Cap d'any

Un altre cop a la Pobla, tocava endevinar les 7 diferències abans de començar la rauxa. Per començar, enlloc de la Meri, la parenta del Pep, venia Perra (Pere), que canvia una mica el panorama. Per acabar, fotia encara més fred que l'any anterior, això és, graus negatius. M'hagués agradat que fossin presents el Ferran i el Germ per tenir alineat a la casa el Dream Team, però amb els que anavem es podia fer feina.

La teoria diu que les segones parts acostumen a superar l'original, així que tenia bona pinta. Pep, Asi, Carlos, Bastida, Carles, Roger i jo mateix anavem distribuits en dos cotxes.

Per començar vam discutir la diferència entre ser temerari i ser inconscient. Temerari és conèixer el perill i atrevir-se a desafiar-lo. Podria ser el cas d'alguns dels membres de l'expedició. Inconscient és no saber què és el perill. El Roger és un exemple d'inconsciència: portava un xandall i una jaqueta per enfrontar-se al fred polar que ens esperava.

Havent passat de Montserrat ens vam trobar amb un embús de ca l'ample així que vam aprofitar per sortir del cotxe i jugar un sopapo enmig de l'autovia. Els camioners ens miraven amb enveja i els pares de família nerviosos perque els fills que duien dins volien unir-se al joc. Parèntesi. Hi ha en marxa la iniciativa "Azota a Pep" consistent en filmar un cop de cinturó al cul d'en Pep a diferents llocs del planeta. Amb Montserrat de fons, en Pep va ser fuetejat mentre els camioners demanaven més.

Ja en marxa, la primera parada havia de ser a l'àrea de Guissona. Pagant 5 euros o menys pots entrart i menjar el que vulguis, i tot i que adverteixen que està prohibit treure menjar cadascú portava un tupper wear on encabir el que, preveia, havia de sopar. Pep, Pere i jo ja haviem organitzat un concurs per veure qui aconseguia menjar més a) canelons, b) hamburgueses, c) trossos de llom o d) costelles de qualsevol animal. La mala notícia va ser que estava tancat, que haviem arribat tard. Tocava mirar el sopar. Mentre buscavem butifarra amb mongetes i canelons el Pere i jo vam agafar un chopped d'aquests robusts i vam escenificar una jugada de futbol americà. Jo li vaig passar enrere i ell, de quarterback, va llençar-me la pilota per un passadis. El Pep, que estava a prop, va placar-me quan corria amb la pilota-chopped. No va haver-hi destrosses però sí incredulitat entre els compradors.

Un cop al cotxe, va ser creat el rap de La Pobla. Gràcies al hip-hop del Perra van anar sortint estrofes que relacionaven la nostra futura mort etílica amb els bigotis i els pèls a les aixelles de les mosses de les contrades que ens esperaven. Crec que no vam riure tant en tot el Cap d'Any, perque anavem combinant-ho amb crits als habitants dels pobles per on passavem (Exemple dirigit a unes dones prop de la jubilació: "Ep, joves, si voleu gresca us fem un lloc aquí darrere!") i noves experiències, com treure tot el tronc superior per la finestra mentre anavem a 120, intentar obrir la porta del cotxe a la mateixa velocitat, delegar la conducció en el copilot, etc.

Essent fosc quan vam arribar, i fotent una rasca increïble, vam ser prudents i vam apartar els objectes de valor de la sala mentre ens barallavem per fer foc i el Perra muntava la taula de mescles. Els cacahuets anaven caient a un ritme semblant al de les cerveses tot i que s'havia acordat que intentariem no beure abans de les 12. A les 10 ja hi havia qui no necessitava gaire més, però sense haver obert encara el vi i els esperits es va donar un altre dels punts clau de la nit: LA RISOTERÀPIA. No hi ha explicació racional, però la introducció d'un cacahuet dins la guardiona anal de l'Asi va desencadenar una histèria extraordinària que ens va fer cantar mil-i-un gols mentre fotiem bots. Algun dels bots va ser sobre el sofà, amb previsibles conseqüències.

Poc després, havent expulsat el Rux de casa, aquest va informar que havia tirat la sabata del Pep però no sabia on. Podia estar al teulat, podia estar als esbarzers, podia haver caigut a l'hort. Al matí següent la sabata apareixeria al costat de la porta de casa.

Entaulats per fi, fotent-li al vi i endrapant com animals ens canelons i la butifarra amb mongetes que va cuinar l'Asi, el Pep va emular-se a sí mateix i va empassar-se un caneló sense mastegar com havia fet l'any anterior (per triplicar) amb uns frankfurts. Com es habitual, la seva gesta va ser aclamada pel gran públic. Quan van arribar els raims vaig ser advertit que si tornava a apagar la tele rebria agresions. Això no volia dir que no hi hagués bogeria amb les campanades. A la segona campanada ja hi havia raïm volant pels aires, impactant als caps o a les parets, i tan bon punt va començar l'any el Bastida va agafar el vodke i ens va ruixar a tots com si fos un corredor de F-1. La música va començar a tronar i tots plegats vam començar a ballar per la sala. Les ampolles de rom, uisqui i vodka s'anaven buidant i algun viatjava cap a la cuina per endrapar trossos ressecs de butifarra.

Quedaven, però, els postres. Postre que no teniem, però que podiem aconseguir. Vam sortir al carrer ja tajats i allà on veiem llum picavem al timbre convidant a la gent a treure el cap per la finestra, els cantavem unes nadales i després demanavem teca. El millor cas va ser el d'unes dones ja grans, que davant la negativa a acceptar "propina", ens van tirar una ampolla de Juvé i Camps. No tinc ni idea de caves, però es veu que aquesta és una bona marca.

El retorn a casa ens va deixar dotzenes de relliscades i nates contra a terra de tan alcohol com hi havia, a més de baralles i vexacions diverses així com expulsions fora de casa. Poso aquí un forat negre que s'allarga des que vam sortir de casa camí dels bars i discoteca fins el retorn escalonat a casa. Només recordo una frase del Pep: "Volia entrar a pixar però al WC fa una pudor increïble: tota la banyera, cortina inclosa, està plena de potat".

Aquest era el primer dels potats, perque just davant de la porta hi havia una gran taca congelada de color sospitós que va resultar ser el potat que va fer el Pep després d'un Sant Hilari global.

L'esmorzar el vam fer un cop més a l'hotel, aquest cop sense baixes però amb Perra i Carlos en un estat que classificariem com a "mort". Era tal el grau d'agonia del Carlos que després d'una bona estona sense saber res d'ell vaig anar a buscar-lo als lavabos amb el Pep pensant que estaria potant i el tio estava dormint sobre una tassa de vàter.

No sé ja on acabar perque em salto la quasi-baralla on l'home xutat volia agredir Mr. Gutierrez. Potser en la neteja de tooooooooota la merda que vam deixar. Dic ara que no havia vist mai una casa tan bruta com la vam deixar. La nit de cap d'Any ens va deixar moments memorables i estones de riure molt, crec jo que les que estavem a casa els amics, sense mesclar-nos amb gent rara, però que La Pobla està més que expremuda i que de cara a anys vinents cal buscar un lloc on puguem esbravar-nos allunyats de la civilització. He dit.

PD: Intentaré incloure fotos tan bon punt les tingui.