Migdies

Avui és el dia de la Pau. Ho sé perquè a l’escola he vist que tots els nens duien samarreta blanca. Ahir duien pentinats estrafalaris i abans d’ahir barrets o gorres. La indumentària dels dos primers dies era per fer un petit homenatge al Carnestoltes, així que dur samarreta blanca pot produir confusions. Però ja està bé que la pau sigui celebrada.
Parlava de l’escola, i és perquè hi treballo els migdies vigilant el menjador i el pati. I parlava també del dia de la pau. Avui, més que mai, quedaven prohibides les baralles, i a cada reducte de lluitadors d’Smackdown els he hagut de recordar que en el dia de la pau queda fatal fer La Trituradora o imitar el Rey Misterio. Bé, també he aprofitat per resoldre cada discussió amb grans abraçades entre els litigants. Només hi ha hagut problemes quan s’havien d’abraçar nen i nena.
Vigilar els nens pot ser molt enriquidor, però també esgotador, en alguns casos estressant i fins i tot frustrant. Podem relacionar cadascun dels efectes amb perfils de nanos i, sobretot, amb grups d’edat, però això és un altre assumpte.
La jornada laboral comença dins del menjador. Tu seus aquí, tu allà. No, no pots deixar-te l’enciam. Val, menja la meitat del xoriço. No facis marranades amb la mandarina. Demana permís abans d’aixecar-te. Seu bé. Agafa bé la cullera. Menja el pollastre amb els coberts. Dóna’t pressa.
Et pregunten coses al principi, intenten que els perdonis menjar amb cares de pena, que els col·loquis amb els seus amics i que no vegis que han repartit trossets de peix per tota la safata perquè sembli que no es deixen res. Cap dificultat.
Bé, l’altre dia un de tercer de primària va doblegar la forquilla, li vaig dir que fes una redacció firmada pels pares que finalment en van se tres perquè “no va tenir temps” en el plaç marcat. El seu germà després confessaria que els pares creien que castigar el nen per això era una “xorrada”. Els pares no s’aturen aquí. Hi ha un altre cas d’una mare que envia una nota demanant que el seu nen no mengi el xoriço de les llenties i els cigrons perquè “ho passa malament”. I completa el podi el pare que suggereix als monitors que “deixem fer el que vulgui” al seu fill. Detalls.
Poc abans de les 2 baixa ESO. Això augmenta exponencialment el número de reivindicacions territorials, això és, “vull seure amb els meus amics”, desafiaments oberts, “oblits accidentals” de la fruita del postres i cert grau de sofisticació en les tècniques subversives, com per exemple, aixecar-se per omplir la gerra d’aigua individus de dues o més taules simultàniament.
Poc després pujo al pati, i aquí ja hi ha més llibertat. Del que es tracta és que no es barallin, no pugin a les galeries, no xutin les pilotes de bàsquet, etc. El més habitual, però, és trobar-se amb casos que no estan en cap norma. “Aquells nens m’estan tocant els pits!” pot sonar normal en una mossa crescudeta dels cursos de secundària, però va sortir de boca d’un nen de 8 anys. Després hi ha els abusos en la seva forma més típica: nen-gran-envia-a-Pekin-pilota-de-nen-petit. És la llei del pati i restarà tota la vida, però jo castigo els cabrons que ho fan. Un altre cas que ens porta molt de temps és el de les noies que resten permanentment a l’Wc. Noies de 3r d’ESO que es dediquen a maquillar-se i pentinar-se monopolitzant el mirall o tancar-se set de cop en algun dels lavabos. Tela, creguin-me.
Finalment, a les 3 em quedo sol vigilant el pati. Arriba l’Eric’s time i l’Alexandra’s show. Els dos nanos, de 8 o 9 anys, sense que falli un sol dia, i això és el més rigurós que s’ha escrit mai en aquest blog, es fan notar perquè o a) peguen o b) els peguen. Alguns casos poden arribar a ser surrealistes, llegeixi’s que arrosseguin un d’ells per sobre una merda de colom/gavina, els mullin tota la samarreta d’aigua, els baixin els pantalons o siguin acusats de “dir guarrades a la meva novia”.
A la mateixa hora arriben els que han dinat a casa, generalment més grans. Això significa iPods i mòbils, que ara m’encarrego de requisar si localitzo, i major grau de cenutrieria. Exemple. Cistella de bàsquet, usada amb civisme tot el temps de pati amb partidets, es transforma, passant a ser una diana on els mateixos jugadors cívics més 5 hormones amb potes fan el ritus de l’aparellament (fallit, òbviament) llençant la pilota contra el taulell des del mig del camp. Es tracta de llençar fort, perquè rarament algú encistella i en molts casos llencen amb una sola mà, podent acabar la pilota a metres de l’objectiu.
A les 3’30 sona un timbre i foto el camp.
Per cert, dilluns vaig posar-me un barret de mexicà gegant i dimarts un perrucot afro de color blau.

Pd: “Sispli, és suparurgent, ca taniu un chíclet da menta? Es ca sa ma cadat el gust fastigós de la truita i mal vull treura!”