Supemodelo

Més enllà d'alguna sèrie, alguna pel·lícula i esdeveniments esportius, no acostumo a veure la televisió. Perdre'm per internet o llegir qualsevol cosa m'agrada molt més. Succeeix de vegades que poso la tele i em dono la raó veient alguna porqueria. Ahir a la nit va ser el cas, ja que les circumstàncies manen.

Va acabar una peli de Woody Allen i una teleadicta va posar Cuatro: Supermodelos.

El programa és una espècie d'Operación Triunfo per a Models de passarela, amb eliminades i tal. Passem de les motivacions de les participants i del seu "somni", perque el funcionament del programa és el veritablement escandalós. Ahir tocava eliminar una de les dues nominades, i durant la setmana s'havia organitzat un concurs-competició entre les dues, recolzades respectivament per altres dues companyes. Les proves, no cal dir-ho, éren absurdes: una cursa (perillosa, perque le feien anar calçades amb manoletinas enlloc de bambes), caminar amb talons per una línea sense que els caigués del cap una poma sobre un llibre, concurs de varietats (que provocava vergonya aliena), etc.

A la tensió competitiva, els "professors" s'encarrguen d'anar mermant psicològicament les nominades, en ocasions amb crueltat gratuïta, per després consolar-les amb un piano tendre de fons. Molt trampós.

Finalment, assegudes cara a cara i davant les demés consursants, les dues nominades han de dir en què falla l'altra aspirant, quins són els seus defectes i per què no val com a model. Norma que, com és imaginable, dóna lloc a paraules gruixudes. Això va derivar en llàgrimes i una competició per veure qui feia més llàstima: "no quiero volver a mi casa, con mi hipoteca, blablabrasabrasa", "almenos tus padres te apoyaron, no como a mi", "es mi sueño y si fracaso mi vida blablabrasabrasa", i tal. Evidentment, passades les punyalades i els plors, arriba el massatge mutu i "deseo que ganes tú", "no, tú" absolutament fals i incongruent. I per acabar, amb les dues pels terres, les demés han de posicionar-se físicament del costat de la qui, creuen, és més vàlida. Cinc es van posar de part de la noia de 16 anys, i una sola del costat de la que, finalment, acabaria guanyant. Victòria, si més no, sospitosa i que dóna joc per al futur, però això és un altre assumpte.

Judit Mascó, per cert, somriu com els àngels, però presenta com una principiant demostrant que no és la seva feina a cada intervenció i dóna una imatge de freda i despiadada traficant de carn. Carn bonica però en alguns casos estúpida: els moments sentimentaloides d'algunes concursants recorden allò de a més guapa, més tonta.