Les dones de ZP i les eleccions a Itàlia

Hi ha hagut els darrers dos dies dues fotografies sobre el nou govern de Zapatero. La primera el situava envoltat de les seves ministres; la segona obria ahir tots els diaris i oferia una cara d'impostada mala llet de la nova titular de Defensa, que també és ministra, i no ministre. En la primera, els peus de pàgina o els textos d'acompanyament feien més referència a la nova majoria femenina que no pas a la novetat d'algunes cares o a la creació de noves carteres; en la segona, es llegien coses com "no le tembló la voz" al costat de l'ordre de manar firmes les tropes.

Vull pensar que és el morbo. El fet en sí, és innegable, és notícia. Que es subratlli tant i causi sorpresa voreja la simplicitat de ment.

M'interessa més, però, la victòria d'un delinqüent a les eleccions d'Itàlia. Precisament, donant sortida a la seva proverbial incontinència verbal, ahir va advertir contra els problemes d'un executiu "massa rosa". No nego que he corroborat repetidament el mite de la rivalitat entre dones als llocs de treball, però les estadístiques diuen que les millors empreses acostumen a tenir una presència forta de fèmines als llocs directius.

Com acostuma, probablement demà o dema passat negui aquesta frase o altres meravelles que ha deixat anar durant la campanya tot i que hagin quedat enregistrades, però això no treurà els 5 anys que estarà al govern (més un plus si aconsegueix presidir la república). Compte amb aquest home, antítesi de l'estat de dret personificat, perquè s'enfronta al declivi de tot un estat, al desencant de la societat sencera. La pregunta és si tornarà a preocupar-se més de defensar els seus interessos (bàsicament, seguir forrat i no anar a la presó). Si ho fa, enfonsarà el país.

Intentarà portar-se bé al costat de la Lliga Nord, partit populista que desprecia el sud i que proposa el federalisme fiscal per combatre la mendicitat de les regions més pobres de l'estat. La seva pujada estratosfèrica torna a demostrar que l'argument econòmic ven més que cap altre, encara que sigui emprat des de la demagògia: la Itàlia del nord (Torí, Milà, Venècia, tota la Toscana, etc.), industrial i europeïtzada, denuncia de forma absolutament despectiva i classista la del sud (Sicilia, Calàbria, Nàpols i fins i tot Roma) d'aprofitar-se parasitàriament del seu treball. El paral·lelisme amb la situació de Catalunya dins Espanya podria entendre's des d'aquesta premisa, però hi ha un engany: Itàlia no té, ni de bon tros, els mecanismes redistributius de què sí gaudeix l'estat de les autonomies (o el sistema federal alemany). La pobresa de les regions del sud, d'on fuig la gent sense parar, també té arrels en l'abandonament a què ha estat sotmès.

Aquest abandonament es tradueix en manca d'infraestructures, hospitals tercermundistes, el problema de la recollida d'escombraries, misèria real i manca d'igualtat d'oportunitats, però també en el sorgiment de màfies que resolguin l'absència de poder públic i un tarannà "cabrón" globalitzat, on qui més pot aprofitar-se del pròxim esdevé qui té més crèdit social.