Mudar-se

Feia temps que no em passava i m'ha arrencat un somriure. No de nostàlgia, però sí de simpatia, el mateix que em surt quan veig reflectits comportaments del meu jo nen o adolescent en nens o adolescents actuals.

Resulta que mentre el professor explicava la recepció del dret comunitari als estats membres m'ha arribat un paper d'aquells convocatòria-recollida de firmes. A part de la solidària recollida de mails que vam fer a una classe a Roma per intercanviar-nos els apunts (insòlit a la Pompeu) potser feia dos anys que no vivia un moment d'aquests, genuïnament universitari, desconec si genuïnament politològic. El títol venia a reivindicar un "Sopar sostenible" i anava acompanyat dels típics comentaris reivindicatius-humorístics: "No a les iniciatives ESADE", "No al traje". Dedueixo que s'ha convocat a la classe (de la que jo només gaudeixo 3-4 hores a la setmana, les de l'assignatura, i amb la qual no he establert cap mena de contacte) un sopar en plan comiat del curs i se li ha donat un toc elegant 1) emplaçant-lo a un lloc car i 2) exigint mudes BBC.

Quan m'ha arribat a mi hi havia una mica més de 10 respostes, la totalitat dels estudiants que em quedaven darrere, i en 8 casos hi havia notes aclaratòries tipus "Jo vaig votar que sí però ara crec que sí". Borregos. Jo he votat que sí i he posat com a aclaració: "No se de què va tot això però voto que anem despullats. Sempre és millor anar tajat que trajat".

A la meva classe la gent tenia un extrany sentit de l'humor i SEMPRE hi havia qui firmés com a Franco, Montilla, Maria Umpajote o com a professors de pràctiques especialment pringats. Hi havia convocatòries per a tot, des de Barathon (Marató de bars) i escapades a Madrid fins a exigències de canvis d'horaris o de condicions d'avaluació. La firma del Caudillo estava sempre, això sí.

Però tornant al primer tema, el del sopar pijo, em preocupa la dèria per mudar-se que, percebo, te cada cop més gent. L'exemple més irritant són "las puestas de largo". No he estat mai a cap i, si m'hi convidessin, ni de broma em fotria corbata. Tinc entès que són com guateques, sempre financiats per papas pijos, on es celebren els 18 anys del nen o nena pretenciós o pretenciosa. Els papes apoquinen quantitats que poden superar els 3 zeros i els nens s'emborratxen a la salut del nou adult amb tratge de nit. No és una festa, és una ilusió, una fantasia de luxe. No se si cal aquesta superficialitat.

Hi ha, però, una altra tipus d'actes d'aquests. Els sopars de la uni. He arribat a rebre propostes d'amics (un en concret) per anar a llocs de 50 euros mínim. "Está superbueno". Val, a tu t'ho paguen els papes. Jo prefereixo gastar-me els calers en altres coses com a mínim, fins que tingui 40 anys. I això sense celebrar res, perquè després estan els que tenen motivacions extra. Nadal, fi de carrera, "paso" (meitat de carrera: tot sigui per celebrar alguna cosa). En Mike em diu que li han arribat a proposar sopars de més de 70 euros, en Xavi va haver de pagar un de més de 120 euros per després quedar-se amb gana...

Una prova més de la bogeria global. Entretot, i essent òbviament incoherent en tant que em gasto fortunes en altres xorrades tipus còmics o Warhammer, reivindico els texans i les bambes i els àpats senzills. Un picnic, un bar de tapes o, en casos extrems, un entrepà de chopped i un cartró de vi.