha de posar a la balança quan formem opinions i actuem.

Cortesia de Canalsolidari.org.

Informació i desinformació

- Via Canalsolidari:

"El passat mes de juliol, els presidents dels vuit països més rics del món van anunciar, a so de bombo i platerets, que destinarien 20.000 milions d’euros a la lluita contra la fam al món. Mig any després, el director general de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), Jacques Diouf, ha denunciat que no ha vist “ni un cèntim” de l’ajuda promesa."

Què han de donar si a Europa mateix ja hi ha 80 milions de pobres?

- Via tot arreu, paraules de la Cospedal:

"Els reis van anar a Barakaldo (a la final de la Copa de bàsket) perquè ha canviat el clima polític".

Mentida interessada. Els reis hi van per fer visible un canvi que no s'ha produït més que a la superfície. Que un sector (el 10% aproximadament) de l'esquerra independentista basca estigui fora del mapa parlamentari no vol dir que hagi desaparegut com a massa social. Les trampes de la llei de partits produeixen aquestes situacions. I els que pitaven, a més, no eren una "minoria radical": al pavelló hi havia aficions dels 8 equips participants al torneig i tothom va sentit el rebombori.

- Interessant mirar aquest post de Mimesacojea.com i revisar per sobre els comentaris, referent tot plegat a la ETB i a personatges pintorescs.