Bàsquet - Finals

Barça - Tau i LA Lakers - SA Spurs

Ahir ho vaig veure gairebé tot: el primer partit de la final espanyola i el darrer de la final de conferència oest americana.

El Barça va perdre davant un gran Tau i els Lakers van guanyar gairebé sense merèixer-ho uns Spurs més que correctes. Els cules podem dir que ja hem fet prou arribant a la final després d'una enorme eliminatòria contra la Penya i conformar-nos dient que hem perdut un factor pista que ens era favorable però que no esperavem. La NBA ja te la meitat de la final que esperava i ara només falta que els Celtics guanyin als Pistons per recuperar els enfrontaments més clàssics entre Boston i Los Angeles.

El Tau és un equip increïble amb mitja dotzena de jugadors que, en un bon partit, poden reventar qualsevol. Ahir qui va tenir un bon partit va ser Splitter, que hauria d'haver estat defensat per Kasun ja que els demés pivots del Barça no tenen prou força. Al costat va sortir un tal Singleton, un saltimbanqui espectacular que ha estat lesionat tota la temporada. Del Barça només van aguantar Ilyasova, que està fent un final de temporada excels, i Grimau, circumstància que sempre és alarmant. La situació, però, no és desesperada, l'encert del Tau en el tir de tres difícilment es mantindrà tota la sèrie i el Barça va donar la sensació de no jugar amb totes les armes de què disposa.

Ahir no es van veure tots els factors que van donar-li la victòria a Badalona, els pivots van estar incòmodes, Basile, Acker i Lakovic no van tenir tirades fàcils i mai van donar-se contracops clars. Aquest equip és més que capaç de guanyar algun partit a Vitoria i, encara que es perdi la final, s'haurà canviat la pèssima imatge que es tenia amb Ivanovic, el mateix que va dir "Amb aquest equip no puc fer més". Doncs sí que es pot: guanyar el DKV, possiblement l'equip que ha jugat millor entre lliga i Europa en tota la temporada.



L'entrenador d'ara ha de continuar perquè ha expremut els seus jugadors com no va fer Ivanovic. Si arriba en Marc Gasol ja podrem parlar d'un aspirant a tot. Hi ha encara alguns jugadors que sobren, alguns d'ells amb un sou d'estrella europea, tipus Marconato, fluix i envellit, o Fran Vázquez, un bluff històric. Altres, com Grimau, han de ser relegats jeràrquicament a figures "home especialista revulsiu" o alguna cosa així, és a dir, jugadors 11 o 12. Potser també faci falta tenir un aler fort tipus ex-presidiari com Mickeal o Barton. Tot això partint de la mateixa perspectiva que quan parlo de futbol: la perspectiva de l'espectador que no en te ni idea. Però espectador que es quedaria al Palau fins al final del partit encara que l'equip anés perdent de 20. Ahir es va tornar a demostrar que la del Barça és, majoritàriament, una merda d'afició, ja que molts van fotre el camp quan quedaven dos minuts. Cal denunciar-ho, són consumidors, no són aficionats. Per un món més ultra.

Per la nit, despertat amb alarma, com en els temps d'All-Star, vaig veure la segona part del partit NBA. Un cop per setmana Cuatro fa un partit de la lliga americana aprofitant que els del Satélite, del mateix grup empresarial, tenen els drets. Cal estar atent a la programació dels diaris perquè no ho anuncien gaire, possiblement per no emprenyar els que paguen la quota d'abonats.

La gran diferència entre les lligues és la velocitat, la poca durada de les possessions. Pujen la pilota, en el cas dels Lakers directament amb una passada des de més enllà del mig del camp de Fisher a Bryant, i ràpidament escullen. En els Spurs, o entra Ginobili, o tira Parker, o pilota a Duncan, molt superior a Gasol. Als Lakers, i amb Gasol impotent en atac davant Duncan, Bryant es va cansar de tirar, alternant ratxes de 5 tirades fallades amb altres de 5 seguides que van a dins. Hi ha una història a la NBA que explica que a l'institut (Bryant mai no va passar per la universitat) Kobe fallava tirades a propòsit per arribar a finals ajustats i jugar-se ell les cistelles decisives.

Al final, remuntada gairebé sense voler i cap a la final. El triangle ofensiu Bryant-Odom-Gasol contra el Big Three Allen-Pierce-Garnett. Bryant és el millor jugador del món, però la qualitat mitjana de Boston possiblement sigui superior, a més de tenir més experiència. Serà apassionant si finalment es dóna, amb tota probabilitat farà pujar les audiències i ningú preguntarà com és que Memphis va acceptar un intercanvi tan injust traspassant Gasol.