Feia temps que no em passava i m'ha arrencat un somriure. No de nostàlgia, però sí de simpatia, el mateix que em surt quan veig reflectits comportaments del meu jo nen o adolescent en nens o adolescents actuals.
Resulta que mentre el professor explicava la recepció del dret comunitari als estats membres m'ha arribat un paper d'aquells convocatòria-recollida de firmes. A part de la solidària recollida de mails que vam fer a una classe a Roma per intercanviar-nos els apunts (insòlit a la Pompeu) potser feia dos anys que no vivia un moment d'aquests, genuïnament universitari, desconec si genuïnament politològic. El títol venia a reivindicar un "Sopar sostenible" i anava acompanyat dels típics comentaris reivindicatius-humorístics: "No a les iniciatives ESADE", "No al traje". Dedueixo que s'ha convocat a la classe (de la que jo només gaudeixo 3-4 hores a la setmana, les de l'assignatura, i amb la qual no he establert cap mena de contacte) un sopar en plan comiat del curs i se li ha donat un toc elegant 1) emplaçant-lo a un lloc car i 2) exigint mudes BBC.
Quan m'ha arribat a mi hi havia una mica més de 10 respostes, la totalitat dels estudiants que em quedaven darrere, i en 8 casos hi havia notes aclaratòries tipus "Jo vaig votar que sí però ara crec que sí". Borregos. Jo he votat que sí i he posat com a aclaració: "No se de què va tot això però voto que anem despullats. Sempre és millor anar tajat que trajat".
A la meva classe la gent tenia un extrany sentit de l'humor i SEMPRE hi havia qui firmés com a Franco, Montilla, Maria Umpajote o com a professors de pràctiques especialment pringats. Hi havia convocatòries per a tot, des de Barathon (Marató de bars) i escapades a Madrid fins a exigències de canvis d'horaris o de condicions d'avaluació. La firma del Caudillo estava sempre, això sí.
Però tornant al primer tema, el del sopar pijo, em preocupa la dèria per mudar-se que, percebo, te cada cop més gent. L'exemple més irritant són "las puestas de largo". No he estat mai a cap i, si m'hi convidessin, ni de broma em fotria corbata. Tinc entès que són com guateques, sempre financiats per papas pijos, on es celebren els 18 anys del nen o nena pretenciós o pretenciosa. Els papes apoquinen quantitats que poden superar els 3 zeros i els nens s'emborratxen a la salut del nou adult amb tratge de nit. No és una festa, és una ilusió, una fantasia de luxe. No se si cal aquesta superficialitat.
Hi ha, però, una altra tipus d'actes d'aquests. Els sopars de la uni. He arribat a rebre propostes d'amics (un en concret) per anar a llocs de 50 euros mínim. "Está superbueno". Val, a tu t'ho paguen els papes. Jo prefereixo gastar-me els calers en altres coses com a mínim, fins que tingui 40 anys. I això sense celebrar res, perquè després estan els que tenen motivacions extra. Nadal, fi de carrera, "paso" (meitat de carrera: tot sigui per celebrar alguna cosa). En Mike em diu que li han arribat a proposar sopars de més de 70 euros, en Xavi va haver de pagar un de més de 120 euros per després quedar-se amb gana...
Una prova més de la bogeria global. Entretot, i essent òbviament incoherent en tant que em gasto fortunes en altres xorrades tipus còmics o Warhammer, reivindico els texans i les bambes i els àpats senzills. Un picnic, un bar de tapes o, en casos extrems, un entrepà de chopped i un cartró de vi.
Resulta que mentre el professor explicava la recepció del dret comunitari als estats membres m'ha arribat un paper d'aquells convocatòria-recollida de firmes. A part de la solidària recollida de mails que vam fer a una classe a Roma per intercanviar-nos els apunts (insòlit a la Pompeu) potser feia dos anys que no vivia un moment d'aquests, genuïnament universitari, desconec si genuïnament politològic. El títol venia a reivindicar un "Sopar sostenible" i anava acompanyat dels típics comentaris reivindicatius-humorístics: "No a les iniciatives ESADE", "No al traje". Dedueixo que s'ha convocat a la classe (de la que jo només gaudeixo 3-4 hores a la setmana, les de l'assignatura, i amb la qual no he establert cap mena de contacte) un sopar en plan comiat del curs i se li ha donat un toc elegant 1) emplaçant-lo a un lloc car i 2) exigint mudes BBC.
Quan m'ha arribat a mi hi havia una mica més de 10 respostes, la totalitat dels estudiants que em quedaven darrere, i en 8 casos hi havia notes aclaratòries tipus "Jo vaig votar que sí però ara crec que sí". Borregos. Jo he votat que sí i he posat com a aclaració: "No se de què va tot això però voto que anem despullats. Sempre és millor anar tajat que trajat".
A la meva classe la gent tenia un extrany sentit de l'humor i SEMPRE hi havia qui firmés com a Franco, Montilla, Maria Umpajote o com a professors de pràctiques especialment pringats. Hi havia convocatòries per a tot, des de Barathon (Marató de bars) i escapades a Madrid fins a exigències de canvis d'horaris o de condicions d'avaluació. La firma del Caudillo estava sempre, això sí.
Però tornant al primer tema, el del sopar pijo, em preocupa la dèria per mudar-se que, percebo, te cada cop més gent. L'exemple més irritant són "las puestas de largo". No he estat mai a cap i, si m'hi convidessin, ni de broma em fotria corbata. Tinc entès que són com guateques, sempre financiats per papas pijos, on es celebren els 18 anys del nen o nena pretenciós o pretenciosa. Els papes apoquinen quantitats que poden superar els 3 zeros i els nens s'emborratxen a la salut del nou adult amb tratge de nit. No és una festa, és una ilusió, una fantasia de luxe. No se si cal aquesta superficialitat.
Hi ha, però, una altra tipus d'actes d'aquests. Els sopars de la uni. He arribat a rebre propostes d'amics (un en concret) per anar a llocs de 50 euros mínim. "Está superbueno". Val, a tu t'ho paguen els papes. Jo prefereixo gastar-me els calers en altres coses com a mínim, fins que tingui 40 anys. I això sense celebrar res, perquè després estan els que tenen motivacions extra. Nadal, fi de carrera, "paso" (meitat de carrera: tot sigui per celebrar alguna cosa). En Mike em diu que li han arribat a proposar sopars de més de 70 euros, en Xavi va haver de pagar un de més de 120 euros per després quedar-se amb gana...
Una prova més de la bogeria global. Entretot, i essent òbviament incoherent en tant que em gasto fortunes en altres xorrades tipus còmics o Warhammer, reivindico els texans i les bambes i els àpats senzills. Un picnic, un bar de tapes o, en casos extrems, un entrepà de chopped i un cartró de vi.
16 comentarios:
A mi els "trajus" m'agraden, especialment si van acompanyats de puros, corbata al cap i sense pantalons, només calçotets amb els mitjons pujats al màxim.
Crec que uneixes termes que no tenen perque anar agafats de la ma. Anar amb traje no te perque voler dir deixar-se la pasta al restaurant. Hi ha moments per a tot. El Carlos i jo vem alavar els anglesos perque sortien tots mudats, i realment dona una altra impressió que anar brut i deixat. Pau ets un xandalero i veus tot desde la teva optica de brut.
Jo pago encantat 80 euros per convidar a la meva parella a un sopar romantic, on hi ha pinxe, metre i el que faci falta. I sopo a gust, pero igual que puc sopar un kebab amb ella. Hi ha moments per a tot. Moments per deixar-te la pasta i moments que no. No et tanquis en banda dient que gastar-te diners en un petit luxes o capritx es quelcom arrogant i de pijo. Jo des dels 17 he anat a sopar a llocs cars, vestit per l'ocasio. Pero no vol dir que fagi un feo a un bar de pacos.
Nosé aquesta por que te la gent de reafirmar-se en un "clase" que no li pertany. Gràcies a deu, per possar-te un exemple, la gent va poder gaudir de la Isabel pantoja al Liceu, i essent pobres es van possar les millors gales, no van anar amb el mono de la feina. Perque? perque a tothom li agrada arreglar-se per l'ocasió. I aixó no es senyal de ser o no més pijo.
Una altra cosa es fer ostentació de poder permetres sopar cada finde a un lloc on tires 120 euracos per sopar un suspir d'arros... només per gastar per gastar.
Si als trajes!! a les corbates!! i a l'elegancia!! no als bruts, pollossos i xandaleros!!
Germ
Doncs no estic d'acord, Germ. Sembla que el que "ha de molar" ha de ser allò més car. Ens oblidem de la senzillesa quan mirem el preu per decidir un lloc per dinar amb els amics o amb la parenta. Jo no he dit que sigui arrogant o pijo, no em dec explicar bé. Dic que veig cada cop més casos d'anar a llocs cars perquè són cars i es subestime amb despreci "per guarres" activitats més senzilles.
I amb el tema dels trajes passa igual. Què vol dir sortir mudats? Que vol dir donar impresió de brut i deixat? Cadascú va com li és més còmode (i no sóc un xandaleru...). Segons aquesta lògica de "la impressió" justifiques que un porter et pugui vetar l'entrada per no anar com toca. En el fons es tracta d'ajustar l'aspecte de tothom al motllo. I amb el tema de las puestas és tot més extrem, ja que és una excusa artificial com poques buscada pels niñatus per vestir-se "guapu" i per les nenes per anar de princesetes.
Quins són, per a tu, els moments per deixar-te la pasta?
I què vol dir por a reafirmar-se en una classe que no li pertany? Això sí que no ho he entès.
Per començar a respondre les preguntes hi ha americanes i corbates mes barates (trajes vamos) que xandals... aixi que anar de traje i corbata no te res a veure amb gastar-se o no pasta en el vestir.
Per mi els moments per deixar-me la pasta, que tanta suor i mals de caps em porta (recordo que fa 3 anys que no tinc un cap de setmana lliure), son aquells moments en que vols compartir el que tens amb els demes, ja sigui pagant una ronda o convidant a sopar a algu. Potser al teu cercle d'amistats, en el qual m'incloc, l'es igual que els hi convidis al McDonald a celebrar el teu aniversari o que ho facis a un restaurant on hi hagi coberts... Jo prefereixo de tant en tant deixar-me 30 euros en un entrante de carpaccio de bou amb parmesa, per continuar amb un entrecote de carn d'astruç amb salsa roquefort i per postres un gelat de violetes, tot ruxat d'un vi afrutat de poca graduacio que un puto HAPPY MEAL.
Si, tot es menjar, es una necesitat basica a cobrir i tal, pero es l'ambient, la companyia, es tot i es diferent a que la meva mare em faci el sopar. O menjarme un kebab per seguir amb la taja. Jo no celebraria amb la meva xicota un aniversari d'estar junts sopant en un Burger King, donde tu eres el King, o trobaria soez, amb falta d'estil i una falta per la persona amb la que estic. (i ella segurament m'estimes igual o fes o no al Burger King, pero es unamanera d'expressar-se que s'agraeix)
Respecte a lo de les clases, aixo d'anar en traje s'ha tornat no en un "emmotallador" del personal, pero si fa com la bata al pati de l'escola. Es un uniforme que el que fa es uniformar, un xolo (si no fos pel tall de cavell i el parlar) vestit de traje es igual que un "pijo" de pedralbes. I ambdos passarien tranquilament davant d'un porter. Per possar-te un exemple.
Jo no niria a una boda si no fos de traje, perque es un esdeveniment important. I com a tal s'ha d'anar vestit per l'ocassió. Es el que diferencia anar a treure el gos a passejar en pijama o anar a una recepcio.
No sé, anar "deixa't" crec que s'ha tornat una moda, una opció facil... no carrego contra tu, oh brut pestilent!!, sino contra aquells que creuen que per anar ben vestits s'han de comprar el Tommy Hilfiger o el que sigui... en fi crec que m'he fet entendre, sino tornaré a explicar-me, no problem my dirty friend Philipoussis aussis pau.
Germ
choppedeja'm cada dia!
sí als events despulling proposats!
NO a lo cutre, SÍ a lo sencillo!
RaFa
Però és que no em refereixo a japimils ni dobles uopers per celebrar un aniversari amb la parenta. Em refereixo a la necessitat de cercar un lloc extremadament car per anar amb els companys de feina o carrera. És aquesta pretenciositat que no entenc i, ni de bon tros, comparteixo.
És com quan vam anar al Tasca i vins: veritat que hagués estat incoherent (amb les intencions del moment i futures) i fins i tot absurd anar a un lloc de 40 eurus? El que vull dir és que veig cada cop més casos de sopars d'aquests de gent no pija que s'emplacen a llocs sí pijos.
En altres paraules: si l'objectiu del sopar és fer grup, fer comunitat, gaudir els uns dels altres, no val més la pena anar a un lloc més senzill? No li veig el sentit a anar a un restaurant bo quan l'objectiu final al cervell de la majoria és tajar per poder fer uns bons jomaimais amb la fresca de l'escot.
XANDALERU!!!!!!
la fresca de l'escot??????
tornem al mateix. Si el que busques es un "pas", o sigui una parada a un puesto on t'atipis, beguis i la puguis liar, doncs d'acord un macdonaldo, un tasca i vins o un pastarita/pizzarito ja et serveix. Si no t'ho nego. Pero si el que vols fer es un "gran sopar" en que la gent s'enrecordi, perque serà l'ultim de la carrera, perque patim o patam. Doncs crec que no esta malament pujar el nivell hosteler. Sempre t'enrecordaras del sopar de final de carrera on la noia aquella que tan t'agradava anava amb el vestidet rosa que tan et trempava, o el macarra de classes vestit com un pincel, o la cleca que et va fotre pagar el vi de reserva. Jo no ho veig pas malament.
Una altra cosa es abusar, com ja deia anteriorment, del gastar per gastar. De ser fatxenda i vacil·lar de poder adquisitiu sense gaudir del ambient, sopar o del capritx. A mes a més estas a la Pompeu Harvart, que mes vols?. que tothom vagi de pobre o persona humil?
Gourmet Germ
Guaiteu:
http://www.gestion.uco.es/gestion/comunica/dossier/mostrar/prensa/dossier/20080529/33.pdf
Això demostra un dels comportaments més extranys dels éssers humans: associem allò car a allò millor.
No he liquidat cap entrada i diu que l'anterior l'he liquidada jo. M'extranya...
Punt 1. La Pompeu Harvart és pública.
Punt 2. A mi m'agrada el Tasca&Vins encara que no em pugui acabar la torrada de butifarra. A més, és dels pocs llocs que pocs menjar l'allioli a cullerades. Tot i que, com diu el savi German, hi ha moments per fer petits esforços i anar al Bulli per posteriorment menjar-te l'entrepà que t'ha fet la mama per no passar gana.
La Pompeu es publica... pero l'ambient no es el de la UAB...precisament. El diumenge serem tots menys en Jaume...
Germ
La Pompeu és pública i, per tant, l'ambient no el selecciona. Si algú amb diners va a la Pompeu és perquè és un "agarrao" podent anar a ESADE.
Per altra banda, jo agraeixo anar a la Pompeu i alegrar-me el dia observant noies maques amb poca competència masculina i sobreoferta femenina. Així com pits grossos a classe de Institucions del Dret Comunitari.
Carlos = Batata Casada (crec que ja no mereix ni ser Patata)
germ
Paulovsky, entra aquí que et farà gràcia:
http://mondovega.blogspot.com/search/label/spanish%20clasic%20horters
Anàlisi de tots els detalls casposos de les llars espanyoles.
Publicar un comentario