És l'economia, estúpid!

Fa una mica més de 15 anys, durant la campanya nord-americana entre Bush pare i Clinton, aquest darrer va decidir fer girar el seu missatge electoral al voltant d'una economia. Es tractava de fer aterrar el programa i les propostes molt a prop de les veritables preocupacions de la gent. Els resultats els sabem tots i la iniciativa li va servir a Clinton per demostrar que actuacions importants a l'exterior com la guerra del Golf importaven ben poc al costat de mesures fiscals i laborals. El lema que va utilitzar va ser el que dóna titol al post.

A Espanya en Rajoy s'ha encarregat de recuperar aquests assumptes, americanitzant la campanya electoral amb propostes econòmiques populars i aparcant altres conflictes que, potser, no afecten directament tanta gent o en els quals ha perdut discurs (vegi's ilegalització de l'entorn d'ETA). A l'estat, des de fa un temps, les dretes ja no es diuen dretes sinò que es proclamen liberals, i aquest discurs sembla un tic més dins d'aquesta moda pro-model americà. El mite diu que les bones dades que mostren els socialistes venen donades per la inèrcia de la bona gestió del PP, que ningú posa en dubte, deixant sota sospita el paper de Solbes en aquests quatre anys.

Així, els populars han començar a demonitzar l'actuació feta, a predir una crisi d'escàndol i a publicitar saldos i ofertes. La rebaixa de l'IRPF, ja comentada al seu dia, és una gran arma, i ZP ja va dir en l'entrevista que li va fer Pedro Jota aquest cap de setmana (està partida en dues parts: diumenge i dilluns) que aquesta mesura podia fer restar el 50% d'ingressos d'aquesta taxa. Això és, menys diners amb què pagar escoles, vivendes de protecció, millorar la sanitat o invertir en infraestructures.

Més enllà de discursos, però, i en una societat tan personalista i necessitada de noms com en la que vivim, Soledad Gallego-Diaz es preguntava en la seva (imprescindible) columna dominical d'El Pais pel nom de l'Anti-Solbes. Desprestigiat Arias Cañete i exiliat Rato, el nomenament ahir de Pizarro ha estat celebradíssim pels liberals. La no alineació de Gallardón de cara a les eleccions ha desinflat la notícia en menys de 24 hores, però això és un altre assumpte.

En Raül ja fa mesos que anuncia que estem en campanya electoral, i de fet els discursos i les actuacions d'uns i altres així ho han certificat, però fins ahir no es van disoldre les Corts i convocar oficialment les eleccions. Sense esperar gaire, en Rajoy ja va presentar el seu lema i tan bon punt ahir vaig sortir de casa vaig trobar-me el primer cartell, el de CiU: "Això s'ha d'acabar!".

En un context com el que tenim d'empat tècnic i on pocs milers de vots poden determinar escons decisius, el PP ja sap que ha d'evitar grans escàndols que puguin movilitzar l'esquerra, que sí va votar en massa fa 4 anys, mentre que ZP ha de buscar el cos a cos perque la gent surti de casa el 9-M per molt que vagi exhibint el seu optimisme.

A Catalunya aquesta circumstància no ens pot ser més favorable, perque o CiU o ERC seran decisives. Fracassada ERC i en franca decadència després del seu bum, l'incògnita seran els resultats convergents. Un Duran de ministre d'exteriors enlloc d'un Moratinos repetidament desacreditat donaria moltes rendes a Catalunya però, com adverteix Joan Herrera, obstaculitzaria moltes polítiques socials. Després d'una legislatura on s'han dut a terme el gruix de les polítiques progressistes, potser serà el millor moment per mirar la pela i en aquest sentit Duran sempre serà més escoltat a Madrid que l'impresentable Joan Tardà.