L'autobús 41 i les seves històries

Ahir a la tarda havia d'anar des de la Pompeu fins SED. Sempre tardo un munt. Més de tres quarts d'hora. No hi ha combinacions clares amb transport públic, tot i que són dos punts relativament propers. Deuen ser els dos punts de Barcelona amb una relació proximitat - temps de transport més pronunciada de la part civilitzada de Barcelona (és a dir, sense comptar Zona Franca, Carmel, carrer Indústria amunt o Pedralbes).


Ahir vaig agafar el 41 amb la intenció de baixar a Catalunya i prendre la verda fins Plaça del Centre. El 41 és un autobús dels petits, dels que semblen de barri. Vaig anar fins al final, on estava lúnic lloc lliure per seure i vaig començar a llegir el diari. A la següent parada van entrar una mare i el seu fill petit de 5 anys. El nen era mogut i la mare el deixava fer. Va baixar el noi que seia al meu costat i el seu lloc el va ocupar el petit, mentre la mare seia tranquilament davant, donant-li l'esquena.


El nen no parava de moure's. Ens vam mirar. Tenia uns ullots enormes i foscos. Jo vaig riure i ell va riure. Jo anava fent veure que llegia i de cop el mirava. Ell ho anava esperant i cada cop que el mirava feia un salt i reia. Poc després va començar a donar patades al seient on estava sa mare. Vaig agafar-li les cames. Aleshores em va dir que es deia Marc Anthony. Jo li vaig dir que també em deia així. Aleshores em va intentar convèncer que al meu diari posava el seu nom escrit per tot arreu. Amb un boli que li vaig donar va començar a escriure emes gegants per tot el diari. No parava de riure. Després va imitar el cantant que es diu com ell i em va dir que escrigués el meu nom. Evidentment a mi m'havia passat la parada, però la combinació que volia també era vàlida si parava a Paral·lel.


Avui he tornat a agafar el 41. Davant meu ha pujat un home gran. El bus estava prou ple i no hi havia llocs, però algú li ha cridat l'atenció. Era una àvia, que estava asseguda en un d'aquells seients situats al principi que són més grans que els individuals però insuficients per encabir-hi dues persones. Un error de disseny? Pot ser. "Claro, que es para dos", ha dit ell. "No, no es para dos pero arrímese que cabemos". L'amica de la vella no podia parar de riure. Però la festa continuava. "Que es el dia de los enamorados!". I tothom qui ho escoltava reia, jo inclòs. "Pero que ya veo que es usted guapa, pero yo tengo esposa". "Y yo marido, pero quien sabe!".

Un escàndol. Al final, quan tots baixavem, un home va advertir que avisaria la dona de l'avi. Només recordo un autobus on rigués més gent: el de Sicilia, mentre la Fatma ballava.